|
|
|
Notícies :: educació i societat |
|
Diguem sÃ!
|
|
|
per jc |
28 jul 2005
|
|
|
Es multipliquen els atacs i les desqualificacions cap al moviment crÃtic, inclòs el diagnòstic severÃssim segons el qual l’inconformisme radical és propi de ressentits, enemistats amb el món i amb ells mateixos. Resulta habitual llegir aquest argument, sortit sobretot de la ploma d’antics contestataris.
Sense arribar tan lluny, proliferen les opinions sentencioses sobre la mal anomenada “cultura del noâ€?, especialment per part d’articulistes més o menys vinculats al poder, especialitzats en la funció de vigilà ncia ideològica. Segons aquests, les plataformes contra alguns projectes de l’Administració: túnels, abocadors, centrals tèrmiques, presons, ports, lÃnies d’alta tensió..., serien un sÃmptoma d’insolidaritat, pròpia de societats benestants, i el resultat d’una agitació promoguda per demagogs irresponsables.
Al capdavant d’aquest discurs hi ha des de fa temps representants de la dreta com Duran i Lleida, Joan Rossell i d’altres personatges propers a CIU i PP, per als quals es tracta no tant de refutar la crÃtica com d’assegurar la impunitat per als seus negocis. Reclamen “mà duraâ€? contra l’oposició a les noves infraestructures i invoquen com un principi sagrat la “necessitat de creixement de l’economia catalanaâ€?.
Però aquest és un punt de vista compartit pel govern actual i especialment pel seu soci principal, el PSC, que ja ha advertit repetidament del perill que pot representar una certa ètica i estètica ecologista per als interessos estratègics del paÃs.
Per als benpensants no hi ha dubte de la bondat d’aquests interessos, sà viament interpretats pels governants i que obeeixen sempre a propòsits democrà tics. No hi ha, pel que es constata, espai per al realisme, ni s’accepta que aquest és també un paÃs “normalâ€?, és a dir un lloc on la corrupció es pot trobar a molts nivells de l’economia i la polÃtica, on les grans infraestructures són abans que res una exigència dels lobbies corporatius i un negoci dissenyat a mida de les grans constructores, empreses subministradores, grups financers... L’imperatiu econòmic és invocat repetidament ( i no sembla que es pugui discutir), es sacralitza la competitivitat, la productivitat, el creixement a qualsevol preu, la cursa cega per l’acumulació en un món globalitzat. S’hi destinen recursos, pressupostos, energies socials, i es sacrifica el territori i el medi ambient. Després, tot es disfressa de sostenible i esdevé sinònim de progrés social. I, per si un cas, es demonitza la crÃtica.
Doncs bé, davant d’aquest panorama hom té la temptació de fer com aquell columnista mallorquà que, exasperat pel curs de les coses sota l’hègira del PP, renunciava aparentment a la crÃtica i parodiava el gran sà que reclamen constantment per als seus projectes els poders establerts. Sà al paradÃs de les immobilià ries i l’especulació, Sà a les noves autopistes, a les grans infraestructures destructores del territori, al malbaratament energètic, a les nuclears, a l’allau de residus i la contaminació, a l’imperi de les multinacionals, a la invasió turÃstica, a la mà fia dels hotelers...Sà a l’economia de l’oci, Sà al negoci. Sà a tot plegat! |
This work is in the public domain |
|
Re: Diguem sÃ!
|
|
per No |
28 jul 2005
|
Sí, es evident que el capitalisme te el SI de tots plegats.
No al capitalisme. No a l'engany socialdemòcrata. No als falsos socialistes. No a l'esquerra traïdora i de disseny. |
