MayDay 2005 a Barcelona

Aliança dels i les precàries per la Regularització Sense Condicions

“Ser aturat a Marroc significa viure en l’angoixa permanent dels dies i nits que se’n van volant i que ens roben, on les hores s’assemblen tant que es confonen, aparcades en una estació on el viatger està encara sense maletes, sense somnis ni recursos, on ser trenca poc a poc, en l’anonimat, el vincle social. (Ser aturat significa) suïcidar-se en el silenci de la matinada (...). És prendre el camí arriscat de les pasteres, abandonar els amics, deixar la llar, el país, per a sortejar la mort a les ribes de Gibraltar, sortint-ne vencedor molt poques vegades en aquesta recerca on ja no tenim res a perdre�

Associació Nacional de Diplomats/des en Atur de Marroc.

Dues setmanes en vaga de fam, que també són totes les seves hores i minuts i segons, amb les seves nits corresponents, amb la remor de la gana o “la música de la barriga� com a companyia permanent, tal i com diria J., vint anys acabats de fer i fill de Ouarzazad. Dues setmanes en vaga de fam, aquesta determinació – defensar la vida posant-la en perill- que desborda sobremanera els gestos militants a l’ús propis de les societats “democràtiques i benestants�. Dues setmanes en vaga de fam, aquesta incòmoda intervenció estranyíssima i no prevista pels manuals municipals de democràcia participativa: des de fa dues setmanes que ens sacseja a totes...

El 2 d’abril del 2005 -jornada europea contra els centres d’internament per a estrangers, per la llibertat de moviment i pel dret a romandre- no només suposà una intensificació en la pugna que excedeix els marcs jurídics i polítics de cada estat-nació europeu, pugna que es concreta en la construcció d’un moviment que imposi legalment el que de facto ja es practica (la lliure circulació de les persones). Suposà, sobretot, una aliança secreta i intensament viscuda, l’encreuament de les trajectòries vitals i polítiques d’aquells i aquelles que -amb papers o sense- sentim l’estrebada ambivalent de la precarització: com a fre i com a potència, com a límit i com a possibilitat de desafiament.

Possiblement, a partir del 2 d’abril, s’aprofundí i accelerà un recorregut que ja estàvem esbossant. Des del primer de maig del 2004 contra la precarització de la vida (MayDay, MayDay! Els i les precàries es rebel·len!); passant pels punts d’informació sobre estrangeria, aquestes oficines de precarietat obertes per a crear recolzament mutu i també conflicte entorn el procés de regularització extraordinari dels migrants; fins a molts altres actes de complicitat anteriors, encara insuficients si tenim en compte les evidentíssimes transformacions en la composició social dels nostres barris.

Un canvi, tanmateix, ha operat en les accions impreses pel moviment de migrants d’ençà el 2 d’abril: a diferència d’anteriors tancaments de gent sense papers -com els del 2001-, en aquesta ocasió les accions no s’han produït només en esglésies, ni el recolzament de la “societat civil� ha estat el mateix. Quins són els motius d’aquesta diferència? Vol dir que l’acció dels sense papers ha estat inoportuna?

És evident que el marc general que ha definit l’acció dels migrants no ha estat el mateix que al 2001. Avui rebem els impactes del canvi de cicle institucional, amb unes “esquerres� al poder i on el conflicte ja no serveix per a desgastar el PP. Amb la conseqüent minorització mediàtica del conflicte. Amb el mutisme de qui no genera moviment des de i per a l’autonomia social, sinó com a marketing de baix pressupost per a renovar la crisi de representativitat de les formes clàssiques de la política. Amb les nostres pròpies debilitats.

No obstant, els i les sense papers en lluita, com totes aquelles persones que experimenten la precarització de la existència permanentment i en primera persona, no entenen de cicles, ni massa sovint d’allò que els acadèmics anomenen “estructura d’oportunitats�. Certament: la reivindicació “regularització sense condicions� es situa fora de tot consens partidista, rebenta per la meitat els acords entre el veritable tripartit -govern, patronal i sindicats- respecte la gestió de la força de treball migrant. És una exigència que apunta, de ple, al centre d’una regularització amb massa condicions, que fa trontollar el present ordenament gradual –i contradictori- del mercat de treball, que desborda plenament les lògiques també contradictòries del model de creixement capitalista a l’estat espanyol.

El reglament aprovat per l’executiu Zapatero, que s’implementà a partir del 7 de febrer i que es tancarà –atenció- el 7 de maig, no és res més l’expressió legal d’aquestes contradiccions. És, per tant, l’intent equilibrista de casar la necessitat empresarial de garantir la producció i reproducció del capital espanyol, sostingut avui per l’explotació de la mà d’obra barata i sense drets com són els migrants il·legalitzats (construcció, treball domèstic, serveis, agroindústria) i, alhora, la necessitat de disciplinar la força de treball considerada excedent. D’aquí la regularització extremadament parcial; d’aquí la ficció d’Estat de dret on regna l’imperi de la llei, que es torna realitat dolorosa quan s’encarna en els centres d’internament o en les deportacions.

Materialment, la revolta de centenars de sense papers en vaga de fam a Barcelona està essent una acció encertada, pertinent, i en tot cas qui ha fallat és, possiblement, la progressista societat catalana, aquella que al 2001 no dubtà en manifestar-se pels carrers de Barcelona (50.000 persones), aquella representada per les astracanades de Maragall (“Pujol, vagi a veure els vaguistes, sinó ho faré jo�), per les mentides de Clos (“si jo no fos l’alcalde, estaria a les esglésies�), o per les babositats de Saura (“la culpa és de la dreta�). Però no per menys recolzada institucionalment i mediàtica, l’acció col·lectiva dels migrants ha de ser menystinguda, sinó al contrari. Per situar-se fora del consens institucional, per excedir i qüestionar una regularització restrictiva i mercantilista, per ser una aposta material de construcció pràctica de drets, la lluita per la regularització sense condicions ha de ser recolzada, compartida i amplificada pels qui fem de la precarietat conflicte, a partir de la nostra autoorganització, l’exercici de nous drets i la reapropiació directa de renta.

I així està sent. Les aliances estan sent traçades des de baix, en silenci, quotidianament. I malgrat l’aïllament institucional i mediàtic, els canvis es produeixen.

Per una banda, el Ministre de Treball flexibilitza alguns requisits per la regularització, sobretot els referits a l’empadronament. Evidentment, no cediran en la qüestió del contracte de treball (els migrants no són persones, sinó mà d’obra) ni molt menys en l’exigència de certificats de penals (els migrants no són persones, sinó delinqüents potencials). Però encara que febles, i encara amb el risc de dividir el moviment, són concessions que han de ser considerats com a fruit de la lluita: de les accions, de les manifestacions, de les tancades, de les vagues de fam. Concessions que esperem que vagin a més, i que la lluita que té per horitzó la regularització sense condicions aconsegueixi imposar-se al màxim a les lleis de patrons, governants i funcionaris sindicals.

Però no només estem produint canvis institucionals: cal tenir present que, aquesta vegada, els vaguistes no només s’han tancat en esglésies. De fet, a hores d’ara, els tancaments bàsicament s’estan produint en espais del moviment. I això genera canvis: són els que s’estan produint en les nostres subjectivitats -les de totes-, en les formes de lluita i organització –les de totes-, en l’expressió col·lectiva d’un nou recolzament mutu –el de totes i per a totes-. Compartir l’experiència de manifestar-nos junts el 2 d’abril, correcuita obrir els locals i condicionar-los (en els okupats, els inicials recels s’acabaren quan algú digué: “nosaltres també som il·legals, com aquestes cases, la diferència és que aquí tindrem una porta per a defensar-nos de la policia�), els viatges nocturns per a mantes i cartrons, les assemblees comunes, les parades informatives, els torns per a defensar-nos del constant setge policíac (massa detinguts), els acompanyaments, les activitats lúdiques compartides, les hores de vetlla, els viatges a les dutxes, les encartellades, les entrevistes, discussions, els cursos accelerats de català i castellà i tamazigh i urdu i francés i el que faci falta, els tallers de pancartes... Amb major o menor intensitat, experiències compartides entre subjectivitats fins ara escindides, la recreació d’un vincle social a Sants, Poble Sec, Terrassa, Gràcia, Sant Vicenç, Santa Coloma, L’Hospitalet, ...

En un primer moment, i en la lògica de la negociació, semblava més pertinent prendre espais que generessin conflicte a les institucions: esglésies, universitats, espais de l’Administració. Però ha estat evident que el setge governamental ha dificultat enormement aconseguir-los. I aquí ha emergit la potència de compartir els espais autònoms existents: centres socials ocupats i autogestionats, seus de sindicats alternatius, locals del moviment de barris, espais vinculats al moviment llibertari, cases de solidaritat. ateneus de l’esquerra independentista... Espais on res serà igual que abans, i on aquesta aliança secreta i intensament viscuda perdurarà, anant més enllà de la lògica de la negociació.

Tant en la lògica dels canvis institucionals, com en la lògica de la creació de moviment, és necessari tanmateix anar més enllà dels tancaments, acompanyar aquestes accions amb la creació de conflicte al carrer. Les aliances viscudes en el dia a dia, han d’emergir en l’espai públic: l’han de recrear. Calen accions que trenquin l’aïllament, cal demostrar que la lluita que protagonitzen els i les sense papers és la mateixa lluita dels qui ens oposem a la precarització de la vida. Fa un any, 10.000 persones expressaren al carrer les possibilitats de la rebel·lió dels i les precàries. En la Mayday del 2005, aquestes possibilitats s’hauran vist materialitzades en l’aliança dels i les precàries per la regularització sense condicions.

MayDay! Mayday!

Per l’autoorganització dels i les precàries!

Per l’exercici de nous drets!

Per la reapropiació directa de la renta!

MayDay! MayDay!

Regularització sense condicions dels i les migrants!

Llibertat de moviment!

Tanquem els centres d’internament!