|
|
|
Notícies :: ecologia |
|
L’estalvi i la reutilització: unes fonts inesgotables
|
|
|
per ecoilla |
27 jul 2005
|
«En aquest planeta hi ha prou cosa per a les necessitats de tothom; però no pas prou per a I'aviditat de tothom»
Mahatma Gandhi (1869-1948) |
Ràdio, premsa i televisió. Mentre ha durat la sequera, una intensa campanya amb presència a tots els mitjans d'informació, amb publicitat pagada i amb espais informatius, pretenia inculcar la necessitat d'estalviar aigua. Tothom ha après a tancar l'aixeta mentre es renta les dents.
Tots aquests esforços s'han dirigit a l'estalvi domèstic, quan és sabut que seria molt més rendible incidir en el consum d'aigua agrícola, que representa el 71% del consum del conjunt de Catalunya.
MILLOREM EL REGADIU
El Congrés Cap a una nova cultura de l'aigua celebrat a Saragossa el setembre de 1998 va llançar aquesta recomanació: ni una hectàrea més de reg a la península Ibèrica.
Millorem el regadiu, no l'augmentem. L'embassament de Rialb i el canal Segarra-Garrigues han de ser l'ocasió per proposar el mateix a Catalunya. La presa de Rialb ja ha estat un gran error. Que sigui l'últim! El problema de la pagesia i el món rural existeix, i és més acuciant a les terres de secà. Però la solució no passa per seguir subvencionant l'aigua d'una manera econòmicament distorsionadora i ambientalment insostenible. La solució és anar a l'arrel del problema per garantir la viabilitat de l'agricultura catalana i del món rural en el seu conjunt. Pel seu paper en el subministrament proper i la seguretat alimentària, i per les tasques que desenvolupa en la cura del territori, els boscos i el paisatge, la pagesia té tot el dret de reclamar a la societat una compensació econòmica digna. En el marc d'aquest nou pacte per la sostenibilitat entre el camp i la ciutat, cal restablir les regles d'una subvenció directa que remuneri les funcions vitals per l'equilibri territorial i ambiental que desenvolupa el món rural. Però són les explotacions les que han de subvencionar-se. No l'aigua (ni el combustible, o els agroquímics).
L'exemple de Banc de l'Aigua de Califòrnia demostra que una bona regulació de les transferències econòmiques d'aigua entre sectors econòmics pot ser una bona alternativa, molt més barata i ambientalment saludable, als transvasaments de ciment entre territoris i conques. Aquest "mercat de l’aigua" californià autoritza els agricultors a vendre una part de les seves concessions de reg, sense por de perdre la dita concessió. Com que els compradors urbans sempre la pagaran més cara, amb el que ingressen d'aquestes vendes els agricultors poden finançar inversions en sistemes de reg més eficients que permeten regar les mateixes superfícies amb menys aigua. Tothom hi guanya una mica, i el medi ambient el que més.
EL FACTOR 4 APLICAT A L'AIGUA PER REGAR
Les Sundance Farms, a la vall Casa Grande, d'Arizona, són un exemple modèlic de regadiu eficient. No són unes granges ecològiques, sinó una gran empresa comercial. En 800 hectàrees dedicades a cotó, blat, civada i síndries, mitjançant un sistema de reg per gota a gota subterrani, s'ha augmentat l'eficiència fins a superar el 95%; és a dir, d'un litre d'aigua, les plantes n'absorbeixen 0,95 1. La superfície es manté seca i s'evita l'evaporació. La zona d'arrels mai no està saturada d'aigua, per tant no se'n filtra.
El sistema ofereix altres avantatges addicionals: la feina de llaurar és més simple; com que no hi ha pèrdues, s'estalvia també un 50% d'herbicides i un 25-50% d'adobs nitrogenats; el rendiment de les collites millora entre un 15 i un 50%.
En total, la productivitat de l'aigua, és quatre vegades superior a la de les granges comparades ineficients, i dues vegades superior a la de les eficients1.
El consum segons els països
Pluges Consum
Noruega 1076 491
Irlanda 886 235
Alemanya 796 687
Itàlia 860 996
Ex-Iugoslàvia 817 393
Grècia 546 721
Espanya 580 1118
Les pluges s'indiquen en litres per m2 i any
El consum en m3 per habitant i any
UNA GESTIÓ SOSTENIBLE
La possibilitat de controlar la demanda i d'augmentar l'eficiència en l'ús de l'aigua no han estat estudiades fins ara prou seriosament. Però hi ha indicis que és possible fer molt més del que s'està fent, o del que es diu que es pot fer. Amb la seva Agenda 21, la ciutat de Barcelona està engegant un pla de sostenibilitat que preveu mantenir el mateix consum individual i col?lectiu actual fins d'aquí a 25 anys, utilitzar els recursos dels seus aqüífers de forma més eficient i tornar a potabilitzar aigües de pous abandonats, estalviant així fins a 28 Hm3/any de l'aigua que prové del Ter.
Només es pot fer a Barcelona, això? Quantes ciutats i pobles de Catalunya no podrien establir estratègies similars? Les auditories mediambientals que s'estan fent a molts municipis de Catalunya plantegen sovint situacions similars, que podrien encaminar-nos a un ús més sostenible del cicle de l'aigua, reduint el consum sense sacrificar les necessitats de ningú.
A la memòria de la Junta de Sanejament de 1997 -dependent de la Generalitat-, es proposa reutilitzar un 41 % dels 693 Hm3/any que es depuraran d'aquí a cinc anys, quan estigui acabat el Pla de Sanejament. És a dir, 283 Hm3/any. D'aquests, 95 Hm3/any es volen fer servir per cabal ecològic -especialment al Llobregat-, i fins a 63 Hm3/any serviran per al reg agrícola de sòls ara ja regats, substituint altres recursos. També es preveu dedicar fins a 14 Hm3/any a camps de golf: gairebé mig metre cúbic per segon, que podrien tenir una destinació més assenyada.
Si s'ajusten totes les xifres ja conegudes, se situen en una projecció demogràfica més realista i es confronten amb una demanda de 250 litres per persona i dia del tot suficient per garantir una bona qualitat de vida en el nostre entorn mediterrani, qualsevol transvasament d'aigua a Barcelona i la seva regió esdevé innecessari. La recuperació dels cabals mínims ecològics i de l'estat biològic dels rius, la garantia del subministrament urbà i industrial, la millora dels regadius ja existents i una major qualitat de l'aigua a tot el cicle, són objectius que es poden assolir de forma simultània amb una nova política de gestió eficient de la demanda. En lloc de reclamar més aigua per seguir-la malbaratant, la solució és emprar millor la que tenim?
Nota
1: Aquest exemple s'ha extret del llibre Factor 4. Duplicar el bienestar con la mitad de los recursos naturales.
---------------
El pitjor impacte, I'econòmic
El consum industrial davalla a tot Catalunya entre un i un 4 % anual. El consum domèstic metropolità es redueix. Augmenta l'oferta tecnològica de sistemes de rec cada cop més eficients. I descobrim arreu dotacions oblidades, potencials d'estalvi o possibilitats de reutilització desaprofitades. Si malgrat això, i contra tota lògica, arribessin a fer el transvasament, el resultat està cantat: l'empresa explotadora es veuria obligada a tractar d'amortitzar com tos uns costos fixos (que han estat abans sucosos beneficis pels constructors) del tot desproporcionats pels cabals realment demandats. Això l'induiria a propiciar per qualsevol camí possible l'augment del consum d'aigua.
La roda d'interessos es mouria per buscar nous consumidors i incrementar tots els consums, mentre la factura d'una atzagaiada monumental es socialitzaria en els rebuts dels qui ja teníem aigua, i ja en teníem prou. Aquest és el pitjor impacte ambiental possible d'un macrotransvasament des del Roine, o des de l'Ebre: l'econòmic. Perquè aquesta roda que propicia nous consums per amortitzar les inversions fetes en nom de demandes prèviament inexistents, prepara altre cop l'escassesa del futur.
La necessitat d'augmentar els subministraments d'aigua es veu així constantment recreada per una gestió perversa, que ens condueix a assaltar els sistemes naturals a distàncies i escales cada cop més grans per extreure n aigua sense límit. El pitjor atemptat ecològic dels grans transvasaments és esperonar la creació innecessària de noves necessitats, que després obliguen a augmentar la pressió insostenible sobre els sistemes naturals. Si volem sortir de la roda, ja coneixem el camí: la gestió intel·ligent i participativa de la demanda.
Enric Tello |
Mira també:
http://aeec.pangea.org/ecoilla/art69-1.html
|
This work is in the public domain |
|
Re: L’estalvi i la reutilització: unes fonts inesgotables
|
|
per texte d la web ecoportal |
28 jul 2005
|
http://www.ecoportal.net/content/view/full/212
A la mayoría de nosotros nos parece natural tener acceso al agua potable. La usamos para todo, la dejamos correr, siempre estuvo ahí y siempre estará, como el aire que respiramos y también así de imprescindible.Sin embargo hoy 1.500 millones de personas en el mundo no pueden gozar de este mismo privilegio y es la ONU, no algún ecologista mal informado, quien afirma que para el año 2025 la demanda de agua potable será el 56% mas que el suministro.
La mayoría de nosotros, no ya nuestros hijos o las generaciones futuras, no tendremos agua si no pertenecemos al selecto grupo que pueda pagarla a "Precios de Mercado".
Y no es necesario analizar demasiado para preguntarse si Bush fue a Irak solo por petróleo o también por el Eufrates y el Tigris, como tampoco para pensar que cada vez que hablan de terrorismo en la Triple Frontera (Argentina, Brasil y Paraguay), es probable que estén preparando la excusa para poder apoderarse del Sistema Acuífero Guaraní, una de las mas importantes reservas de agua subterránea del continente.
Tampoco puede ser casual que la mayoría de las bases militares de EE.UU. en otros países se instalen cerca de las principales reservas de agua.
La lógica es simple: si el Imperio necesita agua o la comprará vía las privatizaciones, que está tratando de imponer en todo el mundo o invadirá, mas tarde o mas temprano los territorios que necesita, buscando algún pretexto de ocasión como lo fueron las inexistentes armas químicas de Irak.
Por eso no debemos dejar que el agua sea considerada una mercancía y los recursos hídricos del planeta sean gestionados según el modelo del Banco Mundial y el Fondo Monetario Internacional, gracias al cual hoy 30.000 personas mueren cada día por enfermedades debidas a la falta de agua potable y de servicios sanitarios. |
