Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: sexualitats
Convivència lliure....Amb Matrimoni o sense. Drets civils dels Homosexuals
per Radical Gay	02 mai 2005
El Periódico - edició impresa SOCIETAT 02/05/05 REPORTATGE AMOR AMB MATRIMONI O SENSE • CINC PARELLES D’HOMOSEXUALS REFLEXIONEN SOBRE LA POSSIBILITAT DE CASAR-SE QUAN S’APROVI LA FUTURA LLEI • OPINEN QUE ÉS UNA VICTÒRIA PER A LA COMUNITAT, PERÒ SÓN MOLTS ELS QUE NO PENSEN EXERCIR EL PRET CATALINA GAYÀ BARCELONA
Amb la votació de fa dues setmanes en el ple del Congrés en què es donava llum verda als matrimonis homosexuals, comença un debat social en què una reivindicació històrica de la comunitat gai ara és una possibilitat més. Així, casar-se és només una opció. La comunitat gai celebra aquest primer pas, però són molts els que diuen que no es pensen casar. Altres ho veuen com un somni a punt de complir-se. El tòpic de "la meva mama em mima" i "el meu papa fuma amb pipa" ja no s'aplica més. «ÉS UNA BONA NOT�CIA PER A TOTA LA SOCIETAT» Casar-se, casar-se, segur que no ho faran. Encara que I. M., de 26 anys i assessor de la Comissió Europea, a vegades tingui els seus dubtes i se'ls plantegi. Per I. G., també de 26 anys, no hi ha discussió possible. "No em sedueix. Jo no em veig casat com no em veig amb bigoti. Ja vivim junts, compartim llit i es pot dir que estem casats", explica I. G., que exerceix com a professor a la Universitat Autònoma de Barcelona. Tots dos fa tres anys que viuen sota el mateix sostre i més de set anys com a parella. Les discussions són sobre qui fa el sopar, qui compra aigua o sobre qui ha de canviar el llit. Una parella de fet formada per dos homes. Tot i així, en el seu cas, no tenen pensat exercir el dret de casar-se. "L'aprovació de la llei és un dels avanços més importants que hi ha hagut en el nostre sistema legal, comparable a la instauració de la democràcia o el dret de vot a les dones. Si finalment s'aprova serà una bona notícia per a tots, gais i heterosexuals", explica I. G. «PER A UN NEN LA DONA ÉS MOLT IMPORTANT» "¿Com estàs d'això?" La pregunta l'hi va fer la seva mare. Ell, D. A., de 30 anys i enginyer informàtic, li havia explicat feia uns dies que havia tallat amb la seva parella sentimental: un home. Ella no podia donar crèdit al que sentia. Ni tan sols s'atrevia a dir-li nòvio ni en volia veure cap foto ni saber-ne detalls. Mai més es va tocar el tema a casa. D'això fa cinc anys i els pares de D. A. no han conegut mai cap de les seves parelles. Evidentment, ara D. A. no debat amb els seus pares el projecte de llei per al matrimoni homosexual. Considera que és una victòria per a la comunitat gai, encara que entén que "la societat no està preparada" per assumir-ho. "No ho veuen natural". Ell diu que és sens dubte dels que no es casarien: "Hi ha altres maneres legals de fer partícip un company sentimental dels teus béns. El matrimoni en la nostra societat no implica que hi hagi amor", explica. D. A. ara no té parella. Planteja la paternitat com una cosa que el faria feliç: "El tindria amb una dona i tindria un estatus de pare divorciat. Crec que la figura de la dona és important en l'educació d'un nen". Nous models familiars per prendre'n nota. «ESTÀ BÉ, PERÒ NOSALTRES NO ENS VOLEM CASAR» M. J. no dóna el seu cognom. Diu que ella treballa amb nens en una escola i que la seva vida és privada, només d'ella i de la seva parella: Sandra Lumbreras. M. J. té 29 anys i en fa gairebé cinc que està amb Sandra, de 23 anys i estudiant. La votació al Congrés en què es va aprovar el matrimoni homosexual les ha atrapat en una etapa en què ni l'una ni l'altra saben si es volen casar. Sandra diu contundent que té clar que no. M. J. explica que ella firmaria un paper perquè tots els seus béns passessin a Sandra si ella tingués algun accident. Un paper, sí. Un casament no se sap. Tenen clar que és un cas extrem. Expliquen que es van conèixer treballant en una pizzeria. A Sandra li agradaven les dones des dels 12 anys. Per a M. J., que tenia una relació de set anys amb un home, va ser tot un canvi de vida. El va deixar a ell i fins i tot va aguantar els comentaris de la seva família. "Si fossis drogoaddicta, sabria on portar-te. Així no ho sé". M. J. va aguantar. Ara celebra el projecte de llei: "Està bé que reconeguin els mateixos drets per a tothom, però nosaltres no en volem fer ús". «ENS REBUTGEN SI PLANTEGEM DRETS» "Cadascú ha d'estar amb qui decideixi estar i la llei ho ha de respectar". Gabriel Ibarzábal, mexicà de 26 anys, va canviar la seva opinió d'Espanya --on viu des de fa sis mesos-- la setmana passada quan, després de l'anunci de la proposta de llei que permet el matrimoni homosexual, alcaldes del Partit Popular i també la Conferència Episcopal es van pronunciar en contra i fins i tot van qualificar les parelles gais de "rares i anormals". A l'enuig inicial s'hi va afegir la decepció. La comunitat gai mexicana havia atorgat el desembre del 2004 a José Luis Rodríguez Zapatero el premi mexicà al Mèrit Gai "pel seu respecte a la diversitat sexual". Ell va venir a Barcelona per escriure i pintar i perquè pensava que Espanya estava a l'avantguarda. Avançava com Holanda i Bèlgica, països en què no hi ha discriminació per orientació sexual. "Aquestes reaccions són increïbles. És una qüestió de drets. La comunitat gai és acceptada si és com a consumidora, però rebutjada si planteja drets", diu. Si s'aprova la llei, Ibarzábal pensa casar-se a Sitges, vestit de blanc i negre. "És un somni i un dret". «ENS CASEM A L’AGOST I ENS EN ANEM A MÈXIC» Àlex Soler Roviralta, de 29 anys i traductora en una multinacional, i Claudia Carmona, de 35 i dentista, ja tenen fins i tot la robeta. Intemporal i unisex, perquè encara no saben quan una de les dues es quedarà embarassada ni el sexe del fill. Ja van posar els papers al registre de parelles de fet, i ja hi ha una data orientativa de casament --el mes d'agost--, lloc de la celebració i lluna de mel planejada. Àlex fins i tot llueix un anell de compromís a la mà dreta i Claudia es queixa perquè encara no li ha arribat el seu. Són una parella estable que ja acumula més de sis anys d'història i uns quants de festeig. Es van conèixer a Alemanya i es van enamorar sense pausa. Ni l'una ni l'altra havien estat amb altres dones. Tenien en comú que havien estudiat al col.legi del Sagrat Cor i que estaven en un país estranger per a l'una i l'altra. Àlex, catalaníssima, i Claudia, mexicaníssima. "Nosaltres encara no ens creiem que el projecte de llei es converteixi en realitat. Som una mica escèptiques. Quan s'aprovi, ho celebrarem. Ens casarem a l'agost a Collbató i després ens en anem a Mèxic a celebrar-ho", explica Claudia. Àlex hi està d'acord. Es casen per amor, perquè és un somni i perquè amb aquest estatus podran compartir els beneficis de l'una i de l'altra. No hi ha cap mena de debat ni discussió. Per si no n'hi hagués prou, fa un mes Àlex es va dislocar el colze a Andorra i vam acabar a l'hospital. ¿Què hauria passat si l'haguessin hagut d'operar? Hauríem d'haver localitzat algun familiar perquè jo no consto com a família", reflexiona Claudia.
This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more