Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Setembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
  01 02 03 04 05 06
07 08 09 10 11 12 13
14 15 16 17 18 19 20
21 22 23 24 25 26 27
28 29 30        

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Anàlisi :: pobles i cultures vs poder i estats
El màrqueting del manifest
22 jun 2005
La declaració antinacionalista de 15 intel·lectuals dramatitza la realitat catalana. No és creïble
VICENÇ Villatoro
Escriptor i periodista

Tinc un problema amb el manifest dels 15 intel·lectuals contra el nacionalisme català: que no me'l crec. Em passa com amb els anuncis de televisió. Em fa l'efecte que el seu objectiu és més vendre que entendre. Que és un discurs que pertany més al màrqueting d'unes idees --legítimes, per descomptat-- que a un diagnòstic sobre la realitat. Que es tracta en definitiva d'un document estratègic en què es valora més la utilitat o la conveniència que no pas la precisió descriptiva. I estic parlant estrictament del manifest. Algunes de les declaracions paral·leles, amb tancs pel mig o amb un llenguatge bel·licós inspirades en els matins de la COPE, l'empitjoren.

La primera opció estratègica del manifest és el victimisme. Ja fa temps que en el debat polític està molt buscat el paper de víctima. El perseguit, el perjudicat, es considera convencionalment dipositari automàtic de la raó. Certament, el nacionalisme català també ha jugat de vegades aquesta carta. I la discussió sobre el manifest ha acabat sent una competició sobre qui es mereix més el títol de víctima oficial. Els memorials de greuges comparats acaben sent els mèrits en una carrera a veure qui és més víctima.

En aquesta competició, em temo que els firmants del manifest no tenen les de guanyar. I no solament perquè als carrers de Catalunya el castellà gaudeix d'una envejable bona salut --si ha perdut res seria, si de cas, l'hegemonia absoluta--, sinó perquè la seva candidatura al paper de grans víctimes descansa en alguns sobreentesos poc sòlids.

El manifest suggereix la idea d'una persecució i d'un silenciament de la dissidència. Els 15 dissidents estan més aviat poc silenciats. Escriuen als diaris de més difusió, participen en tertúlies en els principals mitjans --fins i tot en els que titllen d'homogèniament nacionalistes-- i produeixen un gran volum d'articles i opinions. El que ells representen pot no ser majoritari, però no és precisament clandestí.

Segons el manifest, no es pot votar no-nacionalista a Catalunya. No és exacte. Potser PSC i PP no són exactament el que ells voldrien, però tampoc són el contrari. I s'hi presenten més partits. Si existís un torrent imparable de vot silenciat, trobaria inevitablement la seva via. A Euskadi, fins i tot amb HB il·legalitzada, com que el seu electorat era realment existent, va acabar aprofitant l'estranya via del Partit Comunista de les Terres Basques per aflorar. Si el vot emmordassat que volen representar existís, s'hauria expressat d'una manera o altra. Si la traïció socialista o popular a aquests votants fos tan evident, els símptomes ja serien visibles.

Finalment, el manifest detecta una continuïtat de la pràctica política nacionalista en l'actual Govern. No comparteixo en absolut el diagnòstic. Carod sí que el deu compartir, però jo tinc la sensació que el Govern potser recorre en ocasions a una retòrica nacionalista, però per portar a terme una política --la del PSC-- estrictament autonomista. És la proposta socialista per a l'Estatut: Catalunya és una nació que es constitueix en comunitat autònoma. Segons la meva impressió, en la política del tripartit el nacionalisme hi posa la retòrica, algunes paraules, però les aliances, les polítiques, els plans comunicatius, fins i tot part dels gestos s'inscriuen en un horitzó postnacionalista, que és el del president Maragall. Cert, Maragall no és un antinacionalista. Però tampoc és un nacionalista. Jo diria que --com molts firmants del manifest-- el debat nacionalista l'avorreix. És un postnacionalista.

Tradicionalment, els manifestos anteriors de la mateixa família ideològica subratllaven el victimisme. El recurs ara sembla poc sòlid i una mica gastat. Per tant, els firmants han trobat una gran troballa de màrqueting: combinar el victimisme amb una espècie d'amenaça latent de crear un partit nou a Catalunya. I això és el que menys em puc creure. Llegint el manifest, no hi trobo res que pogués servir per situar un partit nou en el panorama català. Per contra, hi trobo molts arguments per intentar reconduir el PSC i en una menor mesura el PP a posicions més pròximes a les dels firmants. Dit en altres paraules, no sé en les seves intencions, però, com a mínim en els seus arguments, l'objectiu que transparenta el manifest no és crear un nou partit, sinó influir en els que ja existeixen, desplaçar el seu centre de gravetat, incrementar la seva sensibilitat cap a les pròpies idees. La creació d'un nou partit --els firmants del manifest ho saben-- provocaria un terratrèmol ideològic en la política catalana, però garantiria l'hegemonia del nacionalisme, perquè dividiria l'electorat del PSC. No crec que sigui aquest el seu desig. Més aviat crec que el destinatari principal del manifest és el PSC i la voluntat és desplaçar el seu centre de gravetat. No capgirar-lo com un mitjó, sinó rebalancejar-lo. Per això el manifest preocupa tan poc Maragall. I moltíssim menys Montilla.

Per tant, no m'acabo de creure el manifest. No crec que sigui veritat el que ens proposa com a diagnòstic de la realitat catalana: és una versió dramatitzada --el màrqueting invita a la dramatització-- que no es reconeix als carrers de Catalunya. Però tampoc crec en la sinceritat del seu objectiu. No crec que hi hagi el germen d'un nou partit, sinó que busca una discussió interna dins dels partits ja existents. Tinc la sensació que les reaccions que ha provocat són exagerades. Exagerades a Catalunya, i extremadament exagerades a Madrid. Però no passa res. La discussió és interessant. Excepte en el cas que el manifest acabi coincidint amb un dels efectes de l'onada populista que ens envaeix --no a Catalunya, sinó a Espanya i a Europa-- i que ens diu que les nostres institucions democràtiques no són legítimes. Si aquesta confluència es produeix, llavors sí que el manifest començarà a ser preocupant.

This work licensed under a
Creative Commons license

Comentaris

Re: El màrqueting del manifest
22 jun 2005
Evidentment Villatoro (aquest és un bon nom per a una propietat particular amb piscina i dos o tres cotxes, no?)que estan en qüestió les institucions mal anomenades "democràtiques". Quan els més s'adonin del grau de malestar i explotació en què viuen, la desestabilització serà imparable.
Re: El màrqueting del manifest
22 jun 2005
sí, és clar que aquest Villatoro "se las trae", però he volgut penjar aquest article perquè durant els últims dies afins als pseudointel-lectuals del Manifest han anat penjat textos i demés... Penso que la crítica que fa en Villatoro als intel-lectuals és bona, però com he dit ja sabem de quin peu calça en Villatoro.
Re: El màrqueting del manifest
22 jun 2005
penso, com qui ha penjat l'article. Malgrat el q pugui dir-se de Villatoro les seves opinions, ara i aqui, sonprou vàlides.
El tenia per penjar-lo jo...
Re: El màrqueting del manifest
22 jun 2005
¿DE QUà DEMOCRACIA HABLAMOS?

⢠Treinta años de nacionalismo han traído a Catalunya la ruina económica y la abulia cultural




FÃLIX De Azúa
Escritor

En buena medida, uno de los objetivos del manifiesto Por un nuevo partido en Catalunya ya fue alcanzado cuando Josep Bargalló, máxima autoridad catalana después del president, apareció en TV3 para comentar el documento y comenzó a lanzar insultos como si hablara del Real Madrid. Sólo le faltaba el puro. Que mostrara una pobreza mental tan acusada, una inseguridad tan evidente y tal falta de respeto por la gente que paga su sueldo ya era suficiente. Sus insultos formaban parte de un imaginario que merece un examen psiquiátrico: pijos, resentidos, españolistas, hermanos de Jiménez Losantos.
La vulgaridad del personaje reflejaba exactamente lo que contiene su cabeza. ¿Qué entenderá este hombre por pijo? ¿Y por resentimiento? ¿No es su partido una máquina de explotación del resentimiento? El ultranacionalismo es justamente la manipulación sentimental que une bajo una misma consigna toda suerte de resentimientos. ¿Extrema derecha? ¿El partido que tuvo de presidente a Heribert Barrera, el cual, junto con Marta Ferrusola, quería limpiar de inmigrantes este país... y un jefe que juzga a los trabajadores por la lengua que hablan y no por sus necesidades? El fariseísmo de estos derechistas no engaña a nadie. No así el cambio de camisa del PSC.
Uno de los columnistas que más ha bebido en los abrevaderos del Régimen por una vez escribió una frase sensata: a los votantes socialistas se nos había puesto cara de tontos tras el giro de Maragall una vez alcanzado el poder. Nunca se ha visto a un socialista nacionalista. Sólo en Alemania y en los años 30. El socialismo es lo opuesto al nacionalismo. El socialismo defiende a las personas, no a los territorios. Es laico y agnóstico, no puede participar del mito religioso nacionalista. El socialismo se preocupa por los problemas prácticos de las gentes, no por los simbólicos. El socialismo es racional, no sentimental. El socialismo es europeísta, los nacionalistas votaron no a Europa. El socialismo quiere construir futuro, no restaurar el pasado. Y distingue pobres y ricos, no nativos y extraños. La lista de incompatibilidades es inacabable.
¿Insinúo que los socialistas catalanes deben renunciar al poder? Si su alianza con los ultras les conduce, como parece, a traicionar los principios del socialismo, a mí no me cabe duda: mejor mantener la dignidad en la oposición que envilecerse desde el poder. A la larga, eso les garantizaría una mayoría absoluta, pero si continúan imitando a Convergència, se hundirán en el descrédito.

TREINTA AÃOS de nacionalismo han traído a Catalunya la ruina económica, la abulia cultural, la antipatía de los españoles, la carcajada de los Països Catalans, el aislamiento y la asfixia ideológica. Por Barcelona circulan inspectores lingüísticos que te miran la lengua o te imponen sanciones. Muchos cargos de responsabilidad están en manos de afectos al Régimen, no de expertos o ejecutivos con experiencia. La decadencia de Barcelona, como me atreví a vaticinar, es evidente y ya sólo nos quedan los turistas.
Sería excesivo machacar sobre otra consecuencia de la unanimidad nacionalista: la corrupción generalizada que tuvo su espectáculo de masas cuando los políticos se declararon inocentes de lo mismo que se habían acusado un minuto antes. Quizá ellos se sientan aliviados, pero ni un solo ciudadano lo ha olvidado. Como la Italia de los años 60, Catalunya se desliza hacia la separación total entre unos políticos cada vez más sindicados y una población que prescinde de ellos.
Ya estoy oyendo la airada voz de la buena conciencia. ¿Y Madrid? ¿Y el PP? ¿Y la guerra de Irak? ¿Y la boda de Aznar? ¿Y los papeles de Salamanca? ¡Por Dios! Arrojar huevos al PP, tronar contra Aznar, imitar al Rey, todos estos infantilismos están bien para actores mediocres y columnistas de relleno. En mi opinión, son una cortina de humo para no cumplir con el deber de todo periodista, que es enjuiciar al poder real, al que nos domina. Mientras el PP no se convierta en un partido liberal y europeo no merece ni una línea, pero criticar a nuestro Gobierno, al que nos manipula aquí mismo, supone riesgos y perder prebendas.
Hay otro aspecto aún más inquietante. Me pregunto qué derecho les asiste cuando niegan un examen en castellano, si ellos están satanizando todos los días a los castellanohablantes... pero en castellano. No quieren que Mendoza, Ruiz Zafón o Marsé vayan a Fráncfort porque escriben en castellano, pero ellos escriben en castellano todos los días en la prensa de aquí y de allá para exigir que los que escriben en castellano no vayan a Fráncfort. Un modo estupendo de suprimir la competencia. El viejo proteccionismo catalán.

EL D�A EN QUE ERC vuelva a reivindicar autopistas gratuitas (de las que se ha olvidado desde que tiene línea con La Caixa), el día en que exijan la catalanización de La Vanguardia (en la que ahora escriben todos sus cofrades), el día en que frenen la especulación inmobiliaria, el día en que consideren catalán a cualquiera que sea explotado en este país, ese día creeré en sus palabras. Mientras tanto, me parecen tan derechistas y manipuladores como los de CDC. Y por algo el PP fue el socio privilegiado de Convergència. ¿Qué puede pactar un socialista con esa gente? Mi convicción es que a más nacionalismo, menos libertad. Que cuanta más intransigencia simbólica en el Gobierno, más violenta es la base agresiva del nacionalismo, esa kale borroka de la que habla Artur Mas. Que Barcelona, un centro bastante culto y liberal para el resto de España en el franquismo, se está convirtiendo en una especie de Bilbao, pero sin Guggenheim. Y que aquí está prohibida la disidencia y la insumisión. Por eso hay que dar una última oportunidad a lo que quede en este país de disidencia, de insumisión, de izquierda real y de liberalismo. O sea, de democracia.
Re: El màrqueting del manifest
22 jun 2005
quisiera aclarar que todo lo que he escrito es pura ficcion y no tiene por que tenera nada que ver con la realidad. No me pidais que respalde mis opiniones con hechos concretos. Soy un intelectual, yo creo la realidad.
Re: El màrqueting del manifest
23 jun 2005
haurem de fer cas a la paradoxa d' "inteligència militar" i afegir-ne una altra: la inteligència dels intelectuals (alguns)...
que trist tot plegat
Re: El màrqueting del manifest
23 jun 2005
Fèlix de Azúa, fill predilecte del "xupito" i la Il.lustració
Re: El màrqueting del manifest
24 jun 2005
Senyor* "x": si vols penjar un article d'una altra persona, més val que no t'hi facis passar. És a dir, digues que ets "x" (Autoria del missatge) i que publiques un article d'en Vicença Villatoro.

Jo ja em començava a pensar que aquest ex-conseller estava escrivint a Indymedia.

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more