Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Anàlisi :: globalització neoliberal
L'Europa esperpèntica
07 jun 2005
Amb el seu vot els ciutadans francesos i holandesos han expressat el rebuig a un nyap il·legible que no suposava cap decisió constituent i que expressava la profunda mediocritat en la qual es troba sumida el continent.

Es diu que França i Holanda han votat exclusivament centrades en la seva situació política interna, enrocades en el seu "interès nacional", però aquesta és una conseqüència previsible per a un text que de cap manera suposava una superació d'aquesta sobirania nacional, ans el contrari, significava la seva consolidació en la seva dimensió més obscura.
Els ciutadans francesos i holandesos han refusat una Europa que no sap cap a on va, amagada sota una sofisticació que en el millor dels casos revela incapacitat i en el pitjor una defensa aferrissada dels privilegis de les elits polítiques i econòmiques.

Ja em vaig esgargamellar durant la campanya del referèndum a Catalunya proporcionant els arguments tècnics en contra del projecte constitucional, per tant, prego ara al lector que deixi que em rabegi amb consideracions de caire emocional: si no haguéssim patit d'un alt concepte de l'autoritat i d'una majoria de cenacles intel·lectuals i mediàtics ostatges de la correcció política i del seguici més borreguer potser una majoria s'hauria decantat, com els francesos i els holandesos, per votar que no a una Constitució tan decrèpita com Giscard d'Estaign, la primera decisió del qual, un cop va accedir a la presidència de la Convenció, va ser demanar un sou substanciós per poder pagar el seu tren de vida refinat, potser hauríem votat que no als interessos de la indústria militar que buscava incrementar els seus beneficis amb les disposicions de la política exterior i de seguretat comuna, votar que no a una jurisprudència del Tribunal de Justícia de la UE que bàsicament reflecteix l'enorme presència de les grans corporacions empresarials dedicades a defensar els seus interessos sota l'aixopluc de les llibertats comunitàries o dels drets fonamentals, votar que no a l'Europa de les comissions i dels comissaris corruptes, de les dietes dels parlamentaris, de les subvencions als sindicats que es comprometien a recolzar el sí, votar que no a personatges com Butiglione, com Cresson, com tota la filera de calaveres que recalaven a les institucions comunitàries en el cementiri de la seva carrera i que provaven d'arrabassar l'última tacada, i, si ens donen l'oportunitat, votar que no a presidents de repúbliques i primers ministres, membres del Consell Europeu, com Chirac o Berlusconi, amb un bon grapat de causes pendents davant la justícia, oposar-se a aquestes deixalles polítiques amb el poder de decidir disbarats sobre 450 milions de persones i alhora, més enllà de la lluita per la seva immunitat, incapaços d'oferir una mostra de coratge i de liderar un projecte global i coherent.

Però la crisi que ara s'enceta va més enllà del projecte comunitari, potser ens trobem davant de la metàfora d'una Europa exhausta, fastiguejada de si mateixa, comandada per individus que no tenen res a veure ni amb els europeus d'origen asiàtic instal·lats a la Rive Gauche de París, ni amb els homosexuals de l'Eixample de Barcelona, ni amb les bosses d'aturats de Meckelburg Vorpommen, una Europa que porta trenta anys sense generar ni una sola idea, vivint de rendes en l'àmbit cultural i en l'àmbit científic, pensem en la gran tradició de les lletres franceses actualment representades per excrescències com l'Amélie Nothomb o com Michel Houellebecq, o el poderós cabal de la filosofia alemanya culminat amb una vella glòria com Jürguen Habermas, una nota a peu de plana de Kant i que ben segur que seria considerat un filòsof de tercera en el panteó del pensament germànic.

Com ja va anticipar Thomas Mann, tenim un continent que és un balneari, de vells atesos per subsaharians i per filipines, en espera de la crisi econòmica imminent que la catapulta xinesa provocarà en els propers anys (per no dir en els propers mesos). Potser ja només ens queda aprofitar al màxim les últimes engrunes del nostre benestar heretat, com uns aristòcrates decadents, sense tecnologia, sense recursos, sense esma, sense talent, gaudint d'un carnaval de revivals d'èpoques millors, i contemplar l'espectacle del descrostament, com fan els joves alemanys que es miren les trifulgues del seu pitjor canceller des de la Segona Guerra Mundial (amb el brillant expedient de no haver tingut èxit en cap de les reformes que s'havia proposat) i que no poden votar en referèndum el text constitucional perquè al cor d'Europa continua havent-hi pànic a la democràcia, però que escuren amb felicitat una copa de vi del sud, un Montepulciano o un Priorat, asseguts sobre la gespa brillant de l'Englische Garten, sota la llum de l'última primavera.

This work is in the public domain

Comentaris

Re: L'Europa esperpèntica
07 jun 2005
Gràcies a les directives europees, s'estan contractant serveis de treballadors estrangers a preus molt per sota dels que es paguen als treballadors autòctons. És el cas de la mateixa France Télécom, que no ha tingut cap problema per utilitzar un grapat de treballadors portuguesos, amb sous de Portugal, que viuen en barracons proporcionats per la mateixa companyia. És això Europa? Doncs sí, també és això.

Els dirigents europeus han estat molt curosos per no estendre de cap de les maneres el nivell de protecció social dels països més desenvolupats als nous membres que anaven ingressant a la Unió.
Dues societats políticament conscients i amb un bon nivell cultural han analitzat i debatut el Tractat que se'ls proposava. I francesos i holandesos han decidit, de forma molt majoritària, que la Constitució de Giscard d'Estaing no els interessa.


A França ha votat un 70 per cent del cens i als Països Baixos un 62. En aquests dos Estats, uns mitjans de comunicació lliures i crítics han entrat a fons en el contingut del text que se'ls proposava.

Tant és així que s'ha popularitzat la figura del lampista polonès, un exemple possible del que ja està passant en alguns països on, gràcies a les directives europees, s'estan contractant serveis de treballadors estrangers a preus molt per sota dels que es paguen als treballadors autòctons.

És el cas de la mateixa France Télécom, que no ha tingut cap problema per utilitzar un grapat de treballadors portuguesos, amb sous de Portugal, que viuen en barracons proporcionats per la mateixa companyia. És això Europa? Doncs sí, també és això.

És evident que Europa ha funcionat acceleradament quan s'ha constituït en mercat únic i, també, quan ha pres decisions supraestructurals. Els dirigents europeus, per exemple, no han tingut manies (escrúpols?) quan s'han hagut de sostraure al control democràtic institucions com el Banc Central Europeu, però han estat molt curosos per no estendre de cap de les maneres el nivell de protecció social dels països més desenvolupats als nous membres que anaven ingressant a la Unió.

Cada vegada que és desestimada una ajuda a una empresa en dificultats o a un col·lectiu desfavorit, l'excusa és que Brussel·les no ho permet. Però mai no hem sentit que tal o tal altre servei social s'ha d'estendre o incrementar per adequar-nos al nivell d'aquells països, nord enllà, que fa tant de temps que envegem els que tenim la mala sort de ser massa a prop del Mediterrani o dels Urals.

El lampista polonès no té res de casual i serveix per pressionar a la baixa, d'una sola tacada, els sous i les prestacions socials. Per això té tota la lògica que aquesta Constitució hagi estat votada per les classes més afavorides i rebutjada pels treballadors i els pagesos. Els obrers, a França i Holanda, ja fa molt de temps que saben llegir. Mala sort.

S'ha intentat presentar aquests resultats com una conseqüència de la conjuntura política interna d'aquests dos països, i això, bàsicament, és mentida. El que s'ha d'explicar en clau interna és el sí espanyol, que és el resultat d'un menysteniment sistemàtic de la consciència crítica de la societat, d'un nivell cultural mitjà molt allunyat dels estàndards francès o holandès i d'un sistema de mitjans de comunicació amb molt poca autonomia del poder polític.

Amb el PSOE i el PP d'acord en tot no hi ha possibilitat de debat. Per això, a Espanya, només van poder fer campanya pel no un radiofonista sonat i una Esquerra Unida abandonada a la seva sort mediàtica pel Partit Socialista. Per cert, no hi havia ni un sol diputat, alcalde o dirigent socialista que dubtés ni una mica? És això l'esquerra espanyola?

A Catalunya la cosa tampoc no va anar gaire millor. L'únic debat va ser per la qüestió nacional i es va basar en la fe o desconfiança en les promeses del president espanyol. I, a sobre, amb les campanyes creuades, perquè els aliats de Zapatero demanaven el no i, per contra, els perjudicats pels socialistes estaven pel sí. Sort que en alguns llocs la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!
Re: L'Europa esperpèntica
07 jun 2005
a aquestes altures dir que el PSOE és d'esquerres...
Sindicat Terrassa