Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: @rtivisme : corrupció i poder : mitjans i manipulació
Cultura lliure
05 jul 2005
De com els grans mitjans de comunicació utilitzen la tecnologia i les lleis per enclaustrar la cultura i controlar la creativitat
L'obra Free Culture. How Big Media Uses Technology and the Law to Lock Down Culture and Control Creativity, ha estat llicenciada per Lawrence Lessig amb una llicència Creative Commons. Aquesta llicència permet els usos no comercials d'aquesta obra sempre que es faci esment de l'autoria original.

Aquesta versió PDF, Cultura lliure. De com els grans mitjans de comunicació utilitzen la tecnologia i les lleis per enclaustrar la cultura i controlar la creativitat, és una traducció de l'obra abans esmentada i ha estat llicenciada per Meddia, cultura i comunicació, s.l. (Linggua), per encàrrec de la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació del Departament d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya amb una llicència Creative Commons. Aquesta llicència permet els usos no comercials d'aquesta traducció sempre que es faci esment de l'autoria de la traducció.


PrefaciPREFACI
IntroduccióINTRODUCCIó
PirateriaPIRATERIA
Capítol 1. CreadorsCapítol 1. Creadors
Capítol 2. Mers copistesCapítol 2. Mers copistes
Capítol 3. CatàlegsCapítol 3. Catàlegs
Capítol 4. PiratesCapítol 4. Pirates
El cinemaEl cinema
La música enregistradaLa música enregistrada
La ràdioLa ràdio
La TV per cableLa TV per cable
Capítol 5. PirateriaCapítol 5. Pirateria
Pirateria IPirateria I
Pirateria IIPirateria II
`Propietat´`PROPIETAT´
Capítol 6. FundadorsCapítol 6. Fundadors
Capítol 7. EnregistradorsCapítol 7. Enregistradors
Capítol 8. TransformadorsCapítol 8. Transformadors
Capítol 9. Col·leccionistesCapítol 9. Col·leccionist...
Capítol 10. `Propietat´Capítol 10. `Propietat´
Per què Hollywood té raó?Per què Hollywood té raó?
Els començamentsEls començaments
Les lleis: àmbit d´accióLes lleis: àmbit d´acció
Les lleis i l´arquitectura: abastLes lleis i l´arquitectur...
L´arquitectura i les lleis: complimentL´arquitectura i les llei...
El mercat: concentracióEl mercat: concentració
En conjuntEn conjunt
Trenca-closquesTRENCA-CLOSQUES
Capítol 11. QuimeraCapítol 11. Quimera
Capítol 12. DanysCapítol 12. Danys
Limitar els creadorsLimitar els creadors
Limitar els innovadorsLimitar els innovadors
Corrompre els ciutadansCorrompre els ciutadans
EquilibrisEQUILIBRIS
Capítol 13. EldredCapítol 13. Eldred
Capítol 14. Eldred IICapítol 14. Eldred II
ConclusionsCONCLUSIONS
EpílegEPíLEG
Nosaltres, araNosaltres, ara
Reconstruir llibertats anteriorment sobreenteses: exemplesReconstruir llibertats an...
Reconstruir la cultura lliure: una ideaReconstruir la cultura ll...
Ells, aviatElls, aviat
1. Més formalitats1. Més formalitats
Registre i renovacióRegistre i renovació
MarcarMarcar
2. Terminis més curts2. Terminis més curts
3. Ús lliure contra ús just3. Ús lliure contra ús ju...
4. Alliberem la música, un altre cop4. Alliberem la música, u...
5. Acomiadem un munt d´advocats5. Acomiadem un munt d´ad...
Notes (Enllaços)NOTES (ENLLAçOS)
AgraïmentsAGRAïMENTS
Index temàticINDEX TEMàTIC
Sobre l'autorSOBRE L'AUTOR

Prefaci



Al final de la seva ressenya del meu primer llibre, Codi: I altres lleis del Ciberespai, David Pogue, un brillant autor i escriptor d'innumerables textos tècnics relacionats amb la informàtica, va escriure el següent:

A diferència de les lleis pròpiament dites, el programari d'Internet no té la capacitat de castigar. No afecta les persones que no estan en línia (i només ho està una minúscula minoria de la població mundial). I si no us agrada el sistema d'Internet, sempre podeu apagar el mòdem. [1]

Pogue es mostrava escèptic sobre l'argument central del llibre (que el programari, o "codi", era com una mena de llei), i la seva crítica suggeria la idea feliç que si la vida al ciberespai es complicava, sempre podíem, "pim pam pum", apagar l'interruptor i tornar a ser a casa. Apagar el mòdem, desendollar l'ordinador i qualsevol problema que existís en aquell espai no ens "afectaria" més.

Potser Pogue tenia raó l'any 1999. Ho dubto, però pot ser. Però encara que tingués raó llavors, ara no en té: Cultura Lliure tracta dels problemes que Internet provoca fins i tot quan hem apagat el mòdem. És un debat sobre com les batalles que es lliuren en l'actualitat sobre la vida en línia han afectat de manera fonamental "aquells que no estan en línia". No hi ha cap interruptor que ens pugui aïllar dels efectes d'Internet.

Però a diferència de Codi, el debat aquí no es centra tant en Internet en sí, sinó en les conseqüències que té Internet en una part de la nostra tradició, que és molt més fonamental i, per més difícil de reconèixer que sigui per als fanàtics del ciberespai, molt més important.

Per construir-se la nostra cultura utilitza aquesta tradició. Tal com explico en les properes pàgines, venim d'una tradició de "cultura lliure": no lliure en el sentit de gratuïta o de "barra lliure" (per citar una frase del fundador del moviment del programari lliure [2]), sinó lliure en el sentit de "llibertat d'expressió",

"mercat lliure",

"lliure comerç",

"lliure empresa",

"lliure voluntat" i "eleccions lliures." Una cultura lliure dóna suport i protegeix els creadors i els innovadors. Ho fa directament concedint drets de propietat intel·lectual, però també indirectament limitant l'abast d'aquests drets per tal de garantir que els creadors i innovadors que vindran estiguin el més lliures possible del control del passat. Una cultura lliure no és una cultura sense propietat, de la mateixa manera que el lliure mercat no és un mercat on tot és gratuït. El contrari de la cultura lliure és la "cultura del permís", una cultura on els creadors només poden crear amb el permís dels poderosos o dels creadors del passat.

Si entenguéssim aquest canvi penso que ens hi resistiríem. No "nosaltres" els d'esquerres o "vosaltres" els de dretes, sinó "nosaltres", els qui no tenim res en joc en les indústries culturals que van definir el segle XX. Tant si són d'esquerres com de dretes, si en aquest sentit no hi tenen interessos personals, el que els explico aquí els amoïnarà, perquè els canvis que descric afecten valors que tots dos bàndols de la nostra cultura política consideren fonamentals.

Vam poder entreveure com tots dos partits indistintament posaven el crit al cel a començaments de l'estiu de 2003; la Comissió Federal de Telecomunicacions (FCC en anglès) es plantejava introduir canvis en les normes sobre la propietat dels mitjans de comunicació que farien més flexibles els límits de la concentració de mitjans de comunicació, i això va desencadenar que es formés una coalició extraordinària que va generar més de 700.000 cartes a la FCC en contra d'aquests canvis. William Safire, en descriure "la incomoditat de manifestar-se al costat de Dones CodiRosa per la Pau i l'Associació Nacional del Rifle, entre la liberal Olympia Snowe i el conservador Ted Stevens", potser va formular de la manera més senzilla precisament allò que estava en joc: la concentració de poder. I es va fer la següent pregunta:

Això els sona poc conservador? A mi no. La concentració de poder, ja sigui polític, empresarial, cultural o dels mitjans de comunicació, hauria de repugnar els conservadors. La difusió del poder a través del control local, motivant així la participació individual, és l'essència del federalisme i la màxima expressió de la democràcia. [3]

Aquesta idea és un dels elements que componen l'argument de Cultura Lliure, tot i que el llibre que els presento no només es centra en la concentració de poder provocada per les concentracions de propietat, sinó també, i més important, encara que només sigui perquè és menys visible, en la concentració de poder provocada per un canvi dràstic en l'àmbit d'aplicació efectiu de la llei. La llei està canviant i aquest canvi està alterant la forma com es fa la nostra cultura. Aquest canvi els hauria de preocupar, tant si els interessa Internet com si no, tant si són més a l'esquerra de Safire o més a la seva dreta.

La inspiració per al títol i gran part de l'argumentació d'aquest llibre prové de l'obra de Richard Stallman i de l'Associació del Programari Lliure. Certament, quan rellegeixo l'obra de Stallman, sobretot els assaigs de Programari lliure, societat lliure, m'adono que totes les reflexions teòriques que desenvolupo aquí ja les va descriure Stallman fa dècades. Per tant es podria concloure, justament, que aquesta obra és "merament" derivada.

Accepto aquesta crítica si és que realment és una crítica. La feina de l'advocat és sempre derivada i amb aquest llibre no pretenc altra cosa que recordar a una cultura una tradició que sempre ha estat la seva. Com Stallman, defenso aquesta tradició basant-me en valors. Com Stallman, crec que aquests són els valors de la llibertat. I com Stallman, penso que són valors del nostre passat que s'hauran de defensar en el futur. El nostre passat ha estat una cultura lliure, però aquesta només serà el nostre futur si deixem el camí pel qual caminem ara.

Com els arguments de Stallman a favor del programari lliure, els arguments per la cultura lliure topen amb una confusió que és difícil d'evitar i encara més difícil d'entendre. Una cultura lliure no és una cultura sense propietat; no és una cultura on els artistes no cobren. Una cultura sense propietat, o en què els creadors no poden cobrar diners, és anarquia, no llibertat. L'anarquia no és el que defenso en aquesta obra.

Per contra, la cultura lliure que defenso en aquest llibre és un equilibri entre anarquia i control. Una cultura lliure, com el lliure mercat, és plena de propietat. És plena de normes sobre la propietat i contractes que l'estat fa complir. Però de la mateixa manera que el lliure mercat es perverteix si la seva propietat esdevé feudal, també una cultura lliure es pot torçar si l'extremisme domina els drets de la propietat que la defineixen. Això és el que temo de la nostra cultura d'avui. És en contra d'aquest extremisme que escric aquest llibre.





NOTES

· ^ 1. David Pogue, "Don't Just Chat, Do Something", New York Times, 30 de gener de 2000.

· ^ 2. Richard M. Stallman, Free Software, Free Societies 57 (Joshua Gay, ed. 2002)

· ^ 3. William Safire, "The Great Media Gulp", New York Times, 22 de maig de 2003.
Mira també:
http://www.culturalliure.org/llibre.php

This work is in the public domain
Sindicat Terrassa