Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Anàlisi :: pobles i cultures vs poder i estats
El màrqueting del manifest
per Vicenç Villatoro	22 jun 2005
La declaració antinacionalista de 15 intel·lectuals dramatitza la realitat catalana. No és creïble
VICENÇ Villatoro Escriptor i periodista Tinc un problema amb el manifest dels 15 intel·lectuals contra el nacionalisme català: que no me'l crec. Em passa com amb els anuncis de televisió. Em fa l'efecte que el seu objectiu és més vendre que entendre. Que és un discurs que pertany més al màrqueting d'unes idees --legítimes, per descomptat-- que a un diagnòstic sobre la realitat. Que es tracta en definitiva d'un document estratègic en què es valora més la utilitat o la conveniència que no pas la precisió descriptiva. I estic parlant estrictament del manifest. Algunes de les declaracions paral·leles, amb tancs pel mig o amb un llenguatge bel·licós inspirades en els matins de la COPE, l'empitjoren. La primera opció estratègica del manifest és el victimisme. Ja fa temps que en el debat polític està molt buscat el paper de víctima. El perseguit, el perjudicat, es considera convencionalment dipositari automàtic de la raó. Certament, el nacionalisme català també ha jugat de vegades aquesta carta. I la discussió sobre el manifest ha acabat sent una competició sobre qui es mereix més el títol de víctima oficial. Els memorials de greuges comparats acaben sent els mèrits en una carrera a veure qui és més víctima. En aquesta competició, em temo que els firmants del manifest no tenen les de guanyar. I no solament perquè als carrers de Catalunya el castellà gaudeix d'una envejable bona salut --si ha perdut res seria, si de cas, l'hegemonia absoluta--, sinó perquè la seva candidatura al paper de grans víctimes descansa en alguns sobreentesos poc sòlids. El manifest suggereix la idea d'una persecució i d'un silenciament de la dissidència. Els 15 dissidents estan més aviat poc silenciats. Escriuen als diaris de més difusió, participen en tertúlies en els principals mitjans --fins i tot en els que titllen d'homogèniament nacionalistes-- i produeixen un gran volum d'articles i opinions. El que ells representen pot no ser majoritari, però no és precisament clandestí. Segons el manifest, no es pot votar no-nacionalista a Catalunya. No és exacte. Potser PSC i PP no són exactament el que ells voldrien, però tampoc són el contrari. I s'hi presenten més partits. Si existís un torrent imparable de vot silenciat, trobaria inevitablement la seva via. A Euskadi, fins i tot amb HB il·legalitzada, com que el seu electorat era realment existent, va acabar aprofitant l'estranya via del Partit Comunista de les Terres Basques per aflorar. Si el vot emmordassat que volen representar existís, s'hauria expressat d'una manera o altra. Si la traïció socialista o popular a aquests votants fos tan evident, els símptomes ja serien visibles. Finalment, el manifest detecta una continuïtat de la pràctica política nacionalista en l'actual Govern. No comparteixo en absolut el diagnòstic. Carod sí que el deu compartir, però jo tinc la sensació que el Govern potser recorre en ocasions a una retòrica nacionalista, però per portar a terme una política --la del PSC-- estrictament autonomista. És la proposta socialista per a l'Estatut: Catalunya és una nació que es constitueix en comunitat autònoma. Segons la meva impressió, en la política del tripartit el nacionalisme hi posa la retòrica, algunes paraules, però les aliances, les polítiques, els plans comunicatius, fins i tot part dels gestos s'inscriuen en un horitzó postnacionalista, que és el del president Maragall. Cert, Maragall no és un antinacionalista. Però tampoc és un nacionalista. Jo diria que --com molts firmants del manifest-- el debat nacionalista l'avorreix. És un postnacionalista. Tradicionalment, els manifestos anteriors de la mateixa família ideològica subratllaven el victimisme. El recurs ara sembla poc sòlid i una mica gastat. Per tant, els firmants han trobat una gran troballa de màrqueting: combinar el victimisme amb una espècie d'amenaça latent de crear un partit nou a Catalunya. I això és el que menys em puc creure. Llegint el manifest, no hi trobo res que pogués servir per situar un partit nou en el panorama català. Per contra, hi trobo molts arguments per intentar reconduir el PSC i en una menor mesura el PP a posicions més pròximes a les dels firmants. Dit en altres paraules, no sé en les seves intencions, però, com a mínim en els seus arguments, l'objectiu que transparenta el manifest no és crear un nou partit, sinó influir en els que ja existeixen, desplaçar el seu centre de gravetat, incrementar la seva sensibilitat cap a les pròpies idees. La creació d'un nou partit --els firmants del manifest ho saben-- provocaria un terratrèmol ideològic en la política catalana, però garantiria l'hegemonia del nacionalisme, perquè dividiria l'electorat del PSC. No crec que sigui aquest el seu desig. Més aviat crec que el destinatari principal del manifest és el PSC i la voluntat és desplaçar el seu centre de gravetat. No capgirar-lo com un mitjó, sinó rebalancejar-lo. Per això el manifest preocupa tan poc Maragall. I moltíssim menys Montilla. Per tant, no m'acabo de creure el manifest. No crec que sigui veritat el que ens proposa com a diagnòstic de la realitat catalana: és una versió dramatitzada --el màrqueting invita a la dramatització-- que no es reconeix als carrers de Catalunya. Però tampoc crec en la sinceritat del seu objectiu. No crec que hi hagi el germen d'un nou partit, sinó que busca una discussió interna dins dels partits ja existents. Tinc la sensació que les reaccions que ha provocat són exagerades. Exagerades a Catalunya, i extremadament exagerades a Madrid. Però no passa res. La discussió és interessant. Excepte en el cas que el manifest acabi coincidint amb un dels efectes de l'onada populista que ens envaeix --no a Catalunya, sinó a Espanya i a Europa-- i que ens diu que les nostres institucions democràtiques no són legítimes. Si aquesta confluència es produeix, llavors sí que el manifest començarà a ser preocupant.
This work licensed under a Creative Commons license

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more