|
|
|
Notícies :: antifeixisme : guerra |
|
Les memòries d'Auschwitz. De l'ocultació a la conmemoració
|
|
|
per Enzo traverso |
09 mai 2005
|
|
|
Des de l’alliberament del camp d’Auschwitz per l'Exèrcit Roig, la forma de recordar-lo ha canviat diverses vegades, segons l’evolució de les nostres societats.
Fa seixanta anys, l'Exèrcit Roig entrava al camp d’Auschwitz, a Polònia, alliberant a varis centenars de presoners que romanien en ell. Enfront de l’avanç soviètic, els nazis havien evacuat el camp sotmetent als detinguts a marxes forçoses cap a l’oest, que va ser l’ultima etapa de la seva polÃtica d’extermini. El veritable descobriment, per l’opinió internacional, del sistema concentracionari nazi tindrà lloc mesos més tard, a la fi de la guerra. L’emoció, la pietat i la indignació van ser enormes, però efÃmeres. Després de la guerra, Auschwitz estava lluny de dominar els debats intel·lectuals i polÃtics.
No era sinó un dels innombrables horrors que havien acompanyat la més assassina de les guerres de tota la història de la humanitat. La necessitat de retrobar una vida normal, de reconstruir països completament arruïnats, de gaudir de la felicitat de la pau era massa forta per a parar-se a pensar sobre els camps d’extermini i reflexionar sobre el seu lloc a la història.
Aquest sentiment es barrejava amb l’eufòria de l’Alliberament, viscuda com un nou triomf de les Llums, i en la persistència d’un prejudici antic, que havia acostumat a les societats europees a l’exclusió i la persecució dels jueus. Relegada per la incomprensió i la indiferència, Auschwitz no podia sinó ocupar un lloc marginal a la cultura de la postguerra, fins i tot a la cultura polÃtica de les forces que havien combatut el nazisme amb la major tenacitat i coratge.
La Resistència s’havia mostrat incapaç de comprendre la naturalesa de l’antisemitisme nazi i no havia sabut combatre’l. Això val per a totes les forces de la Resistència, des dels moviments cristians als partits comunistes, fins als trotskistes, que van perdre en els camps nazis un gran nombre dels seus militants. Eclipsat pel relat dels deportats polÃtics que havien conquistat la seva aura heroica de combatents, el testimoniatge dels supervivents de la Shoah tot just es feia sentir.
-Culminació del racionalisme occidental
L'Alliberament semblava reconciliar la història amb la idea de progrés, reduint el nazisme a una forma de barbà rie oposada a la civilització moderna. Pocs eren, en aquell moment, els que captaven, en els camps d’extermini nazis, l’expressió d’una barbà rie moderna, engendrada per la civilització occidental mateixa. A contra corrent d’aquesta visió, els filòsofs marxistes Horkheimer i Adorn interpretaven el nazisme com la conclusió extrema del racionalisme occidental, una dialèctica negativa que havia transformat la raó d’instrument emancipador en instrument de dominació, i el progrés tècnic i industrial en regressió humana i social. Adorn definirà la Shoah com l’expressió d’una “barbà rie que s’inscriu en el principi mateix de la civilització�.
En Eros i Civilització (1954), Marcuse escriurà , per la seva banda, que “els camps de concentració, els exterminis en massa, les guerres mundials i les bombes atòmiques no són “una recaiguda a la barbà rie�, sinó els resultats desenfrenats de les conquestes modernes de la tècnica i de la dominació�. Contra la tendència reconfortant que consisteix a veure el nazisme com una legitimació en negatiu de l'Occident liberal, considerat com el millor dels mons, els filòsofs de l’escola de Francfort van llançar un sever advertiment. El totalitarisme va néixer al ventre de la civilització mateixa, és el seu fill. Aquesta civilització segueix sent la nostra i seguim vivint en un món en el qual Auschwitz segueix sent possible, fins i tot si és sota altres formes o amb altres objectius. A seixanta anys de distà ncia, el paisatge de la memòria és molt diferent. L’holocaust està avui al centre de la memòria col·lectiva. El segle XX s’ha convertit, a posteriori, en el segle de Auschwitz.
Ahir oblidat o semiignorat com un no-esdeveniment, el genocidi dels jueus ha deixat lloc a una memòria present a l’espai públic de forma gairebé obsessiva, fins a convertir-se en un objecte de testimoniatges, d’investigacions i de museus. Inevitablement, la seva memòria ha estat reedificada per la indústria cultural, transformant-se aixà en mercaderia, en bé de consum. Per a una bona part dels habitants del planeta, la imatge dels camps nazis és la de les pel·lÃcules realitzades a Hollywood.
Segons el historiador Peter Novick, el record de Auschwitz s’ha convertit en una “religió civil� del món occidental, amb els seus dogmes (el “deure de la memòria�) i els seus rituals (les commemoracions, els museus). En altres temps ignorats i no escoltats, els supervivents jueus de la Shoah estan avui erigits en “sants seculars�; els resistents deportats, per la seva banda, han estat jutjats culpables de lluitar per una causa més que sospitosa, una causa totalità ria, com ha intentat provar Francois Furet en “El Passat una Il·lusió�, on posava l’antifeixisme en el banc dels acusats, reduint-lo a un producte derivat del comunisme.
-Una memòria mal utilitzada
En definitiva, avui el risc no és oblidar Auschwitz, sinó més aviat fer, després de diversos decennis de rebuig, un mal ús de la seva memòria. Desgraciadament, els exemples són nombrosos. El més indecent està sens dubte il·lustrat per l’estat de Israel que, referint-se a Auschwitz per a denunciar una nova amenaça de aniquilació, ha fet d’ell un pretext per a legitimar una polÃtica d’opressió sistemà tica dels palestins. Altre exemple d’ús dubtós ve dels Estats Units –Susan Sontag ho havia denunciat amb força en la seva última obra. “Enfront del dolor dels altresâ€? –on la Shoah ha estat “nacionalitzadaâ€? i transformada en pantalla d’una polÃtica de la memòria singularment oblidadissa dels crims en els quals Amèrica no ha jugat el paper d’alliberador sinó més aviat el de perseguidor. Washington, recorda Sontag, abriga un museu de l’holocaust, no un museu de l’esclavitud, del genocidi dels indis o de la destrucció atòmica d'Hiroshima i de Nagasaki.
L’exemple més paradoxal és el d'Ità lia, on el president de la República ha instituït una “jornada de la memòriaâ€? amb l’objectiu de recordar als jueus deportats cap als camps de la mort, i després ha anat AL Alamein per a commemorar als soldats caiguts combatent en la guerra feixista. Auschwitz i El Alamein: la fi de l’oblit de les vÃctimes ha coincidit amb la rehabilitació dels seus perseguidors, els hereus de les quals estan avui ben instal·lats al govern. A Alemanya, el paÃs en el qual el treball del dol ha estat sens dubte més profund, els debats molt vius sobre la construcció, a BerlÃn, d’un lloc memorial (cal dedicar-lo solament als jueus o a totes les vÃctimes del nazisme?) indiquen que aquesta memòria remet sempre a “un passat que no vol passarâ€?.
A França, la memòria d’Auschwitz va ser, durant la guerra d'Algèria, un suport essencial del combat anticolonialista, després, al llarg d’aquests últims decennis, un motor poderós de la lluita contra el racisme. Avui, sota el impacte devastador del conflicte israel-palestÃ, i quan s’identifica cada vegada més amb institucions que exclouen, sembla haver perdut molta de la seva força federadora. El fet és que la memòria no està mai fixa; viu sempre en el present, constantment reelaborada en funció dels interrogants, de les preocupacions i dels conflictes de les nostres societats. És en el present on vam construir el seu futur.
* Publicat originalment en Rouge i la traducció al castellà en Rebelión. Traduit al català per www.revoltaglobal.net |
Mira també:
http://www.revoltaglobal.net/WEB/noticiaweb_050203.htm
|
This work is in the public domain |
