|
|
|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
L’esquerra quebequesa és soluble en el sobiranisme?
|
|
|
per Jean-Michel Dijan* |
25 mar 2005
|
|
El Quebec no sap parlar d’una altra cosa que no sigui la sobirania. “És el seu dramaâ€?, declara l’escriptor Gil Courtemanche (1), que afegeix a continuació: “La nostra preocupació principal hauria de ser en primer lloc democratitzar la democrà cia. Després es veurà si som capaços de fer del nostre paÃs en un model del gènere, és a dir, una nació sobirana i independentâ€?. |
Només feia falta que Jacques Parizeau, exprimer ministre, publiqués el 18 d’agost del 2004 una tribuna en la qual es preguntés sobre “l’oportunitat d’un tercer referèndum sobre la sobirania del Quebec� per tal que immediatament es rellancés el debat (2). Després del fracàs de la primera consulta per referèndum el 1980, posteriorment la del 1995, que va donar una curta victòria al no, el Partit Quebequès (PQ), avui en l’oposició, no acaba de portar “aquest deure històric d’accés a la independència� com una creu al coll, que funda la seva legitimitat. Com va recordar Louise Beaudouin, ministra de Relacions Internacionals al darrer govern del PQ i aleshores professora associada a la Universitat del Quebec a Mont-real (UQAM), “la sobirania formava part de la nostra cultura, hem crescut amb ella, federa els nostres valors de llibertat, el nostre orgull�.
Tot i aixÃ, cada vegada són més nombrosos els quebequesos que pensen que el partit creat per René Lévesque el 1968 seria millor que donés una sòlida doctrina polÃtica d’esquerra abans que adaptar-se amb tanta facilitat a un ambient econòmic liberal que l’ha portat a perdre la confiança dels seus electors. És cert que, des del “Visca el Quebec lliure!â€? llançat solemnement, el 24 de juliol del 1967, per Charles de Gaulle des del balcó de l’Ajuntament de Mont-real, ha estat impossible dissociar l’Estat quebequès d’un poble literalment fabricat per veure algun dia la seva independència. Efectivament, una qüestió de llengua, també d’història. Però de quina independència es parla? Amb relació a qui? A la resta del Canadà ? Als Estats Units? A les multinacionals que es divideixen les parts de mercat francòfon imposant l’anglès com a força de marca comercial?
Al PQ, com en el partit dels liberals actualment al poder de la provÃncia, la qüestió s’ha convertit gairebé en tabú, ja que molts pensen que el nacionalisme quebequès, contrà riament al d’altres països, afavoreix el liberalisme. Aquesta és la tesi d’Alain Gagnon (3), professor a l’UQAM, quan explica que “la credibilitat del PQ ha estat i sempre estarà fundada en una polÃtica econòmica pragmà tica. Aquesta polÃtica és la que ha permès a moltes generacions de quebequesos una prosperitat real, un ascens social. Però el PQ mai no s’ha referit, en aquest camp, a una doctrina econòmica socialista. És autènticament socialdemòcrata, tendència liberalâ€?.
L’actual cap del PQ, Bernard Landry, encarna aquesta tendència. No era pas el ministre de Finances, posteriorment, després de la retirada de Lucien Bouchard, el primer ministre al poder durant els anys nefastos, els de la dècada dels noranta i la primeria de segle? Avui, el Quebec s’ha convertit en el sisè soci comercial dels Estats Units i, grà cies a l’Acord de Lliure Canvi de l’Amèrica del Nord (NAFTA), les seves exportacions quasi s’han doblat. Amb uns 7,5 milions d’habitants i 130 mil milions de dòlars de producte interior brut (PIB), la provÃncia ocuparia la dinovena plaça dels països membres de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE).
En realitat, el neoliberalisme s’ha instal·lat à mpliament en les institucions del paÃs, igual que en les seves prà ctiques socials, tenint com a conseqüència mecà nica la progressió de la precarietat: segons un informe sol·licitat el 2003 pel Ministeri de Treball, un 36% dels nous treballs creats són “atÃpicsâ€?, dit d’una altra manera, precaris, tot i que els salaris dels banquers han augmentat un 33% (4)!
Aquesta polÃtica ultraliberal actualment l’ha posada en marxa el primer ministre, Jean Charest (5). Ottawa l’encoratja encara més de bon grat que del Partit Liberal del Quebec (PLQ) no és secessionista. Malgrat l’èxit aconseguit pel Bloc Quebequès (grup parlamentari del PQ a la Cambra dels Comuns, a Ottawa) durant les eleccions federals del 28 de juny del 2004, malgrat l’ascens significatiu del PQ en els sondeigs i durant les eleccions locals, la polÃtica econòmica del partit d’oposició ha de satisfer esperances contradictòries. D’una banda, la d’una joventut lligada a la seva identitat quebequesa, però en primer lloc convençuda dels avantatges d’un consumisme ambient; de l’altra, una població de més edat, culturalment addicta al sobiranisme, però que no intenta acusar les experiències i compromisos institucionals que han permès el paÃs ser en el que s’ha convertit.
D’aquest fet surt aquesta prà ctica d’un federalisme asimètric que deixa al Quebec la capacitat de decidir les modalitats de gestió autònoma de programes federals, com és el cas del sector de la salut. En aquesta lògica, Lisa Frulla, ministra federal del Patrimoni Cultural, també va anunciar que no veia inconvenient en el fet que “en el dossier de la diversitat cultural (6), el Quebec reemplaci el Canadà en les reunions internacionals a la UNESCO (7)â€?. Això no és del gust dels doctrinaris de la sobirania, que veuen en aquestes acrobà cies polÃtiques un procés d’integració federal eficaç a llarg termini. Al contrari, com subratlla el filòsof Michel Seymour, “com més intransigent i sotmesa als imperatius de construcció nacional és l’actitud de l’Estat, més es pot assegurar la perennitat del moviment sobiranista quebequès (8)â€?. No obstant això, el temps juga contra la perspectiva de la sobirania, ja que l’opinió quebequesa no en veu la sortida. Mentre el sistema electoral —uninominal a una volta— privilegia els partits instal·lats i continua sense resposta clara la qüestió de la forma que podria prendre aquesta sobirania el dia en què els quebequesos la decidissin a les urnes. Daniel Turp, actiu diputat pequista, membre del corrent Sindicalistes i Progressistes per un Quebec Lliure (SPQL) (9) es considera pragmà tic: “Ens cal, si guanyem les eleccions del 2007, fer gestos de sobirania, com el d’adoptar un projecte de constitució, demostrar a Ottawa que el procés està en marxa, que és inevitableâ€?. “En el fons —afegeix— l’essencial de les nostres institucions ja és al seu lloc; ens falta un president, una Cort Suprema, un tribunal i un ministeri de defensaâ€?.
Defensa... el mot està abandonat. En efecte, es pot pretendre raonablement la independència nacional sense disposar d’un exèrcit? Aquesta és una qüestió que el PQ no ha resolt, i la causa: el pacifisme té el favor de grans sectors d’opinió, de l’esquerra en particular. D’altra banda, posar en marxa només un servei civil, com desitgen molts dels electes, suposaria adossar la seva defensa militar al Canadà , el que reduiria l’abast polÃtic de la sobirania.
Sobre el terreny de la lluita contra les injustÃcies, el PQ s’ha doblat sobre la seva esquerra, fins i tot a la seva dreta, per les organitzacions i vots del moviment social. AixÃ, Monique Simard, exdiputada del PQ i des de llavors presidenta del moviment de solidaritat Alternatives (10), molt actiu als fòrums socials mundials i continentals, considera que “és en la societat civil i comunità ria quebequesa que és a punt de néixer una autèntica alternativa polÃtica a l’esquerra. Molts no es reconeixen en el programa del PQ, al nostre gust massa indecÃsâ€?. En la seva recent obra, Bien commun (11), Françoise David, presidenta del nou partit Option Citoyenne, no pensa el mateix.
Aquesta expresidenta de la Federació de Dones del Quebec, que havia llançat el 1995 la Marxa del Pa i les Roses contra la pobresa, és categòrica: “Mentre el Partit Quebequès no es decideixi a adoptar l’escrutini proporcional en el seu programa i aplicar-lo quan arribi al poder, les forces socials diferenciades que alimenten la societat quebequesa no tindran cap oportunitat d’expressar-se col·lectivament. Ara bé, el Partit té massa por de dividir els sobiranistes�. Només la Unió de les Forces Progressistes podria, en teoria, portar esperança a aquests moviments. Però és un partit poc estructurat, fruit d’una coalició entre militants altermundialistes i humanitaris, i els Verds. També, xoca amb la qüestió de la sobirania.
Alhora, una dreta ultraconservadora és a punt de conquerir els electors més inquiets davant l’espiral infernal de la mundialització econòmica. Dirigida per Mario Dumont, l’Acció Democrà tica del Quebec (ADQ), després dels desenganys a les eleccions provincials i federals, acaba de conquerir nous feus durant les eleccions parcials de Mont-real, el setembre passat. En un paÃs que compta amb un 19% de refugiats, 80.000 naturals de nacions autòctones (un 70% dels quals viuen a les reserves) (12), i on la taxa d’atur dels immigrats és quatre punts superior a la mitjana nacional (7,9%), la temptació del populisme és constant.
A més, com totes les grans democrà cies del món, el Quebec patia el desinterès de la població per a les consultes electorals: el 14 d’abril del 2003, durant les eleccions que han portat el PLQ al poder de la provÃncia, la taxa d’abstenció és va elevar a un 30%. Com, en un context aixÃ, es pot persuadir l’esquerra que la causa sobiranista pot servir els interessos del poble quan constata que el balanç socialdemòcrata del PQ s’acosta més o menys al dels liberals (13)? El concepte de sobirania sembla usat pels anys de lluita, i sobretot buit de la seva dimensió utòpica, ja que no hi ha un projecte polÃtic clarament identificable. El seu objecte es manté, no obstant això, sempre d’actualitat per una raó ben simple: el poble quebequès es considera abans que res com una nació.
Després d’aproximadament un any, el PQ s’activa, desplega les seves cartes i obre el joc. Bernard Landry, llançant per tota la provÃncia la “Temporada de les Ideesâ€?, s’esforça de renovar el debat públic amb les forces vives del Quebec. Si ho aconseguÃs, la qüestió de la sobirania trobaria, a l’esquerra, un terreny de discussió menys passional i probablement més constitucional. Reafirmant la seva autoritat polÃtica al partit, el cap de l’oposició es reconduiria al capdavant durant el congrés previst pel juny del 2005 i podria esperar guanyar les properes eleccions generals. En cas contrari, els èxits recents del Bloc Quebequès donarien al seu patró, Gilles Duceppe, de quaranta-set anys, oportunitats serioses de reprendre l’actualitat.
Una altra hipòtesi: Landry es conforma de deixar-se portar per l’onada de simpatia de què tradicionalment es beneficia el PQ des que els liberals són al poder. El nus gordià de la sobirania tindria poques oportunitats de ser resolt. A més, cal comptar amb Ottawa, que ha posat al seu lloc des de fa anys tots els instruments que li permetrien discutir la validesa jurÃdica d’una secessió de la Federació Canadenca. Especialment, la que es decidiria per un referèndum convocat per un govern pequista victoriós...
(1) La Seconde Révolution tranquille. Mont-real: Editions Boréal, 2004.
(2) La Presse, 18 d’agost de 2004.
(3) Québec: Etat et société (volum 2). Mont-real: Editions Québec Amérique, 2002.
(4) La Presse, 19 de febrer de 2004.
(5) Llegiu Duhaime, Gérard. “Ofensiva contra l’estat del benestar social al Quebec�. A: Le Monde diplomatique, juliol de 2004.
(6) Llegiu Cassen, Bernard. “Une norme culturelle contre le droit du commerce�. A: Le Monde diplomatique, setembre de 2003.
(7) Radio Canada, 22 de setembre de 2004.
(8) Nationalité, citoyenneté et solidarité, sota la direcció de Michel Seymour. Mont-real: Liber ars, 1999.
(9) Aquest corrent sobiranista progressista quebequès, una mena de corrent d’esquerra en el si del PQ, agrupa quaranta-sis dels seus cent vint-i-cinc diputats.
(10) Moviment implantat des de fa deu anys al Quebec, però també en trenta-cinc països.
(11) Bien commun. Mont-real: Ecosociété, 2004.
(12) Llegiu Regnault, Mathilde. “Els pobles autòctons lluiten per afirmar-se�. A: Le Monde diplomatique, juliol de 2004.
(13) Durant els darrers sis anys, tres primers ministres del PQ han dirigit la provÃncia: Jacques Parizeau (setembre de 1994–gener de 1996), Lucien Bouchard (gener de 1996–març de 2001) i Bernard Landry (març de 2001–abril de 2003).
* Periodista, autor, entre d’altres, de La Politique culturelle, la fin d’un mythe. ParÃs: Gallimard, es publicarà el febrer del 2005. |
This work is in the public domain |
|
|
