|
|
|
Anàlisi :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
Del Blau al Roig
|
|
|
per DS |
12 mai 2005
|
|
Al nostre poble continua un sentiment arrelat i arrossegat durant segles de fracàs i de pèrdua. La percepció generalitzada de la inevitabilitat de la derrota ens impedeix avançar. Així l’irredentisme i el possibilisme es fonen en una cadena de resignació front a una realitat aparentment inamovible i enemiga. Però el nostre poble no és un poble covard: agermanats, maulets, liberals i republicans ens van precedir i van mantindre encesa la flama del poble. |
David Segarra
Mentre íbers i mossàrabs van desaparéixer engolits pels colonitzadors, els valencians, i la seua llengua i cultura, encara resistim vius i vivint una segona renaixença cultural després de la foscor borbònica i franquista. El nostre estat, però, encara és el de les ombres i la confusió. No sabem encara què voldrem ser i cap on anar.
Per tal de reflexionar i així poder avançar en el debat al qual s’han sumat Fuset i Castelló, crec que ens podria servir, tal i com planteja Muñoz, canviar la perspectiva una miqueta, deixant de banda les competicions intel·lectuals. Sense un canvi de plantejaments només podrem entendre la realitat actual com a conseqüència única del fracàs viscut en la Batalla de València. Encara ens trobem abatuts per la pèrdua de la bandera i els noms del país i la llengua. És la consciència del fracàs i la pèrdua. Un nou autoodi que creu que som un poble moll i de vençuts.
La reacció anticatalanista, després de la històrica manifestació nacional del 77, va ser una lògica reacció del Poder centralista i burgés espanyol i valencià que es va aterroritzar pensant que després dels bascos i catalans venien també els valencians. Malgrat que el Poder va guanyar la batalla a curt termini (per culpa en gran part de les nostres errades tàctiques), les llavors plantades per Fuster en 1962, ja eren indestructibles, ja que s’havien retrobat el passat, qüestionat el present i projectat el futur.
Crec, que sense ser del tot conscients ens trobem en un moment clau si partim des de l’altra batalla perduda, la de les tropes del general Basset i els seus Maulets contra Felip V. Si considerem la nostra història des de 1978 fins ara només veiem fracassos, però tot canvia si la valorem des de 1707.
L’exemple dels indígenes d'Amèrica, que han suportat, des de 1492, la llarga nit dels 500 anys i en ple segle XXI no només no han pogut ser esborrats, i ara, pacient i fermament, estan recuperant el control dels seus països: les rebel·lions veneçolanes, equatorianes, bolivianes i mexicanes són una mostra apassionant. Tupac Amaru, Zapata i Bolívar renaixen de les seues cendres.
La nostra nit com a poble ja dura 300 anys, però després dels primers intents de la Renaixença i la República ens trobem en un llarg despertar, entre el somni i la realitat, entre la caverna i l'exterior. El gran sembrador de Sueca va sacsejar les consciències i les arrels que ni els focs d’Almansa i Xàtiva van aconseguir fer morir. Des d'aleshores les llavors s’han multiplicat. El renaixement del poble valencià ha sigut violent i hem perdut la primera batalla de València, però la segona batalla és tota una altra. Totalment diferent. Aquesta nova batalla és més silenciosa i subtil. Els seus ciments són l’alfabetització i el conseqüent rebrot de consciència en les noves generacions. Amb paciència i intel·ligència, aprenent de les errades de creure que el país ja existia. Nosaltres, eixos que anomenen valencians, després de 300 anys de negació, no hem desaparegut com a poble. I això ja és una victòria. Som un poble resistent, un poble que es nega a morir i això demostra que la victòria sí que és possible.
Recollint unes xicotetes mostres, fa poc la premsa donava la notícia que només un 22% dels joves estudien en valencià. Reflexionant sobre el fet que feia tres segles que pràcticament ningú podia estudiar en valencià, ho considerarem una tendència positiva o negativa? La realitat minoritària, però imparable, dels mitjans de comunicació, editorials, músics i internet en valencià ens donen mostra d’una vitalitat que no mor. I no es pot obviar el fet (revolucionari)que a la centralista València ens trobem amb gents d'origens castellanoparlants que decideixen ser valencians, nacionalment parlant, i es canvien a la llengua i el sentir de la terra. Així i tot, es podrà al·legar que agafant amb pinces fets positius es pot caure en un infantil autoengany. Doncs sí. Per això ens cal llegir també allò que diu la Ciència Social. I ja fa anys que Bancaixa va editar un estudi sociològic sobre els valors dels valencians. Una de les seues conclusions destacava el grau d'identificació dels valencians amb l’espanyolitat com a superior, fins i tot, a la dels andalusos. Fins ací la veritat oficial: la que el PP i tants esquerrans i nacionalistes derrotistes volen creure. Però més endavant es mostrava com eixa identificació amb Espanya es reduïa imparablement en cada nova generació. Simplement partim del no res i com es deia al documental del Roig al Blau de Llorenç, Francés i Montón, Fuster es va tindre que inventar un país. I en això estem, intentant inventar un nou país.
En aquesta missió una de les eines més poderoses són les Escoles en Valencià. Sense estridències, cada any mouen centenars de milers de xiquets amb els seus pares al darrere. Lentament, els que ens volem hereus de Basset i Fuster, anem teixint una teranyina per tal de construir el País Valencià que volem: més lliure i més just. I també més país.
Evidentment, encara està lluny el moment en què ens trobarem en un front comú de caràcter polític. Per arribar-hi ens cal una nova mentalitat d’unitat i sintesi. Des de baix i pacientment. De la llavor a la flor i d'allà al fruit. Sense saltar-se els escalons per no caure en un etern retorn al fracàs.
Però no podem oblidar que amb una consciència nacional adormida i subdesenvolupada cal actuar nacionalment com es va fer als països colonitzats. El País Valencià serà d'esquerres o no serà. I això vol dir simplement que en un país com el nostre o com Galícia o Veneçuela (a diferència de Catalunya o França) la burgesia té una mentalitat colonial i el seu punt de referència és Madrid. Així, inevitablement (i independentment de les nostres simpaties ideològiques) el lideratge nacional només podrà ser realitzat per les classes populars. La xicoteta i mitjana burgesia se sumaran quan ho vegen clar, mai abans.
Si vam passar del possible roig de la transició al contundent blau dels hereus del Generalíssim i el Borbó, també, igual que no ens han ofegat 300 anys de negació podrem renàixer amb propostes valentes, honrades i esperançadores. Si en 2007 s’aconsegueix alguna cosa doneu-li les gràcies als creadors i als militants, als que uneixen i als que sumen. No espereu iniciatives i innovacions dels buròcrates i els mediocres, dels covards i els acomodats. Fixeu-vos en els que sembren i en els que construeixen: d’ells rebrotarà la vida. Perquè el nostre poble està viu i ben viu i si sabem, i volem, caminarem del blau al roig.
www.lavanc.org |
This work is in the public domain |
|
Re: Del Blau al Roig
|
|
per endavant |
12 mai 2005
|
Molt bo aquest article. Ja era hora de que algu abandonara el derrotisme i s'adonara dels èxits del nacionalisme valencià, que no s'ha de comparar amb la situació catalana, sino amb la que aci teníem abans: un desert enmig de la dictadura.
Això no vol dir que no quede molt a fer, però cal valorar també la faena feta pels que vingueren abans. |
