Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: globalització neoliberal
Valoració des del País Valencià
28 mar 2005
...Aprendre a trobar allò particular en el que és general i allò general en el que és particular, gràcies a l’anàlisi concreta de la situació concreta...

György Lukács

El passat referèndum del 20 de febrer, es produïa al País Valencià un resultat força sorprenent per a molts: per una vegada el País Valencià deixava de tenir uns resultats políticament retardataris i el vot negatiu se situava tres punts per sobre de la mitjana espanyola.


El 16,41% de vots negatius al projecte constitucional han sigut una casualitat? La causa és el vot de la dreta? O pel contrari es donen les condicions objectives perquè una política defensada per l’esquerra més conseqüent tinga aquesta estimable collita? I en el cas de que siga així, en quina mesura aquest vot té un component nacional català?
El No és la punta de lâiceberg dâun rebuig de fons. Als darrers mesos, un fum de persones sâhan preguntat què hi havia darrere dels enfrontaments entre Camps i Zaplana. La resposta mediàtica i prepolítica es quedava en el tema de la lluita pel poder. Però és segur que respon a interessos més profunds.

Lâèpoca Zaplana es va caracteritzar per una aposta quasi exclusivament especulativa, (extrapolant al màxim la política dissenyada prèviament pel PSPV): la llei LRAU, que possibilita que qualsevol empresa es puga convertir en agent urbanitzador, la subvenció indiscriminada de plançons de tarongers sense tenir en compte les possibilitats de comercialització, cosa que condemna a posteriori els petits camperols a desfer-se de la terra, ja que la collita no paga ni les despeses, els megaprojectes urbanístics al voltant de parcs temàtics i camps de golf, lâexigència del PHN per poder oferir aigua a les noves urbanitzacions, la creació dâempreses ad hoc per a explotar serveis socials prèviament privatitzats, lâimpuls de megacentres comercials que enfonsen el petit comerciant i afavoreixen les multinacionals de la distribució...

Els resultats dâaqueixa política són evidents: La relació entre les exportacions i les importacions va passar del 141% lâany 1995 al 101% el 2004 i va passar de representar el 14% del total estatal a poc més de lâ11%. Contràriament, la construcció ha augmentat al mateix període el seu pes en un 24%.

El fet decantar-se per un model tan especulatiu ha fet que sâoblidara la necessària modernització de la indústria tradicional valenciana, amb una inversió irrisòria en R+D i a la caiguda en picat de la competitivitat. Una dependència quasi exclusiva de sectors amb tan poca intensitat tecnològica i poca densitat de coneixement ens han abocat a una productivitat basada exclusivament en lâincrement ferotge de lâexplotació dâuna mà dâobra que no necessiten formada ni tecnificada. I això ens mena necessàriament cap a una precarització de la classe treballadora que se situa molt per sobre de la mitjana europea.

Aquesta política Zaplanista, i la general del PP a lâEstat espanyol (suport a la invasió dâIraq, etc.), i el rebuig creixent que generaven, van fer pensar a lâequip de Camps en la necessitat dâun canvi que els poguera garantir una permanència a llarg termini al govern valencià, raó per la qual necessitaven retrobar-se amb els sectors burgesos més casolans. En aquest sentit, la negativa a la fusió de Bancaixa i la CAM amb perspectives dâenginyeria financera, el fre a la reforma de lâIVAM per manca de pressupost, el decàleg sobre lâimpuls al valencià presentat a Ares del Maestre, una certa racionalització i un major control de la despesa pública, etc. van ser algunes de les primeres tèbies mesures. Lâefecte no es va fer esperar: rebuig absolut del sector més especulador, amb Zaplana al capdavant, i un cert reagrupament de la burgesia més industrial. El nomenament de Justo Nieto, fins aleshores rector de la Universitat Politècnica de València, com a conseller dâEmpresa Universitat i Ciència a lâagost de 2004 confirmava un subtil canvi de tarannà (fent fora les polítiques exclusivament especuladores) i la necessitat dâimplantar una política que, sense qüestionar el seu liberalisme, reduïra la dependència de lâeconomica del sector de la construcció.

Aquestes polítiques, assumides implícitament pel PSOE al País Valencià (el PSPV ha desaparegut), ha generat, però, tot un fum dâagressions als interessos i drets individuals i colâ¢lectius: La precarització laboral, la privatització de serveis públics, la devaluació de lâensenyament públic, la sanitat, el transport, lâinsult permanent que és Canal 9, la desfeta de la natura, el transvasament Xúquer-Vinalopó, els centenars de camps de golf, la proliferació dâurbanitzacions de segones residències per a un ús que sâestima en menys de 17 dies per any, la desfeta de comarques senceres com els Serrans per abastar de minerals la indústria del taulell, els parcs eòlics sense control per a compensar lâincrement de la contaminació dâaqueixa mateixa indústria...

El PP no hi trobava oposició, perquè els anys previs de govern del PSOE havien suposat, entre dâaltres coses, la desfeta del moviment associatiu. No és només que no aprofitaren el govern de la Generalitat per a redreçar el PV, sinó que van deixar un erm organitzatiu i polític.

Creure que de la nit al mati podria aixecarse un moviment de resposta a les polítiques del PP era ilâ¢lusori. Han calgut anys i panys per anar bastint des de les respostes en primer lloc individuals, grupals i locals a respostes cada dia més articulades i globals: les manifestacions contra la guerra, la solidaritat amb els i les immigrants; actes de suport a pobles en lluita: Palestina, Sàhara, Veneçuela...; el rebuig al transvasament del Xúquer i la desfeta urbanística (la lluita contra el vial de Cabanes/Orpesa i lâaeroport de Castelló de la Plana, la defensa del Cabanyal, lâoposició a la copa Amèrica de 2007 a València, la lluita al barri de la Punta contra lâexpansió del port a València, lâoposició a la muralla que representarà lâAVE al seu pas per lâHorta, la coordinadora contra els abusos urbanístics dâAlacant i Castelló de la Plana); denúncies contra lâimpacte ambiental dels parcs eòlics; un moviment sostingut i creixent en defensa del català, correllengues, denúncies a Canal 9 i contra la seva privatització, trobades dâescoles en valencià, plataformes de músics, nova premsa en valencià i projectes en marxa de TV alternatives, tallers de sociolingüística, xerrades de Veu Pròpia; també lluites del moviment obrer contra la precaritzacio, per convenis, contra els acomiadaments i les privatitzacions; jornades, debats i manifestacions en contra de la violència de gènere...

Sí, podem fer una primera afirmació: això es mou. Hi ha condicions objectives al País Valencià perquè cada dia més gent participe dâuna política defensada per lâesquerra. I això sâha notat al referèndum sobre la constitució europea. Des que lâEsquerra Independentista a través de la CUP va llançar la campanya al Parlament europeu amb el lema no a la Constitució europea sí als Països Catalans, sâhan fet centenars dâactes. Uns organitzats per lâEsquerra Independentista, dâaltres per organitzacions de lâesquerra estatal, debats en conjunt, articles, manifestos, plataformes..., que han tingut diversos efectes: el posicionament ferm de les organitzacions que al País Valencià participaven de la Campanya dels Països Catalans contra la Constitució Europea i lâevolució més o menys tèbia dâaltres que com ERC i el Bloc o EU, que han estat esperant quelcom que els poguera facilitar la defensa del sí. Lâefecte que les nostres posicions han causat en les seves bases els ha obligat a capgirar el seu discurs cap al No. Tant es així que el Bloc, per exemple, va esperar al 29 de gener per a decidir la seva postura.

Ãs cert, però, que també en alguns sectors de la burgesia i lâempresa valencianes, els més ancorats en el passat, hi ha temors cap a la integració europea, però ja fa anys que més del 70% de les decisions econòmiques es prenen a instàncies extraestatals i que es veuen més afectats per les polítiques especulatives que per la normativa europea. El possible vot No provinent de la dreta, a més de residual, no ha tingut cap expressió política que el defensara. No hi ha hagut cap mitjà de comunicació de la dreta que lâhaja defensat. Qualsevol representant empresarial sap que per a defensar el seus interessos econòmics calen tres tipus de mesures polítiques: invertir en infraestructures, invertir en tecnologia i fer-ho amb diners públics. Ningú no es tira pedres a la seva teulada, i la dreta menys que ningú.

La segona afirmació: el 16,4% de vots contraris al tractat constitucional al País Valencià i el gairebé 21% de la ciutat de València és un vot dâesquerres.

El pensament dèbil i la postmodernitat han generat un desgavell ideològic que sovint confon els agents amb els subjectes i el subjecte, amb la massa o, més modernament, amb la multitud. Cap subjecte polític preexisteix a la lluita. Els subjectes es construeixen en la mateixa lluita i són productes de la lluita; no hi són abans. Ara bé, el subjecte naix dâuna doble composició, objectiva i subjectiva. A lâhora de valorar en quin grau els vots al País Valencià tenen un component nacional caldrà tenir en compte que hi ha condicions objectives i un munt dâagressions al poble, al medi, a la cultura, etc. Que les respostes que hem enumerat succintament a dalt, és a dir, la subjectivitat organitzada, té clars components de subjectivitat nacional catalana: defensa de la terra, de la cultura, de les persones que vivim al País Valencià, als Països Catalans. El poble català al País Valencià sâafirma i es constitueix com a tal en funció de la lluita i no abans. I ara és fonamental que en el subjecte ja constituït a través de les lluites aparega amb claredat i la força necessària per autoafirmar-se com un únic subjecte polític nacional, social i de gènere.

Per això faig la tercera afirmació: El vot No al País Valencià té un clar component nacional català. Cal dotar-nos, però, dâuna estratègia que acumule i no diluesca. I es en aquest aspecte on hi ha dificultats encara que també sâobserven enormes potencialitats.

No compartim la militància pessimista dels que defensen que no hi ha condicions. Segons comenta Lenin, Napoleó va escriure en una ocasió: âPrimer sâha dâentaular seriosament el combat i després es veuran totes les altres coses.â? No compartim la lluita per la lluita sense cap estratègia. I és aqueix el motiu de la insistència que lâEsquerra Independentista es dote dâun referent unitari, capaç de convertir allò prèviament objectivitzat, per mitjà de les lluites parcials, en element subjectiu, en un procés dialèctic cap a la constitució del Poble Català com a subjecte polític global cap a lâindependència, el socialisme i lâequiparació de gènere.

Toni Infante

This work is in the public domain
Sindicat