Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: corrupció i poder
La desfeta de l’esquerra “alternativa� a l’Estat Espanyol
per Llorenç Buades	14 mai 2005
Vull escriure en aquest article sobre la desfeta de l’esquerra “alternativa� o revolucionària a l’Estat Espanyol, perquè sovint es carreguen les culpes (i no en manquen) de la situació actual a les esquerres clàssiques (PSOE i PCE). En general és acceptable que aquests dos partits de l’esquerra van fer possible l’actual sistema “democràtic� de mínims que patim la gent assalariada, mitjançant la seva política de legitimació del reformisme des del franquisme, i no és menys cert que les primeres eleccions, acceptades per aquests es van formular en unes condicions de manca de llibertats i democràcia per a les organitzacions de l’esquerra revolucionària. Eliminar competidors era també l’objectiu d’unes organitzacions a vegades més nominals que reals. Aleshores són molt legítimes les crítiques des de l’esquerra a les dues formacions que van liderar, i fins i tot competir per pactar amb el franquisme les condicions de la transició. I de tots és conegut en la relació mercantil que quan l’oferta és superior a la demanda, s’imposen les rebaixes. Així que tenim un sistema “democràtic� fonamentat en la venda que ens van fer el PSOE i PCE als franquistes, en competència mitjançant les “forces “ de la Junta Democràtica o les de la Plataforma Democràtica. Unes i altres van anar en perjudici de la gent obrera i en favor de la consolidació del domini del capital que havia d’aproximar-se a l’Europa actual. Escrit això, cal valorar aleshores, i en aquella situació que, les dues formacions a l’esquerra del PCE, el PTE i la ORT, que tenien el seu referent en la Xina de Mao, es caracteritzaven per fer competència al PCE en els camins de la reforma política, però una vegada caigué el seu far ideològic van perdre els papers. Des de la seva identitat no van tenir el seny més elemental de forjar una alternativa política en comú, tot i que la ideològica era la mateixa, ni el el camp polític ni en el sindical. La seva desfeta ràpida va anar en benefici d’alguns dels seus dirigents que van acabar a les files del PSOE o del PCE en una suposada representativitat de moviments socials. Però és més, alguns dels dirigents que tenien més nom a la Jove Guàrdia Roja, com Pina López es van destacar per la pràctica de l’enriquiment personal amb motiu de l’Expo sevillana. A les Illes un dels seus dirigents, Peralta (PTE) va passar per les files del PSOE per a acabar de trànsfuga i beneficiar-se personalment de l’ajut al PP. Com que la ORT no va existir pràcticament a les Illes: va fer un intent mitjançant la dedicació d’una alliberada de nom Etxezarreta sense gaire èxit, no es poden jutjar en el mateix sac. A l’esquerra d’aquestes dues formacions més implantades n’hi havia algunes altres com l’Organització d’Esquerra Comunista , la Lliga Comunista Revolucionària i el Moviment Comunista. La més implantada d’aquestes arreu de l’Estat era el Moviment Comunista, però no a les Balears. Els seus bastions més importants eren al País Basc, i la seva ideologia era també en referència a Mao. És a dir la gent que es reivindicava del pensament de Mao es dividia al menys en tres organitzacions (PT,ORT,MC), al temps que una derivant de Mao, el PCE-ml (partit que tenia en el FRAP la seva expressió militar) es decantava per la via albanesa que en aquells anys començava a criticar la via xinesa. La Xina de Mao que va sorgir d’un trencament amb l’estalinisme, que havia donat suport a la burgesia xinesa contra les aspiracions populars, era no obstant, estalinista de formació,i per això totes aquestes formacions repetien esquemes organitzatius de caràcter estalinista, i els seus aparells, com es correspon al sistema estalinista de dominació van acabar per prioritzar els interessos propis als del conjunt dels partits que representaven. Mancats del far xinès que els guiava, ben aviat van anar a la deriva. A l’OEC li va passar el mateix. Alguns dels seus dirigents es van vendre al sistema (Dídac Fàbregues, per exemple), i en general la seva organització, fonamentada en el movimentisme, i la lluita per fronts els va impedir tenir una visió alternativa de conjunt al sistema. Alguns dels seus militants van passar a la nòmina de la socialdemocràcia, en tant que altres van anar a un Moviment Comunista que de la mà dels seus dirigents intentava cercar-se a si mateix i va acabar a la deriva. En general la característica d’aquestes organitzacions era la de ser més marxistes nominals que reals. La seva substitució del marxisme per l’empirisme els va fer interioritzar ideològicament tots els retrocessos socials, de manera que, la seva falta d’educació i formació ideològica ha generat la seva adaptació al postmodernisme decadent actual. La Lliga Comunista Revolucionària, era la representació de la IVª Internacional a l’Estat Espanyol. També havia tingut en els seus orígens divisions derivades dels seus agrupaments internacionals, com LC i LCR. Tenia en el seu benefici el coneixement de les lluites i les pràctiques polítiques arreu del món. Es tractava aleshores d’un far que no tenia el seu orígen en l’existència d’una pràctica d’Estat i de socialisme en un sol país, com era el cas de les derivants estalinistes sinó en una pràctica de fars dirigents personalitzats: mandelians, morenistes, etc. En aquest cas prevalia el pensament d’uns liders o altres dins una organització que al meu parer tenia un element molt positiu, el de la democràcia interna. La LCR és amb diferència l’experiència més democràtica que he viscut en la meva militància política i sindical, i superior a la meva militància actual a la CGT. Allò que salva a la CGT és el principi anarquista que res és pot imposar a les minories, i que per això mateix l’autonomia és més fàcil a la CGT que a una LCR que imposava l’acció únificada en funció de les aplicacions de la democràcia socialista, fonamentada en les majories (allò que decidia la majoria era d’obligat consentiment per a tothom), un principi diferent del de la CGT que es fonamenta en l’autodeterminació personal i de cada col·lectiu, tot i que no ha resolt la integració per corrents d’opinió i es fonamentin eleccions de majories sense espai per a les minories en la seva pràctica sindical. En qualsevol cas, la LCR que era un partit petit numèricament, però amb una incidència positiva en la construcció d’una esquerra sindical, i en la lluita dels moviments, la va cagar definitivament amb la unificació amb un MC , de la direcció del qual s’ignorava la seva derrota ideològica. Jo era en principi partidari d’aquesta unificació: hi havia prou raons tàctiques per a fer-la, com la lluita sindical en conjunt, posicions més aviats semblants en la qüestió nacional, el feminisme (excepte el debat sobre la prostitució), la lluita contra l’Otan i el militarisme, etc. Però uns i altres no teniem els mateixos costums de democràcia interna. Ells tenien jerarquies de pensament, d’elaboració teòrica, i a l’hora de decidir, que la gent de LCR no podiem acceptar. El seu obscurantisme sobre l’evolució a fer va significar un trencament que precisament va començar a Mallorca. D’aquí que les receptes d’unitat amb els corrents “xinesos� que han possibilitat el Bloco d’Esquerda a Portugal, en el cas de l’Estat Espanyol van esdevenir un frau. Una bona part de LCR va reaccionar contra una direcció que sense principis ens havia abocat a una unificació de mínims que no corresponia al que voliem. D’aquest fet s’han derivat unes conseqüències molt negatives, i és que actualment no hi ha esquerra sindical a CC.OO., i per això no hi ha elements que afavoreixin el pensament sociopolític i alternatiu, i que la desfeta va provocar també la desfeta de bona part dels moviments que s’ havien generat, al voltant del feminisme més proper al moviment obrer, la lluita de la joventut, el moviment contra la guerra, etc. Cal dir també que una part d’aquella esquerra sindical viu de la seva inserció en els aparells sindicals. La major traició de les dirigències es va fer en matèria sindical,on alguns dels líders d’aquella esquerra van ser cooptats per l’aparell de CC.OO.. Al final s’ha imposat el criteri de la supervivència personal sobre el criteri de representació política, un frau amb noms i llinatges que van abandonar en funció dels seus interessos personals les posicions d’esquerra. La conseqüència de tot això és que avui a l’Estat Espanyol no tenim una esquerra alternativa present a les institucions com és el cas d’Anglaterra, Portugal,Escòcia, França, Itàlia, Dinamarca, etc. I encara més, no hi ha cap perspectiva que faci possible aquesta possibilitat al menys mentre hi hagi gent que tengui raons personals més que polítiques per a no fer el pas. (En aquest article no s’han analitzat les forces alternatives de les perifèries nacionals). Esper fer-ho aviat.
Mira també: http://www.ixent.org/desfeta.htm
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more