Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
claus del conflicte a irlanda del nord, per contextualitzar les recents noticies...
28 jul 2005
Irlanda del Nord: un procés de pau encara molt fràgil

Claus del conflicte

Com molts conflictes, el dâIrlanda del Nord parteix de lâexistència dâactors amb interessos polítics i socials diferents, per no dir oposats. Ãs el cas, a partir de la fi dels anys seixanta, dels Republicans i dels Legalistes, versions extremes de dues comunitats ja enfrontades des del segle XIX, els Nacionalistes i els Unionistes.

Després de la divisió de lâilla el 1920, Irlanda del Nord sâuneix a la Gran Bretanya per formar el âRegne Unit de la Gran Bretanya i dâIrlanda del Nordâ?. També anomenem comunament aquesta regió âUlsterâ?, encara que aquest terme inclou tres comtats de la Gran Bretanya, a més dels sis situats al nord-est de lâilla. Aquesta regió no és uniforme: existeixen dues comunitats religioses, els protestants i els catòlics. Els primers són considerats âunionistesâ? perquè tenen una identitat cultural i religiosa molt vinculada a la Gran Bretanya i volen seguir units a ella; els altres són els anomenats ânacionalistesâ? perquè se senten més irlandesos que britànics i volen la fusió de lâilla en un únic Estat irlandès.

A partir dels anys seixanta i setanta, aquestes divergències desemboquen en un conflicte que durarà uns trenta anys. Al principi els actors claus del conflicte se situen dins del Regne Unit (el Govern de Londres, lâExèrcit britànic, la RUC que és la policia de lâUlster), i encara més dins de lâUlster. Llavors es perfilen partits polítics enfrontats, grups paramilitars disposats a totes les barbaritats per assolir els seus objectius, i personalitats carismàtiques per representar-los.

Quatre partits dominen el panorama polític a Irlanda del Nord des dels anys setanta fins ara. A més del Partit Unionista de lâUlster (UUP), partit unionista moderat que ja existia abans del conflicte, lâany 1971 apareixen un partit nacionalista, el Partit Social Demòcrata i Laborista dâIrlanda del Nord (SDLP); un republicà, el Sinn Fein, i un legalista, el Partit Democràtic de lâUlster (DUP).

Les forces republicanes i legalistes també compten amb grups paramilitars. Dâuna banda, trobem lâIRA, el PIRA (IRA provisional) i el 1994 es constitueix el dissident RIRA (Real IRA o Ira Autèntic); lâaltre bàndol consta principalment de la Força de Voluntaris de lâUlster (UVF), dels Lluitadors per la Llibertat de lâUlster (UFF) i de lâAssociació de Defensa de lâUlster (UDA).

Per últim, diverses persones destaquen per la seva actuació i carisma. Entre dâaltres, podem ressaltar David Trimble (UUP) i John Hume (SDLP) que van rebre el Premi Nobel de la Pau lâany 1998; Gerry Adams, el cap del Sinn Fein des del 1984; el pare protestant Ian Paisley que va crear el DUP lâany 1971 i és conegut pels seus prejudicis i la seva fòbia als catòlics; el pare catòlic Alex Reid que va escriure el novembre de 1987 un famós document en el qual declarava que la situació estava madura perquè Irlanda del Nord gaudís de la lliure determinació; Bobby Sands, que ha estat un dels màxims âambaixadorsâ? de lâIRA perquè la seva vaga de fam va ser molt mediatitzada i va commocionar el món i Peter Brooke, que va ser un dels secretaris dâEstat per a Irlanda del Nord que més va destacar per la seva voluntat de trobar una solució al conflicte.

Amb els anys, el conjunt dâactors implicats en el conflicte dâIrlanda del Nord sâha anat ampliant. Lâany 1985, la República dâIrlanda entra en escena en signar, juntament amb la Gran Bretanya, lâAcord Angloirlandès de Hillsborough que preveu una major cooperació entre els dos països amb lâobjectiu de solucionar el conflicte.

Més determinant encara és un altre factor pel seu pes internacional i el seu allunyament geogràfic del focus de tensions: els Estats Units, que lâany 1997, sota lâadministració Clinton, decideixen participar de forma no oficial en la consecució dâun acord de pau. Bill Clinton ja havia visitat Irlanda del Nord el 1995. Aquesta presència discreta, per mitjà del senador George Mitchell, és determinant de cara a lâèxit de les negociacions. LâAcord del Divendres Sant, un tractat de pau multipartidista, es firma el 10 dâabril de 1998. Preveu un repartiment del poder entre protestants i catòlics dins de les institucions semiautonòmiques: una assemblea, un govern i òrgans de cooperació amb la República dâIrlanda i amb les altres âregionsâ? del Regne Unit âen total, més de deu àrees de govern. Per la seva banda, lâIRA es compromet a desarmar-se abans del febrer de 1999. El 23 de maig de 1998, lâacord és ratificat pel 71% de lâUlster i el 94% de la República dâIrlanda, i substitueix el Tractat Angloirlandès de 1985.

Malgrat això, el conflicte no desapareix després de lâAcord de Divendres Sant, encara que disminueixen considerablement les manifestacions més violentes. La situació dels darrers anys es pot resumir amb el lema unionista âNo guns, no governmentâ?. En efecte, a partir de 1998, sâinstal·la una vinculació carregada de tensions entre el desarmament efectiu de lâIRA i la consecució dâuna semiautonomia de lâUlster a nivell polític. Aquesta relació de causa efecte pot explicar que ambdues garanties (el desarmament i la semiautonomia) de lâacord de pau no sâhagin pogut mantenir durant el període 1998-2002, la qual cosa ha suposat un fracàs relatiu de lâAcord.

El setembre de 1997 es crea una Comissió Internacional Independent per al Desarmament, encapçalada pel general canadenc John de Chastelain. Però el febrer de 1999, el procés de pau es bloqueja perquè lâIRA, malgrat el seu compromís inicial, no ha començat a desarmar-se. Al setembre-novembre de 1999, es revisa lâacord del Divendres Sant sota lâautoritat del senador nord-americà George Mitchell que pacta un compromís amb lâIRA: lâorganització paramilitar accepta designar un representant encarregat de les negociacions amb el general de Chastelain a canvi de posar en marxa lâexecutiu sense desarmament previ. Tanmateix, lâorganització anuncia, el febrer de 2000, la seva decisió de deixar de cooperar amb la Comissió, fins que el maig torna a iniciar el diàleg, tot acceptant que inspectors internacionals investiguin els seus arsenals. Lâoctubre, lâIRA posa fora dâús una quantitat important dâarmes, municions i explosius en presència dels inspectors. I tot just un any després comença a desarmar-se.

Per la seva banda, lâAssemblea regional semiautonòmica de lâUlster es posa en marxa a partir del 25 de juny de 1998 amb lâelecció de 108 diputats, però haurem dâesperar fins al 29 de novembre de 1999 perquè es formi el primer Govern, amb un primer ministre (David Trimble) i deu ministres. De fet, el nou sistema pateix molts alts i baixos. LâAssemblea se suspèn en nombroses ocasions, la primera vegada entre febrer i maig de 2000 atès que lâIRA no compleix amb la seva promesa de desarmar-se; això fa que David Trimble (UUP) amenaci amb dimitir. Londres torna a suspendre lâAssemblea dues vegades durant vint-i-quatre hores, el 10 dâagost i el 21 de novembre de 2001, per pressionar lâIRA en les negociacions de desarmament. Però el cop més dur es produeix lâoctubre de 2002, quan salta la notícia de la detenció dâun membre del Sinn Fein per presumpte espionatge. El secretari dâEstat per a Irlanda del Nord, John Reid, suspèn les institucions semiautonòmiques sine die, i lâIRA interromp tots els seus contactes amb la Comissió per al Desarmament.

Antecedents i evolució del conflicte

Des del segle XIX, amb lâocupació britànica de lâilla dâIrlanda, existeix una rivalitat entre els catòlics nacionalistes que desitgen lâautonomia dâIrlanda i els protestants unionistes que, al contrari, volen que lâilla es mantingui sota lâestatut que va crear lâActa dâUnió (âUnion Actâ) de 1800. Durant la Setmana Santa de 1916, lâIRA participa en la insurrecció armada (âEaster risingâ) de Dublín, on es proclama un govern provisional. Per manifestar la seva oposició, els unionistes formen, per la seva banda, un poderós moviment a lâUlster que possibilita que mig milió de protestants firmin el 1912 el Conveni de lâUlster (âUlster Covenantâ?) per protestar contra el nou projecte de llei dâautonomia (âHome Rule Billâ?) presentat al Parlament. Al mateix temps, els paramilitars unionistes de la UVF, que es creen en aquella època, es preparen per a una eventual lluita armada. Sota lâamenaça dels republicans i dels unionistes, sâelimina el projecte de llei i se substitueix per lâActa del Govern dâIrlanda (âGovernment of Ireland Actâ?) el 1920, que institucionalitza dos parlaments i governs amb poders retornats a Irlanda, un a Dublín i lâaltre a Belfast. Lâany 1921, després dâuna revolta nacionalista, la major part de lâilla es converteix en un Estat separat sota els termes del Tractat Angloirlandès de 1921. Irlanda del Nord sâuneix a la Gran Bretanya per formar el Regne Unit. Es dota dâun estatut polític de semiautonomia, que li permet evolucionar de manera diferent i específica. El Govern espera garantir dâaquesta manera un autogovern i un repartiment del poder entre les dues comunitats religioses, però la realitat és ben diferent. La partició genera un fenomen de doble minoria: mentre que els protestants són minoritaris en el conjunt de lâilla, els catòlics només representen una tercera part de la regió específica dâIrlanda del Nord. Tot i el seu propòsit, la partició no resol aquest problema de doble minoria. La imaginació i la por a lâassimilació tenen un paper important en el rebuig i el sectarisme de les dues parts però, en el fons, no són tan diferents pel que fa a les seves formes de vida.

El problema no és tant religiós com econòmic i polític. Existeix una llarga història de subordinació dels catòlics als protestants, que procedeixen en la seva majoria dâEscòcia i Anglaterra i que sâinstal·len a lâilla a partir de 1800. Són ells els qui aprofiten la revolució industrial i aixequen al nord-est de lâilla la majoria de les empreses. Amb el poder econòmic en mans dels protestants, aquests emergeixen, a diferència dels catòlics, com una classe social poderosa.

Amb tot, la discriminació no ha estat només social i econòmica sinó també política. Entre 1920 i 1972, lâadministració de Belfast (subordinada a Londres) i el Parlament de Stormont estan completament en mans de la comunitat protestant. Després dels primers incidents violents, Irlanda del Nord perd la seva autonomia i el 1972 passa a ser directament governada per Londres (âdirect ruleâ).

A les acaballes dels anys seixanta, els nacionalistes de lâUlster comencen a reivindicar la fi de les discriminacions i la introducció de reformes institucionals. El Govern respon a aquestes peticions amb la repressió, tot mobilitzant tropes a la zona i reforçant la legislació dâemergència; aquesta reacció clarament pro unionista reforça encara més el sentiment nacionalista de sentir-se apartat del poder i de les institucions. La reaparició de lâExèrcit Republicà Irlandès (IRA), decidit a lluitar activament contra el Govern de Londres, provoca un agreujament considerable de la violència. La província de lâUlster es veu immersa en una greu guerra civil anomenada irònicament âels Problemesâ? (âthe Troublesâ), i recordada per episodis terribles com el âDiumenge Sagnantâ? (âBloody Sundayâ?), quan catorze defensors dels drets civils moren a punta de fusell en mans de lâExèrcit britànic a Londonderry.

El conflicte crida lâatenció per la seva llarga durada, més de trenta anys tot plegat. Fins ara ha costat unes 3.600 vides i ha deixat també uns trenta-sis mil ferits, la gran majoria civils. A la fi dels anys vuitanta, les forces armades semblen patir un cert esgotament. Apareixen molts canvis, lligats a un clima internacional de promoció i expansió de la pau; les revolucions pacífiques a lâEuropa Central i de lâEst, per exemple, o la unificació dâAlemanya el 1990, ensenyen que situacions que semblaven bloquejades per sempre es poden resoldre de sobte. El valor polític dâalguns partits i governs i la seva voluntat dâentaular un diàleg també són una de les causes fonamentals dels canvis. Lâany 1988, John Hume, de lâSDLP, inicia una sèrie de negociacions secretes amb Gerry Adams, del Sinn Fein. Els contactes es perllonguen durant sis anys i acaben per convèncer una facció del moviment republicà armat perquè opti per una línia no violenta. Paral·lelament, els governs britànic i irlandès, que ja havien demostrat la seva voluntat de cooperació en firmar a Hillsborough el conegut Acord Angloirlandès de 1985, comencen a plantejar-se el problema de lâUlster amb més flexibilitat pel que fa a les possibles solucions per acabar amb el conflicte. Aquesta major cooperació general culmina amb la Declaració de Downing Street firmada per Londres i Dublín el desembre de 2003. El Govern britànic accepta el principi de lliure determinació per a Irlanda del Nord i afirma que no té cap tipus dâestratègia egoista ni dâinterès econòmic en la regió.

Anteriorment, lâagost de 1994, lâIRA decreta lâalto el foc, seguit després pels grups paramilitars legalistes. A partir dâaquest moment, el Govern britànic manté diàlegs dâapropament amb ambdues faccions paramilitars. Finalment, el 22 de febrer de 1995 es redacta un document marc per al futur: dâuna banda, amb propostes per establir relacions entre lâilla dâIrlanda i els dos governs (britànic i irlandès); de lâaltra, amb propostes britàniques. Arran dâaquest document, sâinicien el 10 de juny de 1996, al Castell de Stormont (Belfast), les negociacions entre tots els partits que 22 mesos després donen els seus fruits amb el que es coneix com lâhistòric Acord de Divendres Sant (âGood Friday Agreementâ?).

Condicions actuals

Malauradament, els esdeveniments dels darrers anys han acabat amb la primera il·lusió que va representar lâalto el foc decretat per lâIRA lâagost de 1994, i els Acords del Divendres Sant de lâabril de 1998. Si bé lâIRA ha donat certes proves de la seva voluntat de cooperar, cal puntualitzar que no tot el moviment republicà paramilitar ha volgut participar en aquesta repolarització. Tan sols quatre mesos després dels acords de pau, el 15 dâagost de 1998, una facció dissident, lâ?IRA Autènticâ? (âReal IRAâ? o RIRA) va provocar a Omagh lâatemptat més mortífer de la història del conflicte. A més, com ja hem esmentat, lâAssemblea es va suspendre lâoctubre de 2002 i lâIRA ha deixat de col·laborar amb la Comissió de Desarmament.

El març de 2003, els dos primers ministres britànic i irlandès van firmar un document marc amb lâobjectiu de garantir lâaplicació dels acords de Divendres Sant. Tot i que la Nova Assemblea de Stormont torna a ser efectiva, de moment no es preveu restablir un Govern a Irlanda del Nord, a causa, en part, de lâenfortiment dels partits més radicals, com el partit legalista del pare Ian Paisley (DUP) que no deixa de manifestar el seu malestar amb els acords de pau. Els legalistes i part dels unionistes reclamen sovint lâexpulsió del partit de Gerry Adams (Sinn Fein) de lâAssemblea, però seria un pas enrere perillós ja que el Sinn Fein és lâúnica força política de representació dels republicans. Aquesta radicalització de lâactualitat política, amb una creixent pressió legalista, no pronostica res de bo per al futur dâIrlanda del Nord. La pau és un assoliment recent, dèbil i massa incert. La llarga durada del conflicte ha convertit la violència en una experiència trivial i pocs habitants al nord-est de lâilla creuen que les faccions enfrontades hagin après la lliçó del passat i que la situació pugui canviar de debò. En aquest context de bloqueig és probable que Londres segueixi administrant directament els sis comtats durant molts mesos més.

Malgrat tot, la violència ja no és el que va ser en el passat. Potser sâha dâatribuir aquest fet a la millora econòmica dâaquesta vella regió industrial, molt patrocinada pels Estats Units i la Unió Europea. La població catòlica de lâUlster, el Sinn Fein i els moviments de reconciliació reben des de fa anys una important ajuda econòmica per part dels descendents dâimmigrants irlandesos que viuen als Estats Units. En efecte, el lobby irlandès és un dels més poderosos del país. A més, a la cimera que es va celebrar a Berlín el març de 1999, es va fixar un pressupost de 260 milions de lliures per apuntalar el procés de pau durant el període 2000-2004. Irlanda del Nord rep, a més, 1.300 milions de lliures procedents dels fons estructurals comunitaris.

Què queda per fer gairebé sis anys després dels acords de pau?
Un dels punts importants de lâacord de 1998 es va aplicar el novembre de 2001: el sistema policíac de lâUlster, creat el 1922, i que només constava de personal protestant-unionista ha estat reestructurat; el Servei de Policia dâIrlanda del Nord (PSNI) ha reemplaçat la RUC (Royal Ulster Constabulary). Els nous reclutes han de ser seleccionats en la mateixa proporció dins de les comunitats catòliques i protestants.

Però no tot ha estat solucionat amb igual èxit. Encara que Irlanda del Nord torni a gaudir dâuna representació parlamentària pròpia, va perdre lâoctubre de 2002 el seu govern semiautonòmic i torna a dependre de Londres. Això sâha dâatribuir a la lentitud i a la manca de transparència del desarmament de lâIRA. Els unionistes no en tenen prou amb les declaracions de lâorganització o del general de Chastelain, exigeixen proves que no arriben.

A més, els unionistes i el Govern britànic esperen alguna cosa més que un alto el foc per donar per acabada la guerra. Reclamen un compromís i una participació directa en la consolidació de la pau. En aquest context, la publicació, el 6 de maig de 2003, dâuna declaració en la qual lâIRA afirma no voler plantejar cap amenaça als unionistes o al procés de pau, tot comprometent-se a convertir el conflicte en un assumpte del passat, pot ser considerat com un signe molt positiu.

Febrer 2004


   
   

elaborat per la fundació CIDOB per al Forum de les Cultures

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Irlanda y la Autodeterminación
28 jul 2005
Irlanda y la Autodeterminación

Informe y Materiales
http://www.elistas.net/lista/andalucialibre/archivo/indice/201/msg/262/
Re: claus del conflicte a irlanda del nord, per contextualitzar les recents noticies...
29 jul 2005
treinta años de matanzas para nada.
Re: claus del conflicte a irlanda del nord, per contextualitzar les recents noticies...
29 jul 2005
¿El que firma "Andalucía libre de gilipollas" está haciendo una autocritica o una promesa?
Re: claus del conflicte a irlanda del nord, per contextualitzar les recents noticies...
29 jul 2005
Si era para nada entonces ¿por qué el ejército británico y organizaciones paramilitares fascistas se han dedicado a aterrorizar y asesinar civiles norirlandeses esos treinta años?

Los combatientes republicanos del IRA tomaron las armas para defender la población de esas agresiones, desde el Sinn Féin se ha trabajado para llevar el conflicto con los británicos a lo institucional y al final lo han conseguido.

Estos treinta años han servido para que se avance hacia el respeto del derecho de los norirlandeses a decidir su futuro, a decidir más adelante si se reunifican con la República de Irlanda.

En Euskal Herria es al estado español a quien le toca mostrar su voluntad para llevar el conflicto a lo estrictamente institucional, respetando el derecho de todos los vascos sin distinciones a decidir su futuro.

El IRA ha dejado las armas pero ni las entrega todas ni se disuelve, sin que esto haya supuesto ninguna excusa para los británicos de alargar la violencia. Esperemos que en el estado español tengan la madurez suficiente para tener la misma actitud respecto a ETA.
Re: claus del conflicte a irlanda del nord, per contextualitzar les recents noticies...
03 ago 2005
aquest text del Cidob es penos ( a l'aztzar: el carisma de Bobby Sands -la va palmar a la preso, fixa't quin carisma- comparat amb el Paysley, per favor; el segle XIX (!) l'ocupacio britanica divideix la poblacio en autonomistes i unionistes... i vinga...
Sindicat Terrassa