Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
Ens cal un Estatut que miri més enllà de la Península
per KJ	31 jul 2005
"Ens cal un Estatut que miri més enllà de la Península, que atravessi els Pirineus i pugui parlar directament amb Europa. Jo recolzaria un Estatut que a curt o mig termini (millor curt que mig) ens aboqui cap a la futura Constitució de l’Estat lliure de Catalunya. I que aquest Estat lliure, tingui com a subjecte les classes populars catalanes i que vetlli pels interessos de les classes populars catalanes. Amb veu pròpia a Europa i al món, sense filtres, sense imposicions forànies i que ningú més que nosaltres administri la nostra força i la nostra suor."
Què és un estatut? Una llei orgànica espanyola més. Què és l’Estatut d’Autonomia de Catalunya? Una llei orgànica espanyola més. Un element d’afirmació de les classes dominants catalanes per a autoconvèncer-se de què som qüelcom més que una simple regió d’espanya que ni tan sols pot autogestionar el seu propi diner. Però en resumides comptes, és una llei orgànica espanyola més. Per tant, si s’aprova necessita el vist-i-plau dels espanyols, per sobre del dels catalans (léase: plan Ibarretxe). Qui vol aquesta llei orgànica espanyola? (1. autoodi) Els mateixos (2. Espanyols) beneficiaris de l’actual marc jurídico-polític espanyol, és a dir, les classes dominants catalanes, que a canvi d’una mica de pastís, es venen a Madrid a canvi de vendre la nostra pàtria, els nostres drets històrics com a poble i ser còmplices de l’espoli fiscal per culpa del qual no rebem de l’estat les transferències i inversions que ens corresponen en funció del nostre nivell d’activitat. A qui afecta aquesta llei orgànica espanyola? Afecta a tots els catalans, però el pes cau sobretot sobre les classes populars catalanes. No inclou el dret a l’autodeterminació (és a dir, no volen que els catalans decidim de quina manera volem relacionar-nos amb els altres pobles ibèrics –i del món, per què no?-), no veig mesures per a prevenir la precarietat laboral i resoldre el problema de les deslocalitzacions, no hi ha hagut cap debat social ni s’ha parlat d’introduir mesures que garanteixin una millora d’afers prou importants com l’educació, la sanitat pública, l’accés dels joves (i els no tant joves) a un habitatge digne, i un llarg etcètera. A través dels mitjans de comunicació només parlen de finançament, i ara ha sortit el culebró dels drets històrics. Us convido a llegir l’anàlisi que fa Vicenç Villatoro (Presoners de l’Estatut) en un article a l’Avui. Es tracta de fer quelcom que sembli una gran cosa. Cap al final diu “...Si l'oportunitat històrica és menys oportunitat i menys històrica del que ens deien, si hi ha el risc de gol en pròpia porta, si hi ha el risc de gastar la pólvora en salves, som encara a temps d'aturar-nos.â€?. És evident que les coses han de canviar. Estem al segle XXI. En el context actual, les dinàmiques d’insubmissió i les revolucions populars a gran escala, desgraciadament han passat als llibres d’història, perquè la situació de les classes populars catalanes no és la d’abans i no podem estancar-nos en el passat mentre el món avança. Ens cal un nou estatut? Potser sí, si ens ha de servir d’instrument per a negociar bilateralment amb l’Estat la separació d’Espanya. Ens cal un Estatut que miri més enllà de la Península, que atravessi els Pirineus i pugui parlar directament amb Europa. Jo recolzaria un Estatut que a curt o mig termini (millor curt que mig) ens aboqui cap a la futura Constitució de l’Estat lliure de Catalunya. I que aquest Estat lliure, tingui com a subjecte les classes populars catalanes i que vetlli pels interessos de les classes populars catalanes. Amb veu pròpia a Europa i al món, sense filtres, sense imposicions forànies i que ningú més que nosaltres administri la nostra força i la nostra suor. I si us plau, vosaltres, la burgesia catalana, prou d’anar de víctimes per madrid, i prou discursos amb la llagrimeta. De tu a tu, i amb el puny enlaire. I no parlo de Països Catalans per no remenar més la troca. Però estic convençut en què més d’un també hi ha pensat. --- . --- . --- . --- . --- . --- 1.     Autoodi: Desnacionalitzar-se voluntàriament és signe de degeneració i d’impotència. Només les persones frustrades han seguit aquest dissortat camí. Aquesta deserció té totes les característiques d’un crim contra natura, és una inversió espiritual. És un insult al propi naixement, és considerar-se fracassat d’origen. Renegar del passat propi és venir al món sense vinculació històrica, és venir-hi de frau. L’home que a la seva terra es constitueix en introductor d’una llengua forastera en detriment de la llengua pàtria, és importador de costums estranys que adulteren les formes de vida originals sense fer-les progressar, és un degradat i un miserable. Té obligació d’emigrar a la seva pàtria electiva, ha perdut tot dret al seu país. En tot cas, només pot reclamar vuit pams de corda i un arbre mort on penjar-se. I, encara, que es podreixi penjat enlaire, sense que el seu cos espuri contamini la mare terra de la qual s’ha avergonyit. (Mossèn Josep Armengou i Feliu, Justificació de Catalunya, 1955) 2.     Espanyols: Aquells qui, nascuts a Catalunya o de sang catalana, s’incorporen a la vida espanyola i són absorbits, són tan espanyols com els altres; [...] però, contràriament, els forasters que vénen a Catalunya –que sempre acollim amb els braços oberts– i pateixen amb els nostres dols i gaudeixen amb les nostres alegries, i ens donen fills, que les nostres dones no en pareixen prou, són tan catalans, en la nostra interpretació futurista de la nació, com nosaltres mateixos. No fem en absolut cap diferència. (Rafael Campalans, 1923)
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more