|
|
|
Les prevaricacions de la Justícia espanyola
|
|
|
per Antoni Ferret |
04 abr 2005
|
|
|
Encara que caldria dir «prevaricacions dels tribunals». No es tracta pas de «descobrir» res en aquest sentit, sinó de posar en relleu els casos més escandalosos, en ocasió d'haver-se'n produït un més. De vegades val la pena fer una exposició retrospectiva de les coses, per prendre consciència del conjunt del problema. I aquest és greu.
* Va ser fora de tota raó democràtica, o de qualsevol altra, que, en una data que ara no recordo, es vagi condemnar els dirigents d'HB a 7 anys de presó per «haver divulgat públicament un vídeo», en el qual «es feien propostes de pau», i això «durant una campanya electoral». Per molt que les propostes del vídeo fossin d'ETA. Però eren propostes de pau, assumides per un partit polític legal, i era en una campanya electoral, quan, suposadament, tothom pot fer les propostes que cregui convenients.
* Encara es va ensenyar més el llautó (més ben dit: es van ensenyar les vergonyes —i no vull pas dir el sexe), quan es va condemnar un jutge per haver investigat el comportament dubtós d'un alt personatge de les finances, i això perquè era «alt» i perquè era dirigent d'un dels grups financers més importants del país (el Grupo Prisa).
* Més recentment, durant el Govern del PP, i a instàncies d'aquest Govern, es va il·legalitzar un partit basc per «suposades connexions subterrànies amb ETA». Encara que fos un partit representatiu d'un 20 per 100, aproximadament, de la població basca. I encara que aquestes connexions fossin acusacions polítiques, no judicialment demostrades i, en tot cas, més aviat indirectes.
* La història, quasi idèntica, només que amb un altre Govern, s'ha repetit aquests dies amb una agrupació d'electors, pel mateix tipus de suposicions.
Amb aquests exemples queden en evidència tant el Tribunal Suprem com el Tribunal Constitucional. No hi ha la més lleugera impressió que aquestes altes instàncies hagin actuat, en aquests casos, de manera correctament judicial, sinó al servei d'interessos polítics i econòmics altament antidemocràtics. On queda, doncs, la bàsica «separació de poders»? I, doncs, en aquest cas, on queda la «democràcia» espanyola?
Tanmateix, hi ha una cosa pitjor encara, que aquestes actuacions judicials, i és la tolerància amb què s'han deixat passar. La manca de protestes reals, de configuració d'una certa crisi política, tenint en compte que el que estava en qüestió era la mateixa democràcia (la liberal!, entenguem-nos, no ja la real).
Perquè una cosa és que el poder judicial sigui (hauria de ser!) independent, i una altra de molt diferent és que estigui per sobre de tota crítica, com si fos diví. Que els jutges i els tribunals siguin vaques sagrades o que tinguin patent de cors. Si es fa «com si fos així», ve un moment que s'ho creuen, i, quan se'ls fa una crítica, la qualifiquen de «desacato».
Cal, doncs, baixar-los del pedestal, sotmetre'ls a crítica i, quan en facin una d'aquestes, promoure una gran campanya demanant la recusació i la destitució.
Antoni Ferret
http://llengcat.com/aferret |
This work is in the public domain |
