|
|
|
|
|
Notícies :: sexualitats |
|
La lluita contra l’homofòbia
|
|
|
per Patrici Larousse |
30 mar 2005
|
|
Família, feina, escola...: l’homofòbia és un càncer que afecta tots els sectors de la societat. Lluitar contra aquest flagell és una urgència. |
|
Actualment, la lluita per l’alliberament gai i lèsbic ja no passa per “explicarâ€? l’homosexualitat (la lluita contra el racisme no explica les altres “racesâ€?, més aviat negaria el concepte mateix de raça), sinó per evidenciar, fer parlar i posar en debat aquell rebuig “visceral, fòbic i per tant considerat com a legÃtim i fora de tota discussióâ€? que comparteix la gran majoria de la nostra societat.
Homofòbia ordinà ria
“L’exercici de l’emancipació ens fa adonar de l’abast de l’opressió.�, aquesta afirmació feminista es pot aplicar sense recança a tot allò que contribuà a la creació del mot “homofòbia�, mot d’altra banda molt recent, vell d’uns deu anys si fa no fa. Aixà com la paraula “homosexualitat� va ser creada al començall del segle XIX per metges alienistes per mor de reprimir o guarir, la paraula “homofòbia� va ser creada per part de lesbianes i gais per tal de comprendre i actuar.
Sorgida de la idea d’alliberament sexual i després de reivindicacions democrà tiques i socials, la lluita per l’alliberament homosexual va topar amb el mur de l’opressió. No n’hi ha prou amb l’adopció d’algunes lleis, una micoia de paciència per part dels homosexuals i una bona voluntat col•lectiva perquè canviïn les coses, ni tan sols amb un canvi radical d’estructura sociopolÃtica (com també passa pel que fa al sexisme o a la interiorització de l’explotació i del treball assalariat).
No és pas aixà com hom es desfà de la vergonya, com es fa sord al menyspreu obsessiu de la cultura dominant, a l’insult recurrent, a l’obligació sempiterna d’explicar-se, ni tan sols si aconsegueix d’inventar-se una manera d’ésser dins un univers on tot és meticulosament heteronormat.
Avui en dia, s’està descobrint la importà ncia dels suïcidis de jóvens, causats pel qüestionament homosexual i la incapacitat “visceral� d’afrontar-lo en l’aïllament, la manca de preparació i l’homofòbia inculcada (aproximadament el 30% dels suïcidis dels 15-25 anys). Perquè a un gai novell, a una lesbiana novella, li fa mal ser-ho, li fa vergonya ser-ho, no ho sap d’entrada que ho és. Una al•lota, un al•lot, un negre, un blanc, una rossa, un pèl-roig ho són d’una manera “evident�, només mirant-se a l’espill, en un món que exhibeix (a ultrança) aquests gèneres i aquests colors. Emperò, aquests últims, aquestes últimes no estan en l’obligació ni de dir-s’ho a si mateixos/es un bon dia, ni d’haver de... “dir-ho a la mare�.
Una lesbiana, de primer, s´ho ha de dir a si mateixa, en la soledat, en haver-se adonat que quelcom no rutllava, sovint sense saber ben bé què. Alguna cosa que té a veure amb una munió de comportaments que, per a les altres, són apresos i esdevenguts evidents, però que per a ella pareixen estranys, la mutilen. Per tant, aconseguir de dir-s’ho a si mateix és ja un primer repte.
I això equival a assumir una cosa de la qual sempre us han dit (directament o implÃcitament) el pitjor, que mai no podria anar amb vosaltres, i que els i les que ho eren es mereixen com a mÃnim la forca. S’entén, doncs, que es tenguen totes les dificultats i totes les resistències per identificar-se.
Per acabar, us han ensenyat l’heterosexualitat, tothom és pressuposat heterosexual, però com deu ser una vida de gai o lesbiana? I com actuar, reaccionar?
Sortir de l’armari
Després, dir-ho als pares continua sent una prova, dir-ho als amics un joc d’atzar, puix que pot comportar una hostilitat moral o, fins i tot, violenta. La famÃlia foragita l’Ãmprobe, l’exclou del cercle familiar, silenci, ignorà ncia, pare obstinadament silenciós en signe de reprovació, mare escampant llà grimes: les reaccions de l’entorn són molt diverses, tot i que, feliçment, hi ha cada colp més sortides de l’armari ben rebudes.
A l’edat adulta, hi haurà la cerimònia de les confessions, haver de dir-ho una i altra vegada. (si no, què dir el dilluns a la cafeteria, quan tothom explica el que ha fet el cap de setmana? Callar i deixar lloc a la sospita, als somrisos de complicitat, al silenci sobtat? Inventar-se una vida?) Després... ser el gai o la lesbiana de l’empresa, del taller, del departament, percebut pels altres com en perpètua gay pride.
Els prejudicis patronals. Si bé és cert que algunes empreses (ironia de l’opressió) veuen en lesbianes i gais persones fadrines disponibles, mòbils, amb necessitats de valoració, creatives i per tant potencialment subjectes a ser sobreexplotades a plaer, la majoria practiquen l’homofòbia en el dia a dia com també la discriminació activa: resumint, un homosexual masculà no és de fiar, una lesbiana poc manejable. Les variacions són infinites, sense parlar dels prejudicis dels col•legues de feina que les organitzacions (sindicals, polÃtiques, electives dins l’empresa) solen ignorar sovint totalment.
Perquè l’homofòbia no depèn només de la ignorà ncia: també està ancorada en reaccions viscerals per part de tothom. El fà stic, la malfiança, la incomoditat no són pas simples disposicions intel•lectuals que un poc de reflexió pot corregir. Pertany a la fabricació de les persones, dels gèneres, especialment a la “fabricació dels mascles� per qui és tan crucial, des de molt menut ja, de no ser una nina, o siga, una marieta. (És genètic el fet que agradi de jugar a futbol o maquillar-se? O de bellugar el cos de manera masculina o femenina?) Sembla que la detenció d’un cromosoma Y o d’òrgans sexuals masculins no és suficient per delimitar allò que és un mascle humà . El llenguatge traeix els nostres dubtes, à dhuc la nostra preocupació, quan parla de la masculinitat com d’un objectiu i un deure. L’ordre “sigues un home, fill meu!� implica que això no és cap evidència, que requereix un treball, un esforç que, segons pareix, no s’exigeix tant a les dones.
Ser un home o una dona vol dir conformar-se, haver estat conformat, a un seguit de comportaments, desitjos, apetències, rebutjos, maneres d’ésser, dominacions, submissions, valoracions i desvaloracions, ço és, ser el producte d’un modelatge i d’una impregnació en el dispositiu dels quals l’homofòbia està integrada. Creure que només cal una mica de bona voluntat (de consciència polÃtica?) i algunes lleis (derogades o votades) és oblidar de prendre en compte l’homofòbia.
Lluitar contra l’homofòbia en una organització revolucionà ria
L'esfera del privat - on les dones igual que les lesbianes i els gais són més oprimides i la seua opressió és més complexa - és on hem de qüestionar els nostres hà bits. La lluita és fonamentalment ideològica contra la societat patriarcal i heterosexista, com també el seu sistema de valors i prà ctiques, la qual cosa exigeix discussions entre tots els companys i les companyes, no només a nivell del lideratge sinó també en la base estructural i de formació de quadres. El prejudici heterosexista s’ha de combatre per part de tots els membres de l’organització. És evident que l’organització no és una illa de la societat socialista del futur surant en el marasme capitalista, i els i les camarades no poden sostreure’s a l'educació i el condicionament absorbits en l'esforç diari de sobreviure en la societat de classe.... Però, cal que la conducta de tothom estiga en harmonia amb els principis sobre els quals ens basam.... Lluitam per crear una organització en la qual el llenguatge, les bromes, la violència personal i els actes d'expressió d'intransigència xovinista no siguen tolerats. Els prejudicis, dintre d'una organització revolucionà ria, concerneixen totes i tots els membres.
Per això, l'heterosexualitat dels nostres membres no s’hauria d’assumir en les nostres discussions internes, ja que fent-ho s'exclouen altres possibilitats tal com ho fa l'educació heterosexista – la qual cosa és equivalent a la "invisibilitat" amb què la societat heterosexista patriarcal condemna la realitat de lesbianes i gais en molts de països.
Tal i com en qualsevol altre assumpte, tots els militants membres de l’organització han d’estar assabentats del treball, participar col•lectivament en la determinació de la lÃnia polÃtica i de la responsabilitat de portar a terme les campanyes i la propaganda cap a totes les à rees de la lluita de classes on siguem actius, la problemà tica lèsbica i gai ha de ser part de les nostres discussions a tots els nivells. Tots els membres haurien de ser educats sobre l'alliberament lèsbic i gai.
publicat al nº12 (febrer 2005) de Revolta Global |
Mira també:
http://www.revoltaglobal.net/WEB/artrg_1208_homofobia.htm
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: La lluita contra l’homofòbia
|
|
per Radical Gay |
30 mar 2005
|
Essencialment estariem d'acord en el que s'expressa més amunt, tot i que hi ha algunes inexactituds que s'haurien de matitzar.
[...] Perquè a un gai novell, a una lesbiana novella, li fa mal ser-ho, li fa vergonya ser-ho, no ho sap d’entrada que ho és.[...]
A veure...jo com a homosexual et diré que això no és exacte. A veure, els homosexuals néixen homosexuals, el tòpic de que els gays "es fan" és fals. Un o una homosexual neix sent homosexual, les raóns són và ries i segons tinc entès hi influeix tant la genètica com l'entorn, però aquest és un altre tema. El que passa és que un neix en una societat fet per i per a homes, heterosexuals i per tant neix en una societat homofòbica, simple, primitiva, neix en una societat d'homes heterosxuals que tenen el poder. En el meu cas sempre he notat "una diferència" en un principi indeterminada i a la que tampoc donava excessiva importà ncia. En un primer moment aquestes diferències senzillament hi són, quan el procés de socialització...és a dir, de repressió social, comença a modelar la personalitat de cada persona, és quan comencen a sorgir els primers problemes. En un primer moment jo era conscient de que jo era diferent en alguna cosa als altres nens, però no donava nom a aquesta diferència, no la etiquetava ni per bé ni per mal. Quan per primer cop t'adones de quin nom dóna la societat a aquesta diferència i quin lloc li dóna és quan calles i et reprimeixes..i a la llarga s'accepta, però no és exacte això de que cap gay sap d'entrada que ho és, si que se sap, el que passa és que primer no es té plena consciència de ser diferent, i de ser membre d'una diferència considerada dolenta per la societat, és un procés complexe que fa que per un o una homosexual, molts dels à mbits de la societat heterosexual i heterosexista no siguin à mbits de llibertat, si no simples presons, des de la familia, passant per l'escola o la universitat.
Jo també voldria aportar algun text que considero interessant:
La identidad masculina se construye en torno al arquetipo de héroe. Sin embargo, el héroe no es más que un macho maquillado con cierta sofisticación simbólica. Y tanto en el macho como en el héroe, la incapacidad afectiva se correlaciona bien con un tipo de identidad masculina agresiva y violenta. En estos momentos, las transformaciones de la identidad masculina definen un escenario de crisis sobre el que las agencias de salud pública y la OMS deberÃan intervenir de inmediato. Respecto a la salud pública, la consigna a emitir de cara a prevenir el problema serÃa: “Ser macho mataâ€?. Y eso en un doble sentido. En primer lugar, las agresiones sexuales y la violencia doméstica plantean un problema sobre el que es preciso actuar con urgencia. En muchos varones se da la tendencia a competir entre sà de manera agresiva. Compiten por lograr el dominio y el sometimiento de los demás (son incapaces de llegar a acuerdos consensuados al respecto). Y ese ejercicio de dominio y control lo dan por supuesto en sus relaciones con las mujeres, hasta el punto de agredirlas cuando ellas pretenden ejercer algún derecho, por pequeño que sea. En un contexto social en el que las prácticas polÃticamente correctas han hecho de los espacios públicos lugares protegidos, algunos varones ejercen su poder de manera contundente en la esfera doméstica, que es el último reducto donde pueden seguir siendo poderosos.
En segundo lugar, queda claro que la identidad masculina clásica (que es la más extendida) es altamente nociva para quienes la ejercen. Una de sus peores consecuencias tiene que ver con un ejercicio de dramatización sobreactuada que implica estrés, tensión y ansiedad. Muchos infartos tienen que ver con ello. La masculinidad, que en la subcultura gay es una metáfora para la construcción erótica del deseo, se convierte en el universo heterosexual en algo real a lo que hay que adecuarse. Hay que ser macho de manera constante, todo el tiempo, sin descanso. Y lo que es más importante: Hay que hacer saber a los otros que se es macho. Hacerles saber que no se admiten intrusiones en su espacio ni en su zona de poder. Esos espacios y esas zonas de poder incluyen a las mujeres. Pero, curiosamente, incluyen también los aparcamientos para coches; hay varones que se pelean por ellos. Y tienen accidentes de tráfico porque no pueden soportar que alguien les adelante. Y tienen accidentes laborales porque entienden que respetar las normas de seguridad es poco masculino. Y padecen alcoholismo por que beber es de hombres. Y mueren por intentar demostrar que no son unos cobardes. Y pelean y matan si alguien menciona a sus madres, porque como varones entienden que deben proteger la honra femenina, por mucho que las mujeres insistan en que no es necesario. Y, por supuesto, se enfadan si su masculinidad es cuestionada; los varones (en especial los heterosexuales, pero no sólo ellos) soportan mal que se les llame maricas.
OSCAR GUASCH
LA CRISIS DE LA HETEROSEXUALIDAD
EDITORIAL LAERTES
Afirma Òscar Guasch en la seva obra La crisis de la heterosexualidad, el següent:
[…] La heterosexualidad es un mito. Una invención. Una patraña. Es un producto histórico y social: el resultado de una época y de unas condiciones sociales determinadas. Porque la heterosexualidad no es universal. Es algo nuestro, occidental, cristiano. Es un acontecimiento de la cultura judeocristiana que sedimenta con la Revolución Industrial y con el Romanticismo, aunque sus orÃgenes se gestan tiempo atrás. Heterosexualidad: un monstruo lingüÃstico.
Ortosexualidad serÃa más correcto, y más lógico. Ortodoxia y heterodoxia. El primer término para quienes viven su sexualidad de acuerdo con lo establecido; el segundo, para quienes discrepan de ello. Heterosexualidad: Un error histórico que condiciona negativamente la vida afectiva de millones de seres humanos y que limita la expresión de sus afectos y de sus emociones. […]
Y segueix dient el llibre:
[…] La heterosexualidad es un mito, un relato, una historia sagrada. Y se ajusta bien a las funciones sociales del mito: Cumple con la tarea de explicar el mundo. En este caso, el mundo del deseo y de los afectos. En tanto que mito, también sirve para garantizar la estabilidad de las cosas; la heterosexualidad justifica un orden social intocable. Intocable porque no se cuestiona ni tampoco se evalúa; se acepta sin más como se aceptan los mitos. La heterosexualidad es el relato que nuestra sociedad emplea para explicar y entender el deseo. Es un mythos: Una narración transmitida oralmente y mediante libros sagrados.[…]
[...] La sexualidad, como la alimentación, siempre ha sido una cuestión de gusto, de paladar. Hasta el siglo XIX la sexualidad tiene un estatus social semejante al de la alimentación. Las personas se alimentaban sin más restricciones que las que imponÃan los ciclos agrÃcolas, la religión y las tradiciones culinarias. El doctor Kellogs y su anatema contra la carne introducen en la alimentación el fundamentalismo gastronómico. En adelante nada será igual; el mundo queda dividido entre omnÃvoros y vegetarianos. Pero los argumentos en favor de unos y de otros ya no tienen que ver con opciones religiosas o culturales. Desde entonces, es la ciencia positiva quien decide ( con la medicina en la cabeza) cuál es la alimentación saludable y por ello buena, recomendable.
Hasta el siglo XIX las personas preferÃan unos u otros manjares. Pero de ello no se derivaban diferencias sociales importantes. Nadie era distinto a los demás en función de su opción culinaria. Con la sexualidad sucede lo mismo que con la alimentación: Hasta el siglo XIX nadie era distinto de los demás en función de sus gustos sexuales. Pero la intervención medico-psiquiátrica en el ámbito de la sexualidad viene a alterar ese estado de cosas. Desde entonces, la sociedad ( y desde los años sesenta, los gays i lesbianas) pretende que a cada práctica sexual concreta le corresponde una identidad social especÃfica. Afirmando la diferencia se ha preparado la desigualdad.
La identidad vegetariana y la heterosexualidad son inventos contemporáneos. Desde hace unos 150 años, vegetarianos y heterosexuales saben lo que son. Pero no antes. Antes de la heterosexualidad no hubo nada. Las personas amaban en función de sus gustos y de sus situaciones sociales. Amaban del mismo modo que comÃan. Quizás preferÃan uno u otro plato, una u otra experiencia sexual, pero no podÃan saberse vegetarianos ni heterosexuales porque ni lo uno ni lo otro existÃa. Las identidades sexuales, como las gastronómicas, son un invento reciente. En consecuencia, en un contexto social que legitima el orden social en términos religiosos, las personas sólo podÃan saberse pecadoras. Pecadoras por quebrar el ayuno cristiano. Pecadoras por cometer actos de sodomÃa.[...]
"LA CRISIS DE LA HETEROSEXUALIDAD"
OSCAR GUASCH
EDITORIAL LAERTES
I aquest és un text meu que vaig escriure fa temps:
PER QUÈ EL DRET CIVIL AL MATRIMONI I A L'ADOPCIÓ SÓN UN ABSOLUT FRACÀS PER AL COL.LECTIU HOMOSEXUAL:
Durant molts anys el col.lectiu homosexual ha lluitat per ser, per aportar quelcom diferent, per fer visible i reconeguda la seva igualtat en la diferència. Nosaltres, els homosexuals, no som iguals que els heterosexuals, som diferents, iguals en drets i deures, iguals en legitimitat, iguals en dignitat i llibertats però diferents. I jo em pregunto: Per a què volem el matrimoni heterosexual i la filiació heterosexual?
Estem alliberant-nos o ens estem limitant al mimetisme? Estem lluitant per ser nosaltres mateixos o estem lluitant per ser com ells? Ens estem afirmant com a diferència subversiva amb un potencial incontestable per a transformar d'arrel la realitat social i cultural o anem a remolc de la mediocritat heterosexual? Mirem les estadÃstiques de separacions, divorcis i matances en els si del matrimoni heterosexual i no podrem més que constatar que la familia fonamentada en el matrimoni com a unitat reproductiva, el matrimoni com a tradició cultural i primera estructura de la cultura occidental judeocristiana i capitalista, és un absolut fracà s. La cultura occidental i la seva tradició del matrimoni no tenen ja validesa ni legitimitat. El matrimoni i la relació sexual heterosexual com aunitat reproductiva per a mantenir l'espècie, ja no és necessà ria, hi han altres mètodes reproductius d'última tecnologia que situen al matrimoni i el sexe coitocèntric en un segon lloc lluny de ser una necessitat. Jo penso que el col.lectiu Gay haurà fracasat estrepitosament i haurà firmat la seva sentència de dissolució si limita la seva lluita per la llibertat en el mimetisme envers estructures culturals de la majoria heterosexual que es demostren fracasades. Penso que la nostra labor és anar més enllà , crear un model de convivència nou, innovador, diferent de tot el que coneixem, trencador amb la moral, els principis i tradicions culturals i les estructures capitalistes, tenim un potencial subversiu i innovador que ha de sortir, que ha de crear, està cridat a crear quelcom de nou, el mimetisme és el fracà s, la mediocritat, la creació al marge del que està establert és la llibertat. No ens conformem a ser com ells, siguem nosaltres, aporten quelcom de nou...ensenyem al món que hia ha altres formes de viure al marge del que ja coneixem, el matrimoni no és més que la primera causa de divorcis, i aquesta frase en to de conya de Groucho Marx és la constatació de l'absolut fracà s que suposa aquesta institució cultural com a forma de vida. |
|
Re: La lluita contra l’homofòbia
|
per Chipi
chipi-16@hotmail.com |
07 ago 2005
|
FOBIAS……..?
O formas de discriminación, O presión social para que nadie persista en su intención de ser diferente y salirse de la ¡ Norma social ¡
Ya que una sociedad formada por borreguitos es más fácil de domeñar, controlar y poner en estado de trance consumista.
La lucha contra estas fobias sociales ya sean de sexo, raza, nacionalidad etc., apenas empiezan a ser parte de la sociedad, ya que surgen por el desprecio, la ignorancia y la falta de respetó mutuo.
Estamos acostumbrado a que la desigualdad sea tradición, a someter personas a una prisión de pensamientos por que no pertenecen a nuestra igualdad. Estas fobias o discriminaciones como la racial con su mejor expresión de esclavitud en la actualidad nos parecen una aberración.
La Homofonía cuando nos parecerá una aberración?
La lucha contra las fobias empieza, por independizarnos de las ideas que nos han impuesto o colado, ya que pertenecemos a una sociedad de libertos esclavos a nivel de ideas, pues una sociedad tan mediática como la nuestra es fácil insertar ideas mermadoras de independencia, lo cual construye la peor vejación que un ser humano se inflinge a si mismo, Cuando traiciona su integridad tratando de encajar en una sociedad de ignorancia, ávida de igualdad.
Si somos o nos consideran diferentes, pagamos un precio que es el de nuestra propia vida (suicidio psicológico).
No seremos libres de conciencia si enseñamos a nuestros hijos un suicidio psicológico, por falta de igualdad y respeto humano, a considerar a las personas iguales por encima de su condición sexual, política o lo que sea, la esencia de la aceptación debería ser lo que ofrecemos como prójimo, lo que llevamos dentro y no lo que demostramos como hombres, mujeres u homosexuales.
Es muy agotador tener que fingir, enseñar lo que no somos y todo por un mendrugo de aceptaciones por parte de una sociedad sedienta de
Autenticidad.
Cuando aprendamos que la capacidad de los seres humanos no tiene sexo, ni color, ni nacionalidad,….. Sino sensibilidad, iniciativa, lógica etc., Podremos pensar en la igualdad de las diversidades. |
|
|
