Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Desembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
            01
02 03 04 05 06 07 08
09 10 11 12 13 14 15
16 17 18 19 20 21 22
23 24 25 26 27 28 29
30 31          

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per correu-e aquest* %sArticle
Notícies :: antifeixisme : guerra
Les memòries d'Auschwitz. De l'ocultació a la conmemoració
09 mai 2005
Des de lâalliberament del camp dâAuschwitz per l'Exèrcit Roig, la forma de recordar-lo ha canviat diverses vegades, segons lâevolució de les nostres societats.

Fa seixanta anys, l'Exèrcit Roig entrava al camp dâAuschwitz, a Polònia, alliberant a varis centenars de presoners que romanien en ell. Enfront de lâavanç soviètic, els nazis havien evacuat el camp sotmetent als detinguts a marxes forçoses cap a lâoest, que va ser lâultima etapa de la seva política dâextermini. El veritable descobriment, per lâopinió internacional, del sistema concentracionari nazi tindrà lloc mesos més tard, a la fi de la guerra. Lâemoció, la pietat i la indignació van ser enormes, però efímeres. Després de la guerra, Auschwitz estava lluny de dominar els debats intel·lectuals i polítics.

No era sinó un dels innombrables horrors que havien acompanyat la més assassina de les guerres de tota la història de la humanitat. La necessitat de retrobar una vida normal, de reconstruir països completament arruïnats, de gaudir de la felicitat de la pau era massa forta per a parar-se a pensar sobre els camps dâextermini i reflexionar sobre el seu lloc a la història.

Aquest sentiment es barrejava amb lâeufòria de lâAlliberament, viscuda com un nou triomf de les Llums, i en la persistència dâun prejudici antic, que havia acostumat a les societats europees a lâexclusió i la persecució dels jueus. Relegada per la incomprensió i la indiferència, Auschwitz no podia sinó ocupar un lloc marginal a la cultura de la postguerra, fins i tot a la cultura política de les forces que havien combatut el nazisme amb la major tenacitat i coratge.

La Resistència sâhavia mostrat incapaç de comprendre la naturalesa de lâantisemitisme nazi i no havia sabut combatreâl. Això val per a totes les forces de la Resistència, des dels moviments cristians als partits comunistes, fins als trotskistes, que van perdre en els camps nazis un gran nombre dels seus militants. Eclipsat pel relat dels deportats polítics que havien conquistat la seva aura heroica de combatents, el testimoniatge dels supervivents de la Shoah tot just es feia sentir.

-Culminació del racionalisme occidental

L'Alliberament semblava reconciliar la història amb la idea de progrés, reduint el nazisme a una forma de barbàrie oposada a la civilització moderna. Pocs eren, en aquell moment, els que captaven, en els camps dâextermini nazis, lâexpressió dâuna barbàrie moderna, engendrada per la civilització occidental mateixa. A contra corrent dâaquesta visió, els filòsofs marxistes Horkheimer i Adorn interpretaven el nazisme com la conclusió extrema del racionalisme occidental, una dialèctica negativa que havia transformat la raó dâinstrument emancipador en instrument de dominació, i el progrés tècnic i industrial en regressió humana i social. Adorn definirà la Shoah com lâexpressió dâuna âbarbàrie que sâinscriu en el principi mateix de la civilitzacióâ?.

En Eros i Civilització (1954), Marcuse escriurà, per la seva banda, que âels camps de concentració, els exterminis en massa, les guerres mundials i les bombes atòmiques no són âuna recaiguda a la barbàrieâ?, sinó els resultats desenfrenats de les conquestes modernes de la tècnica i de la dominacióâ?. Contra la tendència reconfortant que consisteix a veure el nazisme com una legitimació en negatiu de l'Occident liberal, considerat com el millor dels mons, els filòsofs de lâescola de Francfort van llançar un sever advertiment. El totalitarisme va néixer al ventre de la civilització mateixa, és el seu fill. Aquesta civilització segueix sent la nostra i seguim vivint en un món en el qual Auschwitz segueix sent possible, fins i tot si és sota altres formes o amb altres objectius. A seixanta anys de distància, el paisatge de la memòria és molt diferent. Lâholocaust està avui al centre de la memòria col·lectiva. El segle XX sâha convertit, a posteriori, en el segle de Auschwitz.

Ahir oblidat o semiignorat com un no-esdeveniment, el genocidi dels jueus ha deixat lloc a una memòria present a lâespai públic de forma gairebé obsessiva, fins a convertir-se en un objecte de testimoniatges, dâinvestigacions i de museus. Inevitablement, la seva memòria ha estat reedificada per la indústria cultural, transformant-se així en mercaderia, en bé de consum. Per a una bona part dels habitants del planeta, la imatge dels camps nazis és la de les pel·lícules realitzades a Hollywood.

Segons el historiador Peter Novick, el record de Auschwitz sâha convertit en una âreligió civilâ? del món occidental, amb els seus dogmes (el âdeure de la memòriaâ?) i els seus rituals (les commemoracions, els museus). En altres temps ignorats i no escoltats, els supervivents jueus de la Shoah estan avui erigits en âsants secularsâ?; els resistents deportats, per la seva banda, han estat jutjats culpables de lluitar per una causa més que sospitosa, una causa totalitària, com ha intentat provar Francois Furet en âEl Passat una Il·lusióâ?, on posava lâantifeixisme en el banc dels acusats, reduint-lo a un producte derivat del comunisme.

-Una memòria mal utilitzada

En definitiva, avui el risc no és oblidar Auschwitz, sinó més aviat fer, després de diversos decennis de rebuig, un mal ús de la seva memòria. Desgraciadament, els exemples són nombrosos. El més indecent està sens dubte il·lustrat per lâestat de Israel que, referint-se a Auschwitz per a denunciar una nova amenaça de aniquilació, ha fet dâell un pretext per a legitimar una política dâopressió sistemàtica dels palestins. Altre exemple dâús dubtós ve dels Estats Units âSusan Sontag ho havia denunciat amb força en la seva última obra. âEnfront del dolor dels altresâ? âon la Shoah ha estat ânacionalitzadaâ? i transformada en pantalla dâuna política de la memòria singularment oblidadissa dels crims en els quals Amèrica no ha jugat el paper dâalliberador sinó més aviat el de perseguidor. Washington, recorda Sontag, abriga un museu de lâholocaust, no un museu de lâesclavitud, del genocidi dels indis o de la destrucció atòmica d'Hiroshima i de Nagasaki.

Lâexemple més paradoxal és el d'Itàlia, on el president de la República ha instituït una âjornada de la memòriaâ? amb lâobjectiu de recordar als jueus deportats cap als camps de la mort, i després ha anat AL Alamein per a commemorar als soldats caiguts combatent en la guerra feixista. Auschwitz i El Alamein: la fi de lâoblit de les víctimes ha coincidit amb la rehabilitació dels seus perseguidors, els hereus de les quals estan avui ben instal·lats al govern. A Alemanya, el país en el qual el treball del dol ha estat sens dubte més profund, els debats molt vius sobre la construcció, a Berlín, dâun lloc memorial (cal dedicar-lo solament als jueus o a totes les víctimes del nazisme?) indiquen que aquesta memòria remet sempre a âun passat que no vol passarâ?.

A França, la memòria dâAuschwitz va ser, durant la guerra d'Algèria, un suport essencial del combat anticolonialista, després, al llarg dâaquests últims decennis, un motor poderós de la lluita contra el racisme. Avui, sota el impacte devastador del conflicte israel-palestí, i quan sâidentifica cada vegada més amb institucions que exclouen, sembla haver perdut molta de la seva força federadora. El fet és que la memòria no està mai fixa; viu sempre en el present, constantment reelaborada en funció dels interrogants, de les preocupacions i dels conflictes de les nostres societats. Ãs en el present on vam construir el seu futur.

* Publicat originalment en Rouge i la traducció al castellà en Rebelión. Traduit al català per www.revoltaglobal.net
Mira també:
http://www.revoltaglobal.net/WEB/noticiaweb_050203.htm

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more