Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: laboral
Jardiners versus zones verdes
09 jun 2005
Aquestes declaracions referent a la problemàtica de la privatització del verd públic, recollides entre uns altres pel diari Avui, són mostra del tarannà esquerrà i alternatiu de la tercera tinent d'Alcalde i presidenta del Institut Municipal de Parcs i Jardins Imma Mayol politica de IC-verds-EUA
"Una de les qüestions de fons en què no es posen d'acord l'empresa i el comitè d'empresa és la ràtio entre jardiners i hectàrees de zona verda. Mentre que l'empresa assegura que augmenta perquè el treball s'ha mecanitzat més, el comitè sosté el contrari i està preparant un informe per demostrar que des del 1991 ha disminuït molt. Segons la gerència, el 1955 la ràtio era d'1,2 treballadors per hectàrea verda i el 2005 és de 0,8 gràcies a la mecanització. Per la seva banda, els treballadors recorden que el 1991 hi havia una plantilla de més de mil empleats i ara el cens és de 944, mentre que en aquests anys els metres de zones verdes ha augmentat un 20%.
Mayol va assegurar que les condicions laborals dels empleats d'aquest institut municipal són "molt dignes", que han disminuït els accidents, que treballen 35 hores a la setmana i només els matins i que no fan ni tardes ni caps de setmana i que els seus salaris estan entre un 30% i un 100% per damunt de l'empresa privada. Però va afegir que són molt aficionats a la "bronca"."

http://www.avui.es/avui/diari/docs/index4.htm

http://www.avui.es/avui/diari/docs/index4.htm

This work is in the public domain

Comentaris

IC; No son roji-verds, son mes grocs que la hepatitis !!!
09 jun 2005
Modificat: 04:00:03
hipocresiaserps.jpg
PHTO0003.JPG
EL QUE EL FRANQUISME NO VA PODER FER, AVUI HO FAN ELS âECOLOGISTES DE DEBÃâ?

La lluita contra el desviament del riu i per la conservació del Delta es remonta a trenta anys dâhistòria, un temps que no podem passar de puntetes com intenten fer alguns polítics i mitjans de comunicació, perque han passat moltes coses i perque en aquest cas com sempre la memòria és necessària. El desviament del riu és un projecte ideat pel franquisme, tot i que ja sâhavia plantejat teòricament molts anys abans, no serà fins lâany 1972 que es redacti el projecte de desviament. Lâany 1976 el Pla Metropolità ja configura el desviament des del pont de Mercabarna, just el lloc per on sâha fet finalment, recollint el pla dels franquistes i adaptant-lo als ânous tempsâ? amb quatre pinzellades per fer-lo més digerible pel Prat de Llobregat. Però el 17 de setembre de 1976, 20.000 pratencs sortien pels carrers del poble per cridar contra el projecte de desviament. Entre els manifestants es trobaven els que en un futur de pocs anys serien els nous governants del PSUC, els quals van fer seves la demanda majoritària de la població. En motiu dâaquella data es va transportar una enorme roca de la llera del riu i es va ubicar a una nova plaça que rebria el nom de 17 de setembre, actualment la plaça i la roca continuen allà amb la data escolpida per vergonya dâalguns i per desmemòria de la majoria.

El crit âNo al desviamentâ? és un crit històric al Prat de Llobregat, des dâaquella manifestació del 76 fins lâany 1994 que es signa el Pla Delta, tot el moviment associatiu del Prat i el seu consistori, des de les primeres eleccions governat pel PSUC (actual IC), continuaven plantant cara a un pla que suposava un greu perill pel nostre entorn. Des de les entitats sorgien iniciatives com les visites al Delta, manifestacions vàries, recollides de signatures, xerrades informatives, accionsâ¦. Des de lâajuntament es recolzaven totes aquelles campanyes i actes i sâafegien alguns ideats per ells mateixos. En definitiva tot un poble en lluita i el seu consistori, en aquest cas, recolzant aquesta lluita.

Però tot va canviar un abril de 1994, a lâajuntament del Prat es van reunir diverses administracions per rubricar el que avui estem patint dramàticament. La plaça de la Vila va ser pressa per totes les policies imaginables (locals, guardiescivils, nacionals i mossos) amb geos a les teulades. Lâajuntament del Prat en un acte de traició absoluta va signar aquell pla entre unes mesures de seguretat que no li evitaren els xiulets i insults. Des de llavors tot el que havien dit anteriorment no valia, moltes de les persones que protestaven van callar-se seguint lâobediència del partit, dâaltres van marxar dignament pel seu desacord, però des del consistori es va iniciar una de les majors manipulacions informatives que hem patit en els darrers anys a aquest poble. El Prat es va omplir de plafons que deien âsi al pla deltaâ?, les signatures que poc mesos abans sâhavien recollit des del consistori contra el pla ja no contaven, les entitats i associacions que continuaven en la seva negativa rebien fulletons, xerrades tergiversadores, en definitiva tot lâaparell propagandístic dâun ajuntament amb majoria absolutíssima volcat en convèncer a la gent de que el que abans estava malament des dâaquell dia estava bé. Una volta de la truita digna de la âRebelió a la Granjaâ? dâOrwell. Però clar, els que tenim memòria recordem els fets, recordem aquests mateixos polítics, que avui surten somrient, com en aquells dies feien mitings en que quasi posaven la seva vida abans de que el riu es desviés, existeixen les hemeroteques i algun dia algú sâhaurà de decidir a explicar-ho perque no es perdi.

Des dâaquell dia qualsevol persona que es declarés contrària al Pla Delta era estigmatitzada, lâassociacionisme del poble rebia un nou atac frontal en forma dâocupació dâalts carrecs pels nous membres dâIC, la majoria dâentitats passaven a formar part directa de la política consistorial, els seus càrrecs eren del partit i la gent que en quedava estava domesticada de tal forma que ningú pogués qüestionar, ja no el pla Delta, sino qualsevol problema del Prat. Una reacció rapídissima dels governants que van fer que un cop arribades les següents eleccions cap partit pratenc sâatrevís a qüestionar el Pla Delta per no quedar fora dels grans guanys que suposaria, i per lâimplicació directa de tots ells en alguna o altra administració signant, i així continuem a dies ara, en que problemes gravíssims que succeeixen al Prat únicament tenen la contestació dels de sempre, gent que es mantenen independents amb prou esforços, i les tragaderes de certes associacions i sindicats que arriben a nivells de fastic. IC des de llavors ha anat perdent vots elecció rera elecció fins perdre la majoria però encara continuen sent el partit amb âmés obediènciaâ? en el poble.

El Pla Delta sâhavia convertit en un pla secret. De cara a la població la propaganda feia la feina intoxicadora dâanar calant com una gota malaia, les entitats ecologistes i les que encara quedaven a la contra continuavem amb les nostres xerrades informatives, manifestacions, concentracions, actes, un regitzell dâactivitats que podrien omplir una enciclopedia, però que a la llarga mai podien competir amb una propaganda institucional que arribava a cada casa del Prat, plena de coloraines i de disseny, amb oficines obertes per explicar que maco serà el Pla Delta, amb milions i milions de diners deixats en fer veure que el que havien signat era el millor per nosaltres. Havien passat molts anys dâaquell 1976 i van aprofitar la desmemòria de forma goebbeliana, però a la llera del riu durant molts anys va continuar lluint-se la pintada que van fer en el seu dia els membres dâIC dient âNo al desviamentâ?.

Davant dâaquesta allau la gent va tenir poques sortides, molts es van fer conversos per raons de disciplina de partit, dâaltres en no tenir la informació contrastada com abans van ser convençuts, dâaltres simplement van passar dâun tema que no els interessava. Els que estaven en contra continuaven però cada cop amb més desànim, la majoria de gent del Prat que es podia declarar contrària es van retirar a un ostracisme i una decepció de que tot estava fet, tot estava signat i no canviria res. El discurs ecològic a base de repetir el que sempre haviem repetit el plantejaven des de les institucions com una cosa del passat, com de retrògrads que no volen el progrés ni lâevolució, i quan menys erem més eren els insults i més llenya seân feia de lâarbre caigut, totes les administracions i tots els partits havien donat el pas, els mitjans de comunicació no trigarien gaire en seguir-los de forma unànim, excepte un petit diari local anomenat precissament âDeltaâ? que res podia fer contra els grans monopolis informatius nacionals i estatals. Lâaturada del projecte dâincineradora, contemplada al Pla Delta, a base de recollir signatures va donar un respir, però els anys sâhan encarregat de fer vèncer la propaganda més gran i estensa, la que arribava a totes les cases en forma de revista âinformativaâ?, la que monopolitza el debat subjectivament, la que no qüestiona sino que glorifica. La lluita contra el Delta sâhavia convertit en una lluita individualitzada, en que moltíssimes persones eren contràries però que no estaven disposades després de 20 anys a continuar lluitant perque ho donaven tot per perdut. Tanmateix dins dâaquestes individualitats sâhan aconseguit mantenir encara oberts un quants fronts que si no hagués estat per aquesta determinació i esforç, moltes vegades solitari de moltes persones, sâhauria apagat definitivament. I ahir el Llobregat lâhaguessin desviat amb focs dâartifici.

Sobre el que sâexplicava del Pla Delta només sortien les parts més possitives, totes aquelles coses que molestaven simplement es silenciaven, i aquesta era una informació que abans era pública i que davant dâaquesta censura i parcialitat cada cop quedava en cercles més reduits i entesos. La informació que abans fluia ara quedava estancava en grups conscienciats molt petits. La realitat del Pla Delta havia estat controlada per IC a nivell local, però internament no tota IC podia opinar lliurement sobre aquest fet, ni falta que els hi feia a alguns, el Pla Delta és un pla que des del principi ha estat lligat a una persona: Lluís Tejedor, ell decidia, ell era el representant i únicament ell es reunia amb la resta dâadministracions i consorcis, la situació era personalista al màxim, i moltes de les persones dâIC no tenien cap mena dâargument més per defensar el pla que: âel que decideix és Tejedorâ?, això servia per carregar sobre les esquenes dâuna persona inqüestionada a dins del partit tot un pla dâinfraestructures i ell treia pit i deia âa molta honraâ?. Allà ni tansols hi havia democràcia interna, algunes de les desercions notòries per aquesta situació simplement es retiraren a un recès respectuós amb els antics companys, i només en la més estricta confidencialitat et confessaven que a dins dâIC, en quant al Pla Delta, Tejedor tenia les regnes i ningú més opinava si no era per afirmar el seu parer. Molts però han intentat ser més papistes que el papa, però això no és cap problema mentres segueixis a la seva santedat.

Tejedor ha dirigit el pla com si es tractessin de les obres de reforma de la seva finca, el Prat era el seu âcortijoâ? i la població afectada no tenia més drets que els de patalejar. La solució de demanar un referèndum davant aquell canvi tan radical en la fesomia del nostre entorn, no semblaven preocupar als que en dâaltres llocs demanaven la democràcia més participativa, en cap moment es van obrir consultes a la població sobre cap ni una de les infraestructures que a tots ens tocaria patir. Ni una pregunta. Les respostes ja les tenien ells.

Totes aquestes situacions sâestaven donant en un moment en que semblava que el Delta es trobava en un punt mort, des del 1994 fins a lâany 2001 es pot dir que les actuacions han estat de tanteig, de realització de plans, dâalguna actuació que dâaltra, però cap infraestructura gegantesca exceptuant la Pota Sud i la macrodepuradora. No seria fins a la tala de la pineda que molts pratencs van començar a veure les conseqüències reals dâaquell pla. La tala de la pineda es va efectuar per deixar lloc a la tercera pista, més de 20.000 pins, dâuna pineda única al litoral català per la seva virginitat, van ser talats de forma secreta, sense que ni tansols sâhagués format la comissió mediambiental que havia de seguir-la. Aquesta desfeta va ser denunciada als tribunals sense que tingués conseqüències per AENA. La pineda ha estat un espai àmpliament demanat per la població del Prat, un símbol, ja que aquesta ha estat privatitzada dâençà els anys 60 i el poble no tenia lliure accés, la demanda dâuna pineda pública, defensada inclús per IC poc abans de la tala, quedaven en la veritat de que aquella pineda havia estat cedida a AENA perque fes el que volgués amb ella, com així va ser. Lâactual âparc litoralâ? que ens venen és una caricatura sarcàstica del que un dia va ser la nostra pineda, qualsevol que lâhagi vista ho sap, i el que no, dirà: âque maco està totâ? amb la tranquilitat que dona la ignorància involuntària.

Aquesta actuació va comportar una commoció generalitzada al poble, havien tocat una dâaquelles parts que saps que tocaran però que no pots imaginar-tâho fins que no la veus tocar, com ens ha pasat ara amb el riu. La commoció va ser general tot i que el desencís continuava marcant la resposta de totes les persones contràries al pla. En resposta lâajuntament del Prat va muntar una excursió anomenada âFem un tomb per la pinedaâ? per continuar explicant âla sostenibilitatâ? que suposa talar 20.000 pins dâun espai natural. A la sortida dâaquella primera excursió es van omplir el terra de branques dels pins talats i es va editar un cartell anomenat âFem una tomba per la pinedaâ?. Lâajuntament havia vist que la resposta a una acció tan contundent era fàcilment assumible i que el terreny estava preparat per aguantar només opinions que de seguida podien ser amagades o tapades per la brigada de neteja. Tan assumible que uns mesos després exhibien a tot color en el seu diari, pagat amb diners de tots però únicament per a glòria seva, una nova tala de la pineda en els límits de la tercera pista perque molestaven als avions. En aquest article sâens deia que tot allò responia a causes de seguretat i âque es feia amb el major respecte a la sostenibilitat i lâecologiaâ?. Talar pins com a acció ecològica, una volta de clau més en lâhipocresia, la qual es veia refrendada amb el mateix director dâAENA fent una xerrada al Centre âdâInformacióâ? del Delta per explicar-nos la mesura. Un centre que sâha creat per marcar-li en colorets al Sr.Tejedor les seves propietats i recordar-li, per si sâhavia oblidat, que bé que ho estava fent. Per suposat el director dâAENA no va saber com sortir-seân de la situació de tenir tot un públic en contra i uns quants manifestant-se amb pancarta a la seva cara, simplement va acabar confessant que ell dâecologia no sabia i que això li hauriem de preguntar als âtècnicsâ?.Aquesta anècdota podria venir acompanyada de moltíssimes més en una llista interminable de despropòsits i de âdonde dije digoâ?, però al que anem és al desviament del riu Llobregat, per intentar explicar el perque dâaquella cara de cofoïsme de Tejedor en sortir en pantalla i el més misteriós de tot, perquè vaig tenir la lleugera sensació de que per uns moments el nostre alcalde semblava levitar.

La batalla per fi havia estat guanyada, Tejedor podia respirar i a sobre al seu cantó estava ben acompanyat âpels més gransâ?. Per la tercera pista no va dubtar en envoltar-se de Valdecasas, Cascos, Pujol, Clos, i el mismíssim Aznar, companyies que no semblen fer neguitejar al nostre atrevit alcalde. Pel desviament del riu flanquejat pel flamant tripartit i al capdavant Maragall, departint de tú a tú amb el nostre pantocràtor local i titllant als que protestaven de âfonamentalistesâ?, deu ser perque estem fonamentalment en contra?. Tanmateix no hem dâoblidar que per aquest acte de desviament només estaven convidades les autoritats i âforces vivesâ?, un acte íntim, en confiança, dâaquells que agraden tant als nostres polítics dâahir, dâavui i de sempre, sense opinions divergents ni públic cridaner que et pugui fer ennuegar amb el cava. Lâacte no va ser anunciat a bombo i platell pels carrers del Prat, només uns quants ciutadans escollits o amb bones fonts dâinformació van poder saber que allò es feia aquell dia, jo personalment em vaig enterar la nit abans com la gran majoria dels que vem coincidir a la riba. Entre nosaltres vem comentar que es podien haver esperat dos dies més per fer-ho coincidir amb una data tan assenyalada pel riu Llobregat com el 17 de setembre, i així mataven dos ocells dâun tret, suposo que problemes de protocol els hi impediren.

Només vem poder arreplegar unes pancartes i avisar a poquíssima gent, ni tansols sabiem on era lâacte, a quina hora i en quin lloc, cosa que al matí vem aclarir, si podriem arribar o estariem rodejats de policia. En definitiva lâarribada va ser més fàcil del que imaginavem, ens van deixar fer, perque ells sâho miraven des dâuna atalaia inexpugnable, una pancarta enorme penjada al pont, un apropament a les màquines que no podia ser directe sense llençar-te al riu i nedar, uns quants crits que ells en la llunyania del seu âacte protocolariâ? amb carpetes pel sol no sentirien, i la seguretat de que els informatius estaven de la seva banda, i que encara que diguessin que una desena dâecologistes havien protestat, la magnitut de la seva obra era tan imperial i seria tan ben comentada per telenoticies i diaris que no tindrien cap ressò més que en les seves possibles consciències, cosa bastant difícil en un polític com cal. Ni tansols una sentència dâil·legalitat ha pogut aturar-los, simplement van contestar que âara ja no és possibleâ? i la sentència, per art de magia, queda en el limbo del que anomenen âjustíciaâ?.

Tot va succeir molt ràpid, els trenta anys de lluita quedaren en el no-res de lâimpotència i la ràbia. Qualsevol que sâestimi el seu poble, que conegui el seu entorn, que lâhagi gaudit i disfrutat durant la seva infància i joventut hauria de sentir pena pel que ahir ens van fer, i pel que porten durant uns quants anys fent-nos. Com ens estan robant els paisatges de la nostra vida. No cal fer esment a lâabsoluta desolació que un sent quan el seu crit sâestavella davant els magnífics plafons dels enginyers, les cròniques assèptiques de la majoria de periodistes, lâindiferència de la majoria de la població, els aplaudimenst dels falsos ecologistes que sâhan venut a aquesta forma âdâecologiaâ? tan profitosa i beneficiosa en el sentit més lleig de la paraula. La que veu en els recursos naturals un puzzle que es pot moure, amb el que es pot jugar i barrejar com si dâun joc es tractès, que es desganyita quan es presenta un PHN a lâEbre i en canvi a una realitat paral·lela, i prou semblant com la destrucció dâun altra Delta, no té cap problema per dir: âendavant amb les màquinesâ?. Si dâaquí a 30 anys els mateixos polítics que governen ara decideixen canviar el PHN de lâEbre, posar-li quatre comes, quatre suposades âcorreccions ambientalsâ?, te lâemboliquen amb celofan i teâl presenten com una cosa nova, la gent de lâEbre intuirà que lâhan enganyat, no sabrà com o potser si, però el polític de torn podrà respirar tranquil perque el seu malabarisme ecològic ha colat i el lloc a la poltrona no se li qüestiona. Si a sobre al seu costat te un president de la Generalitat que titlla de âfonamentalistesâ? als crítics, només pel fet que critiquen i sense tenir en conte el què i perquè, uns mitjans de comunicació que sâentesten en no voler contrastar les opinions, estarem davant dâun altra Delta desaparegut amb totes les sostenibilitats i protocols possibles per glòria dels centenars dâanys en que aquesta terra va ser guanyada al mar pels pagesos dâaquest part del Delta.

Només ens quedarà llavors la veu dâaquells jubilats que des del pont es miraven tristos les obres del desviament mentres deien âquina llàstimaâ?, potser eren fonamentalistes o potser massa sensibles, en tot cas la seva opinió no conta pels nous cacics de la âdemocràciaâ?.

Un pratenc que no compta

17 de setembre del 2004. El Prat de Llobregat

http://kasalprat.org/ECOLOGIA/DOCS%20FINALS/NOTICIES/200407Accicongrsic.

+info a:
http://kasalprat.org/
http://www.amics21.com/lacaralletja/index.html
Re: Jardiners versus zones verdes
09 jun 2005
No se,nose,si estas dins dels "antiglobis i ecologistes,de debo del sistema", si publikes la noticia per l´olla de galls dindis ke hi ha a aket partit;o ke per mitjá de "l´autocritica", de netejar l´imatge ke teniu a l´eina(opinió personal meva) i despres poc a poc anar guanyat adeptes.Salut.
Re: Jardiners versus zones verdes
10 jun 2005
Que als d'iniciativa els importa menys la ecologia que la seva poltrona esta clarissim, pero no nomes la poltrona passa per sobre del respecte pel medi ambient, son un partit progressista i com a tal creuen en els miracles del progres tecnologic-industrial. sempre en un conflicte entre el respecte pel medi ambient i una oportunitat estrategica de progres tecnologic, que ells titllaran de "necessaria",es posaran sempre a favor del sistema que engendra tot aixo. El teu es un bon exemple que mostra com el sistema tecnologic-industrial no pot reformarse amb accions democratiques per tal de paliar els seus efectes i vestir-lo de sostenibilitat. una reforma aconseguida per mitja de la lluita d'un poble consegueix un retras una demora fins que la guardia i l'"alboroto" baixen, en quant els activistes es relaxen, la tecnologia (el projecte en aquest cas) espera pacientment a la carpeta a que vingui el seguent gobernant que segur li fara mes cas fins a arrivar a ferse realitat.AL SISTEMA TECNO-INDUSTRIAL NO SE'L POT REFORMAR, SE'L HADE DESTRUIR!!
Sindicat