Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Març»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
        01 02 03
04 05 06 07 08 09 10
11 12 13 14 15 16 17
18 19 20 21 22 23 24
25 26 27 28 29 30 31

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: antifeixisme : guerra
Judaisme, Israel i Catalunya (Toni Gisbert)
09 abr 2005
Aproximar-nos al model nacional d'lsrael sense posicionar-nos en el conflicte que enfronta aquest Estat amb els palestins i el món àrab és difícil. Però el que intenta aquesta sèrie no és parlar de política internacional, sino esbossar alguns apunts sobre diversos models de construcció nacional.
Article de Toni Gisbert publicat a la revista Lluita*

La primera pregunta que hom es fa quan s'apropa al judaisme és com és possible que els jueus hagin pogut mantenir la seva identitat al llarg de 3.000 anys d'història, la major part dels quals sense un Estat propi i essent víctimes de successives invasions que els van minoritzar en la seva pròpia terra, d'una dispersió per tot el globus (la “Diasporaâ€?), i de dos mil·lenis de genocidi a Europa, el punt algid del qual va ser el nazisme. La resposta es pot intuir en part darrere de la diversitat del judaisme, que tanta perplexitat causa en el dogmàtic mon cristia. Perque sovint horn es pregunta, des de la banda de la tradició cristiana, que és exactament “ser jueuâ€?, que uneix un d'aquells jueus creients tradicionals i el laic, descregut i sarcàstic Woody Allen, per exemple.

El judaisme

«EI fet jueu va mes enlla de la religió»

Primer fet a tenir en compte: el judaisme es el primer monoteisme reeixit de la història. Hi va haver intents anteriors a Mesopotàmia, Egipte i Roma, però era molt difícil que els grans imperis territorials que integraven cultures ben diverses poguessin imposar una religio unifica-da. Tanmateix, I'estat de Juda, petit comparativament pero cohesionat culturalment, si que podia fer-ho. Ara be: que fa que aquesta possibilitat esdevingui una realitat reeixida? La reforma religiosa impulsada des de I'estat per a imposar un monoteisme corn a instrument de cohesio davant I'amenaça exterior. La centralitzacio, pero, no sera suficient: Juda sera
envaida. Pero la religio del Deu unic passara a ser assumida per la classe dominant corn a element de cohesio enfront I'ocupacio i I'exili, i a poc a poc “la ideologia de la classe dominant es la ideologia dominantâ€?. Aixo explica el naixement del judaisme corn a religio, pero el fet jueu va mes enlla de la identificacio amb una religio i, sobretot, d'una manera unificada d'entendre aquesta religio. El segon fet que cal tenir en compte es la destruccio del Temple -I'unic lloc on es podien fer ofrenes al Deu- per part dels ocupants, cosa que implicara, en un proces interrelacionat amb la Diaspora, la no existencia d'una Esglesia ni d'una doctrina unificades: en el judaisme no hi ha un Vaticà, ni dogmes de fe, ni aiahtol-les amb poder per proclamar fatwes ni cap mena d'edictes religiosos d'obligat compliment per als creients. Nomes hi ha estudiosos dels Ilibres sagrats que ofereixen interpretacions i que formen escoles i corrents, pero sense cap autoritat formal sobre la comunitat. Amb el temps i la interrelacio de Ies diferents comunitats jueves amb el seu medi cultural i politic de residen-cia, s'han multiplicat Ies diferents formes d'entendre el judaisme I d'aqui la dita: “dos jueus, tres opinionsâ€?.
Tercer fet: Ies successives ocupa-cions patides faran apareixer el messianisme. Els sectors populars anhela-ven I'arribada d'un cap politic i militar que encapçales la revolta contra els ocupants; els benestants, un messies espiritual, que restauraria I'ordre moral. En qualsevol dels casos, cal destacar que en el judaisme el castig i la recompensa tenen lloc en aquest mon, i no en cap altre mon del mes enlla. La persistencia de I'ocupacio, el fracas de Ies diverses revoltes i la Diaspora con-vertiran en majoritaria la lectura del messianisme corn una restauracio moral, la qual ha de tenir lloc en la Terra i depen no d'un enviat de Deu sino dels mateixos jueus, del seu res-pecte per la Ilei -la Tora i el Talmud- i per Ies tradicions que conformen la identitat del seu poble. En el judaisme no es pot estimar Deu i odiar aquest mon; no hi ha cap dualisme entre una materialitat menyspreable i una espiritualitat superior; no es Deu qui solucionara els problemes de la Terra. El messianisme esdeve aixi una voluntat de tikkoen olam, el principi de «restaurar el m6n», millorar-lo, perfeccionar-lo, mitjancant I'accio de I'home just, la qual contribueix a apropar I'era messianica, I'era de la justicia.
El quart fet que cal tenir a compte es la ll·lustracio. Les revolucions burgeses proclamaren els drets dels ciutadans, i I'emancipacio dels jueus significa la seva adhesio als nous estats emergents. «Ser jueu» passa a ser una questio privada, compatible amb «ser frances» o alemany. D'altra banda, I'empenta de la Il·lustracio alimenta un corrent profunda-ment renovador i obri la porta a una interpretacio laica del fet jueu: ja no implicava necessariament una creença religiosa, sino una moral, entesa com a lectura del mon.
Aquest darrer fet tingue unes consequencies importantissimes: mentre que el cristianisme no va assumir el que implica la I·lustracio fins el Concili Vatica II, i I'islamisme encara es molt lluny de viure un proces de renovacio semblant, el judaisme laicitzat dona lloc a una impressionant onada de pensament, organitzacions i persones que, guiades per aquell principi de restauracio del mon, entes de manera secular, impulsaren en bona part els moviments liberals, progressistes i socialistes. Els principals protagonistes d'aquest proces foren els jueus asque-nazites de I'Europa central i oriental, molts dels quals acolliren amb entusiasme I'ideari socialista.

El racisme d'arrel cristiana

“L'antisemitisme és la reacció contra la II· lustracióâ€?

D'ença del seu naixement, el judaisme ha tingut molt millors relacions amb el mon musulma que amb el cris-tia. I es natural que sigui aixi si tenim en compte que el cristianisme es, originariament, una escissio del judaisme, la qual, per a afirmar-se i creixer, esta obligada a «matar el pare». Crist, cas d'haver existit realment, era jueu, i els primers cristians, una secta jueva. I els famosos primers martirs, aquell que Ner6 llancava als lleons, eren en realitat jueus, castigats per protagonitzar revolta rere revolta contra Roma. El cristianisme no es va començar a separar del judaisme fins el Concili de Jerusalem, I'any 50. No es aquest el lloc de fer la interessantissi-ma -i desconegudissima- historia del naixement del cristianisme, de la seva acarnissada lluita contra la matriu jueva i contra les altres religions amb pretensions d'universalitat amb les quals va competir (si: la cosa podia haver anat d'una altra manera), ni de les raons socials que el convertiren en la ideologia d'estat en un context de crisi del mode de produccio esclavista. El que ara ens interessa es remarcar que el cristianisme ha menat una lluita sense pietat contra el judaisme durant dos mil-lenis (cal recordar les politiques d'apartheid, la Inquisicio, les Croades, les matances en massa, les expulsions de tot Europa, els progrorns, la indiferencia davant la politica dels nazis...?).
Quanta gent sap que els jueus van acollir els musulmans corn a alliberadors i van lluitar amb ells contra els visigots a la peninsula iberica I'any 711? 0 que els jueus sefardites van viure una epoca d'or a I'Africa del Nord sota el califat omeia? 0 que a Palestina sempre hi van viure jueus ininterrumpidament tot i la domina-cio musulmana? La reaccio contra la Il·lustracio va poar en aquest racisme cristia ancestral i va traslladar la seva clau de volta de la religio a la «raça», contraposant una «raça aria» a una «raça jueva» causant de tots els mals: es I'antisemitisme. La translacio -que va tenir lloc precisament alla on havia nascut la Il· lustracio, i on aleshores tenia lloc la reaccio contra ella, I'Alemanya i la Franca de la restauracio postnapoleonica- va tenir efectes gravissims: del judaisme es podia fugir per la conversio; de la «raça», no. I aixi, el nazisme, que va dur el sistema a les seves darreres consequencies, va enviar a la mort persones que no tenien de jueus mes que un avi; pero aixo era prou, perque «ser jueu» es duia «a la sang».

Sionisme i antisionisme

«Entendre el fet jueu, i els motius de la creacio d'lsrael, no implica compartir una determinada politica»

L'antisemitisme mostra corn de profund i arrelat era el racisme antijueu i provoca una reflexio traumatica: si I'emancipacio fruit de la Revolucio Francesa no havia estat mes que un parentesi, un miratge, volia dir que els jueus no podien esperar res de bo tampoc dels nous estats i que, per tant, en necessitaven un de propi. La Shoah, I'Holocaust nazi, va acabar de reblar el clau.
Pero el sionisme va trobar una forta oposicio entre bona part del judaisme, per al qual la restauracio del mon no es podia limitar a un ambit territorial concret, sino que havia de tenir lloc a tot el planeta. Per a molts, el projecte de construir un estat era una traicio. A mes, la Diaspora era formada no nomes pels que descendien de I'exili, sino sobretot per noves comunitats incorporades posteriorment, les quals s'identificaven amb I'estat en el qual residien.
Palestina -segons el nom filisteu que originariament nomes tenia un sentit geografic- havia tingut poblament jueu ininterromput des de feia 3.000 anys, tot i que les successives ocupacions I'havien minoritzat. En aquest territori hi vivia al segle XIX una majoria arab i un conglomerat de comunitats musulmanes, cristianes i jueves. Pero la terra promesa no era per a I'us exclusiu dels jueus. Per aixo la proposta sionista era la creacio de dos estats a la franja palestina: un, la llar dels jueus (tot i que la ciutadania israeliana la comparteixen molts arabs, igual que molts cristians i musulmans), i I'altre, la del poble palesti (els descendents de cananites i filisteus -primer cristianitzats i despres majoritariament convertits a I'islam, tot i que tambe hi queden comunitats cristianes-, i minoritzats pels arabs, arribats el 636, i barrejats amb ells). De la mateixa manera, el Liban va esdevenir I'unic estat majoritariament cristia de la zona. De fet, es tractava de reordenar I'herencia de I'lmperi Otoma, enfonsat despres de la Primera Guerra Mundial, i donar una llar a cada creença. El projecte fou el pla de particio aprovat per I'Assemblea General de les Nacions Unides el 29 de novembre del 1947. L'Agencia Jueva el va acceptar, pero els palestins i els arabs el van rebutjar. Aixi doncs, Ben Gurion, president de I'Agencia, va proclamar I'estat d'lsrael I'any 1948 dins les fronteres reconegudes per I'ONU. La resposta palestina i arab va ser la guerra. Mig segle despres, palestins i arabs estan disposals a recuperar el pla de I'ONU que havien rebutjat.
En els posicionaments respecte a la conjuntura politica recent del Proxim Orient ha pesat, i continua pesant, un antisionisme ancestral que alimenta una perillosa confusio: la de I'actual govern israelia amb qualsevol govern israelia; la del govern amb els israelians; i la d'lsrael amb el judaisme. Tan perillosa corn identificar el conjunt dels nord-americans amb I'actual govern nord-america (una distincio, aquesta, que repeteix insistentment Fidel Castro), el conjunt dels espanyols amb el govern d'Aznar, o els espanyols amb bascos o Catalans. Confusions totes elles que a distancia poden ser comprensibles, pero que en tot cas son imperdonables.
En aquest sentit, horn oblida sovint els pilots israelians que es van negar a bombardejar els palestins tot i ser expulsats de I'exercit; els quatre excaps del Shin Bet (Servei General de Seguretat) israelia que van criticar durament la politica de Sharon en una entrevista publicada en el diari israelia Yediot Ahronot el novembre passat, on defensaven la retirada dels territoris ocupats el 1967. Corn tampoc no es normal que en els darrers 3 anys s'hagi produit a I'estat frances un important augment de les agressions racistes, i que el 70% de les quals hagin estat dirigides contra jueus.
Alguna cosa passa. El govern Bush no es mes pacific que el de Sharon, i ningu no identifica els nord-americans en el seu conjunt amb Bush, ni ningu no criminalitza els cristians tot i que Bush sigui un cristia fonamentalista, ni ningu no questiona el dret dels EUA a I'existencia, -un estat que tambe va neixer, precisament, com a terra d'acollida per a bona part dels perseguits per motius religiosos a Europa. Entendre el fet jueu en la seva complexitat, religiosa i identitaria, i els motius que hi ha darrere de la creacio de I'estat d'lsrael, no implica compartir una determinada politica impulsada per un govern concret. Posar-ho tot en el mateix sac alimenta aquell antisionisme secular i ajuda poc a entendre i resoldre els conflictes.

Judaisme, Israel i Catalunya

Des de la perspectiva nacional catalana, els punt en comu amb les reflexions del judaisme son notables. Per a començar, tambe molts Catalans van esperar que la fi del franquisme representes I'emancipacio corn a poble, que poguerem ser nosaltres mateixos dins d'un estat plurinacional, tot i I'expe-riencia traumatica de segles de discriminacio i opressio. Vint-i-cinc anys despres, cada vegada som mes els que pensem que poca cosa podem esperar d'un estat que, tot i I'evolucio que ha viscut, no ha canviat en allo essencial per a nosaltres corn a poble: I'anticatalanisme no nomes no ha estat extirpat amb la fi del franquisme, sino que ara i ades resorgeix sota noves formes.
I es que, corn els jueus, els Catalans hem estat durant segles «l'enemic interior» d'una Espanya construida sobre la base del racisme mes pregon: en son bons exemples I'expulsio de moros i jueus, I'extermini de la poblacio guanxe de les Canaries i dels indigenes del Carib, i el genocidi massiu dels indis de I'America central i sud. Espanya s'ha fonamentat, per a la seva legitimacio ideologica i cohesio social, en el racisme d'arrel cristiana, des del mite de la Reconquesta fins la Croada franquista.
Davant d'aquesta constatacio, una part important del nostre poble reclama, corn ho reclama una part important del judaisme, una llar nacional propia. I la reclamem en aquell territori on historicament va naixer i es va afirmar el nostre poble. Un territori on no som els unics que hi som: comn els jueus, hem estat minoritzats en algunes parcel-les de la nostra propia terra per segles d'ocupacio. Pero, corn ells, hi hem viscut ininterrompudament des del nostre naixement corn a poble i -en aquest cas, a diferencia d'ells, i a favor nostre- som majoria encara en la major part d'aquest territori. Tanmateix, tampoc no renunciem a les parcel-les on som minoria: perque per a nosaltres la terra te valor per ella mateixa, ens identifica i cohesiona.
Tambe es cert que aquesta terra no es d'us exclusiu nostre: ningu no pot esborrar les consequencies de la historia i, en tot cas, el nostre ha estat sempre un poble d'acollida. Aixi com Israel creix integrant els jueus que hi van a viure-hi, la nostra força es la capacitat d'integracio dels nouvinguts. Volem compartir la terra amb els que han vingut a viure-hi, volem integrar-los en un mateix projecte de pais, i sense renunciar a tornar els noms a les coses i a cada pam de terra.
No volem un pais qualsevol: com els jueus, nosaltres som d'aquest m6n, aspirem a millorar-lo i a fer del nostre un pais millor. I aixo depen de nosaltres: es la cultura del treball, de la voluntat de canvi i transformacio de la realitat mitjançant el compromis i I'esforç individual i col·lectiu.
I tot i que mirem al futur, no oblidem mai la nostra experiencia historica, els segles de persecucio que ens han marcat i als quals, miraculosament, hem sobreviscut. Aixo sovint ens ha fet menysprear la necessitat d'un estat propi, com entre bona part dels jueus. I, alhora, ha creat uns mecanismes de supervivencia que ens particularitzen entre les nacions sense estat d'Europa.

*Toni Gisbert (Mà dreta d’Eliseu Climent, marit de Núria Cadenas, cap d’Acció Cultural del País Valencià i dirigent del Partit Socialista d’Alliberament Nacional).

(I perqué no? amic de Rahola, Washington i Tel Aviv)

**D’una subscriptora indignada.
Mira també:
http://www.es-israel.org
http://www.pilarrahola.com

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Judaisme, Israel i Catalunya (Toni Gisbert)
09 abr 2005
No crec en els teus mites, i en qualsevol cas els sionistes van expulsar i fer neteja etnica a gran part del que es pensaven que els tocava, però ara et pregunto, si haguessis viscut a Haifa des de sempre, primer arriven uns senyors que compren moltes terres als colonialistes turcs, després diuen que t'ajudaran a independitzar-te i finalment després de constants atacs decideixen dir que allò és el seu Estat, tu no et rebel·laries? Jo sí.
En quant a les dades tens algune imprecissions pro-sionistes. La majoria dels atacs racistes a França durant els últims anys no han estat contra jueus, sinò contra àrabs, això sense parlar de les agressions policials.
P.D. El que no entendre mai és com els sionistes es van deixar enganyar per els seus antics exterminadors(europeus cristians) i es van establir creant una colònia pro-europea en el territori on tradicionalment havien pogut refugiar-se dels atacs cristians, la ribera musulmana del mediterrani. On van anar les principals comunitats sefardis al 1492?
Salut, reflexió i revolta!!!
Visca la intifada!!!
Visca Palestina Lliure!!!
Re: Judaisme, Israel i Catalunya (Toni Gisbert)
10 abr 2005
I deixa de ficar-nos els teus panflets sionistes...no tens audiència pel teu proselitisme!
¡Fora nazi-sionistes d'Indymedia!
Ja tenim prou amb el pesat de l'Antiterrorista
Re: Judaisme, Israel i Catalunya (Toni Gisbert)
12 abr 2005
Comparar Israel amb Catalunya, es un símptoma d'estupidesa.
Podem comparar Catalunya amb Palestina, un país que fou ocupat per la força i que viu sota una ocupació (en diferent forma).
Israel no es en cap cas un país obert, d'acollida i d'integració, al contrari, un país racista, discriminador, sense constitució, sense igualtat...
Gisbert, no parlis mai més de Catalunya i Israel! es humillant!
Visca Palestina Lliure, mort al sionisme!
Re: Judaisme, Israel i Catalunya (Toni Gisbert)
12 abr 2005
mor tu gerard, que t'has cregut
Re: Judaisme, Israel i Catalunya (Toni Gisbert)
12 abr 2005
Els arguments victimistes i rendistes de l'holocaust ja no colen... ningú amb dos dits de front admet la salvatjada que Israel du a terme amb els palestins.

A més, no posis a tothom que reclama una llar nacional pel seu poble dins del mateix sac... i molt menys al sac d'Israel, el que Israel fà no es reclamar una llar nacional, el que Israel fà es violar drets humans, es anar contra els principis de la seva propia religió.

Salut i Visca Palestina Lliure!!
Re: Judaisme, Israel i Catalunya (Toni Gisbert)
13 abr 2005
Mira Toni, amb persones com tu, no es cap notícia que l'independentisme de combat, estiga en la marginalitat més absoluta.hi ha persones com tu, que amb aquestes argumentacions,sols feu divisió al mon indepe.Ja us vareu carregar l'mdt al 87, ja heu dividit jir-maulets-endavant, el teu partit el psan deuria donar explicacions per les teues malifetes, però no ho farà perque forma part de l'entramat espanyol per fer dels pp.cc. un llogaret eternament ocupat.Ara comparar-nos amb israel, és de riure, perque no ens compares amb les aspiracions del poble cubà o del rus, creia que encara ereu marxistes¿?Dona records al sionista d'Eliseu i comenta-li que anem a lliurar aquest document als socis d'acpv, als casals i farem campanys de boikot a 3i4 i al temps.
Visca Palestina Independent i Comunista!!
Re: Judaisme, Israel i Catalunya (Toni Gisbert)
13 abr 2005
Sr. Gisbert:
Se'm ha fet força dificultós llegir el seu fastigós article. L’angoixa que creen les persones com vostè només es superable per la que generen a Palestina els tancs del seu lloat exèrcit israelià mentre demoleixen pobles i arrasen camps de cultiu.
És possible que vostè es pense que els catalans som tan idiotes que no sabem què passa a l’altra vora de la Mediterrània? Com pot despreciar d’eixa forma al seu propi poble? De veres pensa que algú no sap que “els jueus van acollir els musulmans corn a alliberadors i van lluitar amb ells contra els visigots a la peninsula iberica I'any 711? 0 que els jueus sefardites van viure una epoca d'or a I'Africa del Nord sota el califat omeia? 0 que a Palestina sempre hi van viure jueus ininterrumpidament tot i la domina-cio musulmana?â€? Per a qui es pensa vostè que parla? Però el més important ací es pregunar-se “I QUÈ?â€? Què vol dir amb això? No s’adona de què nosaltres no sols sabem això, sino que som perfectament capaços de vore que el seu text no és més que una reproducció de les amanides consignes sionistes i ultra-nazis (si,si, ULTRA-NAZIS) i justificacions que tots estem ja farts d’escoltar? El seu discurs adoleix d’un victimisme patètic que ja no es creu ni el qui ho va fundar.
Es sent vostè, com a cristià europeu il•lustrat, en deute amb el judaisme? Dons faça paus amb la seua conciencia, perquè jo no me sento.
El que si sent és que tinga tan poca vergonya d’assimilar la lluita d’alliberament nacional català amb el genocida moviment sionista i l’ocupant estat d’Israel. No s’ho consentim. I li diré per què:
-     Els catalans no treballem per construir un Estat xenòfob ni per suposat basat en cap religió. Si el nazisme va “enviar a mort a persones que no tenien de jueves mes que un aviâ€?; el sionisme envia a mort indiscriminada a persones de qualsevol altra religió que no siga la jueva.
-     Els catalans no volem imposar el nostre projecte nacional exterminant cap altre poble.
-     Els catalans no seriem feliços vivint sobre les tombes dels autèntics pobladors del territori.
-     Els catalans, com a poble oprimit que som, no tenim amics a Nacions Unides, ni mot menys a Washington (Qui eres tu, Toni Gisbert?)
-     Els catalans, com els palestins, som un poble acollidor i mediterrani, i mentre nosaltres donem la benvinguda a totes les comunitats que s’integren; “Israel creix integrant –només- als jueus que hi van a viureâ€?, la resta d’éssers humans son tractats com a bestiar. I si no t’ho creus, et convide a que visites Palestina, en lloc de parlar sense cap coneixement de causa.

Saps què et dic? Que ningú no confon “el govern amb els israeliansâ€?, ni “Israel amb el judaismeâ€? (...i és que continues tractant-nos de idiotes) . Però tampoc confonem als sionistes soberbis i sense escrúpols que van generant confusió i angoixa per allà per on passen. Ens avergonyim de vosaltres.
Desintoxica’t! I no em digues antisemita; què eixa també la sabem ja tots!
Re: Judaisme, Israel i Catalunya (Toni Gisbert)
20 abr 2005
ffffffffffffffffffffffffff
judaisme
20 oct 2005
per que i com a existeixe el judaisme

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more

CNT Girona