|
|
|
Notícies :: globalització neoliberal |
|
“El foc és sota les brases�: Entrevista a Aida Seif al-Dawla* y a Kamal Jalil**, activistas de la esquerra egipcia
|
|
|
per entrevista de Luke Stowart [editor del llibre "Resistencias a la Guerra Global" i activista a Catalunya] |
26 mai 2005
|
|
|
L’esquerra radical egÃpcia ha fet grans avenços en els últims anys, desafiant lleis d’emergència per protestar contra la guerra, la repressió i l’opressió dels palestins, i creant la prestigiosa Conferència del Caire contra la Globalització, l’Imperialisme i el Sionisme, de la qual es va celebrar la seva tercera edició el mes de març d’enguany. En aquesta conferència, dos activistes de l’esquerra –Aida Seif al-Dwala, feminista i membre del moviment del 20 de març, i Kamal Khalil, portaveu del Socialistes Revolucionaris i director de Centre d’Estudis Socials, - van parlar de les seves experiències.
Quines són les dificultats amb que topen els activistes egipcis quan s’organitzen?
Kamal:
Vivim sota un estat imposat d’excepció que permet a les autoritats arrestar qualsevol sense haver de donar justificacions. Hi ha 20 mil detinguts, la tortura és molt freqüent –i la tortura en els “casernesâ€? d’intel·ligència de seguretat de l’estat inclou l’ús de l’electricitat i les cremades. També tenim un exèrcit de policia anti-disturbis d’aproximadament un milió! (per a una població total de 70 milions). El 1986 es produà una vaga i una manifestació de la policia anti-disturbi i llavors eren 600 mil. No podem organitzar marxes a Egipte. En el moment que ens reunim, ens envolta la policia i no permet que la manifestació avanci. Si la manifestació aplega 500 persones, tindrà s 5.000 policies al voltant. Si a Egipte tinguéssim el dret de manifestar-nos i fer marxes, les nostres manifestacions comptarien amb desenes de cents de milers de persones. El 2 d’abril de 2002, hi va haver de fet un milió de manifestants per tot Egipte, tal com varen confirmar totes les agències de notÃcies. Les manifestacions no es controlen només envoltant-les amb policia, quan els manifestetants aconsegueixen trencar el setge, s’han d’encarar amb canons d’aigua i atacs amb porres i bales de goma. Un grup de manifestants a les manifestacions de solidaritat amb Palestina van perdre un ull per culpa d’aquestes bales.
La llibertat de formar partits, que proclamen que existeix a Egipte, no és real: el govern no dóna llibertat a cap del partits polÃtics excepte aquells que han pactat un acord amb el règim de Mubarak. Nosaltres com a socialistes i l’esquerra en general construïm les nostres organitzacions d’una forma clandestina; per tal de no haver d’arribar a acords amb el règim de Mubarak. Els treballadors a les noves ciutats industrials no tenen sindicats. A les ciutats industrials més antigues els sindicats estan sota el control d’una federació associada al règim. Considerem aquests sindicats com a “comissaries de policiaâ€? dels treballadors. No existeix el dret de lliure organització per part dels treballadors. Molts dels cossos professionals estan també sota control. Jo sóc un membre del sindicat d’ enginyers, però el meu sindicat porta deu anys prohibit per ordre judicial.
Es troba el moviment feminista en la mateixa situació?
Aida:
SÃ, no hi ha organitzacions polÃtiques de dones independents. El sindicat de dones fou dissolt pel Nasser el 1956 –el mateix any que Nasser va permetre a les dones presentar-se com a candidates per el Parlament. Des de llavors a les dones se’ls ha prohibit de tenir un sindicat independent. Però hi ha organitzacions de dones atrapades en el discurs del desenvolupament-:no són organitzacions polÃtiques. Si les organitzacions existents adopten un programa polÃtic, poden ser clausurades i les persones involucrades arrestades.
Podries dir quelcom respecte al moviment pel canvi a Egipte?
Kamal:
El règim dictatorial està plagat de corrupció, i està ara al seu punt més fluix. La petició central del moviment pel canvi a Egipte és el rebuig al nou cinquè mandat de Mubarak, perquè ell ha presidit durant més de 24 anys el paÃs. Aquest és el motiu per al què el moviment Kefeya (Prou) s’ha iniciat. Nosaltres socialistes revolucionaris estem també en contra de l’herència de la presidència per part de Gamal, fill de Mubarak. El moviment pel canvi exigeix també l'aixecament del present estat d'excepció a Egipte, l'alliberament dels 20.000 detinguts a la presó i el final de la tortura i els maltractaments de la pilicia a la presó i una nova constitució pel paÃs.
Com a socialistes revolucionaris no ens parem només davant de les peticions democrà tiques.També demanem feina pels més de 6 milions d’aturats a Egipte. També demanem que a l’agenda democrà tica s’uneixi l’agenda social pel canvi, i nosaltres hem unit la nostra lluita amb la dels camperols que també lluiten contra l’expulsió de les seves terres, els treballadors que utilitzen l’asbest ( que han ocupat la seva fà brica en contra dels efectes perjudicials de treballar amb amiant) i altres grups. Limitar-nos a les demandes democrà tiques seria un gran error. Juguem un paper molt important a les manifestacions i estem intentant unir tots els grups d’esquerres a Egipte. Ara mateix estem treballant per construir una aliança socialista a Egipte. Al mateix temps estem coordinant la nostra lluita amb altres movimentes que també lluiten per un canvi al paÃs. Hi ha una oportunitat real d’enderrocar aquest règim a Egipte. I aquesta no és una demanda exagerada; ha passat a Indonèsia i Argentina. A Egipte com diu la dita’el foc és sota les brases’. Hi ha una possibilitat real d’una intifada (sublevació) popular. Les condicions de vida de la gent són molt dolentes. El 1973 protestà vem i cridà vem perquè ‘un kilo de carn costa una lliura (egÃpcia)’. Avui un kilo de llenties que és l’alimentació bà sica de la gent pobra costa 7 lliures. Hi ha misèria escampada arreu i un augment terrible dels preus i de l’atur. Totes aquestes condicions portaran segur cap a una sublevació de masses. El règim no té res per oferir per solucionar tots aquests problemes.
Aida:
Jo treballo amb el moviment del 20 de març. Aquest moviment es va constituir dos mesos després de la invasió d’Iraq. El moviment es va inspirar en els 50.000 egÃpcis que van sortir al carrer a Tahir Suare i que no tan sols van elevar slogans contra la guerra d’Iraq però que també espontà niament van cridar proclames enllaçant la guerra amb la dictadura de Mubarak.
Jo també treballo especÃficament contra la tortura, que és molt estesa i no es dirigeix únicament contra els activistes polÃtics al paÃs. Al voltant de 2000 vÃctimes de la tortura s’han adreçat a nosaltres buscant ajut durant els últims 10 anys i la majoria d’aquest són ciutadants egÃpcis normals . El que comparteixen és que són pobres, marginats i no tenen la possibilitat de trucar el telèfon adequat quan es troben amb problemes i per alguna circumstà ncia desafortunada se’ls porta a la comisaria de policia – hi ha històries d’horror sobre el que passa en aquests llocs. Hem estat a Sarandu (on s’ha torturat i matat els pagesos que s’oposaven al desdonament de les seves terres) i en altres zones. Intentem estar allà amb la gent més que no pas seure al Cairo i promulgar teories. Intentem tant com ens és possible organitzar esdeveniments al carrer. El govern ens ajuda molt en aquest sentit perquè es nega sistemà ticment a concedir-nos punts de reunió pels esdeveniments! – si vols concertar un punt de reunió, has de connectar personalment amb el servei de vigilà ncia per la seguretat de l’estat i sol·licitar permÃs; no negociem amb ells sobre el tema – per tant ocupem els carreres sempre que podem.
També sóc Feminista. Lluito pels drets de les dones i crec en el Feminisme com a visió polÃtica. Però no veig els drets de les dones des d’un angle tècnic dels drets humans de les dones o tan sols com un intent de donar seguretat a les dones pobres. Si tu vols organitzar i mobilitzar els sectors més marginals de la societat – aquells que no tenen absolutament res a perdre – a Egipte això vol dir dones de la classe treballadora més pobra perquè es troben també oprimides pels homes treballadors dins l’esfera domèstica. Si tu vols anar més lluny i afegir-hi opressió religiosa a la resta, llavors et trobes amb una dona treballadora pobra Còptica (Cristiana) que realment personifica totes les formes d’opressió que tenim al paÃs.
El moviment anti-globalització i anti-guerra ha tingut un impacte aquà a Egipte?
SÃ, i tant. Ens hem afegit a cada activitat internacional contra la guerra. Quan el moviment internacional ha organitzat manifestacions, nosaltres hem organitzat també una manifestació. El moviment internacional ens ha donat força. Quan hem sigut arrestats, el moviment anti-guerra internacional ha expressat la seva solidaritat amb nosaltres. Jo vaig ser arrestada abans de la manifestació del 20 de març (contra la invasió d’Iraq el 2003) i la raó per la qual vaig ser posada en llibertat fou la solidaritat internacional. Estem en una única batalla; hi estem tots junts . Totes les vostres activitats ens han donat força.
També el moviment internacional anti-guerra ha tingut un gran impacte a corregir la percepció equivocada que el el món es troba dividit, com els islamistes ens solien dir, entre Cristians i Musulmans. Nosaltres Socialistes và rem dir que tots els milions de persones manifestant-se i fent marxes contra la guerra a l’Oest, no eren Musulmans i no obstant s’estaven manifestant per un assumpte relacionat amb nosaltres. Alguns grups a Egipte, com són els Islamistes i els Nacionalistes Àrabs, veuen que hi ha conflicte entre l’Est i l’Oest o entre l’Islam i la Cristianitat. L’esquerra a Egipte en general creu en una revolució internacional i en la unitat dels oprimits a l’Est i a l’Oest. Nosaltres creiem que la lluita dels revolucionaris d’Europa i dels Estats Units contra els seus governs imperialistes és complementà ria amb la nostra lluita contra l’imperialisme, però també contra els règims opressius de la nostra regió.
Aida, tu has estat molt involucrada amb l’organització de la Conferència del Cairo. Podries descriure’ns perquè va començar? I com va evolucionar de la Primera Conferència a la Tercera?
Aida:
La Primera Conferència del Cairo es va orgaitzar abans de la guerra i fou en ella mateixa una manifestació contra la guerra. La primera Declaració del Cairo era més o menys acceptable. Parlava sobre la invasió d’Iraq però hi havia només una referència vaga als règims Àrabs incloent-hi el règim sota el que es feia la Conferència. Considerant que els règims Àrabs van jugar un paper important a fer possible la guerra d’Iraq, aquest era el seu punt feble. Es va invitar l’esquerra a la Conferència només per participar en la conferència de premsa final.
La segona conferència fou molt diferent. Và rem aconseguir d’involucrar-hi més gent, es va fer en el sindicat dels perioodistes i va suposar la participació dels sindicalistes i d’altres grups. Fou també una conferència més polÃtica. Però amb la finalització de la conferència l’esdeveniment va acabar d’una forma abrupta. Aquest any crec que tenim quelcom molt millor. Hi ha una involucració real de l’esquerra, que de fet ha convençut els Islamistes i Nasseristes (Nacionalistes Àrabs) de celebrar la 3ª. Conferència del Cairo. Nosaltres formem part de tots i cadascun dels passos per organitzar la Conferència. I fou idea nostra de seguir la conferència amb un fòrum que involucrava diferents sectors de la societat egÃpcia. Vam tenir fòrums per dones, per treballadors i pagesos i un contra la tortura i les dictadures de la zona. La gent va treballar junta en aquesta Conferència i và rem estar exposats uns a les opinions dels altres i ens vam adonar del l’abast real de poder treballar junts diferents grups polÃtics. Estic contenta amb el resultat i especialment contenta amb les activitats del fòrum. Puc veure com la Conferència ha inspirat realment la gent. Les parades de llibres, les exposicions i les pel·lÃcules han convertit la Conferència en un esdeveniment emocionant. Hi haurà també una trobada post-Conferència del Cairo en què es debatran alguns temes tà ctics que han aparegut. El comité organitzador constava de 5 membres de l’esquerra, 5 dels Nasseristes i 5 del moviment Islà mic.
A Europa hi ha un debat obert sobre si l’esquerra hauria de treballar al costat del moviment islamista o no. Quina ha estat l’experiència de l’esquerra a Egipte pel que fa a aquest tema?
Kamal:
Treballem amb els islamistes, però no amb temes estratègics perquè estem en desacord amb ells pel que fa al seu programa i idees. Ens coordinem amb ells en temes i posicions particulars, com són l’aixecament de l’estat d’emergència (excepció?) i l’alliberament dels detinguts. Estem en contra de la tortura d’ Islamistes. Junt amb els Islamistes, els Nacionalistes Àrabs i altres grups, hem establert un Comitè Nacional de Presoners de consciència. La nostra posició és que com a socialistes revolucionaris estem a vegades amb els islamistes.
Aida, com et sents com a dona feminista treballant al costat dels Islamistes?
La meva tolerà ncia respecte al fet de treballar amb els islamistes és molt més petita que la de Kamal. Però si parles amb un Islamista ells només es referiran a la Germanor Musulmana i els Àrabs Nacionalistes t’explicaran la kefeya. Cap d’ells et dirà que també els socialistes (radicals) s’estan organitzant pel canvi. Jo tinc 50 anys i un llarga trajectòria de lluita. Jo puc confrontar-me amb la Germanor Islà mica quan fa falta, però algunes de les dones joves que van treballar en aquesta conferència foren insultades verbalment per la Germanor per portar mà niga curta o quelcom per l’estil. En aquest tema no pacto amb ells.
Ara Mubarak permet que altres candidats es presentin en les eleccions generals ...
Mubarak diu que a Egipte hi ha llibertat de constituir partits però a la vegada el seu règim decideix quin partit és acceptable i quin no ho és. Això no és llibertat. Mubarak ha establert un Consell Nacional pels Drets Humans, però el Consell no té autoritat. Mubarak ha establert un Consell Nacional pels Drets de les Dones, que està presidit per la seva dona. I al mateix temps la seva força policial està arrestant moltes dones pageses a Sarandu. Tot el que fa és un missatge per George Bush i per l’Oest per tal de fer creure que aquà hi ha llibertat i democrà cia. Però tot el que Mubarak fa és lluny d’aquest context. La seva última actuació va també per aquesta lÃnia. Des de fora sembla com si ell permetés que es nominessin altres candidats democrà ticament. Però a la vegada, ell refusa i restringeix les nominacions. La condició és que qualsevol candidat obtingui firmes de recolzament de 500 membres del parlament i del consell shora. Però ambdós organismes tenen una majoria de membres del partit al poder i han estat escollits pel règim.
Convocareu un boycott a les eleccions?
Kamal:
La gent està confosa respecte a com ha de reaccionar. No s’han pres encara decisions. Hi ha dos camins davant nostre. L’un és anomenar el nostre propi candidat encara que ell o ella no compleixi els criteris oficials. Mitjançant aquesta candidatura crearÃem una campanya electoral al carrer. PerdrÃem la campanya electoral, però a través d’ella podem mobilitzar les masses. L’altra ruta és la del boycott, que alguns estan proposant. Des del meu punt de vista això és negatiu. HaurÃem de sortir al carrer en cada ocasió i prendre avantatge de l’oportunitat que se’ns presenta.
Aida:
Encara no he decidit quina opció ens cal prendre. Penso que es pot organitzar un boycott actiu també. Un boycott no vol dir necessà riament seure a casa sense fer res. Perquè la situació és tan opressiva que no hi ha cap candidat real que pugui complir amb la normativa i l’opressor serà molt dur amb tothom que surti al carrer. És per això que volen restringir les candidatures. Saben que Mubarak guanyarà al final, i les restriccions no són perquè algú més pugui esdevenir president però perquè l’absèncai de restriccions pugui significar que es pugui anomenar Kamal com a president. No ens importa el resultat de la presidència, però estem a favor d’aprofitar aquesta campanya.
A l’estat Espanyol el març de l’any passat, José MarÃa Aznar fou allunyat del cà rrec degut a l’oposició contra la guerra a l’Iraq. La gent d’Egipte ho sap això?
Kamal:
Tenim notÃcies de les manifestacions a Espanya i la pèrdua de govern d’Aznar. Nosaltres els socialistes estem molt al cas d’això i també els egipcis en general. Felicitem la lluita dels espanyols que van aconseguir aquest resultat i creiem que la decisió de retirar les tropes d’Iraq ha animat a altres països a fer el mateix. A les nostres manifestacions anti-guerra aquà cridà vem un slogan contra l’anterior Primer Ministre Aznar anomenant-lo hipòcrita. Aquesta consigna va esdevenir popular i fou repetida en altres manifestacions. La frase era “José MarÃa Aznar és un mentider, un hipòcrita i un aseâ€? (això rima en à rab). Per tant quan va caure, fou una notÃcia molt ben acollida. L’ase havia estat apallissat!. |
Mira també:
http://www.revoltaglobal.net/WEB/noticiaweb_050523.htm
|
This work is in the public domain |
