Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: globalització neoliberal
Folklorisme,frentepopulisme i plataformisme...
09 mai 2005
Publicat a www.lahaine.org .Salut
Folclorismo, frentepopulismo y plataformismo.

x Crespo - La Haine - [ 09.05.05 ]
Tres conceptos que recorren y asfixian los movimientos que se autodenominan anticapitalistas. ¿Maneras de combatir el capitalismo o formas pseudorevolucionarias de manifestar los valores del capital?


Justificaciones: âNo quedarse en el guetoâ? y âllegar a las masasâ?

Muchos colectivos vienen optando por caminos variopintos de âllegar a la genteâ?. Así, se hace habitual ver convocatorias festivas (incluso en el propio nombre) de todo tipo: conciertos, tamboradas, malabares, botellones, etc....entremezcladas con algún motivo reivindicativo. Se suelen dar en fechas señaladas, nada mejor que âun día de....â? para realizarlas; la festividad acompaña y el ambiente también. La comercialidad, el pan y circo, y la deformación hasta límites insospechados de palabras como revolución o disidencia está servida: bienvenido al maravilloso mundo del folclorismo, frentepopulismo y plataformismo. Todxs juntos sin saber muy bien en qué y hacia donde preparan la fiesta que tanto desea la burguesía: que se canalice de esa manera la lucha. Ten cuidado si haces este análisis de la cuestión pues serás un sectario peligroso, un ente aislado y contrarrevolucionario que no quieres llegar a nada ni a nadie.

La cuestión es que todo vale con el fin de âllegar a la genteâ?, si optas por ser consecuente con tus principios e intentar llegar a la gente acorde con tu mensaje, considerando a la fiesta un vicio burgués que beneficia a patronal y estado en todos los sentidos, te quedas âen el guetoâ?. Así es la capacidad limitada de algunos analistas megantiglobalización. Es que las cosas no son o âblancas o negrasâ? les oirás decir (presuponiendo que tú lo piensas), o no âhay que hacer guetosâ? y âvayamos todos juntos a llegar a la genteâ?.

Ante esos bellos mensajes (sin nada de fondo) cabe decir muchas cosas. ¿Las estrategias folcloristas llegan a la gente? Si algo caracteriza a las técnicas folcloristas es la ausencia de un contenido político claro y bien definido. Una cosa es cierta, atraen a la gente, pero.... ¿hacia qué? Con el tiempo comprobamos que semejantes eventos atraen a la gente a la fiesta. La masa consume para, quizás, saciar su sed de revolución. La diversión se centra en torno al consumismo y el descontrol. Los días pasan y las asambleas siguen estando huecas, resultados claros: fiesta 10, militancia y nivel de concienciación respecto a un problema concreto 0.

Como si âllegar a las masasâ? (obsesión marxista leninista que pulula por el ambiente) fuera tarea fácil. Creen, ingenuamente, que el folclrorismo posmoderno basado en el consumo puede romper todas las barreras alienadoras y llegar al âciudadano medioâ?; que fácilmente y en cuestión de horas se puede arrancar de cuajo la influencia de la familia, la escuela, el mercado, los medios de comunicación.... Creen hacer algo âalternativoâ?, cuando en realidad están alimentando el mismo engranaje capitalista que dicen criticar.

Cierto es que los eventos revolucionarios atraen a poca gente. El trabajo del estado democrático ha sido letal a lo largo de estos años para así conseguirlo fomentando los valores de tolerancia y paz social. El proceso de imbecilización al que se ha sometido a la sociedad por vías propagandísticas y empresariales no tiene precedentes. Dada esta situación cualquier convocatoria que no esté hecha por y para la fiesta pierde adeptos, y claro, eso no puede ser.

En base a esto los eventos revolucionarios se prostituyen y adoptan formas posmodernas festivas antes nunca vistas. Si la sociedad está alienada y no le atraen más que los mensajes capitalistas basados en relaciones mercantiles y en el markenting pongámonos a ello. Es así como el proceso de una convocatoria âanticapitalistaâ? empieza a adoptar los valores del neoliberalismo más salvaje. La convocatoria se ve como un producto que hay que vender a costa de lo que sea y para vender no hay nada mejor que mostrar atractivo el producto. La obsesión es llegar a la masa y para ello no hay límites. Un objetivo obsesivo que pone de manifiesto que vale cualquier medio para llegar a x fin y que vacía de contenido revolucionario (si es que alguna vez lo hubo) cualquier actividad. Un escaparate mercantil para vender ârevoluciónâ? puntualmente. El trabajo cotidiano desaparece o si aparece es para prepararse ante estas grandes fechas, para cumplir las expectativas consumistas (por lo visto alternativas) de la gente. Y es que âhay que satisfacer al personalâ? o âa la gente hay que darle lo que le gustaâ?.

Que no se me malinterprete. Creo firmemente que cualquier objetivo revolucionario es llegar a la gente, sino, no tendría sentido. Ahora bien, hay que analizar bien que ese objetivo no sacrifique todo el contenido a mostrar y si las vías que se utilizan llegan realmente al personal. Además, para llegar a la gente no hay nada mejor que el trabajo diario y la constancia militante. Romper el cerco entre los movimientos sociales y la mayoría silenciosa es muy complicado por el aislamiento al que se nos someten el estado y la patronal (no confundir con auto-aislarse). Pero sin duda alguna si esto es posible en mayor o menor medida será por las actitudes y hechos constantes que los militantes de dichos movimientos muestren a la sociedad. Hacer la revolución y contagiarla debe ser el objetivo; no corromperla.

Frentepopulismo y plataformismo

Ante la máxima agradecida a los oidos que supone afirmar âUnidos mucho mejor que separadosâ? se ha creado toda un amalgama de organizaciones frentepopulistas y plataformistas. La aparente y sencilla regla de 3 de que â50 llegamos más que 10â? y de que hay âque dejar las asperezas a un lado buscando objetivos comunesâ? justifica cualquier tipo de coordinación artificial para organizar las convocatorias. La sopa de letras en los carteles está servida en nombre del "realismo".

Así las cosas, es lógico ver que se añadan organizaciones al cartel con una simple llamada de teléfono o un comentario en el bar. Sin analizar cuáles son los fines y los medios que se persiguen (eso qué mas da) todos firman en el cartel. Normalmente ningún colectivo de los que ha firmado curra en la convocaría y sólo asisten (si es que asisten) como pasivos espectadores de algo âque han hecho ellosâ?. Están todos, desde âlos amigos de Maoâ? hasta colectivos que hacen apología del consumo de drogas (pura revolución!). Delegacionismo puro y duro para desembocar en una unidad artificial pues dichas organizaciones convocantes no poseen tal unidad en realidad, en el día a día la coordinación es nula y muy posiblemente los planteamientos políticos son dispares cuando no enfrentados.

Se trata, nuevamente, de hacer atractivo el producto que se quiere vender con el fin de llegar a las masas como sea. Así las cosas, una serie de organizaciones que no posee unidad (a veces ni actividad) realmente aparenta convocar a la sociedad, en una fuerte hermandad, al folcroismo masivo. Hablan de âvisualizar la precariedadâ? haciendo conciertos (¿?). Detestan expresiones como huelga, sabotaje, acción directa, y violencia como herramienta de lucha.

¿Es realmente mejor estar unidos artificialmente sin análisis alguno que estar separados? La unidad, decían los revolucionarios de principio de siglo, ha de hacerse en base a la afinidad y si esa afinidad no existe tanto en la teoría como en la práctica es mejor no forzar uniones que trasmiten un mensaje engañoso y que vacía de contenido revolucionario todo el evento convirtiéndolo en un acto puramente festivo.

En estos ambientes âalternativosâ?, el profundizar en el pensamiento, llegar mediante la razón a unas conclusiones y defenderlas con firmeza se ve siempre como un acto sectario. Por sistema se tiende a evitar la coherencia. Esto conlleva que las incoherencias no se vean como un mal a evitar y que se justifiquen comportamientos, actitudes, que poco tienen de revolucionarias. Se acaba yendo de la mano sin saber hacia donde en post de la âunidadâ? alardeando de abertura de mente (1).

En estos ambientes âaltermundialistasâ? se presume de ser muy abiertos y heterodoxos, cuando en realidad se asumen formas monolíticas de hacer las cosas y se establecen pensamientos únicos. Quien se cuestiona este pensamiento único es acusadx de ser sectarix, intransigente, etc... Una de las formas de hacer las cosas que no se suelen cuestionar es el juntarse junto a partidos políticos, sindicatos o cualquier tipo de organizaciones autoritarias para combatir âenemigos comunesâ?. Se dejan a un lado las diferencias entre los colectivos u organizaciones que forman la plataforma, Es decir, se pierde el contenido revolucionario en base a la âeficaciaâ?. âEficaciaâ? que se convierte en mito, con todo lo negativo que esto resulta, cuando se concede más importancia al âhacer las cosasâ? que al contenido de las cosas que se hacen (2).

En el ambiente âplataformilâ?, como aspectos atractivos a la hora de acercarse a un movimiento político se consideran factores como que haya mucha gente que pertenezca a ese movimiento, la imagen (que no el contenido) revolucionaria, la estética que se vende como movimiento político, que su pensamiento no ponga impedimentos a vicios adquiridos (consumo de drogas, delegacionismo, no profundizar en la reflexiones...) y que no se exija una elevada responsabilidad sino únicamente el apoyo de actividades y actos preparados y planificados por una pequeña parte del grupo que es quien toma las decisiones y la calidad de la estética de la propaganda.

Fruto de esta falta de profundización es el andar siempre a la deriva, sin un trabajo propio, simplemente siguiendo los temas que plantean otras organizaciones o trabajando en los temas de âmodaâ? (Etts, antimacdonalds, legalización de las drogas...). Esto es una muestra de que el colectivo en cuestión no tiene un rumbo ni unos objetivos fijos sino que, a falta de una dinámica, de trabajo propia, hace seguidísimo de los demás.

La simplificación del pensamiento y buscar temáticas âsimpáticas a la poblaciónâ?, âdivertidasâ?, hace que pocas veces se vaya a la raíz de los problemas como son la esencia represiva del sistema, la falacia que supone la democracia o la influencia que el capitalismo ejerce sobre las personas...; la consiguiente interrelación que hay entre éstos y otros factores, en su lugar se tratan temas puntuales de forma aislada y desconexa entre sí (2).

El âreinventarâ? los métodos revolucionarios a la ligera tiene estos riesgos que es necesario señalar y apuntar para no cometerlos. Somos muy dependientes de las estructuras del estado y del capitalismo por lo que tiene que ser útil identificar tales dependencias para intentar combatirlas. Intentar llegar a la gente, al grupo, evolucionar unx mismx, es una tarea complicada que requiere mucho trabajo militante que rechace de facto estas formas viciadas de entender la lucha que tienen que ver más con el propio capitalismo que con su desaparición.
-----------------------------------------------------------

1 y 2: párrafos extraídos de la revista Jake libertario, nº 16 del artúclo Floklorismo y movimiento Libertario. Ãrgano de expresión de la F.I.J.L (Federación Ibérica de Juventudes libertarias).

Nota: para erradicar el problema obsesivo de âllegar a las masasâ? conviene leer La ley del número de Ricardo Mella
------------------------------------------------------------

crespez ARROBA hotmail.com
Mira també:
http://www.lahaine.org/b2lharticulo.php?p=7523&more=1&c=1

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Folklorisme,frentepopulisme i plataformisme...
09 mai 2005
Os felicito por el artículo y espero que este debate se generalice entre las personas con ambiciones revolucionarias. Sobretodo en estos días de raves y love parades, eso sí, contra el capital(sic). Ciertas afirmaciones del artículo son especialmente acertadas y espero que cunda la reflexión.
Salud a todos. Y sobretodo ánimo y a seguir adelante!!!!
Re: Folklorisme,frentepopulisme i plataformisme...
09 mai 2005
Sólo añadir que se echan de menos los debates estratégicos que conduzcan a superar el tacticismo que, creo, está invadiendo a gran parte de las fuerzas sociales.
Re: Folklorisme,frentepopulisme i plataformisme...
10 mai 2005
Que no. Que llevo muchooooosssss años diciendoos que si no se puede bailar, ésta no es mi revolución.
Re: Països Catalans:: el nostre ambit de lluita !!
10 mai 2005
Síntesi de consideracions i resolucions

L'anàlisi d'aquesta ponència parteix de la consideració de l'espai cultural català, com un àmbit de tipus nacional. Aquest àmbit és constituït per l'àrea geogràfica dels Països Catalans, definida amb un caràcter cultural-nacional per tots els científics solvents. Antropòlegs, geògrafs i historiadors han coincidit en aquesta qüestió. Fins i tot aquells estudiosos que posen en dubte la realitat política dels Països Catalans (com Joan F.Mira) qualifiquen el conjunt dels Països Catalans de "nació cultural". Jordi Carbonell exposa la realitat dels Països Catalans, d'una manera sintètica, a la "Crida a la Participació" a aquest tercer Congrés de Cultura Catalana. (D'altres àmbits geogràfics contigus a l'espai cultural català posseeixen trets compartits i poden establir àrees més àmplies, però també més laxes, de producció i de consum comuns. Vegeu en aquest sentit les consideracions entorn de l'espai occitano-català que es a l'apartat correponent al mercat cultural, Tema 15). Es parteix, del fet que la unitat de la llengua catalana és una característica universalment reconeguda per la Ciència; i d'altra banda, del fet de comptar amb una denominació que té una important tradició, la denominació de Països Catalans, que ja és emprada per primera vegada per Benvingut Oliver, valencià de Catarroja, l'any 1876.

El Congrés de Cultura Catalana de 1999-2000 parteix del reconeixement del conjunt dels Països Catalans com a espai cultural-nacional, és a dir, com a àmbit preferent de realització de la nostra producció i difusió culturals i també com a àmbit comú preferent de referents culturals i d'indentitat.

És per això que l'adequació conceptual en qüestions de referents culturals i d'identitat són molt importants. Els errors conceptuals són perillosos, tal com assenyalà repetidament, Joan Fuster. En aquest camp de l'espai cultural-nacional, convé que els òrgans d'expressió del nostre àmbit cultural i especialment els que s'expressen en llengua catalana contribueixin -tal com es fa en tots els espais homòlegs del món- a donar coherència al propi espai cultural. Aquests òrgans han d'informar de manera suficient de la pròpia àrea lingüístico-cultural i han de promoure preferentment la producció pròpia i el coneixement dels referents culturals que s'han anat desenvolupant en aquest territori. Han de portar a terme, doncs, una acció nacionalitzadora. Això és el que denominem en aquesta ponència, "normalització conceptual".

Els mitjans de comunicació i particularment la TV tenen una gran importància en els comportaments. Estudis realitzats sobre les televisions d'arreu del món i concretament dels EUA mostren clarament com són transmesos uns valors a la comunitat a través d'aquest mitjà. Els mitjans de comunicació són una part important del sistema educatiu de les societats hodiernes i els professionals d'aquests mitjans han d'ésser considerats a dreta llei com a veritables educadors.

La recerca gairebé exclusiva de l'audiència (i en algun cas, l'escassa preparació lingüística i cultural d'alguns professionals) ha fet que un cert nombre de programes emesos per les televisions autoanomenades catalanes introduïssin uns usos lingüístics poc favorables a la normalització de la llengua i uns continguts culturals desnacionalitzadors, obstruint així la funció social que haurien de tenir aquests mitjans col.lectius de comunicació. Són massa nombrosos els programes dels mitjans de comunicació actuals (fins i tot en llengua catalana) que, a més de practicar un bilingüisme amorf, provincià i despersonalitzador, en el qual la correcció lingüística és sovint objecte de mofa, utilitzen formes d'expressió desnacionalitzadores.

Aquesta pràctica es pot observar en diferents aspectes. Les referències geogràfiques no corresponen, per exemple, a una denominació que parteixi del propi espai: per a un mitjà de comunicació català, no és adequat que quan es faci referència al nord, no es faci d'acord amb el que correspon a l'àrea geogràfica de la llengua; i els noms dels territoris no s'han de donar tampoc segons visions externes sinó que han de ser autocentrats d'acord amb el territori. La denominació "Levante" (o "Llevant") correspon, per exemple, a una visió centralista madrilenya. El "nord" per al nostre àmbit nacional és la Catalunya del Nord o la regió de Girona a tot estirar (Al contrari, Cantàbria o el País Basc, són el nord per a Castella, però no per a la nostra comunitat cultural-nacional).

El mateix cal dir dels referents culturals, massa sovint no identificats amb l'àmbit lingüístic i cultural català, i sense seguir els criteris de les àrees culturals normalitzades, els mitjans de comunicació de les quals recullen preferentment els referents dels territori lingüístico-cultural (nacional) i els estructuren també segons aquest àmbit. La utilització confusa de topònims i de referents culturals corresponents a una altra àrea lingüística (com es fa en donar indistintament les temperatures del territori català i les de Madrid sense solució de continuïtat) és una forma de provincianisme i no fa altra cosa que desdibuixar l'espai cultural propi d'una llengua i a la llarga crear condicions contràries a la pròpia expressió cultural i lingüística.

Una exposició detallada d'errors d'aquesta mena es pot trobar al llibre "Les principals faltes de sintaxi nacional", publicat per "Llibres del Segle".

Cal, doncs, superar aquesta mena d'errors, i que tot mitjà de comunicació que es plantegi en funció de la comunitat lingüística i cultural catalanes, orienti la seva programació i els seus continguts per a permetre el desenvolupament coherent de la identitat nacional.


Propostes del Congrés de Cultura Catalana sobre normalització conceptual

1. Les referències geogràfiques gobals han de ser coherents amb una visió de conjunt i han de tendir a la normalització conceptual. El bon ús ha recomanat les denominacions normalitzadores i autocentrades. El nom general del territori és el de Països Catalans. El terme "Catalunya" que ha estat proposat per algun autor com a nom de conjunt no sembla el més adequat per al moment actual, ja que els usos més estesos en el moment present poden induir fàcilment a una identificació regional i per tant restrictiva del terme.

2. Els noms de cadascun dels altres territoris principals són:

- Principat o Principat de Catalunya
- País Valencià. El terme "Comunitat Valenciana", poc respectuós amb la tradició històrica, només es podria emprar quan es fes referència a l'entitat administrativa com a concepte distint del de País Valencià. Sempre que no sigui necessària aquesta precisió s'emprarà el terme més clar nacionalment de "País Valencià".
- Illes o Illes Balears i Pitiüses
- Catalunya Nord o, més pròpiament, Catalunya del Nord
- Franja de Ponent

3. Les denominacions dels terrritoris polítics que engloben parcialment els Països Catalans són les següents: Estat espanyol, Estat francès, Estat italià. En la referència a aquestes realitats cal mantenir una diferència clara entre els conceptes i les designacions d'estat i de nació, d'acord amb una terminologia respectuosa amb les realitats nacionals i reconeixedora del caràcter plurinacional d'aquests estats.

4. Essent la comarca la divisió bàsica del territori i més arrelada a les col.lectivitats locals, hauria d'ésser prioritzada com a referent geogràfic, en lloc d'altres referències burocràtiques i administratives (com les "províncies" o els "departaments"). Per a la descripció d'àrees d'influència supracomarcals d'una capital, es pot recórrer al terme regió (per exemple: regió de Girona, regió de Perpinyà etc.). La utilització que es fa alguns cops del terme "demarcació" com a eufemisme per a substituir de manera automàtica la designació de la "província", és només un recurs fàcil que cal esforçar-se a evitar utilitzant d'altres referents més arrelats com la comarca, la regió, la rodalia, etc.

5. En l'enumeració successiva de ciutats (com en la informació de les condicions meteorològiques locals) cal distingir les ciutats del propi territori de les de fora d'aquest territori, tot superant signes de provincianisme o de submissió innecessaris. (Per exemple, si es creu necessari de donar la temperatura de Madrid, s'ha de donar també la de París i la de Brussel.les, com ja fa algun comunicador actualment).

6. Pel que fa a les referències geogràfiques concretes cal tenir en compte que les denominacions s'han de situar a partir d'una orientació autocentrada. El nord, el sud, l'est i l'oest, per exemple, ho han de ser en relació al territori de llengua catalana. (Figueres i Perpinyà són, per exemple, viles del nord o septentrionals; València o Alacant són ciutats del sud o meridionals; Lleida o Fraga són ciutats de l'oest o occidentals, etc.).

7. Cal respectar les formes dels topònims i dels antropònims corresponents al patrimoni històric català. Aquesta qüestió no presenta problemes als llocs on la toponímia oficial ja és, en general, la correcta com al Principat, Les Illes, el País Valencià i Andorra, però en pot presentar per als topònims de la Catalunya del Nord, l'Alguer o la Franja de Ponent i molt especialment per a zones limítrofs com la Vall de Benasc. Cal conèixer i utilitzar els topònims autòctons i correctes com en el cas de la Catalunya del Nord són: Perpinyà, El Voló, Talteüll, Toluges, Costoja, Montlluís, Formiguera, Sallagosa, Pimorent, el Carlit, el Canigó, tot evitant les deformacions grotesques del francès. De manera semblant cal defugir els topònims deformats per l'espanyolització que són utilitzats oficialment en terres pertanyents a l'Aragó i servir-se de les formes autòctones i correctes com Tamarit, el Torricó, Benasc, Castilló de Sos, Gia (o Xia), Gistau, Mequinensa, Vall-de-roures,Beseit, etc. El problema pot aparèixer també a l'hora de denominar topònims de zones pròximes al territori nacional amb una forma catalana consagrada per la tradició, com ara Saragossa, Terol, Conca, Montpeller, Tolosa de Llenguadoc, Carcassona, Narbona, Niça, Ais de Provença, Avinyó, Marsella, Bordeus, Llemotges, etc. La Gran Enciclopèdia Catalana forneix en tots aquests casos la forma correcta.

8. L'ús de la llengua catalana als mitjans de comunicació orals i escrits s'ha d'adequar a una visió autocentrada i normalitzada del territori. Als mitjans de comunicació orals s'han de prioritzar les intervencions en la llengua del país (i molt més encara, en aquells mitjans de comunicació que es defineixen com d'expressió catalana). Cal que els mitjans d'expressió en llengua catalana es converteixin en instruments més conseqüents de catalanització en els usos quotidians d'acord amb la funció educadora que posseeixen. Cal esforçar-se, com es fa en tots els mitjans de comunicació de totes les cultures, per utilitzar un model de llengua adequat a cada situació tot evitant la barreja confusa de llengües i de registres. El respecte a la llengua i a la cultura pròpies han d'ésser normes de comportament exigibles a tots els professionals dels mitjans de comunicació del nostre territori.

9. Les intervencions en altres llengües haurien d'ésser subtitulades o traduïdes, incloent-hi també les que puguin tenir lloc en llengua espanyola o en llengua francesa. Cal fer-les entenedores en territoris on aquestes llengües -conegudes en una part del territori- no són ni oficials ni conegudes. La Catalunya del Nord, per exemple, és part del territori català i els catalans d'aquesta zona tenen dret a rebre un tractament informatiu que no els discrimini. S'han de subtitular (o traduir), doncs, al català els fragments expressats en llengua espanyola perquè puguin ésser compresos també a la Catalunya del Nord, de la mateixa manera que se subtitulen (o es tradueixen) els que són expressats en francès als territoris de l'estat espanyol.

10. Cal prioritzar, en general, la producció cultural en llengua catalana. La producció en altres llengües ha de rebre un tractament especial i d'acord amb la pluralitat de possibilitats de lectura en tot el territori català. Correspon a un enfocament provincià comentar només els llibres en llengua catalana i en llengua espanyola i sense cap criteri de distinció. Cal que els mitjans comentin, d'una banda, els llibres en llengua catalana; i d'altra banda, els llibres en d'altres llengües (no sols en espanyol, sinó almenys també en francès i en anglès) i d'acord amb criteris coherents per al lector que pertany a l'espai nacional català.

11. De manera general, cal que els mitjans de comunicació siguin concebuts com el que són: instruments educatius, i creadors de referents culturals i identitaris. D'acord amb aquesta consideració, els mitjans de comunicació han d'ésser vetllats amb la màxima cura pels organisme responsables, tot treballant -anant més enllà de la competència per les audiències- per garantir les condicions tècniques i de contingut que permetin el seu abast en tot el territori de llengua catalana i esdevinguin instruments vàlids per a la cohesió i la construcció nacionals.
Re: Folklorisme,frentepopulisme i plataformisme...
10 mai 2005
"Fer la revolució te ke ser divertit"",si es ke es posible.Lo negatiu per a mi es tant un militantisme sense gaudir lo més minim, com la diversió com a font unic de transformacio.Salut.
Re: Folklorisme,frentepopulisme i plataformisme...
10 mai 2005
Lector ¿el fondo de qué? Claro que con piedras y plomo se baja al fondo, pero a eso se le llama hundirse.
Re: Folklorisme,frentepopulisme i plataformisme...
10 mai 2005
Una vegada li vaig preguntar al meu avi, que era de la CNT, perquè si els anarquistes estan en contra les banderes ells en tenien una de negre?, si estaven encontre dels símbols i icones què pintava la A dins el cercle? i perquè si estaven encontre dels estats, nacions i fronteres ells tenien la N de Nacional en les seves sigles?
Ell em va mira i em digué: nano, no has entès res.
Re: Folklorisme,frentepopulisme i plataformisme...
10 mai 2005
força bona l'anàlisi, el tema del "plataformisme" vé de lluny
resposta a¿si?.
10 mai 2005
La pregunta la hi deuries de fer,en tot cas, a l'autor.Si et fixes, quan publico, cito la font i l'autor, si apareix. Això no comporta necessàriament que comparteixi en tot o en part el contingut del text.Simplement penso que és bo informar, meditar,polemitzar i debatre positivament entre tots els que utilitzem l'eina.Salut
Sindicat Terrassa