Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: corrupció i poder : ecologia : especulació i okupació
Paisatges agraris i pressió urbanística
18 mai 2005
Molts analistes coincideixen en ressaltar que, en els darrers anys, el negoci immobiliari i el sector de la construcció s'han convertit en un dels motors de la nostra economia, gràcies a uns tipus d'interès excepcionalment baixos que han disparat el nombre d'hipoteques i gràcies també a un refugi en el sector immobiliari d'aquell capital -de procedència no sempre prou clara- que, en d'altres èpoques, havia apostat per productes financers més rendibles.
Vet aquí el que Antón Costas ha qualificat en més d'una ocasió -i amb raó- de 'capitalisme immobiliari', basat en el paper excessivament predominant que tenen el sector de la construcció i l'immobiliari en el creixement econòmic, en relació al que haurien d'ocupar en una economia sana i moderna els sectors industrial, tecnològic i terciari avançat i d'alt valor afegit. Aquest model de creixement econòmic, configurat al llarg de les dues darreres dècades, té efectes pèrfids pel futur del país, en haver situat en segon terme aquells sectors que realment li assegurarien un creixement sòlid i durador (capital humà, noves tecnologies i serveis altament especialitzats), en haver potenciat les xacres socials que se'n deriven (corrupció i especulació desenfrenada de sòl i vivenda) i en haver impactat de forma nefasta sobre el territori i el paisatge, que és el que m'interessa remarcar en aquesta breu reflexió.

La pressió urbanitzadora i urbanística

La intensa pressió urbanitzadora i urbanística que es desprèn de la dinàmica general de l'economia que acabem de descriure afecta en primera instància a aquelles porcions del territori on les plusvàlues són més altes, la demanda és més segura i el benefici, en definitiva, més immediat i copiós. Entrarien en aquesta categoria la pràctica totalitat d'àrees urbanes del país (llevat de les més marginals i allunyades dels principals eixos de comunicació) i les àrees turístiques centrals i més consolidades, tant del litoral com de la muntanya. Ara bé, l'esmentada pressió és tan potent que els seus efectes s'estenen molt més enllà d'aquests punts d'irradiació originaris, afectant d'aquesta manera territoris que fins no fa gaire temps havien romàs relativament al marge d'aquests processos.

Delimitar amb exactitud aquesta àrea d'influència no és fàcil, però no podem deixar de constatar que, en efecte, el rerepaís més immediat -l'anomenada col·loquialment 'segona línia'- viu avui amb intensitat els efectes de la seva proximitat bé a àrees urbanes en expansió, bé a àrees turístiques de gran dinamisme. En concret -i en relació al sector turístic-, les pressions urbanístiques que s'han detectat en poblets de l'Alt i del Baix Empordà (Pau, Sant Mori, Armentera), situats a pocs quilòmetres de la costa, no tenen cap altra explicació plausible, com tampoc la tenen determinats i polèmics usos recreatius del sòl, com noves propostes d'aeròdroms i de camps de golf.

Els paisatges de caràcter agrari pateixen una doble i intensa pressió

Els paisatges propis d'aquesta segona línia són encara, majoritàriament, de caràcter agrari i haurien de ser objecte d'una especial cura i atenció, perquè pateixen de fa massa temps una doble i intensa pressió. Per una banda, per incrementar el sòl urbanitzable en detriment del no urbanitzable; per altra, per haver d'actuar de 'contenidor' d'aquells equipaments i infraestructures que exporten cap a la seva corona les àrees turístiques i urbanes centrals. Ambdós processos (en especial quan generen nous espais intersticials) provoquen fractures territorials i degraden el paisatge agrari, esquitxant-lo d'usos diversos i sovint incompatibles que malmeten la seva fesomia i rebaixen la seva qualitat estètica. La dispersió de l'espai construït i, molt especialment, la urbanització difusa està provocant una fragmentació territorial i paisatgística preocupant. El creixement urbanístic desorganitzat, espacialment incoherent, desordenat i deslligat dels assentaments urbans tradicionals està anorreant la lògica territorial de moltes zones del país. Si hi afegim una arquitectura de baixa qualitat estètica, la mediocritat està assegurada. En efecte, la uniformització i la falta de qualitat i originalitat dels tipus de construccions majoritàries està generant un paisatge insensible i ple d'inautenticitat, en especial en els espais suburbans, perifèrics, de transició, en els quals sovintegen -i es multipliquen- construccions-aparador a les vies d’entrada a pobles i ciutats. És en aquests paisatges híbrids, mestissos, de contacte i de transició entre els paisatges més pròpiament urbans i els més pròpiament rurals en què la sensació de desori i desconcert es viu amb més intensitat. Assistim, en aquests indrets, a l'emergència de territoris sense discurs i de paisatges sense imaginari.

Evitar la pèrdua de diversitat paisatgística agrària

La protecció dels actuals espais agrícoles és fonamental en molts sentits: impedeixen la constitució de continuums urbans, actuen com a veritables corredors biològics (a més de desenvolupar d'altres funcions ecològiques), afavoreixen el manteniment d'un paisatge en mosaic que evita l'homogeneïtzació i solen contenir un elevat valor cultural i patrimonial. Una autèntica política de paisatge passa pel manteniment i millora dels actuals paisatges agraris, així com per la protecció de la singularitat dels nuclis rurals. En molts casos hauria de ser suficient un planejament urbanístic curós, que evités el creixement urbà en forma de taques d'oli i vetllés per un tractament adequat del sòl no urbanitzable. En d'altres, potser es fa necessari anar més enllà i aplicar-hi solucions imaginatives. Sigui com sigui, del que es tracta és d'evitar la pèrdua de diversitat paisatgística agrària i la tendència a la conurbació i a l'edificació dispersa, preveient cinturons verds i àrees intersticials no edificades.

La major part de destinacions turístiques catalanes, del litoral a la muntanya, estan vorejades de paisatges agraris que haurien de ser vistos com a excel·lents aliats i com a complements idonis al producte turístic dominant, tot evitant que fossin engolits per l'espai construït, ja sigui en forma de vivendes, d'infrastructures o de serveis destinats a l'oci. El manteniment de l'ordre formal dels paisatges agraris, del seu parcel·lari i dels seus elements tradicionals construïts (feixes, parets seques, antigues estructures de regadiu) afegeix valor al producte turístic ofert com a principal atractiu, ja sigui el mar, el sol o la neu. El sector turístic hauria d'entendre que és especialment oportú i intel·ligent mantenir-los, perquè, en última instància, en pot ser el més beneficiat.

Joan Nogué [per a eldimoni.com]
Càtedra de Geografia i Pensament Territorial de la UdG
Mira també:
http://www.eldimoni.com/article.php?id_article=1623

This work is in the public domain
Sindicat