|
|
|
Notícies :: @rtivisme : corrupció i poder : ecologia |
|
El dinarot dels idiotes
|
|
|
per Sico Fons |
18 mai 2005
|
|
Escolteu-me, amics meus, pareu les orelles, perquè us vull relatar un conte que he arreplegat pels laberints intricats dels carrers nocturns de mala vida i llengües viperines. |
EL DINAROT DELS IDIOTES
Això diuen que era una empresa molt poderosa, molt poderosa, que va decidir realitzar fer un dels seus lucratius negociets en una vall molt bonica i molt digna. Cap problema fins ara, vivim en societat globalitzadora de lliure mercat i tothom té dret a realitzar les seues empreses comercials; resulta, però, que el seu negociet –milionari en realitat– era no gens bo per a la salut de les persones (ja sabeu: eixos animalons que tenen les curioses particularitats de caminar erts sobre dues potes i pensar per si mateixos) i damunt podia convertir aquell indret tan bonic i digne en una vall molt lletja i molt indigna. Lògicament, els habitants (els racionals volem dir) van començar a protestar. "Ei, què passa? Que no volem que feu malbé les nostres cases, que no teniu dret a fer això sense el nostre permís, que deixeu de fer-nos la guitza".
Els dirigents de l’empresa, éssers (no incorrerem en la vulgaritat d’anomenar-los persones) amb cervells privilegiats, butxaques farcides de diners i cotxes caríssims d’aquells que lleven l’alé, hi van replicar: "Estimat poble baix, benvolguts vassalls, en realitat açò ho fem pel vostre bé. Heu de saber que abans estàveu pitjor, i ara, gràcies a la nostra infinita magnanimitat, entrareu per la porta gran en l’era moderna, electrificada i globalitzadora".
Les protestes, però, seguiren igual i els alts dirigents empresarials –que a banda d’allò dels cotxes caríssims també posseïen uns xalets impressionants en llocs idíl·lics allunyats de la contaminació– van començar a pensar i pensar per tal resoldre aquest problema que al capdavall es feia pel bé comú... de la seua empresa.
I per fi van trobar la solució. A grans mals, grans remeis. Resulta que aquella vall estava formada per tres pobles amb tres alcaldes elegits democràticament. I un d’ells, el de la població més gran, sabien, que era especialment ambiciós i afí a les seues idees empresarials de globalització i mercat lliure i de fer sempre el bé comú... de l’empresa. Així doncs, el van cridar i li van ordenar... volem dir, li van pregar: "Crida els teus dos amics, alcaldes de les altres dues poblacions, i dis-los que volem raonar i que per a això els convidem a un bon dinarot. I no oblides remarcar que paguem nosaltres". Tots tres es reuniren amb els empresaris –que per cert, també posseïen tratges meravellosos fets a mida i colònies de flaires exquisites– en un lloc ben plaent vora la mar i allí van començar el tiberi. Menjars exòtics, plats preparats pels millors cuiners, vins selectíssims d’aquells que et costen un ull i mig de la cara, i més vi, i més vi... i després café i conyac... Armagnac, per descomptat. I cigars del sanguinari i odiós dictador antiglobalitzador Fidel Castro. "Per nosaltres!" que va exclamar de sobte una de les empresàries que, casualment, era jove, rossa i bellíssima. "Per nosaltres! Van cridar també els tres màxims mandataris de la vall tot procurant que no els caigués la bava i forçant-se a apartar la vista, ja d’una punyetera vegada, del generós escot de la jove empresària.
I quan per fi es decidí que ja tenien la panxa ben plena, els empresaris digueren: "I ara, amics, anem a fer una volta amb un vehicle molt especial. Volem que ens ensenyeu la vostra vall tan bella i digna".
Pujaren tots junts als cotxes caríssims d’aquells que lleven l’alé, però no van enfilar cap a la vall, sinó cap a un altre lloc on els esperava un vehicle, efectivament, molt especial: un helicòpter. Els tres edils, amb les cares roges com un pebre i els ulls lluents com el vidre d’un got de vi, s’hi van quedar bocabadats i, per fi, es decidiren a pujar-hi. Cap als núvols, cap al cel que se’n van anar tots juntets. I cap a la vall, ara sí, que va volar el sorollós helicòpter. La vista era realment preciosa. Tota la vall ben verda i muntanyenca, els tres pobles que semblaven tres taques damunt d’una catifa de tarongers, el monestir, la Fontarda, el Clot de la Font, el Bolomor... Ai, quanta bellesa! I quina flaire meravellosa que feia la jove empresària! I quin mareig i quines torbes, redéu amb el conyaquet!
Una estona després, en tornar al sòl dur i segur, s’abraçaren tots els intrèpids viatgers com si foren amics de tota la vida, es prometeren lleialtat eterna i abans d’acomiadar-se, però, els dirigents empresarials (sí, també la jove empresària) van traure uns documents i van dir: "Amics, signeu aquests papers i us prometem que els problemes d’aquesta vall s’hauran acabat". Els tres alcaldes, que seguien amb la cara roja i els ulls enterbolits per un tel d’etílica alegria, hi van signar sense mirar i van tornar a abraçar aquelles persones... perdó, aquells éssers tan simpàtics, agradables i magnànims. Quin gust dinar amb tan bons amics. Aquests, sens dubte, són els avantatges de dedicar-se a la política i el bé comú: conéixer persones (o éssers) ben interessants i fer bons amics.
I el temps va passar. Les protestes van seguir, però els tres alcaldes, inesperadament, van canviar la seua opinió, el negociet d’aquella empresa era el millor que ens podia passar als habitants d’aquesta vall. Ni les cares d’estupor ni els crits de protesta dels pobladors dels tres pobles van servir de res, ni tan sols per a dissimular les mirades fugisseres i covards de tres alcaldes que tan bé s’ho havien passat en un dinar de germanor.
I ara, amics meus, us diré una cosa: conte començat, conte acabat i el qui no alça el cul és, perquè el té... CAGAAAAAAAT!!! |
Mira també:
http://agora.ya.com/moli1964/2.htm
|
This work is in the public domain |
