Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Octubre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
  01 02 03 04 05 06
07 08 09 10 11 12 13
14 15 16 17 18 19 20
21 22 23 24 25 26 27
28 29 30 31      

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* %sArticle
Notícies :: ecologia : pobles i cultures vs poder i estats
La veu de l'MDT
07 jun 2005
la_veu_gran.gif
SUMARI

Editorial. Un nou escenari? Un nou referent
El transvasament Xúquer-Vinalopó: un problema nacional dels Països Catalansn
Però... què és l'estil Bustos?
Més enllà de la propaganda
L'articulació de les CUP en el camí de la construcció de l'independentisme
IX Assemblea Nacional de l'MDT
Espanya i la mort


torna a dalt


Editorial: Un nou escenari? Un nou referent
Lâescenari polític que tenim davant els ulls és alhora nou i vell. Si bé hi ha símptomes en el sentit que alguna cosa canvia, també podem tenir la sensació que és el mateix de sempre, en molts aspectes. Cal destriar un gra de la palla; i saber veure els canvis reals, que tot just sâinsinuen entre un conjunt de fets confusos o inconnexos, dâun caire més aviat negatiu
Allò que és de sempre, és el panorama de fons, la âmúsica mediàticaâ?: si ens plantem davant del televisor correm el perill de pensar que ens trobem dins el túnel del temps: catolicisme exacerbat en lâapoteosi faraònico-funerària del papat; prínceps que es moren i dâaltres que es reprodueixen satisfactòriament ... Més encara, però: des del franquisme no ha cessat lâexplotació salvatge del territori, ha continuat una escalada de destrucció ecològica que sembla imparable; també pertany, de manera inequívoca al passat obscurantista, la repressió incessant dels Estats espanyol i francès que ens regalen amb episodis, com ara lâoposició de representants de lâEstat francès a la presència del català a les universitats catalanes, el probable ingrés a presó dâun noi a Terrassa acusat dâhaver âultratjatâ? [sic] una bandera espanyola o el darrer capçitol de lââ?estil Bustosâ? a Sabadell. I no cal insistir en el trist panorama laboral immers en la irregularitat i la precarietat més escandaloses.

Ara bé, totes aquestes expressions del passat sâhan de considerar, com una realitat ben viva del present ... o podrien començar a ser relegades en lâoblit del passat ? La resposta a aquesta pregunta és que, més que en cap altra època precedent, lâorientació del futur depèn poderosament de nosaltres... I això és perquè, entre aquests signes negatius que existeixen realment, comencen a insinuar-se nous canvis que fan pensar en la construcció dâun nou escenari ben diferent.

A nivell internacional, en un entorn força pròxim, apareixen signes esperançadors; tot sembla indicar, per exemple, que el moviment dâalliberament basc, després de tota la repressió que ha patit, ha aconseguit finalment de fer conèixer obertament el seu discurs, la necessitat de respectar lâopinió colâ¢lectiva de la nació basca, de tal manera que el debat polític es troba avui situat sòlidament en una via favorable a lâaplicació pràctica del dret a lâautodeterminació.

Dâaltra banda, al nostre país les reaccions contra la destrucció ecològica sâestan estenent arreu i comencen a generar fins i tot debats al si dels sectors dominants (al Principat i al País Valencià, si més no) tot creant dubtes i indecisions governamentals allà on abans els discursos apareixien com a extremament rígids i invariables..

En un pla més local, cal assenyalar la força i la profunditat de la les mobilitzacions contra el conegut â?estil Bustosâ?, unes mobilitzacions que insinuen noves formes de configuració de resposta popular i dâorganització. En una època en què la manipulació mediàtica del PSOE i aliats es troba en el seu punt més àlgid, les maniobres desinformadores de lâequip Bustos no només sâhan desfet com un terròs de sucre, sinó que no han impedit el desenvolupament de tota una resposta popular sòlida i coherent.

Però ... a nivell global dels Països Catalans la confusió retorna: sâha avançat â i força! â en la denúncia de lâespoliació econòmica i fiscal però el debat entorn de la reforma dels Estatuts dâAutonomia es mou en un mar dâincerteses i en una vaguetat dâobjectius certament escandaloses. La reforma dels Estatuts es fa al nostre país sota principis âminimalistesâ?, la majoria dels quals són simplement inacceptables. La nació catalana (ni tan sols com a nació cultural) no és tinguda en compte i cap raonament no es proposa de partir de la voluntat colâ¢lectiva en cap de les àrees del nostre territori on es diu que es vol âmillorarâ? lâEstatut. Sâaccepta de manera submisa la intangibilitat de la Constitució espanyola i la defensa dels Estatuts sâestà reduint, en el millor dels casos, a una simple reclamació de âmés calésâ?.

Hi ha algunes reivindicacions que haurien de ser punts mínims de partida, si més no dels partits que es reclamen dâun cert âcatalanismeâ?, com la del dret a lâautodeterminació, unes condicions per a la gestió cultural en funció del conjunt de lâàrea lingüística, lâoficialitat plena de la llengua catalana, unes condicions per a la gestió econòmica que no tan sols representin âcobrar mésâ?, sinó que comportin la fi de lâespoliació (quina espoliació caldria considerar âacceptableâ?, si no?) i la possibilitat conseqüent de gestionar la riquesa generada tot promovent la igualtat social i aturant la destrucció de lâentorn, etc.

Però... per què aquestes reividicacions bàsiques i elementals no apareixen de manera clara en les propostes dels diferents partrits ? Per què les classes populars dels Països Catalans no reaccionen contra tanta confusió política? La resposta és clara: perquè no existeixen uns referents política clars (ideològics, simbolics, organitatius...). Fins i tot els autoanomenats independentistes o nacionalistes declarats (ERC, CiU, PSM, BNV...) en tenen prou amb continguts confusament federalistes i no gosen proposar res que no estigui inclòs en la Constitució espanyola ... això vol dir que ens trobem davant una manca greu de referents.

Ãs en aquesta situació, doncs, que la recerca de referents polítics clars, la delimitació dels nostres referents com a poble, com a classes populars catalanes, esdevé un objectiu fonamental.



El transvasament Xúquer-Vinalopó: un problema nacional dels Països Catalans

En un país ocupat, les polítiques dissenyades per lâocupant tenen, a més dels interessos concrets, uns rerafons de desvertebració nacional. El PHN, amb els transvasaments de lâEbre i del Xúquer, nâés un exemple ben aclaridor: fer arribar les aigües dels rius dels Països Catalans a Múrcia i Andalusia, més enllà del disbarat ecològic, econòmic i social, suposen tot un exercici de vertebració espanyola i desvertebració nacional catalana.

El passat dia 21 dâabril, es votava al parlament espanyol [1] el projecte de llei que modifica el Pla Hidrològic Nacional espanyol (PHN). Aquesta modificació suposa per fi lâanulâ¢lació del transvasament del riu Ebre i dóna resposta a anys de mobilitzacions al llarg i ample dels Països Catalans. Tanmateix, alhora manté la practica totalitat de les obres previstes en el primer PHN, incloent-hi el transvasament Xúquer-Vinalopó. El fet de mantenir el transvasament del Xúquer i la resta dâactuacions confirma lâopinió de la totalitat de les organitzacions ecologistes com Greenpeace o la Fundació per la Nova Cultura de lâAigua, que el govern del PSOE i els seus suports parlamentaris sâencaminen vers una política hídrica similar a la del PP, injusta, insostenible i afavoridora de lâespeculació i dels negocis de lâaigua.

Una fina maniobra política va permetre separar les votacions dels dos transvasaments, cosa que va possibilitar que partits com el PSOE, IU i ERC votaren contra lâespoli de lâEbre i que el PSOE i el PP mantingueren la disbauxa pel que fa al Xúquer. Per la seva banda, ERC i IU/ICV, com a bons actors polítics, podien mantenir la ficció de votar en contra dels dos projectes quan sabien que separant la votació els seus vots no en condicionaven el resultat.

Un dia mes tard, mentre celebràvem a Alzira el congrés que converteix la plataforma âXúquer Viuâ? en una organització estable, constatàvem diversos fets que convé ressaltar:

⢠Lâaprovació del transvasament del Xúquer pel parlament espanyol no significa que aquest puga dur-se a terme, ja que les obres sâhan impedit diverses vegades i hi ha suficient voluntat política i social per tornar a impedir-les tantes voltes com faça falta. Fins i tot ajuntaments amb majoria del PSOE sâhan aixecat en una rebel·lió que no ha fet més que començar. Cal recordar també que el Tribunal Suprem espanyol va declarar nul e il·legal el transvasament, perquè afecta una conca hidràulica intracomunitària sobre la qual lâEstat no té competències.

⢠Els promotors de lâobra són conscients que si, malgrat tot, aconsegueixen arribar a fer-la, amb el malbaratament dels diners públics que això suposa, difícilment serà útil per a transvasar aigua, ja que el Xúquer resta pràcticament exhaurit. Nogensmenys, les obres del transvasament juguen un paper cabdal en els mecanismes publicitaris que impulsen els urbanitzadors i els seus aliats polítics: sense la promesa de lâaigua a transvasar difícilment es justifiquen les macrourbanitzacions amb camps de golf previstes i en marxa en tot el sud del País Valencià, Múrcia i Andalusia.

⢠La diferent actitud dâalguns partits envers el transvasament, ja siga de lâEbre o del Xúquer, que ha fet palès els seus límits ecològics, ideològics i polítics i la manca de fidelitat amb el projecte de reconstrucció nacional, té a veure amb el fet de si són concebuts i percebuts com a problemes dâàmbit nacional o no. Així, la defensa de lâEbre es va situar al centre del debat i de les mobilitzacions nacionals catalanes, mentre que fins ara sâha volgut reduir la defensa del Xúquer a un problema dâàmbit comarcal.

Caldrà, però, que des de lâEsquerra Independentista actuem en conseqüència, tot sent conscients abans de res de què podem esperar en aquest tema de cadascun dels partits que intervenen políticament als Països Catalans. El PSOE i el PP participen tots dos de la mateixa concepció macropolítica, allunyada de la nova cultura de lâaigua, i aposten, per tant, pel desenvolupisme constructor i depredador del medi. Per a aquests partits tota construcció és bona perquè lâincrement de lâactivitat econòmica i dels guanys de les grans empreses constructores ho justifiquen tot. La derogació del transvasament de lâEbre obeeix més a un càlcul electoral del PSOE que a una convicció ecològica. No podem oblidar que el primitiu PHN va ser dissenyat pel mateix equip ministerial que ara torna a controlar el Ministeri de Medi Ambient espanyol.

IU/EU/ICV no són sinó un apèndix residual del PSOE/PSC. Sols es posicionaran en contra d'algunes propostes del govern de Zapatero quan els seus vots no siguen determinants; en cas contrari, prevaldrà sempre, com ja han demostrat a bastament, la seva âresponsabilitat nacional espanyolaâ?.

El Bloc Nacionalista Valencià, orfe de tot projecte alternatiu, es limitarà a estar allà on siguen la resta dels partits institucionals. Per la seva banda, ERC/ERPV està començant a pagar car el seu viratge polític dâun projecte que va engrescar alguns sectors socials dels Països Catalans a una acció política que es basa en el càlcul electoral i en la gestió a Catalunya i que sacrifica el País Valencià en la negociació amb el PSOE a nivell espanyol.

Sortosament, la postura dels partits esmentats no sâassembla gens a lâactitud ferma, participativa i conseqüent de bona part de la seva militància i votants a les comarques de les riberes del Xúquer. Aqueixa militància, però, haurà de viure amb lâesquizofrènia d estar participant dâuna lluita exemplar en contra de les directrius de les cúpules dels seus respectius partits.

Davant aquest panorama, un primer objectiu imprescindible serà convertir la defensa del Xúquer en un problema dâàmbit nacional dels Països Catalans. Cal capgirar la sensació de traïció que molts homes i dones de la Ribera i del País Valencià hem sentit en comprovar com érem utilitzats com si dâuna moneda de canvi es tractara. Caldria que des de cadascun dels indrets del nostre país sâaixeque un moviment dâinformació, de solidaritat i lluita en defensa del Xúquer, lâAlbufera de València i els aqüífers .

LâEsquerra Independentista i totes i cada una de les seues organitzacions som a hores dâara les úniques que restem en condicions de fer del rebuig al transvasament del Xúquer/Vinalopó una eina de reconstrucció nacional, social i ecològica.


Toni Infante

[1]El fet que les polítiques que ens afecten siguen aprovades per a bé o per a mal a centenars de quilometres dels Països Catalans demostra com són dâinservibles els Estatuts dâAutonomia que patim.



Però... què és l'estil Bustos?
Les darreres setmanes, la ciutat de Sabadell ha saltat a la primera línia dels informatius per un seguit dâesdeveniments que han popularitzat un nou (?) concepte polític: lâanomenat estil Bustos. No només milers de persones lluïen a la solapa aquesta enganxina tot passejant pels carrers de Sabadell el passat 23 dâabril, sinó que a les Rambles de Barcelona, desenes paradetes la distribuïen i informaven del que estava succeint a la capital vallesana. Hores després, lâorganització Maulets qualificava dâestil Bustos una actuació repressiva de la Guàdia Urbana barcelonina.
A dia dâavui gairebé tothom coneix els fets als quals fem referència: la detenció i maltractament per part de la policia municipal dâun nen de 14 anys quan enganxava adhesius amb la frase âEstil Bustos? No, gràciesâ? que havien estat editat pels 1300 signants dâun manifest crític amb lâactual govern municipal de Sabadell, lâagressió als familiars i amics que protestaven per aquesta arbitrarietat, el patètic muntatge teatral on el germà de lâalcalde renuncia al seu càrrec (que no al seu sou) al capdavant de la Policia Municipal no per incompetència (recordem que també és responsable del manteniment i neteja de la via pública, que ha viscut la famosa vaga indefinida) sinó en funció dâunes inexistents amenaces provinents dâun grup dâadolescents âokupes i independentistesâ?, els intents de criminalització del jovent compromès de la ciutat i la magnífica reacció de la societat civil i la ciutadania sabadellenca en solidaritat amb les víctimes de la repressió, la calúmnia i la persecució orquestrada des de la mateixa alcaldia amb el suport del seu immens aparell de premsa i la policia municipal.

Però fet i fet... què és lâestil Bustos? Ãs un fet aïllat o una realitat generalitzada que es presenta en la forma més crua en la figura de la persona que avui és al capdavant dels govern de Sabadell?

Un membre de la CUP de Sabadell afirmava en una entrevista que âlâestil Bustos és una concepció de la política basada a dividir la ciutat premiant amb subvencions i reconeixement públic la submissió i lâamiguisme i castigant amb difamacions i cops de porra les persones amb consciència crítica i opinió pròpia. Tot això va acompanyat dâun gran aparell de propaganda que amaga, rere una ciutat tan idíl·lica com inexistent, la incapacitat de desplegar un projecte de ciutat, el predomini dels interessos privats sobre els públics, lâespeculació urbanística, la dilapidació dels recursos municipals, els sous escandalosos dels regidors, lâodi visceral a tota idea de catalanitat, la repressió a la dissidència...â?

Aquestes paraules condensen un estil polític que ha esclatat de manera escandalosa a Sabadell, però que és comú a moltes viles i ciutats dels Països Catalans. La particularitat de la capital vallesana es troba tant en la inusual intensitat dâaquestes pràctiques de degradació democràtica, com en lâexistència dâun teixit social i un moviment polític prou consistents com per plantar-hi cara.

A continuació detallarem les característiques de lâanomenat âestil Bustosâ?, i conclourem que, un cop sotmès a examen, caldria qualificar-lo senzillament dâestil PSOE radicalitzat.

En principi, lâarribada dâen Bustos al poder sâexplica en termes estructurals per una diguem-ne "aliança anticomunistaâ? amb la qual certs prohoms de la ciutat que van des de sectors de lâeconomia especulativa fins la vella guàrdia falangista pretenen posar remei a una situació en què duien massa anys sense poder fer massa negoci a causa del rigor urbanístic i financer de lâanterior equip de govern. Aquest cop de mà necessita, però, dâuna base ideològica que el PSOE està disposat a aportar:

La ideologia que sustenta lâanomenat âestil Bustosâ? és, sens cap mena de dubte, el lerrouxisme. El seu discurs polític i la seva praxi parteixen de la base de dividir la societat no pas en classes socials, sinó en grups ètnico-lingüístics. Això li permet recórrer sense pudor a pràctiques que faciliten la fractura social promovent el sentiment provincià espanyol i el rebuig a la catalanitat entre les persones nouvingudes i culpabilitzant alhora els catalanoparlants de totes les desgràcies que provoquen les polítiques socialment dretanes que ell mateix practica.

Per això no sâestà de recórrer a referents religiosos ultraconservadors, dâinventar-se o promoure diferents tipus dâactivitats tant esperpèntiques com espanyolitzadores o dâomplir les arques de determinades associacions amb una sola finalitat: mantenir una bossa de vot captiu en termes dâidentificació ètnico-lingüística i dâamiguisme corporatiu.

Hom diria que ens trobem amb una reedició en clau local de la política peronista en el sentit més dretà de la paraula: fer una política que afavoreix els sectors econòmics més potents (especialment lâeconomia especulativa) i amagar-la rera el âpanem et circensesâ?, és a dir, practicar un populisme desmesurat que tan sols se sosté per mitjà de dos elements clau: la propaganda i la repressió.

La propaganda, entesa en el pitjor sentit de la paraula, és a dir, entesa com a mentida sistemàtica i manipulació, és la pedra angular dâaquest estil polític. Lâoficina de premsa, controlada directament des dâalcaldia, quintuplica el nombre de treballadors i compta amb tota la màniga ampla pel que fa a despeses i esdevé així lâòrgan central de control dels mitjans públics i subvencionats, és a dir, configura de fet un monopoli total pel que fa a les línies editorials.

Aquest aparell de propaganda és lâencarregat de socialitzar una visió maniquea de la societat i lâactivitat política, repetint fins a lâesgotament mentides, mitges veritats, declaracions i opinions provinents de fonts amb més que dubtosa reputació segons les quals hi ha els bons (que parlen castellà, que van a la discoteca, que es fotografien amb lâalcalde, que mengen i callen) i els dolents (que parlen català, que formen part de grups socials i polítics, que critiquen la gestió municipal, que practiquen la âkale borrokaâ? i que tenen relació amb terroristes).

Aparell de propaganda que també és lâencarregat de minimitzar o ocultar els aspectes més nefastos de la gestió política (tolerància i coincidència dâinteressos amb els grups feixistes que agredeixen els ciutadans, connivència i promoció de lâespeculació urbanística, destrucció del patrimoni natural, pèrdua de sòl públic, malbaratament dels recursos públics i ruïna econòmica de lâadministració) i publicitar i sobredimensionar els actes de cara a la galeria (Fira del cavall - Feria de Abril, sopars amb la gent gran, excursions amb veïns...)

Tot plegat aplana el terreny per a lâacció repressiva, situada a diferents nivells i a través de diferents pràctiques antidemocràtiques. Així, La policia municipal és progressivament militaritzada i posada sota el comandament dâelements feixistes, provinents o bé de la dictadura feixista, o bé de les forces dâocupació, i és utilitzada com a policia política o, fins i tot, com a exèrcit particular per a la persecució i la intimidació tant a nivell individual (abusos, arbitrarietats i amenaces) com col·lectiu (càrregues brutals i indiscriminades com les del setembre de 2004). Aquesta repressió oficial va acompanyada de la permissivitat amb lâactuació dels âirregularsâ?, és a dir les bandes de nazis que semblen complementar amb la seva actuació la repressió oficial.

La repressió pren també la forma dâautoritarisme dâestil mafiós quan sâexerceixen pressions sobre empreses (i dins la mateixa administració) per marginar laboralment o fer la vida impossible a treballadors que han mostrat opinions crítiques i quan es recorre al xantatge als proveïdors municipals i a les entitats subvencionades perquè sâenquadrin en la defensa de lâequip de govern.

El darrer element clau dâaquest estil de govern és la âcorrupció legalâ? de lâactivitat política. Amb diners es compra tot, fins i tot el silenci, el transfuguisme i la complicitat de forces polítiques que teòricament haurien de rebutjar aquestes pràctiques. La carn és feble i lâestómac més, i quan el fet de sostenir un govern suposa duplicar, triplicar i en alguns casos gairebé quintuplicar els ingressos mensuals, quan el partit té deutes per eixugar o locals per mantenir, qualsevol gripau és petit i per tant susceptible de ser empassat.

Així, els anomenats partits de lâesquerra nacional (ICV-EUiA i ERC) veuen anu·lada tota iniciativa o independència política respecte al PSOE en funció de la subordinació econòmica dels seus càrrecs electes i els seus aparells a la mà que els alimenta.

Si hom reflexiona a fons sobre aquestes característiques, sâadonarà que (en diferent grau, òbviament) són tan aplicables a Sabadell com a la majoria dâadministracions governades pel PSOE. I és que lââ?estil Bustosâ? no és res més que el màxim exponent de la línia i el tarannà del PSOE al Principat.

A nivell ideològic, quan aquest partit abandona definitivament qualsevol referent esquerrà i evoluciona dins les coordenades del liberalisme, necessita dotar-se dâun coixí social que li permeti representar electoralment algun sector. Malauradament, aquest viatge a la dreta del PSOE coincideix amb una etapa de frustració provocada per les successives victòries del catalanisme conservador en les eleccions autonòmiques, fet que acabarà decantant definitivament la balança: el PSOE construirà el seu món a Catalunya a partir dâuna identificació ètnico-lingüística de certs sectors socials amb un teòric però impossible nacionalisme democràtic espanyol.

El PSOE practica, doncs, una política adreçada a preservar bosses de població al marge de qualsevol vestigi de catalanitat, promou la identificació de les persones nouvingudes no pas amb la societat on sâhan de desenvolupar, sinó amb un cert imaginari espanyol amb la sola intenció de mantenir un vot captiu al Principat.

I pel que fa a la repressió, propaganda i corrupció legal o il·legal de lâactivitat política, òbviament lâactual alcalde de Sabadell no nâha estat el inventor, sinó que ha estat tan sols un exemple més de personatges educats en aquesta cultura política, la cultura política del PSOE assimilada a cop de talonari pels seus socis de govern.

De la mateixa manera que el nazisme a Alemanya fou un recurs contundent, un cop de mà del capitalisme enfront el creixement dels moviments obrers i marxistes, lâestil Bustos ha estat una teràpia de xoc, de âterror blancâ? de la dreta sabadellenca, que ara, molt probablement, buscarà formes més civilitzades per (a través del PSOE, òbviament) mantenir-se en el poder.

Cal doncs restar amatents per tal que un canvi de formes no ens impedeixi seguir combatent el fons de la qüestió: no podem esperar de cap de les maneres que aquest partit sigui una font de polítiques que ens facin avançar en el camí de lâemancipació social i les llibertats nacionals. No ens empassem lâham del policia bo i el policia dolent. LâEsquerra Independentista ha de tenir ben clar que, ara com ara, el principal combat ideològic lâha de batre contra el liberalisme social i lâassimilacionisme espanyol del PSOE, prengui aquest la disfressa que prengui.

Xavi Oca




Més enllà de la propaganda
Malgrat la propaganda oficial del govern del PP, al País Valencià sâestà iniciant, i de forma irreversible, una crisi econòmica de grans dimensions.

En darrers quinze anys, amb el suport dels governs autonòmics d'Eduardo Zaplana, el capital especulatiu ha trobat, al País Valencià el lloc idoni per a fer-hi les seves inversions. Sâhi han fet diners ràpids sense problemes administratius ni legals, cosa que ha afavorit la depredació sense mesura ni control.

Així com els animals carnívors destrossen la pressa caçada, de la mateixa forma la costa del País Valencià ha sofert la depredació del capital especulatiu (aliè i intern), que ha convertit les platges en blocs de ciment. I ara, destruïda la costa, li ve el torn a l'interior del país. El procés és idèntic: destrucció de l'agricultura tradicional, invasió de zones protegides, fins i tot de zones declarades parcs naturals, com ara l'Albufera, el Fondó d'Elx, el Desert de les Palmes, etc. En definitiva, un total menyspreu per la terra i la cultura del nostre país; animat per la pròpia Generalitat i aplaudit pels que sâomplen les butxaques i els que es corrompen, participen tots en un veritable àgape de voltors.

El PP pretén justificar la seva actuació amb el creixement de l'ocupació, però l'ocupació que es crea té un component de precarietat molt alt i la riquesa que, segons la propaganda oficial, obté el país no és real, entre dâaltres coses gairebé perquè una gran part dels beneficis seân van fora.

Dâaltra banda, la indústria tradicional (el calcer, el tèxtil i la metalâ¢lúrgia) han anat descapitalitzant-se com a fruit de la fugida de capital cap a l'especulació i l'augment del capital constant per falta dâinversions i de modernització tecnològica.

Malgrat que els salaris no han augmentat gaire i que la precarietat és molt útil per a desmobilitzar els treballadors i les treballadores, desmobilització a la qual han contribuït també les organitzacions sindicals majoritàries, que no qüestionen aquesta situació, no té molt de sentit culpar els treballadors i les treballadores de la crisi actual dient que en altres països, com els del Tercer Món, els salaris baixos i la jornada de treball esgotadora fan impossible la competència.

Fins ara, la Generalitat valenciana no ha dut a terme cap mena de política industrial, ja que les seves inversions han prioritzat les obres públiques que sols beneficiaven els constructors i els especuladors, alhora que destruïen el territori. Per tant, no ha afavorit la inversió en la renovació tecnològica.

Tot i que el govern de Camps intenta introduir una política industrial, o millor dit, unes polítiques que afavoreixen els empresaris tradicionals, aquestes mesures entren en conflicte amb els sectors de la construcció i el turisme. Aquest conflicte entre diferents sectors de la burgesia té la seva traducció política en les disputes entre els zaplanistas i els campistas dintre del PP. La raó és ben senzilla: la Generalitat està en bancarrota i ha de prioritzar les seves inversions, raó per la qual ha de decidir entre dos eixos.

Dâuna banda hi ha lâeix Madrid, Múrcia, València, lligat al turisme i a les constructores. En aquest cas, les inversions es destinarien a projectes que facilitaren que els turistes de la Meseta puguen arribar al País Valencià en unes poques hores (lâAVE en seria el projecte més emblemàtic) o que mantinguen o augmenten l'especulació i els espais d'oci per a aquests turistes (la raó fonamental del transvasament del Xúquer al Vinalopó).

Dâaltra banda hi ha lâeix Mediterrani, més interessant per als industrials i exportadors, els quals dâun temps ençà sâestan reunint amb els empresaris, fonamentalment, de Catalunya per pressionar el govern de Camps perquè arribe a un acord polític amb el govern de la Generalitat dâamunt.

La decisió és difícil sobretot per a un govern amb molts problemes interns i que ha afavorit, pels seus rèdits electorals, una política de confrontació amb Catalunya i amb la cultura catalana (nom de la llengua, no reconeixement de la unitat lingüística, relacions culturals amb Catalunya i un llarg etc.), la qual cosa implica que, si optaren per lâeix Mediterrani, ara haurien de desdir-se de moltes falsedats convertides en veritat mitjançant la propaganda.

La realitat és com és i sâha de prendre una decisió, perquè les dades sobre la situació econòmica i social del País Valencià són molt clares: en el darrer informe de Convergència amb Europa el País Valencià ha passat dâocupar el lloc 147è al 15è1 entre les 251 regions europees; la renda mitjana de lâEstat espanyol és un 93% de lâeuropea, mentre que la del País Valencià és un 90,7%. El producte interior per càpita ens situa en el lloc 9è de lâEstat espanyol, és a dir, baixa un lloc respecte a l'estudi anterior, per darrera de Castella-Lleó o lâAragó, que han anant creixent en aquests darrers anys, mentre que el País Valencià s'ha estancat. Així, la capacitat de despesa del habitants del País Valencià és del 97.5%, tenint en compte que Madrid té un índex del 123% i la més baixa, Andalusia, és del 76%, és a dir, estem en una posició mitjana però decreixent.

Per acabar-ho dâadobar les dades de lâatur són ben negres, ja que ha anat pujant fins un 5,2% més que lâany anterior. Així doncs, malgrat que el govern de la Generalitat amague el cap com els estruços, la crisi va esdevenint una realitat.

Les mobilitzacions socials davant la situació creada per lâespeculació estan fent nàixer un nou moviment ciutadà més compromés amb la terra, la llengua i la cultura del nostre poble, a més de tenir un caire més democràtic i participatiu, aspecte que fa renovar esperances dâuna mobilització social que no siga res més que el trampolí del PSOE al govern de la Generalitat.

Les mobilitzacions a Elx i dâaltres llocs per la crisi econòmica i els acomiadaments, al marge del sindicalisme oficial, demostren la incapacitat del sistema per a domesticar la classe treballadora. Per tant, és el moment d'agrupar forces al voltant de la Unitat Popular, dâestar al costat de les lluites socials aportant-hi idees i aprenent-ne, de donar suport a la lluita obrera i anant organitzant la resistència al fet que siguen els treballadors i, especialment, les treballadores les que hagen de pagar la crisi econòmica. Ãs el moment, doncs, d'organitzar-se i formar-se per al futur immediat, que faça possible la lluita del nostre Poble per la independència i el socialisme lâequiparació de gènere.



Toni Terrones



L'articulació de les CUP en el camí de la construcció de l'independentisme
A mesura que es formen nous nuclis de la CUP arreu del territori, també es fa necessària una major definició política i una major cohesió organitzativa. Per això a principis dâabril les Candidatures dâUnitat Popular van celebrar a Martorell una Assemblea Extraordinària, amb lâobjectiu dâaprovar els seus Estatuts.
També és cert que aquesta extensió de la sigla i del projecte ha anat acompanyat del debat sobre com sâhavia de desenvolupar aquest projecte i quin paper han de jugar les CUP en el conjunt del panorama independentista, un debat que es va estimular amb la decisió de presentar una llista a les eleccions europees de juny de 2004. El debat sobre uns Estatuts i la seva aprovació era una etapa, doncs, necessària.

Dins de lâEsquerra Independentista hi ha força punts de vista sobre la definició política, la funció o el desenvolupament de les CUP. No creiem que es puguin reduir les opcions a la contraposició àmbit municipal - àmbit nacional, sinó que entre aquestes dues referències bàsiques hi ha diversos matisos interpretatius. La CUP va sorgir com a organització per a la lluita institucional en els municipis sota el paraigües de lâAssemblea Municipal de lâEsquerra Independentista, que havia estat lâorigen de lâenfocament del treball institucional de lâesquerra independentista. A lâAMEI sâhi vinculaven persones i candidatures que podien no formar part dâuna CUP. Però a mesura que han passat els anys, i com sâexplica en els Estatuts aprovats en aquella Assemblea, âla sigla CUP, per definició, ha anat, de mica en mica, ocupant tot l'espai organitzatiu que va iniciar l'AMEIâ?.

I no tan sols lâAMEI ha canviat. Amb lâextensió de candidatures i el major consens al voltant del projecte CUP (que si bé no és homogeni a tota lâEsquerra Independentista, sí que ha experimentat un avanç considerable des de finals dels noranta), sâha plantejat la necessitat de redefinir el seu àmbit de lluita més enllà de lâexclusiu institucional-municipal. Així, en algunes poblacions la CUP exerceix de referent unitari i dâens mobilitzador, com en el cas de les comarques nord-orientals, on el darrer Onze de setembre la CUP convocà la manifestació juntament amb Maulets. O també aquest setembre passat, la CUP de València participà en lâhomenatge a Toni Villaescusa en els 20 anys de la seva mort. I quan ha calgut mostrar lâoposició independentista al Tractat Interestatal Europeu, la CUP també ha participat en la Campanya dels Països Catalans Contra la Constitució Europea. I, prèviament, ara fa un any, la CUP va âoferir la siglaâ? a lâEsquerra Independentista per a presentar una llista a les eleccions al Parlament europeu que servís per tirar endavant la campanya Sí als Països Catalans. No a la Constitució Europea. En resum, la mateixa pràctica política de les CUP ens mostrem les limitacions de restringir lâàmbit de lluita de les CUP a lâinstitucional-municipal.

En definitiva, són tots aquests canvis els que han generat debat i els que obligaven a una nova definició de la lluita de la CUP. I aquests canvis i aquest debat és el que ha quedat recollit en el redactat final dels Estatuts. La CUP queda definida com âuna organització dâabast nacional, dels Països Catalans, que articula la lluita de lâEsquerra Independentista en lâàmbit local, que agrupa els sectors més conscients, impulsa les mobilitzacions socials i lluita dins de les institucions dâacord amb la seva declaració de principisâ?.

Tanmateix, la CUP sâarticula a través de diferents àmbits de militància, més enllà del nucli local tradicional. Així, sâha dotat dâinstàncies més flexibles que permetin lâenquadrament de més independentistes, com ara la figura del col·laborador o colâ¢laboradora o el Nucli de Suport. I les CUP locals, âòrgan i estructura bàsica de la CUPâ?, participaran dâAssemblees Comarcals o Intercomarcals i de lâAssemblea Nacional, âl'òrgan de decisió, vinculant i sobirà de totes i tots els membres de les CUP Localsâ?.

La consolidació organitzativa, com dèiem, no ha estat exempta de debat. Alhora, tant lâaprovació dels Estatuts interns com la ratificació de la Declaració de Principis (que data de gener de 1999) no signifiquen pas que sâhagi dâaparcar o aturar el debat, imprescindible per a lâavenç del moviment i que no cal témer. El debat va lligat a lâextensió del projecte, que és el que tots i totes pretenem. Ãs per això que, perquè lâindependentisme no sigui només una voluntat sinó una raó de pes, cal assumir que el debat no sâha dâocultar o esquivar, sinó que sâha dâestimular, sempre que tingui una finalitat pràctica. Ãs positiu, doncs, no limitar tot lâaparell argumentador als refranys populars: si lâoposició a presentar una llista a les eleccions europees tan sols es podia expressar a través de la frase feta âcomençar la casa per la teuladaâ? era difícil arribar a una síntesi superadora.

Des de lâMDT sempre hem fet aportacions al discurs de les CUP i continuem contribuint al debat a través dels nostres òrgans en aspectes com el paper de les institucions en el projecte de ruptura democràtica per la independència o en el desenvolupament i estructuració del moviment independentista. De cara al futur, continuarem apostant per la CUP com a eina de lluita i perquè desplegui tots els seus mitjans per esdevenir una alternativa política de masses.



IX Assemblea Nacional de l'MDT
El passat 28 i 29 de maig, lâMDT celebrava la seva IX Assemblea Nacional a la ciutat de València. Sâhi van discutir quatre ponències (Anàlisi de conjuntura, Alliberament de la Dona, Lluita política i Organització) i vuit resolucions (sobre Palestina i el Sàhara, la directiva Bolskestein, la república, el respecte pels animals, sindicalisme, la ciència al servei de la classe treballadora, lâespai europeu dâensenyament superior i lâecologia alimentària).
Com és obligació de qualsevol organització política, a lâassemblea es va valorar el grau compliment i d'encert del que dèiem i proposàvem en l'anterior Assemblea Nacional (febrer de 2003), en què, a grans trets, es va traçar una línia d'actuació política a tres nivells. Tàcticament, aprofundíem en el procés de construcció de la Unitat Popular, concretant-ne la definició i especificant les línies de treball prioritàries per desplegar-la. A nivell tàctic i estratègic alhora, plantejàvem d'una banda la necessitat d'una confluència ideològica i organitzativa al si de l'Esquerra Independentista (EI) i de l'altra la reorganització i el reforçament de l'MDT com a embrió de partit polític revolucionari amb les tasques que li pertoquen.

Pel que fa al primer nivell, es va constatar que sâhan produït avenços en el desplegament de la lluita municipal, però cal admetre que l'articulació de tota una xarxa sociopolítica formada pel conjunt d'entitats i agrupacions populars de caràcter transformador amb el doble objectiu d'ampliar-ne la base i incidència social, tot dotant-se dels mecanismes i infrastructures econòmiques, mediàtiques, etc. necessàries per combatre el pensament únic actualment hegemònic i donar sortida a les reivindicacions populars, avança a un ritme lent, poc constant i molt variat al llarg del territori.

Quant a la confluència de l'Esquerra Independentista, el primer objectiu que proposàvem en la línia d'aconseguir un més alt nivell de confluència ideològica i organitzativa era que el conjunt d'organitzacions que es reclamen de l'EI (Maulets, Endavant, PSAN i MDT) apostessin en la pràctica pel projecte de les CUP. La cosa no ha acabat d'anar ben bé així, ja que mentre que, a nivell nacional, Maulets i MDT han abocat molts esforços en el desplegament d'aquest projecte i n'han fet una prioritat, d'altres organitzacions, llevat de determinades assemblees comarcals, han prioritzat als seus interessos partidistes.

Respecte a lâobjectiu de construir un referent polític unitari de tota l'EI, que consideràvem prioritari ja que, sense aquest referent, qualsevol treball a nivell social acaba sent capitalitzat per les forces reformistes i esdevenint estèril per a avançar sòlidament en el camí de la ruptura, val a dir que, com sol passar, el Poble va pel davant de les organitzacions.

Finalment, pel que fa al Partit i les seves tasques, es va valorar positivament el nivell dâanàlisi i lluita ideològica assolides, la tasca dâagitació i propaganda selectiva (âmoltes idees per a poca gentâ?) i lâincrement de militància i dâextensió territorial, tot i que es va insistir que encara és insuficient.

Per altra banda, cal reconèixer que la construcció paulatina d'eines de direcció estratègica de l'Esquerra Independentista va a un ritme més lent del que probablement esperàvem. Així, tot i que és cert que ha augmentat el nombre de persones que, arreu del territori nacional, ha anat assumint tasques de direcció política en diferents àmbits unitaris de l'EI i que, en la majoria dels casos ho han fet en gran coincidència de plantejaments tàctics i estratègics, també ho és que l'experiència ens ha demostrat que aquest nombre no és encara suficient per garantir el correcte desplegament d'una línia política d'Unitat Popular amb una perspectiva clara.

Abans de debatre les propostes per al futur, es va constatar que l'Esquerra Independentista es troba, d'una banda, amb el camp preparat per a una extensió de la seva capacitat d'incidència política i, de l'altra, amb el repte de ser capaç tant de realitzar una tasca conscienciadora i de lluita ideològica per tal d'evitar que el sobiranisme moderat (incipient encara) esdevingui un nou viatge al no-res, com de crear les estructures polítiques que permetin enquadrar nombrosos sectors del nostre Poble en la lluita per la independència.

Les propostes que es va acordar de llançar a l'Esquerra Independentista i al poble treballador dels Països Catalans giren al voltant de tres eixos de lluita i autoorganització:

a) Cal assumir tant a nivell teòric com pràctic i organitzatiu el repte de l'equiparació de gènere. No es tracta tan sols que l'MDT i lâEsquerra Independentista en general done suport a les reivindicacions de les dones, sinó que incorporem l'equiparació de gènere com a objectiu final de la nostra lluita, al mateix nivell que els altres tres tradicionals (independència, unitat nacional i socialisme).

b) Cal que ens dotem de les eines conceptuals i polítiques escaients per tal de guanyar l'espai polític que avui ocupa en la consciència de molta gent el soberanisme moderat, capficat a hores d'ara en la regeneració d'Espanya.

c) Cal preparar la ruptura democràtica per la independència, i tot i reconèixer la complexitat i diversitat de situacions als Països Catalans, treballarem perquè aqueixa ruptura amb Espanya i França sigui homogènia al conjunt de la nació.

Quatre són les fites que considerem que hem d'aconseguir per dur a terme aquestes propostes:

⢠A nivell nacional, cal enfortir la lluita ideològica i dotar l'independentisme d'un referent polític de masses que permeta i facilite a importants sectors del nostre poble la seva identificació política i alhora oriente i impulse els moviments socials.

⢠A nivell internacional cal participar en la construcció d'una xarxa global solidària que contemple almenys el reforçament de la lluita internacionalista, una xarxa europea pel dret d'autodeterminació, una xarxa sindical mediterrània i una altra pel desenvolupament polític la cooperació i la pau a totes les ribes de la mediterrània.

⢠Dâacord amb la crítica que fem als límits polítics i ideològics que ha palesat l'altermundisme, ens proposem de treballar i enfortir els lligams amb tothom que veja clar que hem d'apostar per una nova internacional comunista.

Màrius Fullana



Espanya i la mort
Lâassassinat de Josep Maria Isanta a Berga la matinada del dia 28 de maig proppassat torna a posar en contacte aquests dos amics inseparables, Espanya i la mort la seva permanent companya. Per mitjà dâun grup lumpen espanyolista imbuït de la ideologia que lâentorn dâaquest Estat segrega, ha aconseguit un primer objectiu âmilitarâ? àvidament recercat des de feia temps: introduir elements dâintimidació entre la població catalana, recordar que lâindependentisme no pot anar creixent sense aquesta dosi de repressió que no es cansa dâincitar.
No és cert que aquesta mort no sigui un atemptat de signe polític com ha volgut difondre alguna premsa timorata i submisa. Els símbols exhibits pels assassins són inequívocs i els precedents dâagressions dâaquest tipus també (mortals igualment com en el cas ben conegut de Guillem Agulló al País Valencià, intimidatoris com en lâhostilització recent del moviment popular i independentista a la comarca del Vallès, per exemple).

âSoy el novio de la muerteâ? diu una celebrada cançó del militarisme espanyol. Els vels han caigut, lâespanyolisme ha mostrat aquesta cara més cruel i desagradable, complementària amb lâEspanya del tarannà; complementària i tolerada per ella, si més no en la propagació del discurs anticatalà compartit per sectors importants dels partits dominants en lâEspanya profunda, una Espanya existent també entre nosaltres. Si el missatge de lâespanyolisme és que no es pot ser conseqüentment català sense risc, cal que nosaltres sapiguem veure en aquesta operació criminal que denunciem lâaltra cara dâaquesta mondeda falsa que és Espanya. Per desgràcia la mort de Josep Maria Isanta no és la primera; és la darrera dâuna llarga història de crims que acompanya la construcció i lâexpansió dâaquest Estat agressor que encara hem de patir. Fins quan?
logo_mdt.gif

This work is in the public domain

Comentaris

Re: La veu de l'MDT
07 jun 2005
per cert, a ningú li sorpren que una organització que es considera d'esquerres no celebri cap assemblea nacional en 15 anys?
Re: La veu de l'MDT
07 jun 2005
Vols dir que en queden molts dintre l'MDT?
Re: La veu de l'MDT
07 jun 2005
Son pocs i mal avinguts, sinó que li preguntin a l'infante
Re: La veu de l'MDT
07 jun 2005
Bon article el del tema de Berga.

Per cert, quina organització no ha fet cap assemblea en 15 anys?
Re: La veu de l'MDT
07 jun 2005
Modificat: 06:09:45
ii asemblea.gif
IIIAss.jpg
presos3.jpg
Sí!
Mira també:
http://www.llibertat.com
Re: La veu de l'MDT
09 jun 2005
Molt bons els articles de la Veu! que s'ha de fer per contactar am l'MDT? SON MOLT INTERESSANTS!
Re: La veu de l'MDT
09 jun 2005
interessantíssims! per quan la pel·lícula? la podrieu titular "Més enllà de la propaganda!"

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more