|
|
|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
Cultures minorità ries en un món que, amb tota probabilitat, canviarà de manera brusca.
|
|
per Indovinello
Correu-e: estevelopez@gmail.com (no verificat!) |
28 jul 2005
|
|
De fet, l’enunciat del títol es pot descompossar en una afirmació: el món , amb tota probabilitat, canviarà de manera brusca; i una pregunta: Quin és el futur de les cultures minoritàries en aquest nou entorn, si es que s’arriba a produir?. |
De fet, l’enunciat del tÃtol es pot descompossar en una afirmació: el món , amb tota probabilitat, canviarà de manera brusca; i una pregunta: Quin és el futur de les cultures minorità ries en aquest nou entorn, si es que s’arriba a produir?.
Cap dels dos temes és fà cil de tractar. Sobre el primer, no obstant, em veig amb cor de formular enunciats i d’aportar documentació que els doni suport (donada la naturalesa del mitjà de comunicació, ha de ser, per força escarida i a mode de links) i establir relacions entre els diferents arguments. Sobre el segon, no més puc donar idees, intuïcions, fer la meva aportació individual dins el col•lectiu: Qui pot predir les reaccions socials? I menys encara en un entorn de nous reptes com presumeix la hipòtesi de l’escrit. Les societats són laboratoris en marxa, punt de confluència de voluntats que, finalment, plegades, amb capacitats de decisió asimètriques,
donen forma al futur.
D’una cosa si que estic convençut: quan menys asimetria en les capacitats de decidir, quan més compromÃs i consciència (no confondre consciència, que exigeix d’un esforç
de coneixement, amb manipulació, que exigeix una actitud de banalització), quan més dià leg i comunicació entre els individus, major esperança de futur col•lectiu en tinc.
Anem per la primera qüestió: “el món , amb tota probabilitat, canviarà de manera brusca� Pretenc fer una enumeració de factors i, finalment una petita reflexió que tindrà com a objectiu donar una idea de l’alt grau d’interrelació entre els esmentats factors:
A) El nostre suport fÃsic, el món, es degrada i cada vegada és més difÃcil obtenir d’ell el
nostre sustent :
a. Escalfament global: Sembla que cada
vegada hi ha més dades que avalen una
pujada global de les temperatures. No
està tan clara la magnitud l’impacte de
l’activitat humana sobre el clima.
(http://www.gencat.net/mediamb/revista/rev32-2.htm;
http://www.nodo50.org/worldwatch/ww/pdf/Libro%202000.pdf)
Els fenòmens meteorològics són cada
vegada més extrems.
(http://www.rebelion.org/noticia.php?id=17798)
b. Sequera, l’aigua és cada vegada més
escassa i el terra el desertifiquem.
(http://www.uv.es/metode/numero34/53_34.html;
http://www.belt.es/noticias/2005/junio/14/desierto.asp;
http://waste.ideal.es/desertizacion.htm;
http://www.gea-es.org/agricultura/entrefuku_agricul.html)
Els incendis forestals no fan més que
contribuir en aquesta dinà mica.
La especulació i urbanització excessiva
també. Ara mateix, a l’estat espanyol
es viuen moments de tensió a causa de
l’aigua. Territoris com València o
Múrcia no tenen aigua per, entre
d’altres coses, suportar una població
significativament més alta en estiu que
en la resta de l’any. La gestió de la
poca que n'hi ha és pèssima.
(http://www.greenpeace.org/raw/content/espana/reports/destrucci-a-tota-co;
http://www.greenpeace.org/raw/content/espana/reports/destrucci-n-a-toda-;
http://www.greenpeace.org/raw/content/espana/reports/destrucci-n-a-toda-)
c. L’alimentació és cada vegada més
deficient i depèn fortament dels
hidrocarburs, que, a la vegada, estan
esdevenint un recurs més escà s.
(http://www.rebelion.org/noticia.php?id=14672;
http://www.zmag.org/Spanish/0504ross.htm;
http://www.ereciclaje.com/escritos/permacultura.htm).
Adjunto una petita taula amb dates
zenit extracció de petroli segons la
corba de Hubbert (cal dir que aquest
geòleg va predir de manera exacta el
zenit dels EEUU): US:1972; Europa:2000;
Rússia:1987; O.M. Golf: 1974; Altres:
2004; Món: 2006.
Com es pot veure, és d’esperar que a
partir d’ara el petroli comenci a ser
un recurs escà s, més encara si tenim en
compte la incorporació massiva de
població asià tica al consum d’aquesta
matèria. La escassetat de petroli porta
directament a majors dificultats per
alimentar la població mundial i a
quotes més altes de tensió i
inseguretat.
d. S’estan recollint dades de que mostren
que Europa de l’est i nord-amèrica de
l’oest poden viure un perÃode glacial
dintre d’un context d’escalfament
general.
(http://www.terra.com.mx/tecnologia/articulo/131525/default.htm;
http://www.gencat.net/mediamb/revista/rev32-4.htm)
Conclusió, vivim a una terra superpoblada
que ja avui dia no dona l’abast per
alimentar els seus habitants, amb una
superfÃcie cultivable que no es pot
expandir i que es troba en situació de
sobreexplotació. Aquesta circumstà ncia,
junt als canvis climà tics, estan derivant
en una situació de desertificació que
ens és molt propera i que, finalment, si
més no a algunes zones del planeta com
la que ens ha tocat viure, hi haurÃ
escassetat d’aigua. De moment, ens en
sortim mercès l’ús intensiu que fem dels
hidrocarburs, però hi ha estudis
bastant ben fonamentats que parlen de que
just ara estem en el moment zenit
de la extracció de petroli. Tot això en
un moment en que milions de
consumidors asià tics comencen a estar en
condicions d’incorporar-se al
consum intensiu de tan preuat bé.
Abans de continuar m’agradaria posar un
link més que, de demostrar-se la seva
hipòtesi, deixaria palesa la
extraordinà ria capacitat de l’ésser humÃ
per influir en el medi ambient. (http://www.worldjumpday.org/)
B) El nostre sistema socioeconòmic emet sÃmptomes d’esgotament. El indicadors econòmics s’elaboren de manera molt parcial i sovint es manipulen per donar al públic una sensació de seguretat (algun economista va descriure als banquers centrals con els hà bils amfitrions-animadors d’una festa, que reparteixen cava quan la festa està freda i el retiren quan la gent ja està animada)
a) Tenim la sensació de que la nostra
cultura i benestar (benestar d’alguns
occidentals, malestar de molts altres
occidentals o no) estan sòlidament
afermats. Som coneixedors de multitud
d’indicadors que avalen la nostra
creença. Un d’ells, el més sagrat de
tots és el PIB (Producte Interior
Brut).
El PIB és un indicador contable, un
sumatori del resultat conjunt de les
empreses i administracions d’un estat.
Sovint vegades s’associa aquest
indicador amb creixement. Creixement
si, però contable. Es diu d’aquest
indicador que és insensible a
distribució, incapaç de recollir els
costos mediambientals, la economia
informal i domèstica, o les diferències
de poder de compra en els diferents
països.
Conscient d’això, l'informe sobre
desenvolupament humà del programa de
les Nacions Unides per al
desenvolupament (PNUD), crea l’Ãndex
IDH (�ndex de Desenvolupament Humà ). No
deixeu de mirar la taula continguda en
el següent link on es classifiquen els
països segons: "Posició segons PNB/per
habitant" - "Posició IDH".
(http://www.redem.buap.mx/acrobat/javier4.pdf)
Sorprenent, oi!
b) Creiem que grans i rigorosos experts
vetllen per la salut de la economia i
que tot està sota control. Jo diria que
aquests experts s’afanyen a fer-ho
creure fent servir en cada cas
l'indicador que més els interessa. Per
exemple, l'IPC als EEUU dels darrers
anys no ha pujat del 3,5% (http://www.finanzas.com/id.7662174/noticias/noticia.htm),
però el preu de l’habitatge, que
representa un 40% del total de l'IPC ha
pujat entre un 8-10% (http://www.ico.es/web/resources/00023929attachment.pdf
(pag 26 preu de l’habitatge a EEUU))
Feu números i arribareu a la mateixa
conclusió que jo: a algun lloc hi ha
una gran mentida. Ja no cal que parli
dels Enron, ni de la CNMV espanyola. No
cal fer gaires lectures i
investigacions per trobar per tot arreu
coses que no quadren (a l'estat
espanyol, quan va entrar
en vigor l'euro, tothom pensava el
mateix: com és que les dades oficials
parlen de que la inflació ha pujat
moderadament quan el dia a dia ens
demostrà el creixement exagerat?). Algú
pot dir que els indicadors s’elaboren
de manera diferent segons els casos. I
jo pregunto: si els grans economistes
són gent rigorosa, per què no es posen
d’acord per oferir informació mesurada
sempre de la mateixa manera? això és
com tenir diferents comptabilitats a
una empresa i anar oferint una o una
altra segons els interessos.
c) Es poden establir clars paral•lelismes
entre la crisi d’altres imperis
occidentals i l’actual. Denis Duclos
estableix tres similituds notables
entre la caiguda de l’imperi Romà i
l'actual dels EEUU
(http://www.lahaine.org/b2-img/beinstein.pdf):
1) Agravació extrema de la
opressió-explotació de les classes
inferiors del sistema i de la
perifèria com a últim recurs davant
l’estancament. Procés que, en última
instà ncia aporta més costos que
beneficis. La comparació
amb la sobreexplotació actual de la
perifèria combinada amb dèficits
creixents (fiscal, comercial...) als
Estats Units es immediata. El cas de
les guerres colonials d'Iraq i
Afganistan provoca greus problemes
financers a la superpotència i grans
dificultats per a enviar més tropes
al combat.
2) En segon terme el distanciament
fÃsic de les classes altes respecte
de la resta (actualment el refugi
dels rics als seus "barris privats"
i residències allunyades i a la Roma
decadent de la aristocrà cia als seus
palaus rurals). Finalment, creació
de dues subcultures separades per un
abisme.
3) Parasitisme econòmic, on les classes
benestants defugen les seves cada
vegada més les seves obligacions
fiscals (la recent legislació sobre
les SICAV a l’estat espanyol n’és un
bon exemple. D'altra banda, a
Catalunya en sabem bastant del
parasitisme econòmic extern i
intern)
d) La consecució d’objectius econòmics a
curt termini acaben jugant en contra
del mig i llarg termini, de les
generacions futures, de la ètica,
estètica, del coneixement i la
llibertat, en particular de la
llibertat de pensament.
(http://wiki.ffii.org/PressConf050706Es Llegir la intervenció del sr. Rocard)
C) El resultat de tot l'anterior és un món més insegur on l’estat més rellevant de l’imperi assolir una superioritat militar incontestable (http://www.margen.org/articu/pobusa.html) per si de cas algun altre estat vol entrar en competència pels recursos.(http://www.redvoltaire.net/article6501.html;
http://www.redvoltaire.net/article6495.html). La situació és cada vegada més kafkiana i la raó es resisteix a creure el que veuen els ulls (http://www.rebelion.org/noticia.php?id=18002;
http://www.rebelion.org/noticia.php?id=18032)
En aquest punt tenim tancada la quadratura del cercle: un sistema econòmic que necessita créixer si no vol desaparèixer en forma de col•lapse (Japó, que va caure en deflació porta 20 anys intentant superar aquest episodi, i encara sort de la demanda de la resta del món!) veu com la matèria primera del seu creixement és cada vegada més escassa. El paÃs més poderós de l’imperi veu perillar la seva supremacia i fugeix cap endavant en una aventura amb final incert.
Si la realitat manté alguna semblança amb el que acabo de descriure, és urgent que ens replantegem el paper dels mitjans de comunicació a la nostra societat i els nostre mateix com a individus que formem part de la "societat de la informació". Cal fer una reflexió sobre el nostre coneixement "mediatitzat" i del hipotètic distanciament entre realitat i coneixement: no estarem coneixent fantasies?
Exposat doncs el perquè crec que vivim en un món canviant, anem a parlar de possibles estratègies que permetin a les cultures, en especial les minorità ries, adaptar-se a aquest món.En aquesta segona part els arguments han de ser, per força, menys empÃrics i més sociològics, més filosòfics i, per tant, més subjectius.
No és cap secret que en la configuració de les actuals estructures d’organització social i mundial, les cultures minorità ries han tingut poc a dir i, tampoc ho és, que cada vegada tenen menys a dir. Cada vegada més, l'actual ordre tendeix a reforçar el poder dels que han jugat un paper rellevant en la seva construcció, en detriment dels que no l’han tingut.
El canvi doncs, mirat des de la òptica del que tenen el poder de decisió, és perjudicial
i suposo que, com ja fan, lluitaran amb tots els recursos (ètics o no) al seu abast per que res no canviï. Però Si el mirem des del punt de vista dels que no el tenen, és una
extraordinà ria ocasió per fer-se un lloc en un previsible nou ordre. Diguem que cada actor ha de saber jugar les seves cartes i, per això, cal estar preparat.
Crec que el camà a seguir per arribar a alguna conclusió, ni que sigui parcial, passa per
descriure el tipus de societat en la que vivim per després mirar de buscar les potencialitats inherents que les permetin fer front a situacions de canvi.
Per descriure la societat que vivim recorreré al sociòleg Zygmunt Bauman (Polònia 1925). Diu: " Vivim immersos en aquest desert d’incertesa, però encara cap salvar un punt de referència: la difÃcil acceptació d’una responsabilitat acompanyada de la perenne preocupació per haver completat un error. La veu de la responsabilitat es fa doncs perceptible només en la dissonà ncia de les opinions, mentre el consens i la unanimitat anuncien la tranquil•litat del cementiri. ". Aquest és el punt al que ens porta la transmutació de l’antic ciutadà (“sòlidâ€?, comunitari, subjecte de drets) al nou individu (fragmentari), l’allunyament entre societat i empresa. (http://www.filosofia-internet.net/portal/modules.php?name=News&file=arti)
Veig clar que cal reivindicar valors, cultura, ancestres per recuperar/crear el de ciutadà , el de societat, com a valors suprems i globals (en el sentit de cadascú els seus, d’altre manera no farÃem mes que enganyar-nos i no canviar res). Aquests valors han d’acabar essent els més importants. Vet aquà la reivindicació de TOTES les cultures, també de les minorità ries, que han de tindre cabuda dintre d’un context de dialèctica (en sentit hegelià ) entre cultures. Conceptes com empresa, economia capitalista, mitjans de producció, o són superats o són reinventats de manera que no més tinguin sentit com a eines amb finalitat social i global.
Cada comunitat cultural s’ha de posar en marxa i convertir-se en un laboratori que sap recuperar el millor de la seva tradició històrica i de la dels altres per, a través de la seva manera de fer, superar la realitat actual, conscienciar-se dels problemes que haurem d’afrontar, començara buscar formes de fer que ens permetin afrontar racionalment el futur i, finalment, establir dialèctiques amb la resta de cultures.
Altrament estem abocats a un futur ben incert que ja fa temps que es manifesta i cada vegada amb major cruesa, violència. Dintre de cada cultura, moviments socials, compromÃs individual amb els altres i dià leg entre els ciutadans crec que són les vies cap al futur. |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Cultures minorità ries en un món que, amb tota probabilitat, canviarà de manera brusca.
|
|
per bulet |
28 jul 2005
|
Estic totalment d'acord amb tu. Fa més d'un any que segueixo l'evolució del món, més especialment l'evolució dels hidrocarburs, arran de la pujada del preu del petroli que va revolucionar a tothom ara fa un any (en aquella època, fa gairebé 365 dies, el preu del petroli va assolir els 40 dòlars. Actualment ja ha superat els 62).
Cal començar a replantejar-nos que estem fotent i si volem continuar vivint d'aquesta mentida. Hem de començar a buscar solucions pel món que ens tocarà viure d'aquí uns anys... deixem morir al capitalisme, no li fem més el joc. Ara hem de ser intel·ligents!!! Treballem junts :) |
|
|
