Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Desembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
            01
02 03 04 05 06 07 08
09 10 11 12 13 14 15
16 17 18 19 20 21 22
23 24 25 26 27 28 29
30 31          

Accions per a Avui
19:00

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per correu-e aquest* %sArticle
Anàlisi :: globalització neoliberal : corrupció i poder
L'enganyifa de Barcelona (Cat / Cast)
09 jul 2005
Altrament, i oficialment, anomenada «Procés de Barcelona»

[Article inspirat per la conferència «Lliure comerç com a model de desenvolupament a la Mediterrània: conseqüències i alternatives», dins el marc del FSMed. Ponents: Lucile Daumas (Marroc), Titti di Salvo (Itàlia), Gianni Fabbris (Itàlia), Nur Karabacak (Turquia), Samir Amin (Egipte), Ãric Toussaint (Bèlgica).]

Ara fa 10 anys (1995) es va fer a Barcelona una reunió de ministres dels diversos països del nord i del sud del Mediterrani, per engegar el que es va anomenar «Procés de Barcelona». Pel novembre vinent, es farà, a la nostra ciutat, una nova trobada, batejada com a «Barcelona + 10», per passar balanç de l'experiència.

Què pretenia el Procés de Barcelona? Oficialment, pretenia enriquir tota la regió i apropar el benestar dels països d'una i l'altra riba a través de l'intercanvi cultural, de l'ajuda dels més rics als més pobres i del lliure comerç.

Què n'ha resultat, al cap de 10 anys? Una enganyifa: els països europeus han ajudat els del sud... a caure. Avui la seva situació és pitjor.

Si es pretenia ajudar-los a través del lliure comerç... Què és el «lliure comerç» entre països més desenvolupats i països que ho són menys? Com tothom hauria de saber, és un element d'explotació. La relació entre un fort i un feble, si és «lliure», es traduirà sempre en una relació abusiva. Ãs el que ha estat. D'una banda, en el comerç mundial âja sigui entre els països mediterranis o entre altresâ, es dóna el que s'anomena l'«intercanvi desigual»: els països pobres importen productes i serveis que són cada vegada més cars i ens exporten productes i serveis que van baixant de preu. Total: endarrere, com els crancs.

Però avui, a més d'aquesta consideració, ja «clàssica», cal saber que el lliure comerç representa, simplement, la penetració de les multinacionals del nord dins el mercat i l'activitat dels països del sud. I això vol dir ruïna de petites empreses, atur, precarietat laboral, drenatge dels beneficis, que «se'n van»... Però, a més d'aquesta influència, que podríem anomenar directa, hi ha la influència indirecta: la que les multinacionals exerceixen sobre els governs locals, autoritaris i corruptes.

En aquest sentit és diàfana l'opinió de la marroquina Lucile Daumas, quan diu: «Al Marroc, la classe dirigent està fent una reforma administrativa, avalada per la Unió Europea, que permet a les grans empreses internacionals acaparar tots els sectors econòmics i posa en dubte la independència del país. Els drets dels treballadors han quedat en un segon terme, i l'Estat no s'ocupa que hi hagi suficients professors ni accés a l'aigua potable i a la sanitat.» Contundent!

Però, a més, queda clar que a Tunísia, per exemple, disminueixen cada vegada més els serveis públics, per la dèria de la seva privatització, gran objectiu de les multinacionals. I informes de les agències de les Nacions Unides i de l'Organització Internacional del Treball «demostren que les condicions de vida de la població de les riberes del sud del Mediterrani han empitjorat, així com les condicions dels treballadors», segons afirma la sindicalista italiana Titti di Salvo. També ha augmentat, és clar, la dependència d'aquests països respecte d'Europa.

I un cas que mereix una especial consideració és el de l'agricultura egípcia. A Egipte, els petits camperols són propietaris de la terra, després que la reforma agrària repartís la zona cultivable entre la població. Però ara l'entrada d'indústries alimentàries per a l'exportació està empobrint els agricultors locals. Fins i tot s'hi dóna el cas «d'esquadrons de la mort, contractats pels antics latifundistes, que volen recuperar les seves antigues terres», diu el membre de Vía Campesina Gianni Fabbris.

Tot això pel que fa als efectes del lliure comerç. Si, a més, els països europeus volien afavorir els del sud amb la seva «ajuda al desenvolupament», aquesta ajuda és tan ronyosa que només arriba a la dotzena part del que representen les remeses dels immigrants que treballen a Europa. Amb dues consideracions addicionals: 1) Aquestes remeses arriben directament a les famílies, i són efectives per a la seva supervivència, alhora que són una injecció a l'economia local a través de la demanda de consum, mentre que l'ajuda «oficial», passant a través de governs corruptes, no se sap mai ben bé on va a parar. 2) L'«ajuda oficial al desenvolupament», almenys pel que fa a l'espanyola, va condicionada a la compra de productes espanyols. No és gens desinteressada.

En conjunt, i segons l'opinió de Joana Agudo, de CCOO, moderadora de la conferència, «En els últims anys ni ha augmentat l'economia ni ha augmentat la democràcia, amb el foment del lliure comerç en la regió euromediterrània. Els temes socials no s'han desenvolupat com devien, i les ajudes que arriben serveixen per mantenir lâstatu quo, sense l'aval de les poblacions afectades.»

I, encara que sembli mentida, es podria dir més: el «lliure comerç» (entre desiguals) no sols arruïna la població del sud. També sectors de la del nord: «Al sud d'Itàlia âexplica Gianni Fabbrisâ, 600 agricultors tanquen cada dia les seves granges perquè no poden sobreviure.»

En resum, i anant al que interessa, a finals de novembre, quan els ministres es tornin a reunir a Barcelona, en totes les ciutats de la Mediterrània, del sud i del nord, es faran protestes i mobilitzacions, per fer entendre als ministres i als governs que l'han errada, que això ha estat una enganyifa i que volem que rectifiquin. Però és clar que a Barcelona és on hi ha d'haver la protesta més grossa. Ha de ser la megaprotesta, pel fet de ser els anfitrions. Ja us hi podeu començar a preparar, mentalment, perquè no hi podeu faltar ni un ni una.

Si el «Procés de Barcelona» ha de ser alguna cosa seriosa i eficaç, al meu entendre âi espero no dissentir massa del que diran altres veus més autoritzadesâ, calen algunes condicions bàsiques:
* Abandonar els principis del neoliberalisme i del lliure comerç (entre desiguals) i aplicar una política de «discriminació positiva»: afavorir especialment, mitjançant mesures públiques, del nord i del sud, la població, les empreses i els països del sud, fins que aquests estiguin en condicions de competir en major igualtat de condicions.
* Fomentar, també, i principalment, des d'Europa, la democratització dels governs i les institucions del sud i la participació sindical, social i política de les poblacions.

Si no, d'aquí a 10 anys tornaríem a estar a les mateixes. O molt pitjor. Perquè es calcula que, en uns 15 anys, 20 milions de joves magrebins arribaran a l'edat de treballar. I, si no hi ha feina... què voleu que facin? Si no volem que l'emigració arribi a semblar una «invasió», cal actuar ara. Protestar fortament, exigir que l'actitud d'Europa envers el nord d'Ãfrica sigui totalment inversa de l'actual. I no sols per motius de solidaritat, que també, és clar, sinó per necessitat pròpia.

Antoni Ferret

http://llengcat.com/aferret
_____________


EL ENGAÃO DE BARCELONA
Oficialmente denominado «Proceso de Barcelona»

[Artículo inspirado por la conferencia «Lliure comerç com a model de desenvolupament a la Mediterrània: conseqüències i alternatives», en el marco del FSMed. Ponentes: Lucile Daumas (Marroc), Titti di Salvo (Itàlia), Gianni Fabbris (Itàlia), Nur Karabacak (Turquia), Samir Amin (Egipte), Ãric Toussaint (Bèlgica).]

Ahora hace 10 años (1995) se hizo en Barcelona una reunión de ministros de los diversos países del norte y del sur del Mediterráneo, para poner en marcha lo que se denominó «Proceso de Barcelona». En noviembre próximo, se hará, en nuestra ciudad, un nuevo encuentro, bautizado como «Barcelona + 10», para hacer balance de la experiencia.

¿Qué pretendía el Proceso de Barcelona? Oficialmente, pretendía enriquecer toda la región y acercar el bienestar de los países de una y otra orilla a través del intercambio cultural, de la ayuda de los más ricos a los más pobres y del libre comercio.

¿Qué ha resultado, a lo largo de los 10 años? Un camelo: los países europeos han ayudado a los del sur... hacia abajo. Hoy día su situación es peor.

Si se pretendía ayudarlos a través del libre comercio... ¿Qué es el «libre comercio» entre países más desarrollados y países que lo son menos? Como todo el mundo debería saber, es un elemento de explotación. La relación entre un fuerte y un débil, si es «libre», se traducirá siempre en una relación abusiva. Es lo que ha sucedido. Por un lado, en el comercio mundial âya sea entre los países mediterráneos o entre otrosâ, se da lo que se denomina el «intercambio desigual»: los países pobres importan productos y servicios que son cada vez más caros y nos exportan productos y servicios que van bajando de precio. Total: atrás, como los cangrejos.

Pero hoy, además de esta consideración, ya «clásica», hay que saber que el libre comercio representa, simplemente, la penetración de las multinacionales del norte dentro del mercado y la actividad de los países del sur. Y esto quiere decir ruina de pequeñas empresas, paro, precariedad laboral, drenaje de los beneficios, que «se van»... Pero, además de esta influencia, que podríamos denominar directa, hay la influencia indirecta: la que las multinacionales ejercen sobre los gobiernos locales, autoritarios y corruptos.

En este sentido es diáfana la opinión de la marroquí Lucile Daumas, cuando dice: «En Marruecos, la clase dirigente está haciendo una reforma administrativa, avalada por la Unión Europea, que permite a las grandes empresas internacionales acaparar todos los sectores económicos y pone en entredicho la independencia del país. Los derechos de los trabajadores han quedado en un segundo término, y el Estado no se ocupa de que haya suficientes profesores ni acceso al agua potable y a la sanidad.» ¡Contundente!

Pero, además, queda claro que en Túnez, por ejemplo, disminuyen cada vez más los servicios públicos, por la obsesión de su privatización, gran objetivo de las multinacionales. E informes de las agencias de las Naciones Unidas y de la Organización Internacional del Trabajo «demuestran que las condiciones de vida de la población de las riberas del sur del Mediterráneo han empeorado, así como las condiciones de los trabajadores», según afirma la sindicalista italiana Titti di Salvo. También ha aumentado, claro está, la dependencia de estos países respecto de Europa.

Y un caso que merece una especial consideración es el de la agricultura egipcia. En Egipto, los pequeños campesinos son propietarios de la tierra, después de que la reforma agraria repartiera la zona cultivable entre la población. Pero ahora la entrada de industrias alimentarias para la exportación está empobreciendo a los agricultores locales. Incluso se da el caso «de escuadrones de la muerte, contratados por los antiguos latifundistas, que quieren recuperar sus antiguas tierras», dice el miembro de Vía Campesina Gianni Fabbris.

Todo lo anterior con respecto a los efectos del libre comercio. Si, además, los países europeos querían favorecer a los del sur con su «ayuda al desarrollo», esta ayuda es tan tacaña que sólo llega a la duodécima parte de lo que representan las remesas de los inmigrantes que trabajan en Europa. Con dos consideraciones adicionales: 1) Estas remesas llegan directamente a las familias, y son efectivas para su supervivencia, a la vez que son una inyección a la economía local a través de la demanda de consumo, mientras que la ayuda «oficial», pasando a través de gobiernos corruptas, no se sabe nunca muy bien dónde va a parar. 2) La «ayuda oficial al desarrollo», por lo menos con respecto a la española, viene condicionada a la compra de productos españoles. No es en absoluto desinteresada.

En conjunto, y según opinión de Joana Agudo, de CCOO, moderadora de la conferencia, «En los últimos años ni ha aumentado la economía ni ha aumentado la democracia, con el fomento del libre comercio en la región euromediterránea. Los temas sociales no se han desarrollado como debían, y las ayudas que llegan sirven por mantener el statu quo, sin el aval de las poblaciones afectadas.»

Y, aunque parezca mentira, se podría decir más: el «libre comercio» (entre desiguales) no sólo arruina a la población del sur. También a sectores de la del norte: «En el sur de Italia âexplica Gianni Fabbrisâ, 600 agricultores cierran cada día sus granjas porque no pueden sobrevivir.»

En resumen, y yendo a lo que interesa, a finales de noviembre, cuando los ministros se vuelvan a reunir en Barcelona, en todas las ciudades del Mediterráneo, del sur y del norte, se harán protestas y movilizaciones, para hacer entender a los ministros y a los gobiernos que han errado, que esto ha sido un camelo y que queremos que rectifiquen. Pero está claro que en Barcelona es donde tiene que darse la protesta más gorda. Tiene que ser la megaprotesta, por el hecho de ser los anfitriones. Ya os podéis empezar a preparar, mentalmente, porque no podéis faltar ni uno ni una.

Si el «Proceso de Barcelona» tiene que ser algo serio y eficaz, en mi opinión ây espero no disentir demasiado de lo que dirán otras voces más autorizadasâ, hacen falta algunas condiciones básicas:
* Abandonar los principios del neoliberalismo y del libre comercio (entre desiguales) y aplicar una política de «discriminación positiva»: favorecer especialmente, mediante medidas públicas, del norte y del sur, a la población, a las empresas y a los países del sur, hasta que éstos estén en condiciones de competir en mayor igualdad de condiciones.
* Fomentar, también, y principalmente, desde Europa, la democratización de los gobiernos y las instituciones del sur y la participación sindical, social y política de las poblaciones.

Si no, de aquí a 10 años volveríamos a estar en las mismas. O mucho peor. Porque se calcula que, en unos 15 años, 20 millones de jóvenes magrebíes llegarán a la edad de trabajar. Y, si no hay trabajo... ¿qué queréis que hagan? Si no queremos que la emigración llegue a parecer una «invasión», hay que actuar ahora. Protestar fuertemente, exigir que la actitud de Europa hacia el norte de �frica sea totalmente inversa de la actual. Y no sólo por motivos de solidaridad, que también, claro está, sino por necesidad propia.

Antoni Ferret

http://llengcat.com/aferret

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more