|
|
|
Anàlisi :: altres temes |
|
Un pontificat negatiu
|
|
|
per Antoni Ferret |
03 abr 2005
|
|
|
Potser molts pensaran: «Deixem els morts en pau, que Déu ja els jutjarà com cal.» Però no pot ser. Quan algú ha influït en la Història, cal que la Història el jutgi, d'acord amb els seus elements de criteri. Jo he tingut, tot al llarg d'aquests anys, la sensació clara que Joan Pau II no era el dirigent adequat i no duia les coses com calia. Ara intentaré explicar per què.
Per delicadesa i per elegància començaré pels aspectes positius, que hi són. Ho concretaria en els fets importants següents:
* Haver tingut el coratge de demanar perdó a la societat per les infidelitats i pecats de l'Església al llarg de la seva història. Encara que l'acció va ser molt puntual i tèbia i en absolut suficient en relació al deute acumulat, cal reconèixer-li el valor d'haver-ho fet, tenint en compte que al seu voltant devia ser un afer tabú.
* Haver-se reunit, per primera vegada, en un acte de pregària amb altres dirigents religiosos mundials a Assís. No hi ha hagut una continuïtat escaient, però té el valor d'un primer pas, que ara ja està fet, de cara al futur. (En aquest fet i en l'anterior li valoro sobretot la valentia d'haver trencat motllos vells, que prou calia.)
* Haver publicat, en els primers anys de pontificat, una encíclica monogràfica sobre el subdesenvolupament i el Tercer Món, gènere nou en les encícliques papals, que havia iniciat Pau VI amb la «Populorum progressio». Encara que hi havia algun oblit important, va tenir, també, el valor, aquesta vegada, d'un segon pas, desgraciadament no continuat.
* La seva voluntat missionera, anant pel món, a «cercar la gent» i a trobar-s'hi. La voluntat! Penso que la manera de fer-ho era poc adient: espectacular, superficial, personalitzada. Per exemple: anar diverses vegades a Amèrica Llatina a predicar sense combregar amb la teologia de l'alliberament, producte d'aquell lloc, no era el que calia, crec jo. I no diguem el fet de discriminar, fins a l'últim moment, un país d'aquest continent pel fet de tenir un govern comunista! Però li aprecio la «voluntat missionera».
* I, com a darrer detall, un altre element de valentia: la condemna sense pal·liatius de la guerra contra l'Iraq. En aquest fet no tinc res per objectar-li.
Però, dissortadament, el plat de les mancances és molt ple. Procuraré ser auster, però clar.
* El primer detall negatiu, i principal, és que, en comptes de donar un impuls al corrent renovador sorgit del Concili, i ja en el moment del seu nomenament una mica refredat, va fer des del principi tot el contrari: un procés de restauració (com ha estat anomenat) o de retorn a les expressions de fe i a les maneres tradicionals.
* En connexió amb això, es va voltar d'una sèrie de persones d'aquesta mateixa tendència, i les ha mantingudes, que no han fet altra cosa que multiplicar en tots els aspectes aquest procés de retorn al passat. En canvi ell i els seus col·laboradors han discriminat i marginat centenars de teòlegs renovadors.
* Menystenir, impugnar i gairebé condemnar el corrent teològic de l'alliberament de bona part de l'Església sud-americana ha estat un greu error, que significava deixar de banda el factor més evangelitzador de la seva època.
* La seva condició de polonès, amb les circumstàncies històriques del seu país, ha estat determinant per fer-li adoptar un clar partidisme polític: «condemnar» un sistema i «corregir» l'altre. Com va fer en l'encíclica «Centessimus annos», de 1991.
* Va visitar repetidament països presidits per governants criminals, i s'hi va retratar al costat. En canvi, quan va ser invitat a visitar un gran país oriental, quan aquest tenia un governant honest (un dels poquíssims governants honestos de la història d'aquell país), no hi va voler anar. L'explicació més versemblant era: els governants sud-americans eren criminals però eren catòlics (és a dir: en termes bíblics, eren «fariseus») i el governant rus honest era comunista (en llenguatge bíblic, doncs, era «publicà»). Crist va deixar molt clar que preferia un bon publicà a un mal fariseu, però J. Pau II va fer exactament al revés.
* Una de les seves falles més greus és no haver continuat, durant la major part del seu pontificat, la tradició de la Doctrina Social de l'Església. Aquest pontificat ha coincidit amb la gran degradació social i ecològica del capitalisme de la mal anomenada «globalització». On és l'encíclica que calia (i cal) condemnant fermament els grans abusos antisocials del capitalisme de la seva època? On és la que calia (i cal) condemnant la destrucció mediambiental?
* Cap al final s'ha donat la part més negativa. Ha anat perdent facultats però, poc humil, ha volgut mantenir-se en el lloc. El desgovern que això ha creat ha estat aprofitat pels seus col·laboradors per imposar una línia cada vegada més tancada.
És molt possible que les seves condicions d'eclesiàstic clàssic i de polonès difícilment li permetessin una actuació gaire diferent. Però això ens porta a una reflexió, potser la més important de l'article: el problema principal del papat no és el papa, sinó la mala manera en què és elegit. Mentre no s'elegeixi d'una manera més racional, malament rai.
Ara que descansi en la pau de Déu. I que l'Església pugui tenir un dirigent més competent (i no pas el que la cúpula vaticana tingui preparat). Si no és així, caldrà lluitar... Perquè s'han perdut 26 preciosos anys per a la necessària reforma de l'Església.
Antoni Ferret |
This work is in the public domain |
