Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Juliol»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
    01 02 03 04 05
06 07 08 09 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30 31    

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
Neolerrouxisme
08 jun 2005
FORA DELS PA?SOS CATALANS!
babelistes_gran.jpg
Els lerrouxistes
08/06/2005 Mail Obert de Vicents Partal.

A la primeria del segle XX una de les plagues cícliques d'aquest país va ser el lerrouxisme, que se sostenia en tres pilars fonamentals: un anticlericalisme a ultrança, més folclòric i pintoresc que no perniciós; l'espanyolisme, esgrimit com a eina d'allò que realment en constituïa l'essència: l'anticatalanisme; i la demagògia radical, finalitat última de la seva acció.

Però, ep!, es veu, i és important de saber-ho, que el lerrouxisme no va néixer d'una operació imaginada pels de sempre per a mantenir-nos amorrats al fang. El lerrouxisme és un fenomen nostre, com la paella o els canalons. I aquí sí que cal que ens escandalitzem: com pot un país, una nació, ser tan covarda, tan indigna (tan barata) de permetre que ens mantinguen encadenats amb materials fabricats per nosaltres mateixos?

Per un dia no he començat jo el meu 'mail obert'. El primer paràgraf és de Xavier Romeu, escrit a l'Avui, el 1977, i el segon, el va redactar Ramon Barnils per a El Temps, en una data que no he pogut precisar del tot, en tot cas de final dels vuitanta. Dos intel·lectuals d'esquerra morts i ben diferents, en dos moments històrics ben diferents.

Ahir quinze persones varen presentar a Barcelona allò que en podríem dir una nova reencarnació lerrouxista. Van acusar, de bell nou, tothom. Com diu amb precisió de cirurgià Xavier Romeu, varen fer gala d'un espanyolisme que és esgrimit com a eina d'allò que realment en constitueix l'essència: l'anticatalanisme. I, com aclareix Barnils, a Espanya s'han tornat boigs d'emoció, però els hem inventats nosaltres tots solets. Els hem fets professors d'universitat o contertulians professionals, fins i tot quan, com en més d'un cas, era evident que no donaven per a tant. Hi ha, entre ells, qui amb els anys, ha entès l'essència de Lerroux i s'ha posat a fer del teatre realitat. Pitjor encara, a creure-s'ho. Solament així, des de l'al·lucinació personal, es pot entendre que ningú defense de forma pública sense témer la hilaritat col·lectiva que 'hi ha un clima de violència i de por' (contra les seues idees), que 'Cervantes és menystingut' (quan enguany ens el trobem a la sopa i tot) o que el PP passa a ser una part més del nacionalisme radical català, per culpa de Josep Piqué (jure que ho van dir ahir: ho vaig sentir).

Ací difícilment trobaran qui se'ls crega, simplement perquè n'hi ha prou d'eixir al carrer i de badar els ulls per contrastar-ho. Però una part dels espanyols ja tenen, amb la conya dels taxidermistes, més llenya per a tirar al foc, per a alarmar-se i per a posar més pals a la rodes. Que en definitiva supose que és allò que volen els quinze: que el PSOE, per exemple, s'acollonesca i pressione un PSC que, marededéu!, aquests opinen que és massa catalanista. Com que ací no bufen cullera, treuen el santcristo gros. Que és en definitiva allò que va fer don Alejandro. És clar que en el seu cas la cosa fou molt pitjor: ara, com a mínim, no crec que ens puguen enviar l'exèrcit...

PS. D'ací a trenta anys que algú escriga la continuació de la saga. Ells segur que tornaran. Però nosaltres, a la nostra.

www.vilaweb.com

------------------------------------------------

Lerrouxisme i neolerrouxisme
Xavier Romeu, Publicat a Avui, 15 de febrer de 1977

Les plagues que repetidament han caigut damunt el nostre país han estat diverses i variades. Ni set ni setanta vegades set, i encara em quedo curt. Podem assegurar que a les èpoques de major virulència de l'epidèmia -o de les epidèmies- no ha passat dia que no ens haguéssim de defensar contra una o altra. Els historiadors ho saben bé, i no fa gaire ens ho van recordar, a les Jornades de Debat sobre els Països Catalans, passant llista a les calamitats que s'han assenyorit del país, especialment del 1714 ençà, i especialíssimament durant els darrers quaranta anys.

Al tombant del nostre segle, una d'aquestes plagues va ser el lerrouxisme, que recolzava damunt de tres pilars fonamentals: un anticlericalisme a ultrança més folklòric i pintoresc que perniciós; el seu espanyolisme, que tan sols era esgrimit com a eina d'allò que realment en constituïa l'essència: l'anticatalanisme; i la demagògia obrera, finalitat última de la seva acció. A partir dels fets de l'any 1909 (vaga general de Barcelona i Setmana Tràfica), però, l'estrella de l'Emperador del Paral·lel va començar a declinar, que es diu, i arran de l'organització del proletariat català al final de la dècada següent -és el moment de Salvador Seguí, de Lluís Companys, de Francesc Layret, de l'organització sindical- Don Alejandro Lerroux passaria temporalment a la reserva, esperant conjuntures més favorables per a ell, com ho foren, temps a venir, els anys de la victòria nazi a Alemanya i, a l'Estat espanyol, del Bienni Negre (1934-1936).

Al mateix temps que la figura de Don Alejandro Lerroux es perdia terra endins, s'organitzava a Catalunya la burgesia nacional, sempre disposada al pacte amb el govern central a fi de barrar el pas a aquell proletariat que començava a prendre consciència de ser-ho i a organitzar-se com a tal.

He volgut remarcar dos fets: d'una banda, la desaparició de Lerroux de l'esfera política més influent des del moment que el proletariat abandona els camins de la demagògia més anarquitzant i eixorca que ell li assenyalava; d'altra banda, l'articulació de la dreta nacional a fi d'aturar definitivament, o almenys durant molts anys, l'avenç de les organitzacions dels treballadors; organitzacions, no ho oblidem, disposades sovint al pacte i a la negociació.

Fins aquí la història.

Ara, després de més de mig segle, tornem a sentir parlar de lerrouxisme. A aquest lerrouxisme dels nostres dies, se li ha donat, encertadament, el nom de neolerrouxisme. Així com el nazisme tenia unes característiques ben determinades, i els neonazis que corren pel món s'han sabut adaptar a les diverses circumstàncies en què s'han volgut instal·lar, igualment els neolerrouxistes han adquirit diversos caients, que abracen tota una sèrie de posicions aparentment o superficialment diverses, però amb un denominador comú, que és el que l'entronca amb el lerrouxisme que encara són vigents: precedeix d'uns quants anys l'organització del proletariat més eficaç, o dels sectors políticament més avançats d'aquests; s'oposa, teòricament, a la dreta nacional, posant molt sovint més èmfasi al fet de ser nacional que al fet de ser dreta. La tercera característica, que estarà per constatar, és que, amb l'organització de la dreta desapareix cedint-li el lloc.

Ara bé, no ha estat escrit enlloc que la història es repeteixi fil per randa, sobretot quan el context és tan diferent. Però la lliçó pot ser aprofitada, i sempre és possible de treure algunes conclusions de la repetició d'uns fets que de primer cop d'ull semblen tan pròximament emparentats.

Probablement, no assistirem a la desaparició del neolerrouxisme en favor de la dreta nacional. En primer lloc, perquè la desaparició de què he parlat abans va ser, només, la del representant visible de la doctrina, i encara temporal; en segon lloc, perquè la dreta ja està organitzada, i no tan sols la dreta nacional, sinó allò que podríem anomenar la dreta internacional: el capital; i, encara, perquè el lerrouxisme d'avui, més hàbil que l'original, difícilment es deurà deixar escapar la possibilitat de pactar amb la dreta que, abans i ara, teòricament ha combatut sempre.

La missió última del possible pacte que sorgeix entre les forces de la dreta nacional-internacional i el neolerrouxisme serà, doncs, previsiblement, com ja ho va ser una vegada, barrar el pas a la marxa ascendent del proletariat català en el moment en què aquest entra definitivament i decidida en la lluita pel seu alliberament. Aquest és el seu punt de coincidència, bé que partint de posicions teòriques i potser tàctiques diverses: tant allò que representa la dreta com els sectors representats pel neolerrouxisme tenen com a finalitat impedir l'alliberament de les classes treballadores; alliberament que aquestes i els seus dirigents no hauran d'acceptar emmarcat -encotillat- dins un simple canvi formal que pot oferir qualsevol reformisme, incapaç de trencar allò en què es recolza, el pacte de les classes dominants que componen l'estat: l'estat mateix, i incapaç, per tant d'abandonar el poder perquè aquest canviï de mans.

L'altra sortida, suposant que no es produís el pacte de la dreta amb el lerrouxisme, fóra l'aïllament d'aquest. Però això és una virtualitat que no es pensable que s'esdevingui. Perquè l'enemic comú, ara com als primers anys del segle, és el mateix: la força ascendent de les classes treballadores que, cada cop més, els arraconaran a un mateix reducte, que és allò que els uneix: la salvaguarda de l'estat; la dreta, perquè és l'estat; el neolerrouxisme, perquè el vol conservar per apropiar-se'n i servir-se'n sense destruir-lo. Per això estan d'acord uns i altres a reformar-lo.

El neolerrouxisme té uns noms i unes maneres concretes de produir-se. Uns i altres queden sovint amagats darrera un llenguatge aparentment -epidèrmicament- revolucionari. Però no podem caure al parany que ens prepara. Una de les lliçons a aprendre de l'enfrontament atiat per Lerroux entre les classes treballadores catalanes és que, un cop ell a recer, tot es va resoldre en una lluita sagnant; i que el braç armat de la dreta -a part de les forces repressives- va ser reclutat bàsicament entre seguidors lerrouxistes. Uns i altres segaren, precoçment tota possibilitat d'alliberament de les classes treballadores. El pacte, de fet, s'havia produït...

El pacte continua. I el perill. Aquesta és l'acusació que cal fer al neolerrouxisme: que sota un llenguatge pretesament revolucionari, amb vagues atacs a la burgesai nacional, de fet la seva actuació, intentant perpetuar l'estat opressor, frena l'alliberament de les classes treballadores.

http://www.marxists.org/catala/romeu

------------------------------------------------

De Lerroux i altres excuses
Ramon Barnils

Comencem pel començament: tot és per fer, i de lerrouxisme, mite i realitat decisius d'ahir i avui, no en sabíem res de res. D'un adjectiu imprescindible, per entendre'ns, no en teníem destriats ni origen, ni família, ni descendència: d'on ve, o on va; d'on venim, o on anem.

El professor Joan B. Culla i Clarà, solter i amb pis propi, educat i llarg, ha escrit El republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901-1923), després de vuit anys d'estudi. I els qui el coneixem sabem que és dels qui estudia el metro i, si freqüentés més senyores i senyoretes de les que ja freqüenta, faria fitxes en la pausa entre el pessic i la mossegada.

El llibre no es pot llegir encara perquè, ni que sembli mentida, a una obra essencial sobre un fenomen essencial no sobren els editors interessats.

-És molt llarga -es veu que diuen, com si el càncer que ens representa el lerrouxisme no meresqués tanta llargària com la que li dóna Culla; i molta més. He parlat prou amb Culla -me'n va explicar una del Lerroux que m'agrada: deia Lerroux: "els obrers tenen raó fins i tot quan no en tenen"- i he llegit potser tot el que s'ha publicar amb motiu de l'aprovació de la tesi esmentada.

I me'n resulta que no té importància si el lerrouxisme va ser propiciat pels espanyols per desmanegar-nos una vegada més: l'estrany seria que no ho fessin, és el ser paper en el món, i ben fet que fan si no els en privem. El que sí que ens ha d'importar és l'èxit multitudinari que va tenir el lerrouxisme entre els catalans; i quan dic catalans, vull dir indígenes, animals d'història, llengua i cognoms catalans (multitudinari i puc dir que estable: un barber que em pelava fins que es va jubilar, fa vuit o deu anys, i que poc podia haver conegut personalment Lerroux, era lerrouxista entusiasta: al costat de convençut d'esquerres, a més de catalanista indubtable).

Obrim, doncs, els ulls i prou gemecs de cornut: el lerrouxisme és un càncer típicament català i no pas inoculat pels espanyols, que es limiten a fomentar-lo. És cosa nostra. Si ha estat i és cosa nostra, és de gallines atribuir-lo als espanyols.

Es veu que el lerrouxisme no va néixer d'una operació imaginada pels de sempre per mantenir-nos amorrats al fang. És segur que, una vegada engegat, Madrid va aprofitar l'ocasió, com sempre i ben fet que fa, per mantenir-nos amorrats al fang. I és seguríssim, i ja ha estat documentat, que el lerrouxisme és un fenomen nostre, com la paella o els canelons. I aquí sí que cal que ens escandalitzem: com pot un país, una nació, ser tan covarda, tan indigna -tan barata- per permetre que ens mantinguin encadenats amb materials fabricats per nosaltres mateixos.

http://www.contrastant.net/barnils.htm

---------------------------------------------

El llast del lerrouxisme
Jaume Compte, article publicat a "L'Hora", n.41, el 16 d'octubre del 1931.

Lerroux fou enviat a Catalunya per Moret amb el doble objecte de desbaratar el proletariat i d'evitar que les masses obreres s'integressin al moviment catalanista.

Cal reconèixer que aquest doble objecte que el centralisme espanyol encarregà al confident Lerroux, fou assolit.

Lerroux, amb el llenguatge extremista i de tons anarquitzants, aconseguí d'atraure's els obrers agrupats a l'entorn de les societats professionals i de les caixes de resistència, i els integrà a una acció demagògica que culminà en els fets de 1909 (dels quals Lerroux n'estigué absent) i que són seguits d'una llarga estela de repressions.

El "Partido Republicano Radical" -- que de tot ha tingut menys de republicà i de radical – acabdillat per Lerroux aconseguí tenir una força política amb la qual el Govern de Madrid podia justificar a tothora l'"espanyolisme" de Catalunya i dir que el catalanisme era un moviment reaccionari sostingut per agents pertorbadors i justificar així les persecucions contra les coses de Catalunya, alhora que enlluernades les masses obreres per les frases llampants de llur agent, vivien desviades del propi camí de classe i no resultaven un perill pel feudalisme governamental, sinó que, indirectament, en encarar-les contra el catalanisme, sostenien la seva política.

Per a portar a terme l'obra que li encarregà Moret, Lerroux, sota l'etiqueta anarquista, organitzà grups en els quals hi infiltrà agents de policia. D'altra banda, amb la consigna d'espanyolisme, formà altres grups entre l'oficialitat de l'exèrcit. Tots ells els feu coincidir, a desgrat de llur divergència, en el seu odi contra el catalanisme presentant-lo als ulls dels obrers com a reaccionari, i com a separatista als ulls dels militars monàrquics i unitaris.

Pot dir-se que el període de terror de les bombes – Rull era mogut per la policia – fou obra de Lerroux. Com també és ell, l'autor moral de la crema pels militars del "Cu-Cut!" i "La Veu".

La "Solidaritat", que sorgí com a protesta d'aquests fets vandàlics, recolzats per les autoritats centralistes, tingué sempre enfront les hordes bàrbares del lerrouxisme.

La "Solidaritat" marca la primera fita en la davallada de la política funesta de Lerroux.

Més tard, en descobrir-se que les organitzacions terroristes eren mogudes per funcionaris públics, policies, militars i guàrdia civil, féu reaccionar el poble. La classe obrera es desentengué, desenganyada, de la política, i tornà a les societats obreres. La classe mitjana a poc a poc s'integrà al catalanisme.

Aquest divorci entre catalanisme i obrerisme, fruit del lerrouxisme, fou funest per a Catalunya, car el catalanisme, en mans de les dretes, era una cosa tancada i no prenia, enfront del govern imperialista espanyol, l'aspecte d'un moviment general del poble. Aquest divorci féu possible que durant la guerra, i després d'ella, els grans moviments sindicals fossin combatuts pels homes de la "Lliga" en nom del catalanisme, tot col·laborant amb el Sometent a la repressió social. La "Lliga" feia de suport a Anido-Arlegui, "Sindicato Libre", etc.

Fou necessari la vinguda de la Dictadura de Primo de Rivera – recolzada per la "Lliga" -- perquè amb la seva doble repressió contra el catalanisme i contra el moviment obrer, aquestes dues corrents que motius anecdòtics els feien separar, convergissin en la lluita contra l'Estat i la burgesia. Contra l'Estat imperialista espanyol que féu ajuntar els lluitadors d'ambdues causes en els patis de les presons i els camins de l'exili. Contra la burgesia – la catalana especialment – perquè enfront de la dictadura, aplaudí, i quan Primo es girà contra Catalunya, s'esporuguí i abandonà en mans de la classe obrera el moviment reivindicatiu de la llibertat catalana.

Ni sota les banderes de Prats de Molló, ni en el fet de Garraf, no hi havia cap burgès. Foren únicament els obrers, que en els moments de perill defensaren la causa de Catalunya. I cal reconèixer que entre les tendències obreres, els que més s'hi han distingit, han estat els comunistes.

Caiguda la monarquia, el moviment obrer i el catalanisme diversificat han tingut una actuació paral·lela. El catalanisme burgès, de la "Lliga" i "Acció Catalana" han quedat gairebé anul·lats com a força preponderant. La massa obrera sindicalista, fugint del seu apoliticisme suïcida, ha votar per l'Esquerra Republicana acabdillada per Macià...

Però encara queda el llast del lerrouxisme, que cal acabar. Si bé Lerroux políticament ja no representa res a Catalunya, queda encara dintre del moviment obrer residus de la seva obra, que cal extirpar. Avui Lerroux, cap d'un partit conservador nacional espanyol, premi als serveis que prestà a la burgesia panespanyola desviant el moviment obrer català i enfrontant-lo amb el catalanisme, ja no és un perill..., però la seva mala llevor no ha estat del tot arrencada.

Sota aspectes característics no massa dissemblants del lerrouxisme, el "Partido de Extrema Izquierda Federal Revolucionaria", dirigit per l'aventurer Jiménez, comandant de l'exèrcit, cerca de crear un confusionisme en el camp obrer. Parla també un llenguatge de demagògia anarquitzant i sol·licita el vot dels treballadors. En les eleccions de segona volta, s'anava a votar en nom de l'anarquia!

Dintre de la C.N.T. a Catalunya, es nota encara el llast del lerrouxisme en la resistència de certs elements a catalanitzar l'organització. La seva premsa, manifestos, cartells, etc., tot és encara en castellà. La F.A.I. és l'expressió més autèntica del lerrouxisme dintre de la C.N.T.

La posició de la C.N.T. declarant que s'aixecaria en armes contra tot moviment separatista, és encara la veu del lerrouxisme contra la llibertat.

Cal acabar per sempre amb el llast del lerrouxisme, catalanitzant la C.N.T., per una banda, tot reforçant, per l'altra, el Bloc Obrer i Camperol com organització política de classe del proletariat.

http://www.marxists.org/catala/compte

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Neolerrouxisme
08 jun 2005
pero aquesta penya es espanyolista?
Re: Neolerrouxisme
08 jun 2005
Aquesta penya són directament uns feixistes !!!
Re: Neolerrouxisme
08 jun 2005
A la imatge d'esquerrra a dreta, Ferran Toutain, Félix Pérez Romera, Francesc de Carreras,
José Vicente Rodríguez Mora, Arcadi Espada, Teresa Giménez, Carlos Trias, Ponç Puigdevall,
Ana Muño, Albert Boadella, Xavier Pericay, Félix de Azúa, Félix Ovejero i Iván Tubau.
Re: Neolerrouxisme
08 jun 2005
Son hereus dels Gimenez Losantos, els Vidalquadristes.. i xusma que volen ser amanaçats, assasinats, perseguits... per poder defensar l'espanyolisme més simple, el del botxí, aquests no saben ja com fer-ho per muntar un basta ya Països Catalans.
Re: Neolerrouxisme
08 jun 2005
passem d'ells com de la merda
Re: Neolerrouxisme
08 jun 2005
JAJAJA!
¿com teniu la barra de publicar un article de 1931, que parla de coses que avui sabem perfectament que son falsas?
Re: Neolerrouxisme
08 jun 2005
Per molt que ens indignin les pallasades que diuen aquests ineptes, també crec que el millor és passar d'ells com de la merda, com han proposat més amunt.

Són un grup de gent bastant inútil que en sa vida han fet res de bo o destacable, s'on tertulinanillos famosillos, i articulistes creadors d'opinió. Xusmilla.

El Boadella potser és l'únic que unes dècades enerea havia fet algo de bo, però últimament, es nefast (em remeto a la seva recent i dolentísssssssssima película sobre Franco: la única crítica que li fa és que governava sent vell).

En fi gent que els hi ha donat per aquí, com els podia haver donat per tancar-se a la casa de gran hermano... XUSMILLA que hauriem d'ignorar
Re: Neolerrouxisme
08 jun 2005
Jo els votare.
Espanyolisme es feixisme
08 jun 2005
Cullons es podrien fer de la CNT,que vindria a ser el mateix.
Re: Neolerrouxisme
08 jun 2005
això de "no som espanyolistes" sona a "jo no soc racista, però..."
Re: Neolerrouxisme
08 jun 2005
per l'un, per aquí van els trets, defensaran el castellá, ja ho han dit.

En tot cas, jo passaria d'ells, no ens interessa que agafin fama entre posibles adeptes, avui sembla que aquesta gent siguin l'únic problema del principat i ja no es parla de precarietat laboral, de criminalització dels moviments socials, del futur del medi ambient, etc, etc,

Tot el temps que invertim preocupantos per aquests 4 arreplegats es temps que no invertim en altre lluites, está bé ser conscient que existeixen, però ja está, ara tenim altres problemes, si aquests matats no es converteixen en un problema més no tenim de que preocuparnos. Salut
Re: Neolerrouxisme
08 jun 2005
Jo també estic d´acord amb el que diuen aquest intelectuals. Ja n´hi ha prou de nacionalista de pa sucac amb oli. Volem que els polítics s´ocupin dels problemes reals i no de tonteries com l´Estatut
Re: Neolerrouxisme
08 jun 2005
millor passar-ne, aquesta colla d'espanyolistes han trobat una mina d'or als mitjans de comunicació espanyols, els contracten per a que expliquin com de dolents som el poble català, com de marginat està el castellà als Països Catalans i fins i tot s'inventen amenaces de mort com el germanet del Bustos. Millor passar-ne.
Re: Neolerrouxisme
08 jun 2005
Tots aquests comentaris en contra d'aquesta iniciativa no fan més que donar-los la raó: per molta gent, a Catalunya, si no ets nacionalista, ets una merda enganxada a la punta d'un pal. Es tracta, precisament, de dir que no, que no ser nacionalista no et converteix en una merda.
I alguns diran "són espanyolistes"; bé, i què? Es veu que ser "catalanista" és la rehòstia i, en canvi, ser espanyolista és pecat. Ja veiem quin concepte de democràcia gasten alguns.
Re: Neolerrouxisme
08 jun 2005
Ser espanyolista als Països Catalans o a qualsevol altre país diferent d'Espanya és ser un fatxa invasor, no conec cap català o catalana que estigui fent catalanisme a espanya ni a cap altre país, en canvi els espanyols són incapaços de desprendre's del seu nacionalisme invasor i l'apliquen sempre que poden.

Jo no em considero catalanista sóc independentista, i penso que amb la independència ja no tindran sentit els termes nacionalista català o catalanista.
Re: Neolerrouxisme
08 jun 2005
Mira "val", igual ke no és el mateix ser republicà ke unionista a l´Ulster, igual ke no és mateix ser prosaharahui ke promarrokí al Sàhara, igual ke no és mateix ser prorús ke protxetxé a Txetxènia, no és el mateix ser catalanista ke expanyolista als Països Catalans, si no he entens llegeix la història ke et clarificarà moltes coses!
a més a més, es poden dir mentides, es pot pixar fora de test... però el ke fan akesta colla de pijos ressentits és un autèntic escàndol, com es pot dir ke a Catalunya hi ha por i persecusió cap a tot allò ke soni a expanyol??!! però a kin món viviu colla de descerebrats???!!!! al Món d´en Beakman o ke???!! em sembla ke sobren comentaris!
Lerrouxistes sou els principals enemics de les classes populars dels Països Catalans!!
l´expanyolisme és la ideologia més reaccionària ke ha existit mai als Països Catalans pel seu despotisme, per la seva manca d´arguments,
Re: Neolerrouxisme
08 jun 2005
Comparar les relacions Catalunya- Espanya amb Marroquis-Poble Saharaui, si que és de descerebrats i de gent que no sap res de res. En tot cas repetir la propaganda de grups feixistes que no defensen el dret dels altres de pensar diferent.
Catalunya, a diferència del que diu l´intoxicació nacionalista i les invencions romàntiques, no ha estat mai objecte de conquesta com es el cas del Sahara. En tot cas la nostra terra, igual que altres terres d´Espanya, ha estat escenari de guerres dinàstiques ( com la de succesió) o guerres civils (com la del 36-39)

En tot cas, alguns missatges evidenciaen que, efectivament, Catalunya està plena d´individus que odien tot el que sona a Espanya. Está plena de malalts d´odi. I això necessita una cura de racionalitat i sentit comú.

Endavant intel.lectuals lliures !!!
Re: Neolerrouxisme
08 jun 2005
Comparar les relacions Catalunya- Espanya amb Marroquis-Poble Saharaui, si que és de descerebrats i de gent que no sap res de res. En tot cas repetir la propaganda de grups feixistes que no defensen el dret dels altres de pensar diferent.
Catalunya, a diferència del que diu l´intoxicació nacionalista i les invencions romàntiques, no ha estat mai objecte de conquesta com es el cas del Sahara. En tot cas la nostra terra, igual que altres terres d´Espanya, ha estat escenari de guerres dinàstiques ( com la de succesió) o guerres civils (com la del 36-39)

En tot cas, alguns missatges evidenciaen que, efectivament, Catalunya està plena d´individus que odien tot el que sona a Espanya. Está plena de malalts d´odi. I això necessita una cura de racionalitat i sentit comú.

Endavant intel.lectuals lliures !!!
Re: Neolerrouxisme
08 jun 2005
les guerres dinàstiques van donar pas a la conquesta del poble vençut, impedint-li per sempre més que fos lliure.
Re: Neolerrouxisme
08 jun 2005
Que dius tú.....Catalunya no era una nació al 1700, com tampoc ho era Espanya.....no existia cap nació sota el concepte actual en aquells temps. Que es va inventar sinó el romanticisme i els moviments del segle XIX. Alguns han de llegir més història i més filosofia. Quin mal ha fet la LOGSE en alguns caps.
Re: Neolerrouxisme
08 jun 2005
ara resultarà ke la nació catalana no ha estat ocupada i ke som un poble lliure no? va homes va, aneu a cagar lerrouxistes dels pebrots,
si voleu ke us digui la veritat per mi podeu petar tots colla de kabrons!!
Re: Neolerrouxisme
08 jun 2005
Es clar que som lliures...afortunadament podem votar a qui ens doni la gana.

Els que no son lliures, són els infants i adolescents a qui des de l´escola s´adoctrina en l´odi i en el nacionalisme més tronat

Desafortunadament, en aquests discussió en tenim alguns exemples

Ja n´hi ha prou de burros dirigits. Visca la llibertad de pensament !!
Re: Neolerrouxisme
08 jun 2005
miércoles 8 de junio de 2005
Lo que hay que recordar
POR CARLOS SECO SERRANO DE LA REAL ACADEMIA DE LA HISTORIA/
HACE dos años, y en representación de la Real Academia de la Historia, acudí a Logroño para participar
en los actos conmemorativos del centenario de Práxedes Mateo Sagasta, ilustre riojano que en un
tiempo fue encarnación del liberalismo progresista, y constituyó, a partir de 1876, uno de los pilares de
la Restauración canovista (Era, además, un político afable. Decía Azorín: «A Cánovas, se le admiraba;
a Sagasta se le quería»)
Los actos aludidos culminaron en la reposición de la estatua del patricio; estatua que había sido
derrocada bajo el régimen de Franco. Y es que -no nos engañemos- esto del derribo de estatuas ha
constituido siempre un rito, repetido cada vez que se producía un bandazo político en España
(curiosamente, Franco, que tantas estatuas hizo derribar, respetó la de Espartero, que siguió erguido
en su bien dotado caballo, pese a que era el símbolo de la revolución liberal, tan denostada por el
régimen franquista. Lo hizo porque, según sus palabras -así me lo contaron a mí- «al fin y al cabo, se
trataba de un militar»).
La segunda República se había aplicado, asimismo, a derribar estatuas, apenas producido su
advenimiento. Creo que no lo hizo con la de Alfonso XII, dada la altura de su emplazamiento en el bello
monumento del Retiro. En cambio, se cargó la del pobre Felipe III, que centraba pacíficamente la Plaza
Mayor -memorable regalo del Monarca a Madrid y a los madrileños-.
Pero en fin, estos lamentables derribos perpetrados por unos y por otros, se produjeron siempre al
calor de las circunstancias, revolucionarias o reaccionarias. Lo que resulta insólito es lo ocurrido
recientemente con la estatua ecuestre de Franco, derrocada en frío, sin que viniera a cuento: en un
acto que reviste todos los caracteres de una deliberada y estúpida provocación. Que yo diga esto, y
que lamente desde luego el atentado simbólico, no responde a mis puntos de vista respecto al General
y a su régimen: nunca he sido franquista; es más, en mi caso, ser franquista supondría algo así como
un pecado contra natura. Pero puedo entender las razones, y la lealtad de los que lo son. Me había
parecido siempre un auténtico símbolo, un símbolo ejemplar de la reconciliación de las dos Españas,
esto es, del final de la guerra civil, que pudiesen convivir, en un privilegiado enclave urbano de nuestra
ciudad, las estatuas de Prieto, de Largo Caballero... y de Franco. Esa convivencia constituía, por sí sola,
un monumento a la paz y la reconciliación, lo que significó la transición: lo que desde el principio
abanderó el Rey Juan Carlos.
La retirada de la famosa estatua -y su «eco» en otras capitales de provincia- ha resucitado, por lo
pronto, todos los posos de un rencor -de un odio- que parecía amortiguado; ha reanimado la lumbre
entre lo que parecían ya cenizas. A poco del episodio en cuestión pasé por aquel lateral de la plaza de
San Juan de la Cruz: el pedestal vacío se había convertido en una especie de «muro de las
lamentaciones». No sólo se acumulaban ante él y sobre él ofrendas florales, sino inscripciones alusivas
al franquismo, que parecían añorar, o desear, una vuelta a los planteamientos y consignas de la guerra
incivil: por ejemplo, aquello de «la conjuración judeo-masónica», en la que alguien creía ver la clave
del «atentado». Y por supuesto, las estaturas próximas -la de Prieto, el iniciador de las obras luego
culminadas en los «Nuevos Ministerios»; la de Largo Caballero, cuya labor más notable, antes del
desastre en que acabó la República, fue la que desempeñó al frente del Ministerio del Trabajo durante
EDICIÓN IMPRESA - La tercera
Página Lo que hay que recordar ina 1 de 2
http://www.abc.es/COM_ABC/servicios/imprimir/printPage.asp 08/06/2005
el bienio social-azañista-, se habían convertido en vertedero de inmundicias.
La ofensiva «en frío» contra la estatua de Franco me recuerda la que, hace dos o tres años, se
desencadenó en la hermosa ciudad de Burgos contra las lápidas dedicadas a figuras más o menos
destacadas de su pasado reciente. Cierto que en la ciudad castellana había un verdadero exceso de
inscripciones relativas a los generales de la «cruzada». Pero cuando se impuso la decisión de hacerlas
desaparecer, cayeron generales de entonces y de mucho antes. Por mi parte, dediqué un artículo a
este despropósito. Y es que, por lo común, un mínimo de cultura histórica suele estar ausente de la
ofensiva «derribadora» (diré más: la cultura está ausente de estos «desahogos» populares, o no tan
populares. El pasado, los hechos del pasado, no se pueden borrar. ¿O acabaremos por «tachar» lo que
nos parezca inconveniente en los libros de Historia?)
He vuelto a pasar, hace unos días, por «el lugar del crimen». Aislado del pedestal famoso, se le ha
liberado de ofrendas y de ex-votos. Pero las efigies de Prieto y de Largo (sobre todo la de este último)
siguen padeciendo la inquina de los franquistas.
Me pregunto yo: ¿qué se perseguía con la retirada en frío de la estatua de Franco? Sin duda, situarnos
de nuevo en la tesitura mental de los años treinta. ¿Apunta a ello también el reto lanzado a los fieles a
Franco y José Antonio con el nuevo proyecto sobre el Valle de los Caídos? Por Dios, no. No volvamos a
las andadas.
Por los días en que la transición pacífica -encarnada por el Rey, lograda por Adolfo Suárez- se hacía
venturosa realidad, afirmando la necesidad de olvidar (¿recuerdan los que me leen aquel estribillo que
acompañó a las primeras elecciones democráticas: «libertad sin ira, libertad»), se produjeron réplicas
negativas desde el sector de la izquierda: lo que era necesario, según ellas, era «recordar».(¿Que
recordasen los de una parte, no los de la otra? Porque el cainismo lo practicaron todos).
Pienso que sí: hay que recordar. Pero lo que hay que recordar es el lamentable ambiente de
provocación y desafío que en la «primavera trágica» padecimos los supervivientes de aquello: un
ambiente irrespirable que desembocó, fatalmente, en la guerra civil. Eso es lo que conviene recordar
para no repetir una situación semejante. Por desgracia estamos viendo, día tras día, un constante
empeño de provocar, de renovar viejas heridas. La última muestra, llevada a un extremo intolerable,
ha sido la bufonada sacrílega perpetrada por Carod y Maragall en Israel: un ultraje a la sensibilidad
cristiana que pone de relieve, ante todo, la lamentable ignorancia en que, tanto uno como otro, viven
respecto a la mentalidad y los sentimientos de la inmensa mayoría de los españoles, catalanes o no,
neofranquistas o no -una ignorancia que les descalifica como líderes políticos, más aún, como
representantes de una idea democrática que no sabe «conectar», sino romper con sus posibles
votantes-.
Que tengan en cuenta esta realidad asimismo los que, desde el Gobierno del Estado, parecen
empeñados en provocar, en alzar contra sí a quienes en principio no tenían por qué haber sido sus
enemigos en las urnas, pero que, de seguir así las cosas, van a sorprender a más de uno a la hora de
la verdad.
Como no me duelen prendas, añadiré de otra parte -dirigiéndome ahora al señor Rajoy y sus
seguidores- que la «oposición democrática» no debe ser entendida como una trifulca convertida en
sistema. Porque sigue siendo actual la advertencia de Cánovas. «No hay posibilidad de gobierno sin
transacciones justas, lícitas, honradas e inteligentes».
Re: Neolerrouxisme
08 jun 2005
Se sap de tota la vida que en Boadella és un feixista...a mi no em sorprèn gens que recolzi a grups nazis com basta ya i aquesta colla...
Re: Neolerrouxisme
08 jun 2005
Para ese que escribe como INDP     le diré que su madre será una bellísima persona, pero él es un perfecto cabrón, tanto como todos los que aparecen en la foto. Me extraña que no esté con ellos Francisco Caja y que no hayan nombrado a Pio Moa "afiliado horroris kausa". Realmente Azúa ha conseguido parecerse a los libros que escribe y ha conseguido materializar la "historia de un idiota contada por él mismo"; lo de idiota en el sentido del "idiotes", el que deja que otros decidan por él. Hay que recordar que este escritor y catedrático, tuvo un cargo de responsabilidad en el instituto Cervantes, el que utiliza la "Ñ" como seÑa de identidad de EghpaÑa.

Para el INDP, decirle que no escribir o no expresarse en catalán, no significa estar en contra de la cultura catalana, más bien se trata de que el catalán no es mi lengua materna..., aunque no sé si sabe lo que es eso, porque como se suele decir, de nada sirve echarle margaritas a los cerdos, ni votos a estos impresentables intelectuales libres. En esta democracia, cabe toda la basura. Tele basura, prensa basura, política basura, intelectuales basura,... Catalunya no es el McDonalds, ni el Corte Inglés, ni el pa amb oli i tomaquet, ni el Barça,... ni tan siquiera el president de la Generalitat..., nada de eso tiene que ver con ser catalán, ni con Catalunya. Ser catalán o de cualquier otra parte, es un sentimiento y ahora hay ciertos señores, que por quitar, hasta nos quieren dejar sin sentimientos. Sólo mlos suyos son ciertos y válidos. Ya lo decían hace dos siglos, el sueño de la razón produce monstruos y estos intelectuales, más que dormidos están alienados y han perdido todo sentido crítico (dudo que alguna vez lo tuvieran, y que las demostraciones de algo que se le parecía, sólo fue producto de las circusntancias, la oportunidad y la casualidad).
Re: Neolerrouxisme
08 jun 2005
Aquesta gent fa política cara Espanya, son vidalquadristes volen fer veure que la gent aquí esta dividida, i aquí la única divisió que hi ha és de classe i poc accentuada per culpa de l'alienament. Que aquest intelectuals no ens despistint, l'enemic no som els que som catalans (solament), sinó (ells), aquells que per lleis no en deixen que poguem decidir entre totes i tots que volem ser cap a on volem anar, i redera mentides, accions detastables.. intenten vendre una realitat que no existeix i que no tolerem que existeixi!!
Socialisme català ja!
Indepèndencia!!
Re: Neolerrouxisme
08 jun 2005
D'on han sortit aquests inutils i perque se'ls hi fa cas ?
Re: Neolerrouxisme
08 jun 2005
Aquests no es menjaràn un rosco! Saben que hi ha 4 intelectuals bascos que s'han fet d'or als mitjans espanyols per despotricar contra la seva terra! Aquests deuen voler el mateix!

Podràn dir el que vulguin del cinturó roig barceloní, però aquí els catalans no sóm els immigrants sinó aquells castellanuflos que diuen defensar!
Anem-m’hi?
08 jun 2005
Podria haver buscat una millor manera de promocionar-se. Aquesta es lâintelectualitat que proclamen?

Anem-mâhi?


Comencen els actes commemoratius del centenari del Teatre Bartrina

La Torna de la Torna.
Pre-estreno el 25 de junio en el Teatro Bartrina de Reus (Tarragona).
http://www.reus.net/cultura/capcultura4.php
http://www.reus.net/teatrebartrina/tbr.htm


"Torna": (palabra catalana) Cuando una mercancía que se vende no llega exactamente al peso indicado, âla tornaâ? es lo que se suma para que se complete dicho peso.

http://www.elsjoglars.com/cast/Espectaculos/latornadelatorna.htm

La Torna de la Torna va de tornada, torna i torna i tornarà a tornà tornada.

Jo torno
Tu tornes
Ell/ella torna
Nosaltres tornem
Vosaltres torneu
Ells/elles no tornen..... Tornem-hi?

Ara podrien cantar a âcorusâ? aquella de: âVolverán banderas victorioooosas .....â?


Qui lâha vist i qui el veu,.......pobre Alberto.
Re: Neolerrouxisme
08 jun 2005
Catalunya no era una nació al 1700, com tampoc ho era Espanya.....no existia cap nació sota el concepte actual en aquells temps.


I...? Si no li vols dir "nacio" digues-li "tribu" o com vulguis, aixo no canvia els fets. A Catalunya hi havia una organitzacio politica abans del segle XVIII que va ser enderrocada per la força i substituida per la monarquia absolutista borbonica (el descendent de la qual encara ocupa el tron).

Alguns han de llegir més història i més filosofia.

En aquest punt estem d'acord, xato.
Re: Neolerrouxisme
09 jun 2005
Lerroux era sioniste?
Re: Neolerrouxisme
09 jun 2005
De fet, la cosa va millorant, fa 25 anys el manifest del Jiménez Losantos (un altre gran demòcrata i gens nacionalista) el van firmar 2300 i avui mateix no passen de 170.
Hi ha gent que per molt evident que sigui que políticament està liquidada sempre es pensarà la salvadora de la pàtria (en aquest cas l'espanyola).
El messianisme té aquestes coses
Re: Neolerrouxisme
10 jun 2005
si tinguessin una mica de 'decoro' aquests snobs de 'mesa camilla'haurien de fundar un nou partit: Partido Nacionalista Español de Cataluña. així tots sabríem on és cadascú.

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more