|
|
|
Notícies :: antifeixisme |
|
¿Quan demanaran perdó els feixistes criminals?
|
|
|
per Vicenç Navarro, Catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra |
28 mar 2005
|
El Periódico - edició impresa
28/03/05
ARTICLE DEL DIA // OPINIÓ
¿QUAN DEMANARAN PERDÓ?
• A Xile, els que van col.laborar amb la dictadura es comencen a excusar. A Espanya, encara no
VICENÇ Navarro
Catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra |
Durant els anys del Govern d'Unitat Popular de Salvador Allende vaig assessorar aquell Executiu xilè treballant amb el meu bon amic Gustavo Molina (que dirigia el Servei Nacional de Salut i també era el metge personal del president Allende) en les reformes sanitàries orientades cap a l'expansió de la cobertura a les classes populars. També vaig col.laborar amb Hugo Behm, un dels epidemiòlegs més coneguts de l'Amèrica Llatina i degà en aquella època de l'Escola de Salut Pública d'aquell país, una de les millors del continent. L'11 de setembre de 1973, quan va tenir lloc el cop militar contra el Govern democràticament elegit, jo era de vacances a Baltimore (EUA), la ciutat on estava ubicada la Johns Hopkins University, de la qual estava en excedència per assessorar el Govern xilè.
Aquell dia, Molina, Behm i molts amics meus van ser detinguts, torturats i empresonats en condicions atroces juntament amb milers de xilens que havien col.laborat amb el Govern democràtic. El rebuig a aquell cop militar va ser mundial. Als Estats Units, l'Associació Nord- americana de Salut Pública (que va condemnar el cop i el suport que li va proporcionar l'Administració de Richard Nixon) va nomenar Behm (pres en un camp de concentració) president honorari, en un acte de solidaritat internacional.
A través dels seus familiars vaig poder anar seguint el terror i la brutalitat d'aquella dictadura, i també el silenci de l'establishment xilè (les Forces Armades, la Policia, l'Esglé- sia, la Judicatura, la premsa i altres mitjans d'informació, i la universitat, entre d'altres) davant dels abusos de la dictadura, realitzats d'una manera sistemàtica i com a part de la seva política del terror.
Vint-i-cinc anys després, veus aïllades primer, i representants institucionals després, han començat a trencar el silenci, i de mica en mica han anat admetent l'error i demanant perdó per participar en aquell terror, o pel seu silenci i complicitat amb aquella horrible violació dels drets humans. Per a mi és una alegria que es publiqués un testimoni d'aquells fets tal com ha fet la Comissió sobre Presó Política i Tortura, i que els mitjans d'informació espanyols hagin anat donant àmplia i completa cobertura d'aquell terror. Però he d'admetre que aquestes notícies em creen també una enorme frustració. ¿Per què?
LA RAÓ és que vaig viure un altre Xile al meu propi país molts anys abans. El 1936, un cop militar a Espanya va interrompre un altre Govern democràticament elegit en el qual milions d'espanyols, inclo- ent-hi els meus pares i familiars, havien dipositat la seva confiança i les seves il.lusions de crear un món millor per a nosaltres, els seus fills. Aquell compromís seu els va valer una enorme repressió. Jo en vaig ser testimoni. Primer en els meus pares, familiars i milers i milers d'espanyols; i més tard en mi mateix (quan als anys 50 i principis dels 60 vaig lluitar en la clandestinitat contra aquella dictadura fins que vaig haver d'anar-me'n del meu país per iniciar un llarg exili).
En realitat, la dictadura que aquell cop militar va establir va ser fins i tot més brutal, si es pot, que la pinochetista. La conculcació dels drets humans tals com violacions, vexacions sexuals i tortures eren pràctiques comunes entre les tropes franquistes i els aparells repressius de l'Estat. I quan vaig tornar de l'exili gairebé ningú en parlava. S'havien oblidat, entre altres fets, les arengues del general Queipo de Llano en què incitava les seves tropes a violar les dones republicanes com a demostració de la seva virilitat.
I les horribles tortures i experiments mèdics que es realitzaven sistemàticament als presoners en els camps d'extermini i de concentració franquistes al nostre país. S'havia oblidat també la tortura sistemàtica durant la dictadura a les seus de la policia política, la Brigada politicosocial, realitzada amb un sadisme increïble per la seva crueltat, i que va portar al suïcidi de no pocs detinguts.
Però el que ha passat a Espanya ha estat fins i tot pitjor que l'oblit. Hi ha hagut una tergiversació sistemàtica de la nostra realitat, negant la naturalesa d'aquell terror. Queipo de Llano i molts altres generals colpistes, incloent-hi Franco, continuen sent homenatjats en monuments, carrers i places del nostre país. I aquí, a Espanya, gairebé 70 anys després de l'inici d'aquelles injustícies, i 25 després de l'establiment de la democràcia, cap institució conservadora relacionada amb la dictadura ha reconegut l'error ni ha demanat per- dó. Aquest és el meu desfici i la meva frustració.
¿COM ÉS que les Forces Armades no han demanat perdó per la seva participació en aquelles atrocitats, ni han condemnat el cop, ni han homenatjat els militars lleials a la República? ¿Com és que l'Església no ha demanat perdó pel seu suport i benedicció a aquell cop i a la dictadura sagnant que va establir, plenament conscient de la violació dels drets humans en què va participar? ¿Com és que la judicatura no ha demanat perdó no només pel seu silenci, sinó pel manteniment d'unes lleis repressives que van dictar les seves sentències? ¿Com és que grans sectors del món empresarial no han demanat perdó pel seu aprofitament de l'absència de drets humans tan essencials com el de sindicalització, imposant salaris molt baixos i condicions laborals molt deteriorades durant la dictadura? ¿Com és que els mitjans d'informació conservadors no han demanat perdó pel silenci mantingut durant tots aquells anys, tot i que coneixien la brutalitat d'aquell règim? ¿Quan demanaran perdó aquells intel.lectuals que van mantenir silenci escudant-se en un inexistent equilibri de brutalitats entre els dos bàndols del conflicte?
¿Fins quan durarà aquesta situació? |
This work is in the public domain |
|
Re: ¿Quan demanaran perdó els feixistes criminals?
|
|
per Memòria de catalans |
28 mar 2005
Modificat: 02:53:00 |
 |
 |
 |
Es deu referir també als crims contra les criatures i persones indefenses en els primers bombardejos de la història contra població civil.
Els nazi-feixistes es van acarnissar contra el poble català amb assassinats massius sense precedents.
L'Estat espanyol no pot perdonar les víctimes selectives d'una guerrilla basca i nosaltres hem de perdonar els crims salvatges de l'exèrcit franquista? |
Mira també:
http://www.llibertat.com
|
|
Re: ¿Quan demanaran perdó els feixistes criminals?
|
|
per Cero |
29 mar 2005
|
Em consta el gran moviment de denúncia sistemàtica per part del poble que s'ha fet incansablement durant anys a aquestos països. Aquesta és potser la resposta.
Pot ser, la pregunta no ha de ser quan demanarán perdó, sino quan demanarem justícia.
Mentre els jutges super estrella de la audiència nazional es dediquen a jutjar a gent que ha comés delictes a paisos sudamericans fa la tira d'anys, aquí no ha passat res.
La resposta a la teva pregunta, és que això durará fins que nosaltres vulguem. |
