Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: educació i societat : especulació i okupació
Passejant per la Rambla del Raval de Barcelona
per Manel Aisa 29 jul 2005
Article publicat al diari Masala (Periòdic d’informació, denúncia i crítica social a Ciutat Vella, Barcelona nº 22,23,24 de gener fins juny de 2005)
Recordant temps enrera

(dedicat a la gent de la Coordinadora contra l’especulació del Raval)

De bon matí havia quedat amb l’amic Marià al costat del Terra Alta, volíem enfarinar un nou local. En Marià no entrava al Bar del Terra des de feia ja algun temps, pel seu caràcter, amb senzillesa i humilitat guardava el seu petit orgull de pobre, però amb temple i ben posats. De totes maneres, aquell matí sembla ser que en Marià estava indispost, pel què el plantó estava assegurat. Aquell petit contratemps em va omplir els pulmons, ¡i què carai!, en comptes d’anar cap al treball vaig decidir passejar per aquesta Rambla del Raval i els seus carrer adjacents, al cap i a la fi aquells sempre havien estat els meus carrers, el meu barri, la meva gent, i encara a bufonades, de tant en tant arribaven les seves olors, aquelles que no canvien mai. Entre pixats i lleixiu a quatre passes.

Així que, Rambla del Raval avall i amunt, de mica en mica vaig començar a recordar i a situar persones i indrets que havien estat referents de la meva infantesa i adolescència.

Des de ben petit que vivia al carrer de la Cadena, allí on va créixer ma mare. Ella havia nascut al Clot i allí vivien, però el meu avi Andreu Pàmpols va tornar amb les febres aquelles estranyes que els soldats adquirien al nord d’Àfrica. Per això ell sempre estava malalt i internat a l’Hospital de les Santes Creus, aleshores al mateix carrer Hospital. Com que veien que el meu avi no millorava, la meva àvia Marcel·lina Poquet decidí llogar un pis prop de l’Hospital. Havia arribat el temps de la República i el carrer canvià de nom, eren temps de recordar al gran lluitador anarcosindicalista Salvador Seguí i per això mentre visquérem en aquell pis del carrer Cadena 6 bis 3er 2ona, sempre ho férem amb un contracte de lloguer del carrer Salvador Seguí.

El primer record d’infantesa és la meva àvia Marcel·lina a la piscina petita dels “Baños San Miguel� de la Barceloneta, encara que tot aquest record gira al voltant d’una nebulosa. Sé que ella era l’encarregada de portar-nos a mi i al meu germà gairebé sempre. Però realment el primer fet que m’arrelà a la terra fou la mort de l’àvia Marcel·lina (corria l’any 1957 i jo amb prou feines tenia quatre anys), la gentada que acudí a la casa, o després, com des del balcó vaig veure marxar la comitiva mortuòria dels homes, el meu pare i germà al davant, mentre jo petit em quedava a casa amb ma mare i totes les dones que li feien companyia.

Sens dubte amb la Marcel·lina s’enterraven moltes històries familiars del primer terç del segle que ma mare, molts anys després a pinzellades i segurament una mica distorsionades, m’explicà quasi sense demanar-li: l’avia havia estat de la CNT i per casa corria gent de la FAI.

Eren temps en què a tota Barcelona la gent vivia rellogada i casa nostra no era una excepció. A cada habitació hi vivia una persona o una família, i, naturalment, la cuina econòmica amb fogons de carbó es compartia: segons sembla era el lloc dels millors moments i dels pitjors.

A casa hi vivia la Senyora Lola, una prostituta d’alt standing de l’època -crec que treballava al carrer Unió molt a prop de la Rambla-, el meu oncle Pepito amb la seva dona i dos fills (que després es construirien una caseta a Les Planes), la senyora Carmen Rovira i en Manel, personatge molt curiós que ma mare sempre deia que era “un porc� perquè no es rentava mai. Ell s’ho prenia una mica en conya, feia molts anys, ja en vida de l’àvia Marcel·lina, que ell ja estava a la casa. En Manel treballava en una lleteria, i jo el recordo sempre, fós hivern o estiu, amb un llarg abric on portava tot un seguit de provisions,- cafetera, tassa, got, la petaca conyac, la llet, el sucre, la cullereta, un petit fogó-, tot en una mena de tirants que li servien de suport, i naturalment la boina característica dels obrers dels anys 20. Va arribar un moment que ma mare, enfadada, el va fotre fora de casa i ell tan content s’instal·là al terrat de casa nostra tot fabricant-se amb quatre fustes una barraqueta. En Manel sempre estava disposat a ajudar als nens del carrer, i així quan, per exemple, arribaven les festes de Sant Joan ell amb un tros de drap i una escombra o tres fustes ens feia un ninot per fotre’l a dalt de la foguera.

Després, als volts de l’any 1959 o 60, el meu oncle Fernandu i la seva dona Aracel·li arrendaren el Bar Joaquín que estava al carrer de la Cadena 9. A partir d’aquí vàrem créixer i aprendre a conviure tots plegats allí, amb la cosina Pili, major que jo, i amb el meu cosí Fernando poc més gran que jo, i vàrem ser educats amb els valors de pares i oncles en un ambient que podria semblar hostil però que fou tot el contrari.

Sí, el Bar Joaquín era un bar on s’exhibia la prostitució, però de seguida, no sé ben bé perquè, es va convertir en una gran família. Sens dubte, el saber escoltar totes les problemàtiques d’aquelles dones, “La Paulina�, “La Valenciana�, “L’ Enriqueta� ,�La Maruja�, “La Nuri�, cadascuna amb les seves particulars neurosis i a alguns dels seus macarres, o a altres personatges que per allí transitaven: “el Toni�(mariner i pintor) , “el tio Valencia i Senyora� , “el Bigotis�, “el Cerillo�, “el Capitán�, “el Cachamatas�, �El Vinagre�, “El Madriles�, etc.. De ben segur amagaven o, encara millor, s’ emportaren en silenci la seva entremeliada història; tots ells i més, propiciaren uns lligams que difícilment es trencarien. Tan era així que, per exemple, per Nadal o per qualsevol festa familiar a la taula, després de tancar el bar (l’estona del dinar), podríem ser 40 o 50 persones de tota mena. Inclús els veïns, abans de tenir el Bar Televisió, ja entraven a fer la partideta de dòmino o de cartes, “a la guerra fina� o “al remigio�. Mon pare, era tot un expert com a contrincant de qui es prestés. A més, mon pare havia arreplegat tots els xavals del carrer i havia creat un equip de futbol que portà per nom C.F Núria, i que tenia la seu al Bar Joaquín, naturalment.

Allí, dins del Bar Joaquín, aquelles dones solien canviar-se de roba i posar-se algun vestit una mica més atrevit, moment que el meu cosí i jo d’amagades tot el que podíem, aprofitàvem per descobrir els tresors de les carns femenines i, naturalment, la imaginació volava sola. De tant en tant ens descobrien amagats entre les garrafes del vi o del conyac i es creava un rebombori:“Aquests nens!�, fins que arribava l’oncle Fernandu i ens deia: “Fot-li mà a la figa!�. De tota manera totes ens estimaven molt i nosaltres no érem més que això, nens.

Ma mare era modista, havia après l’ofici de ben joveneta, i a casa cosia per a totes les prostitutes del barri i, anys més tard, inclús per a les gitanes del carrer Aurora i el carrer de La Cera. Així que era freqüent veure teles un tant diguem atrevides per a l’època amb lluentons i penjolls, amb el resultat d’un vestit un tant artístic i atrevit, tant per a les prostitutes com per a les gitanes amb el vestit de una boda gitana.

A l’estiu ma mare sempre cosia al balcó que donava al carrer Aurora, i, balcó per balcó,

hi havia un sastre. Aquest sastre era el pare de Joaquím Marco, que anys més tard seria un bon professor de literatura a la Universitat. Recordo un dia que en arribar del cole em vaig trobar la mare parlant balcó per balcó, com tantes altres vegades, amb la dona del sastre però aquesta vegada la cosa era més seria perquè la policia s’acabava d’emportar detingut el fill del sastre (Joaquím Marco). Anys més tard, parlant amb l’amic Batlló de la llibreria Taifa del carrer Verdi, a Gracia, em parlava de les reunions clandestines que havien fet a casa de Joaquim Marco amb Vázquez Montalbán i alguns altres companys.

Sens dubte eren temps de parlar fluixet, de famílies desestructurades, la majoria amb el pare, el marit o el novio a França, a la Model, o senzillament mort o desaparegut. Com també eren temps d’haver de canviar de nom obligatòriament (Aurora, Floreal, Acràcia,...) per altres noms del santoral.

Al barri hi havia de tot, el matalasser que un cop l’any cardava la llana dels matalassos al terrat, mentres els nens jugaven saltant de terrat en terrat, o a la pilota. El carboner, on ens proveíem de l’energia més adient, carbó o petroli. Anys més tard vindrien les petites bombones de gas butà. La lleteria del senyor Bertomeu amb les seves vaques. Cada dia baixàvem amb la lletera a buscar la llet fresca i, els diumenges, una mica de nata com a premi. Can Peret, on es podia trobar tota la cacharreria i, per als infants, les millors llaminadures a la pastisseria Queralt, que durant la guerra havia servir de refugi. De tant en tant, quan el pare o l’oncle estaven contents, ens duien un pastisset. Davant estava la botiga del senyor Ton, que era un colmado de queviures que, en general tenia fiat a tot el barri, (almenys la mare anava de fiat). La següent porta era una metal·listeria que encara existeix, un magatzem de plàtans i la verduleria, abans d’arribar a l’estanc. A l’altra vorera hi havia la bodega Cadena, on cada dia anàvem a buscar un tros de gel per a refredar la nevera, i la bacallaneria, on podíem adquirir les arengades i, per descomptat, un tall de bacallà , aleshores menjar de pobres. Entremig, un barber de carreró, en un local molt estret, un parell de bars de prostitució, com el “Picolino� , i, a la cantonada, “El Salamanca� , lloc on corria a doll el vi més ranci i per descomptat “la barreja� (moscatell i cazalla), beguda molt típica aleshores, que servia per descongestionar el cos, sobretot a primeres hores del matí. Més avall la “Casa de comidas La Trona� , un sabater, el drapaire, Queraltó que començava a recollir algun que altre disc, i més i més botigues.

Mentrestant, als xavals el que ens agradava era jugar al carrer, i ho fèiem a “pot� , a “idem�, “idem seguidilla�, “idem passes�, “puesto�, “cavall fort�, “pica mans�, �gua�, “Al mocador� , �media vuelta� i, naturalment, a pilota ja fos al mateix carrer Cadena/Aurora o bé a la plaça de Reina Amalia, Sant Pau del Camp o, més tard, al solar del carrer de les Tàpies, davant del “Barcelona de Noche� , on durant un temps la seva vedet, un travestí, vivia a la nostra escala de veïns, al mateix pis on vivia la propietària del meublé, que estava al principal.

De vegades, quan teníem una mica de guix, ens donava per marcar amb una “X� totes les llambordes del carrer Sant Jeroni entre Hospital i Aurora, i també aprofitàvem aquests moments per remarcar amb guix una pintada feta amb alquitrà, que ja deuria tenir algun temps: la pintada demanava “Amnistia�. De tant en tant venien a esborrar-la, però sempre acabava sortint de nou i nosaltres jugàvem a donar-li més color.

L’arribada de la sexta Flota sempre era un aconteixement a Barcelona, i el barri era concorregut de soldats yankees. Nosaltres hi anàvem darrera, buscant de xocolata o xiclets. Al carrer Hospital tenia la sexta Flota una mena de caserna on els PM recollien els soldats, ja completament ebris. De tant en tant algun espavilat del barri s’acostava algun d’aquest soldats que anaven en busca de sexe i beguda, i quan ja estaven ben torrats, li fotia la cartera.

També en aquell indret del carrer Hospital, “Hospital de Santes Creus� vàrem tenir la ocasió de saludar a Charlton Heston i Sofia Loren mentre rodaven la pel·lícula “El Cid Campeador�.

Al barri, ningú tenia cotxe, tan sols el senyor Bertomeu de la lleteria que vivia al carrer Urgell. Tenia un Ford ben negre, i, de vegades, cap al migdia ens acompanyava al cole, ja que nosaltres anàvem al carrer Manso, a l’ “Academia San Ramón�, lloc on havien estudiat mon pare Eusebi i l’ oncle Fernandu.

Mica en mica anàrem creixent, érem una generació de “Pa, oli i sucre�, sopes de pa i, en molt poques ocasions, una mica de carn o peix (bacallà). Recordo en una ocasió que ma mare per dinar ens presentà un “cap de bè�. Naturalment ni jo ni el meu germà ens menjarem aquell menjar. La mare, amb la seva tossuderia, segurament per l’esforç econòmic que el dinar representava, l’emprengué amb el meu germà, i el “cap de bè� almenys estigué una setmana damunt la taula, tant a la hora del dinar com de sopar.

Mon pare, amb el seu equip de futbol es convertí de cop en el pare adoptiu de molts d’aquells xavals que havien perdut el pare a la guerra o bé es trobaven a França. Els diumenges al matí els preparava un cacaolat super calent (“Rayo laser�, li deien) i ja dins del camp de futbol sortien a jugar amb un terròs de sucre batejat amb conyac.

A tot això recordo que un bon dia, mentre estàvem jugant al “pote� a la cantonada de Cadena /Aurora, uns homes en un obrir i tancar d’ulls llegiren un paper (manifest) i deixaren un ram de flors i unes espelmes a la cantonada de Cadena /Sant Rafel. Immediatament al barri s’organitza un bon rebombori i tothom hi deia la seva. Nosaltres, els xavals, amb prou feines enteníem res, però el rebombori ens excitava i més d’un de nosaltres jugava o millor feia brometes de nano amb el ram de flors, mentres els grans ens escridassaven: “Nens deixeu això!� . Tot va passar en molt poc temps, i els grisos es presentaren i acordonaren les cantonades mentres esperaven segurament al comissari, que es faria càrrec d’aquell ramet de roses i apagaria les espelmes. Ara, quan ja ha plogut força, sabem que aquell ram anava pel Seguí i al seu amic Francesc Comas “Peronas� assassinat el març del 1923 en aquella cantonada després de sortir de l’estanc, que avui dia existeix com un dels pocs racons del Raval que resisteix i conserva la memòria.

Les, diguem, fronteres del barri estaven ben delimitades i la tendència era caminar sempre cap al Paral·lel, bé a l’Apolo amb els amics o bé els diumenges al matí amb el pare a la Boxà, també a l’Apolo a on avui hi ha la sala de Concerts.

També frecuentàvem unes atraccions permanents que hi havia al costat del teatre Arnau i la cantonada ambTàpies, on hi havia una gran barcassa que anava amunt i avall que ens feia molt feliços. Després voltàvem per tots els racons del barri: Marquès de Barberà, Unió,... encara que els preferits eren Robadors i Tàpies que aleshores eren els carrer més transitats de Barcelona. També jugar a pilota a la Placeta de Reina Amàlia quan encara no s’hi havia construit l’Institut Milà i Fontanals, on hi havia un mur de tres o quatre metres que, de tant en tant, havíem de saltar per recollir la pilota. Anys més tard, m’adono que possiblement allí hi quedaven restes de la presó de dones enderrocada el 36 per iniciativa de “Mujeres Libres� i del “Sindicat de la Construcció de la CNT� o del mateix “Pati dels Cordelers� on el segle XIX executaren tanta gent.

Al solar, on en temps del franquisme i després la democràcia existia la Piscina Municipal, hi havia uns grans magatzems de fustes on Antonio Ortiz treballa de jove. Després, en temps de la revolució, fou naturalment col·lectivitzat. Aquestes dades, Ortiz ens les dona en el seu llibre “General sin Dios ni amo�.

Parlant de la Piscina, que durant aquest temps ha regentat el CN Montjuïc, es dona la circumstància que la primera pedra fou en un solemne acte de Porcioles i Kubala, ídol futbolístic de la infantesa i també dels nostres pares. Kubala col·locà aquella primera pedra mentre els xaval d’ un grapat de col·legis del barris feien gimnàstia rítmica, entre ells el meu germà , mentre jo i el meu cosí ens ho miràvem perquè encara érem entremeliats, però petits. Bé doncs, aquesta piscina fou enderrocada el mateix any que morí Kubala: trista coincidència.

Encara no havia arribat la tele a casa quan, un cop per setmana, els dimecres o dijous tota la família anàvem al cine, preferiblement a l’Argentina (Carrer Sadurní) o al Cèntric (carrer Peu de la Creu): la gasosa, la carmanyola o un bon bocata, i allí, ben segur que ens trobàvem amb altres amics o veïns. Això sí, amb l’ àvia Pilar Cuenca anàvem sempre al Cine Padró: no importava quina pel·lícula hi hagués en cartellera sabíem que ens agradaria. L’àvia estava obsessionada amb la pel·lícula “Recluta con niño� i ella la coneixia per aquella frase que José Luis Ozores hi diu: “Que me la trago, que me la trago!� en un acte d’heroïsme que ens emocionava a tots plegats. (Al cine Padró hi treballava d’acomodador Miquel Ibars, home del maquis, llibertari que, inclús intentà acabar amb el dictador).

Amb l’àvia Pilar era molt habitual que els diumenges anéssim al cementiri de Montjuïc, i allí repartíem flors per a familiars, amics i coneguts de l’àvia. Nosaltres, naturalment, aprofitàvem l’estada a la muntanya per a córrer i saltar.

El Cine Cèntric i el Diana devien ser del mateix empresari, perquè sempre feien les mateixes pel·lícules. Hi havia un home que anava en bicicleta d’un cine a l’ altre portant els rotllos de les pel·lícules.

Durant tot aquell període de finals dels 50 i inici dels 60, el barri no va patir cap gran transformació, i encara que era un temps d’emigració i immigració, al barri si fa o no fa sempre érem els mateixos, la majoria, fills i dones dels que havien perdut la guerra.

De tant en tant pujàvem cap a la muntanya de Montjuïc, al Camp del Poble Sec, i per la part de la muntanya, on hi havia unes quantes barraques, entràvem sense pagar. Allí recordo algun partit, però sobretot el dia que jugà el Sec contra el Condal, aleshores el segon equip del Barça, on jugava Olivella, ídol de la gent del Sec. Aquell dia, saltant per les muntanyes, em vaig fer un bon trau al peu amb un vidre, i encara conservo la senyal.

Així vàrem continuar creixent, jugant sempre al carrer, inclús feiem guerres amb les altres colles dels carrers del costat. Més d’un cop, a algún de nosaltres li van obrir el cap amb un bon trau. Però també passava que de cop i volta, els enemics passaven a ser aliats i aleshores ens enfrontàvem a les colles de Reina Amàlia o de Sant Pau que tenien un aire més agitanat i terrible que no pas nosaltres.

També recordo, alguns anys més tard, com el pare de l’ “Amic Fondero� ens parlava i ens ensenyava les ferides de bala que tenia a consecuència d’una “ensalada de tiros� a Can Lluis els anys 40. Ell sempre va ser el cuiner d’aquella fonda fins que va morir per això els fills tenien entre nosaltres el sobrenom de “Fondero�.

Un succés de la Fonda de “Can Lluís� tracta d’un fet del maquis, del febrer del 46, quan estàvem sopant i la policia es presentà. La companya d’un dels detinguts, al veure’s acorralada, llançà una granada que portava a la bossa.

En fi, segur que em queden moltes més coses al tinter, com ara els personatges que voltaven pel barri, aquells a qui nosaltres, com a nens, prestàvem més atenció, com l’home que tirava del carretó dels gelats que tenien la fàbrica a Reina Amàlia, o bé “El Afilador� i sobretot el “Pinchauvas�, un gitano amb unes gran tisores, que voltava per tot el barri esquilant els gossos que tenien amo. O inclús un xaval poc més gran que nosaltres, que entre barreja i got de vi era capaç de jugar-se alguna cosa per beure fent meravelles amb la pilota, per exemple: “cinc cents tocs sense tocar la pilota a terra per una aposta d’ una barreja�. Li dèiem “El Disti� (Diestefano). Arribà a jugar amb l’equip del Poble Sec, però el seu bagatge feu impossible que pogués continuar pel camí esportiu, ja que sembla ser que en més d’una ocasió feia possible que desapareguessin alguns objectes de valor del vestuari del Sec.

De la nevada del 62, encara conservo un barret tirolès que em regalà la mare. Aquella nevada va ser vista primer amb il·lusió i alegria i després amb desesperació. Per la nit, tots acollonits perquè podien ensorrar-se les cases, aquesta era la consigna que donaven des de la ràdio. Tothom al terrat, tirant la neu al carrer. Després el barri va estar oblidat i incomunicat durant dies i van haver de ser els mateixos veïns els que s’organitzessin i treguessin la neu, ja dura, pels forats de les clavegueres. Els xavals aquí fórem els més participatius, i cadascú amb la seva galleda i ben contents corríem per veure qui feia més viatges.

Ara que he fet una mica de catarsis d’aquells temps d’infantesa m’adono que aquells temps d’escoltar la ràdio a l’ “Elena Francis� o “Matilde Perico i Periquín� la gent del barri tenia la por al cos, però encara quedava molta gent que havia viscut amb intensitat la Barcelona revolucionaria del 30 i l’escenari era pràcticament el mateix, tan sols alguns canvis al voltant de la “Avenida García Morato�(avui Drassanes), aviador que vingué a bombardejar Barcelona .

La resta era el mateix barri Chino que havien trepitjat tots aquells home que van fer possible que a Barcelona, el 19 de Juliol, es guanyés al fascisme. Inclús, per exemple, en García Oliver a les seves memòries del llibre “El Eco de los pasos� , parla de que quan assassinaren a Seguí i Peronas, ell estava amagat a la Bodega Joaquín del carrer Cadena, que probablement sigui el mateix establiment que anys més tard el meu oncle regentà com a Bar Joaquín.

Ara, passejant per la Rambla del Raval, veig després de tants anys que els nens tornen a jugar al carrer, almenys això sembla en aquest racó del barri, i els homes tornen a fer vida al carrer, encara que el barri ha canviat tant, que cada dia conec a menys gent. Els costums sens dubte són una mica diferents, però segur que les il·lusions per sortir-se de les misèries son les mateixes, encara que, evidentment, les frustracions continuen arrelades a moltes cantonades del barri. Mentrestant a la gent de la casa de la ciutat sembla que l’únic que els preocupa del barri és donar-li aires de cultureta per als fills un tant bohemis de la burgesia i per a algun turista de música sónar.

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Passejant per la Rambla del Raval de Barcelona
per de la Cadena 18 ago 2005
Gràcies per aquestes ratlles, m'has fet reviure la meva infantesa: jo era al no. 47, es a dir, prop del carrer Sant Pau, just al costat del safreig públic, convertit en "l'Atelier" i que, segons les darreres notícies, un mal dia van rebre una ordre de tancament, algú en sap alguna cosa?
Vida en forma de paraules
per Sònia
hihazon ARROBA mixmail.com 		20 nov 2005
Emocionen aquestes paraules entrellaçades, moltes gràcies per oferir-nos aquest relat, jo sóc jove i de Vilafranca, tanmateix, al llegir-ho, la vida que transmeten m'ha fet enganxar a la lectura.
Re: Passejant per la Rambla del Raval de Barcelona
per manel 06 feb 2006
gràcies per la vostra generositat
Re: Passejant per la Rambla del Raval de Barcelona
per júlia
jcostac ARROBA uoc.edu 		07 feb 2006
M'ha agradat molt el relat, jo sóc del Poble-sec i recordo moltes coses semblants, entre elles el Pinxauves, que, si és el mateix, també arreglava paraigües. Crec que el Poble-sec, el Raval i Sant Antoni eren barris amb molts contactes i relacions. Ara Sant Antoni s'ha 'aburgesat', per dir-ho d'alguna manera.
Sindicato Sindicat