Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: antifeixisme : educació i societat
Seixanta anys de l'alliberament del camp de concentració nazi de Mauthausen
05 mai 2005
VILAWEB

SEIXANTA ANYS DE L'ALLIBERAMENT DEL CAMP DE CONCENTRACIÓ NAZI DE MAUTHAUSEN

dijous, 5 de maig de 2005
Avui es commemoren els seixanta anys de l'alliberament de Mauthausen (Àustria), un camp de concentració nazi en el qual hi van patir l'horror 200.000 persones, entre les quals prop de 8.000 republicans, molts de catalans, com Joaquim Amat Piniella i Enric Marco, i valencians. De tots plegats, en van sobreviure 2.000 i un grapat seran al camp per rebre un homenatge. Entre els qui hi participaran hi ha membres de l'organització catalana Amical Mauthausen i una representació de la revista Sàpiens, que narrarà en un bloc tota l'experiència. Els actes de record es faran diumenge, amb la presència de líders mundials com Vladimir Putin, George Bush, Jacques Chirac, el president austríac Heinz Fischer i l'espanyol José Luis Rodríguez Zapatero. Al camp de Mauthausen, ara convertit en memorial, hi van morir de 1943 a 1945 100.000 persones, la meitat dels que hi van ingressar. Els presos morien de desnutrició, tortures, epidèmies, esgotament, morts a trets per les SS o bé a la cambra de gas. Ara s'ha convertit en un espai dedicat a la memòria de les víctimes del nazisme.



Més Informació:

http://www.ceibm.org/pacoitart0201.html

http://www.guiamanresa.com/amat/

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Seixanta anys de l'alliberament del camp de concentració nazi de Mauthausen
05 mai 2005
Y la Iglesia entonces no llamó a los funcionarios nazis a boicotear las órdenes de sus superiores, ¿verdad? Esta pregunta no he dejado de hacermela, ya que cada vez les costará más tapas a los cuervos de Roma su actividad pro-nazi...
Re: Seixanta anys de l'alliberament del camp de concentració nazi de Mauthausen
05 mai 2005
El Periódico - edició impresa

INTERNACIONAL

05/05/05

REPORTATGE

EL CAU DE HITLER

• EL FÜHRER VA SITUAR EN UN BÚNQUER A WÜNSDORF, A 30 QUILÒMETRES DE BERL�N, EL QUARTER GENERAL QUE EMETIA TOTES LES ORDRES

GONZALO CÃ?CERES
WÃœNSDORF / ENVIAT ESPECIAL

"Aquest és un poble maleït i els seus habitants haurien de sentir vergonya, tancar la porta de casa seva i anar-se'n per sempre", afirma Peter Ellinghaus, de 72 anys, un jubilat de Wünsdorf. Per entendre l'enuig de Peter, abans s'ha de conèixer Wünsdorf. A primer cop d'ull, aquesta localitat és un paradís de la naturalesa, situat a poc més de 30 quilòmetres al sud de Berlín, que compta amb excel.lents vies de comunicació per carretera i connexió fèrria amb la capital alemanya.

Però, com cap altre racó del món, aquest lloc està relacionat amb la guerra i la mort. Des d'aquí es va dirigir la invasió de Polònia, el 1939, que va marcar l'inici de la segona guerra mundial, i totes les altres operacions.

Les ordres eren precises: actuar sense pietat, arrasar-ho tot, com va passar en realitat amb la gran croada nazi, l'operació Barbarroja, el més gran atac militar de la història, amb tres milions de soldats nazis entestats a aniquilar la Unió Soviètica comunista.

PRECISIÓ SORPRENENT

Les ordres es complien amb una precisió sorprenent. Arribaven als diferents fronts des de Wünsdorf, més ben dit, des d'un búnquer construït en un temps rècord, a 60 metres sota terra, i on Adolf Hitler va establir el quarter general de l'alt comandament de la Wehrmacht i els serveis d'espionatge militar del règim nazi.

L'àrea utilitzada es mantenia en total secret i, fins i tot, a dia d'avui, quan es recorden els crims nazis, continua passant inadvertida. "El motiu potser és que els turistes prefereixen visitar els llocs on es prenien les decisions polítiques, però no saben que Hitler tenia contacte directe amb el búnquer de Wünsdorf", declara a EL PERIÓDICO el doctor Peter Jahn, del museu històric de Berlín.


L'existència d'un túnel que unia aquest complex militar amb la cancelleria de Hitler no s'ha pogut demostrar fins ara, però "no hi ha cap dubte que va existir". "No pretendran fer-nos creure que el Führer estava disposat a rebre informació de segona mà sobre la guerra", remarca


Jahn.La feina diària al complex militar subterrani va marcar la vida d'Erich Münchow, exempleat civil en el servei d'espionatge, que tenia la caserna dins del complex militar.

Amb 82 anys, Münchow continua vivint a Wünsdorf. "Ens sentíem molt importants. L'ambient de treball era fantàstic, ens arribaven informacions d'èxits de tot arreu; la victòria final i definitiva seria nostra. Però quan ens van frenar a Stalingrad, tots vam plorar", recorda.

I admet que en aquell mateix moment va començar el compte enrere. "Tots sabíem que, a partir d'allà, la guerra estava perduda", relata. Münchow reconeix que només ara comprèn la dimensió del conflicte: "Una bogeria que no es pot tornar a repetir mai".

Münchow no va viure el final de la guerra als tres búnquers de Wünsdorf --el Maybach I, el Maybach II i el Zepellin--, que eren el cor del complex militar més impressionant construït per l'home per espiar i assassinar sense pietat i amb el cost més baix.

LA IMPUNITAT

"Cap dels que hi van treballar va ser castigat per cap tribunal; cap d'ells va seure al banc dels acustats a Nuremberg. Van viure o viuen sense sobresalts, i la majoria se senten orgullosos del seu passat", assegura María Walsser, de 66 anys, exfuncionària de l'antiga Alemanya comunista (RDA).

Després de la capitulació, els soviètics van ocupar les instal.lacions i hi van establir el seu quarter general per a Occident. Tot i que els vencedors es van preocupar de guardar bé els secrets, per interès propi, sí que es va saber que a l'àrea militar de Wünsdorf hi vivien més de 30.000 persones, gran part d'elles sota terra.

ANTIGA TRADUCTORA

Amb això, va continuar la tradició militar del lloc i, des d'allà, es va planificar i va executar la invasió de Txecoslovàquia, el 1968. Però "els russos tenien coses bones i dolentes", diu Gudun Kendziora, que va treballar com a traductora dels soviètics i que ara atén els turistes que arriben al complex de Wünsdorf.

Quan els soviètics se'n van anar van deixar una enorme muntanya d'escombraries. Quan avui s'hi ingressa lliurement, es prohibeix l'entrada a gran part del terreny, que està minat o contaminat. Aquest és el final momentani del lloc més decisiu, militarment parlant, de tot el món durant el segle passat, des del kàiser fins a la guerra freda.
Re: Seixanta anys de l'alliberament del camp de concentració nazi de Mauthausen
05 mai 2005
a l'igual al Bush se li acudeixen noves idees per Guantànamo (redecora tu vida)
Seixanta anys de l'alliberament del camp de concentració nazi de Mauthausen
05 mai 2005
LA VOZ DE GALICIA

Jueves, 5 de Mayo de 2005

AUSTRIA
SESENTA AÑOS DE LA LIBERACIÓN DE MAUTHAUSEN

AUSTRIA CELEBRA HOY EL ANIVERSARIO DE LA LIBERACIÓN DEL CAMPO NAZI EN EL QUE MURIERON 6.000 REPUBLICANOS ESPAÑOLES.


(Agencias)

Austria recuerda hoy el sesenta aniversario de la liberación del campo de concentración nazi de Mauthausen, donde entre 1938 y 1945 fueron asesinadas al menos 110.000 personas de una veintena de países, entre ellas unos 6.000 republicanos españoles.

Una patrulla de reconocimiento estadounidense llegó el cinco de mayo a Mauthausen, recibida con alegría por los supervivientes, recuerda Hans Marsalek.

«Bailaron los que pudieron hacerlo, se gritó, lloró y cantó; los prisioneros enfermos lloraron de alegría. Fue una alegría inmensa, en todas las lenguas de Europa», relata este austríaco con serenidad, desde sus 90 años.

«Los españoles, sobre todo, estaban esperanzados. Con la caída de Mussolini y Hitler pensaban que le tocaría el turno a Franco», dice Marsalek, quien ha dedicado tres libros a lo sucedido en ese campo de concentración.

Mauthausen, que se encuentra a 180 kilómetros al oeste de Viena, era un campo de concentración nazi de la categoría III, lo que significaba que los prisioneros enviados allí no deberían salir con vida y su mano de obra debía ser explotada hasta la muerte.

El centro de exterminio fue dirigido hasta el final por el alemán Franz Ziereis, un comandante de las SS que los españoles apodaban «el pavo» por su arrogancia, y entre cuyos actos sádicos se cuenta enseñar a su hijo de 12 años a disparar un arma utilizando a 40 prisioneros como objetivo.

Marsalek llegó a Mauthausen en septiembre de 1942 como prisionero político por su militancia comunista, y trabajó junto al catalán Juan de Diego, ya fallecido, en la oficina de administración del campo, lo que le dio acceso a datos sensibles.

«Sabíamos que los rusos y los americanos estaban cerca. Las SS abandonaron Mauthausen el 3 de mayo. A partir de entonces la custodia estuvo en manos de los bomberos de Viena (evacuados en abril cuando la ciudad fue tomada por los rusos)», cuenta.

«Los bomberos nos tenían miedo a los prisioneros, era una relación totalmente distinta a la que teníamos con las SS», rememora Marsalek, así que «el 5 de mayo un delegado de la Cruz Roja Internacional salió rumbo al oeste en dirección a la posición americana en un coche conducido por uno de los bomberos».

CON LOS ALIADOS

Tras la llegada de los aliados, los prisioneros crearon un comité internacional para organizar la situación y pidieron a los estadounidenses que se quedaran ante el temor que las SS volvieran.

Los soldados estadounidenses rechazaron quedare en Mauthausen porque su misión era establecer contacto con el Ejercito Rojo.

«Así que algunos prisioneros, sobre todo los españoles, que tenían formación militar, tomaron el campo con las armas que habían dejado los bomberos», recuerda Marsalek.

Los casi 8.000 españoles que pasaron por el campo, de los que unos 6.000 murieron, fueron un «ejemplo de solidaridad para todos en Mauthausen», señala Marsalek.

A pesar de las condiciones límites de vida, sin apenas alimentación, con jornadas maratonianas en la cantera de granito, donde desfallecer significaba ser rematado a golpes o tiros, los españoles organizaron una red de ayuda que salvó muchas vidas.

ESPAÑOLES

Uno de los episodios que relata el historiador británico David Wingeate Pike en su libro «Españoles en el Holocausto», fue la petición de un minuto de silencio por la muerte del primer español en Mauthausen, José Marfil Escabona, el 28 de agosto de 1940.

Los SS se quedaron tan sorprendidos ante semejante propuesta que accedieron a la petición de Julián Mur Sánchez, que arriesgando su vida, logró el único homenaje público a un muertos en Mauthausen.

Otro ejemplo es el de Enrique García, que ante la orden de un Kapo de que pegase a un compañero, contestó: «sé que significa mi muerte, pero prefiero morir mil veces antes que levantar la mano a un camarada». García fue asesinado tras decir esas palabras.

Los españoles tenían un fuerte sentido de unidad y lograron que sus verdugos les permitieran tener una pequeña biblioteca, un caso único, y que abrieron al resto de los internos.

Además destacó el coraje de Francesc Boix y Antonio García, que trabajaban en el laboratorio fotográfico, que les llevó a guardar centenares de negativos de las matanzas, lo que condenó a la horca a más de un jerarca nazi.

«En 1941 se masacró de forma horrible a los españoles», recuerda Marsalek, que asegura que sólo en ese año murieron más de 4.000 españoles, sucediendo en esa fecha a los polacos como el colectivo nacional con más mortandad.

«Lucharon contra la injusticia dentro del campo, y creo que deben de ser un ejemplo para la juventud española y europea», remacha.
Sindicato Sindicat