|
|
|
Notícies :: immigració |
|
Els Orígens polítics de la Fira d'abril de Catalunya
|
|
|
per Rodolfo Rufián |
25 abr 2005
|
Els orígens polítics de la Fira d'Abril de Catalunya. Usos socials i polítics de perpetuació
de la condició d'immigrant.
LA FIRA s'ha abastit del mite de l'immigrant perpetu, d'aquella ombra que sempre es manté a la frontera. La fira, avui, no expressa altra cosa que la condició de no ser d'enlloc, la instauració d'un espai que només reivindiquen aquells que tenen obscurs interessos creats, i partits polítics que pretenen imposar la seva patent del que ells volen que sigui Catalunya. |
Si la Feria d'Abril de Sevilla és fundada per dos empresaris, un de català i un de basc, a mitjans del segle XIX amb la intenció d'establir unes dates i un espai perquè la burgesia andalusa pogués incrementar els seus intercanvis i per tant els seus negocis. La Fira d'Abril de Catalunya es comença a gestar a l'albirar-se la fi de la dictadura per un polític de l'administració andalusa i per un militar d'alta graduació establert a Barcelona.
L'any 1969, de la mà del tinent coronel Linares es funda a Barcelona la Casa de Andalucía. Un any després, l'aleshores director general de Política Migratòria del govern predemocràtic andalús, Gonzalo Crespo, amb la mirada posada en la imminent arribada de la democràcia i la bossa de vots que podia suposar un andalusisme organitzat al voltant de les cases regionals i encoratjat per la nostàlgia, proposa a la Casa de Andalucía la celebració d'una Fira d'Abril a l'estil de la de Sevilla, però a Catalunya. En aquell moment es comptabilitzen 800.000 catalans nascuts a Andalusia.
El 1971 a Castelldefels es realitza una primera prova del que havia de ser la Fira d'Abril de Catalunya de la mà d'un grup de persones, entre les quals es trobaran els actuals dirigents de la gran Federación de Entidades Culturales Andaluzas en Catalunya, la FECAC. La resposta del públic va sorprendre els organitzadors i va impulsar les properes edicions. Els anys successius es va continuar celebrant a Castelldefels fins al 1978. L'any 1979 es va traslladar a l'Hospitalet i l'any 1980 per primera vegada es celebrà al municipi de Barberà del Vallès, on s'instal·larà fins al 1993. El 1994 es traslladarà al recinte de Can Zam a Santa Coloma de Gramenet, on restarà cinc anys, i passarà un any a Sant Adrià mentre construeixen un recinte fix per a la seva celebració: el Fòrum. En aquest impàs, des de l'edició del 2001 fins a la del 2004, la fira s'instal·larà a la platja de la Nova Mar Bella a Barcelona. Aquest 2005 serà la plaça central del Fòrum, l'escenari de l'esdeveniment, per primera vegada sense la terra de l'alber i sense cavalls.
Paral·lelament el 1980, a les primeres eleccions al Parlament català es presenta el Partido Socialista de Andalucía i aconsegueix dos escons. El nou president de la Generalitat, Jordi Pujol, espantat pel fantasma de Lerroux, comença a subvencionar extraordinàriament l'esdeveniment i els seus organitzadors, la FECAC, rebent la recompensa amb el seu primer bany de multituds a la fira, a l'edició del 1985. El mateix president d'aquesta federació ja dirà en el seu moment que sense Pujol seria impossible que avui dia existís la fira.
En aquells moments, els anhels d'ins-trumentalit-zació política de les administracions públiques, partits polítics i sindicats fan que instal·lin la seva caseta amb molts més recursos que els que podien tenir les mateixes penyes o entitats. De fet, en aquests primers anys, les entitats andaluses no eren gaires i s'havia de recórrer a la invitació d'altres centres regionals, com els extremenys, els manxecs o els murcians, que conformaven un espectacle que ressuscitava els coros y danzas del règim. D'aquesta manera es pretenia que el component folklòric fes menys evident que l'espai de la fira era percebut des dels estaments polítics com un viver de vots de part de la població que votava a les legislatives i s'abstenia a les autonòmiques.
L'Ajuntament de Barberà del Vallès va organitzar, paral·lelament als concerts i espectacles, xerrades i debats al voltant de la immigració, de l'Estatut, de la integració o de la llengua, que portaven a terme experts com Francesc Candel o Josep Maria Huertas Claveria. Aquestes xerrades no van rebre el recolzament dels organitzadors, que opinaven que la fira no era l'espai adequat per a això.
El 1986 el PSC-PSOE contraataca la profusa subvenció de CIU a l'arena de la fira amb la creació d'una altra federació que pretenia desactivar la FECAC i el seu monopoli del sentiment andalús a Catalunya, l'Agrupación de Asociaciones Recreativo-Culturales Andaluzas (AARCA), que fins i tot aconsegueix celebrar una Fira d'Abril paral·lela a Cornellà, tot i que sense èxit. El fracàs d'aquesta acció commina el PSC-PSOE a canviar d'estratègia. Amb les alcaldies de gran part dels municipis de Barcelona i la presidència de la Diputació de Barcelona es funda el Colectivo Crisol, amb la intenció d'elaborar propostes d'acció envers les entitats -que en aquell moment comencen a multiplicar-se nominalment, cosa que no vol dir substantivament, i que etiqueten com a "altres entitats de cultura tradicional i popular"-, fins a arribar al punt que l'aleshores president d'aquest estament, Manuel Royes, es convertirà en l'artífex d'un nou impuls a la fira apropant-la a l'àrea metropolitana i prometent un espai fix i dins de Barcelona per a les futures celebracions.
Ja per aquestes dates, la Fira d'Abril de Catalunya aconsegueix fer-se un lloc en les agendes de tots els partits polítics catalans i els d'àmbit estatal (aquests, per mitjà dels seus dirigents governants a Andalusia), i rebrà el recolzament per part de tots ells -excepte, a estones, d'ERC-, algun dels quals, a més, farà servir per a aquest menester càrrecs públics en benefici del seu propi partit.
El fruit de tot això va ser que les butxaques dels organitzadors s'inflessin d'una manera que va despertar les sospites d'algunes de les entitats que participaven en l'organització, fins al punt d'haver-los de demanar els comptes. Cosa que se'ls va negar rotundament i que va comportar que s'acusés els dirigents de la FECAC de corrupció i llicenciós afany de lucre. A aquestes fundades sospites s'hi va afegir la postura del president de l'entitat, Francisco García Prieto, en contra de la llei del català del 1998, negant-li l'entrada al conseller de cultura Joan Maria Pujals al recinte públic on se celebrava la fira i amenaçant de recollir signatures per derogar la llei. Amenaça que no es va portar a terme, però que va fer augmentar, de nou, el pressupost de la federació.
Davant d'aquesta situació, un grup d'entitats, escandalitzades amb l'actuació dels dirigents de la FECAC, decideixen constituir la Federación de Comunidades Andaluzas, la FAC, com a resposta al que consideraven corrupció econòmica i ingerència política d'una entitat privada.
Un dels pilars en què se sustenta el poder de la FECAC per sortir indemne d'acusacions d'aquest tipus és la pretesa capacitat de mobilització que té. De fet, el mateix president advertirà que mentre tinguin capacitat de convocatòria, els polítics no tindran altre remei que acceptar aquest tipus d'irregularitats. Segons aquest dirigent, la fira rep cada any tres milions de visites. El col·lectiu Contrastant va fer una medició el 2002 en què assegurava que era impossible que la fira rebés més de 455.056 visites. A més, existeixen altres documents en mans de l'administració pública que xifren aquest màxim al voltant de les cent mil persones. Tot i que aquesta informació és de domini públic, encara en aquesta edició s'ha tornat a esmentar la mítica xifra de tres milions que, a l'imaginari català, el remet a la meitat de la població catalana producte de les migracions d'aquesta segona meitat de segle.
Avui dia la fira resulta ser un escenari, no només d'una imaginària caça de vots que any rere any és més ridícula, sinó de l'escenificació d'un suposat conflicte social irresolt -el de les "dues comunitats" enfrontades a Catalunya- del qual no només viuen econòmicament uns quants paràsits, sinó que és l'element on se substantivitza aquesta permanent amenaça lerrouxista que frena literalment qualsevol exigència nacional que passi de la mera reivindicació de la diferencia folklòrica.
La fira s'ha abastit del mite de l'immigrant perpetu, d'aquella ombra que sempre es manté a la frontera. La fira, avui, no expressa altra cosa que la condició de no ser d'enlloc, la instauració d'un espai que només reivindiquen aquells que tenen obscurs interessos creats, i partits polítics que pretenen imposar la seva patent del que ells volen que sigui Catalunya. |
This work is in the public domain |
|
Re: Els Orígens polítics de la Fira d'abril de Catalunya
|
|
per español |
25 abr 2005
|
|
Que conste que la tradición de la rosa con el libro de San Jordi fue idea del general don Miguel Primo de Rivera. |
|
Re: Els Orígens polítics de la Fira d'abril de Catalunya
|
|
per txarnego català |
26 abr 2005
|
Volem les festes d'Iruña (Pamplona) de "San Fermin" a Barcelona!! Totes les festivitats menys la diada de la Ixpanidad son bones i s'haurien d'integrar junt amb les nostres festes tradicionals. Recordem qe el Païssos Catalans som terra d'acollida de diferents cultures.
Festa si, lluita també!!! |
|
Re: Els Orígens polítics de la Fira d'abril de Catalunya
|
|
per per irònic jo! |
21 mai 2005
|
|
d'on has tret, espanyol, aquesta afirmació tan enverinada...? ...sort que ja ens coneixem tots... |
