Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
La Veu del Moviment de Defensa de la Terra nº66
24 mar 2005
la_veu_gran.gif
logo_mdt.gif
SUMARI

Editorial. Mes enllà de Maragall: allò que amaga Europa
El Carmel: del porciolisme a la corrupció política: es compleix un any ple de dubtes iincer
Després del 20 de febrer...: Aclarim l'horitzó, bastim l'alternativa independentista
Després del 20 de febrer...: Valoració des del País Valencià
Desespanyolitzem les falles
País Basc: horitzó de pau i llibertat?





Editorial. Més enllà de Maragall: allò que amaga Europa
No volem tractar de poesia (de lâavi Maragall), ni tampoc de la incontinència verbal dâun president estrafolari (el nét que ara en patim) sinó de factors que relliguen lâEuropa que sâestà bastint al davant nostre i la classe política que sâestà escabetxant davant els nostres ulls.
Nâhi ha hagut prou amb un referèndum europeu i amb un accident nefast en un conegut barri barceloní perquè les vergonyes de la classe política que ens dirigeix es mostressin sense tapall.

El referèndum sobre el Tractat interestatal europeu ha tingut dues virtualitats fonamentals: dâuna banda, ha estat una ocasió important perquè la resistència contra el model dâEuropa que ens volen imposar es manifestés amb prou força de tal manera que arreu dels Països Catalans es pugui dir que comença a prendre cos un esperit de resistència, en el sorgiment del qual lâEsquerra Independentista hi ha jugat un paper no menyspreable. Per això caldria que el nostre moviment es dotés de les eines organitzatives necessàries perquè aquesta llavor no es malmeti.

Però dâuna altra banda, hi ha hagut algunes âvergonyesâ? que han aparegut: Hem vist les ziga-zagues de CIU - primer ânoâ?, després âno ho séâ?... per a acabar fent una exhibició indecorosa de vil vassallatge, llepant les botes del poder com és la seva vocació perenne. I també hem pogut veure una propaganda cínica del PSOE fins a límits insospitats. Aquest partit promotor de lâassassinat polític (com no ens cansarem mai de recordar des dâaquests pàgines) ha fet una propaganda de format angelical, enganyosa i mentidera amagant la realitat dâaquest tractat, desinformant a consciència i manipulant les consciències de la manera més barroera.

Aquest aspecte no és secundari, perquè és justament el cinisme i lâengany el que és la moneda corrent en aquesta Europa que ens estan construint sense ni tan sols el suport en vots dels ciutadans (vora dâun 30-35% del cens a lâEstat espanyol; entre un 20-25% a molts indrets dels Països Catalans). Una part del nostre país ja ens hem pogut manifestar, doncs, amb uns resultats que analitzem amb un cert detall en aquest número de la nostra revista. Ara, ben aviat, consultaran la Catalunya Nord... i cal esperar que en aquesta zona també prou castigada del nostre territori, la presa de posició envers Europa pugui servir per a fer avançar la consciència alternativa dâesquerres i nacional catalana.

Convé, doncs, que mirem més enllà de Maragall i que no ens limitem tan sols a observar la façana dâEuropa, sinó que escrutem la seva essència. Lâanàlisi seriosa de la classe política catalana i de les formes de poder europees ens han de servir per a enfocar de manera adequada les nostres tasques del present i del futur immediat.

La classe política catalana és una classe vella, no sols en edat. També ho és âi més- en pensament i en sentiment; són els hereus del franquisme, un règim amb el qual mai no van voler trencar, i al qual no han demanat mai responsabilitats. Són els âtapa-vergonyesâ? dels hereus del franquisme; per això tenen la corrupció inoculada en la seva sang, per això no es denunciaran mai entre ells, per això també han estat capaços de jugar amb la seguretat de les persones âafavorintâ? (tots, els uns i els altres) accidents com el del barri del Carmel de Barcelona, amb una irresponsable i criminal persecució de lâabaratiment dels costos, pròpia del capitalisme més primitiu i incontrolat.

Aquesta classe política caduca tampoc no podrà aportar res al voltant de lâEstatut dâAutonomia. Es podria dir fins i tot que les atzagaiades del present (tant les âmaragalladesâ?, com les posicions oposades), no són més que els símptomes de la veritable malaltia que és la falta de valor davant els problemes, els problemes socials com el del Carmel i dâaltres de semblants; i els problemes polítics com els que es dirimeixen al voltant del debat estatutari. A tots els tremolen les cames davant de Madrid.

Aquesta âcrisi de vellesaâ? és seriosa i tan estrident que els sectors populars miren al seu voltant cercant algun signe salvador. El més greu de la situació no és, però, aquesta crisi sinó la manca dâuna posició alternativa possible, per al dia dâavui. Els qui podrien sortir vencedors dâuna situació com lâactual (ERC, IC, EU, etc.) continuen arrapats als pantalons dels partits grans, dels quals no gosen separar-se per por de no quedar exclosos dels pastissos de les prebendes de la política. I fora dâaquests partits, malgrat la valuosa tasca duta a terme contra el Tractat interestatal, en general lâEsquerra Independentista encara no ha superat la por a la intervenció política pública, a sortir fora dels càlids i amigables cenacles dels iniciats.

Mentrestant, un monstre sâestà construint entre rialles cíniques i mitges veritats: LâEuropa dels negociants creix amb els beneficis disparats de les banques, estén les seves fronteres i contempla impassible lâabús de poder al Pròxim Orient i el genocidi i lâassassinat sistemàtics a Txetxènia. Tot un símbol de cinisme. La (també) vella Europa, autoproclamada i rutilant defensora de la democràcia, contempla impàvida la injustícia i la destrucció a quatre passes de les seves fronteres.

Els signes dels temps són clars. En moments en què un canvi profund es pot fer possible, lâhorror i la contradicció estenen el seu imperi. Cal mirar, doncs, més enllà de lâaparença i de lâanècdota, i preparar a consciència lâalternativa independentista. Aquest és lâobjectiu de les múltiples propostes que sâestenen arreu del nostre territori nacional amb projectes nous de debat i dâorganització. Aquest és també lâobjectiu central de la IX Assemblea de lâMDT que sâestà preparant en aquests moments i en la qual caldrà recollir les aportacions més valuoses de tota aquesta efervescència de transformació que travessa la nostra terra.




El Carmel: del porciolisme a la corrupció política

Analitzar lâanomenada âcrisi del Carmelâ? hauria de ser un exercici obligatori, un seminari troncal, per a totes les persones que ens proposem fer acció política per transformar la societat. El tema és prou complex i no pot ser del tot comprès sense una perspectiva històrica i una anàlisi que, per extensió, sobrepassaria els paràmetres sota els que sâedita La Veu. Valgui, doncs, com a introducció al tema aquest directori de consideracions no necessàriament ordenades.

1. La problemàtica social i urbanística del Carmel, com de molts altres barris de les conurbacions urbanes del nostre país, té la seva arrel en el model desarrollista de creixement dels anys 60, amb el que va suposar dâespeculació urbanística, de manca de planificació, fruit, tot plegat, dâuna manca total de consideració cap a les treballadores i treballadors, que es van veure abocats a aquests espais dormitori desprovistos dels elements urbanístics (serveis, equipaments, transports) necessaris per a una existència digna.

2. Tot i les nombroses experiències dâautoorganització popular i de moviments reivindicatius al llarg dels anys 70, la transmutació del règim franquista en monarquia borbònica no va suposar la conquesta per part de les veïnes i veïns de bona part de les seves justes reclames socials i urbanístiques. El nou Ajuntament de Barcelona (governat pel PSC-PSOE) va preferir per continar impulsant els projectes especulatius i depredadors del territori (Barcelona 92, Túnels de Vallvidrera i dâHorta, Fòrum 2004) i perpetuar els dèficits en temes dâhabitatge, serveis públics, cohesió social, etc.

3. La reforma transfanquista va suposar també la liquidació de bona part del moviment reivindicatiu, el fracàs del PSUC, i lâhegemonia política del PSOE, que, amb un discurs populista (i de fet, una pràctica peronista, en sentit estricte), va anar desviant els referents ideològics des dâuna perspectiva inicial de canvi social (unitat de classe), a un discurs final identitari i lerrouxista, unit a una política clientelar respecte de determinats personatges i col·lectius, que li garantís una bossa de vot captiu.

4. Paral·lelament, la Generalitat dâamunt sota el control de CiU va afegir més llenya al foc i va renunciar a donar· qualsevol sentit social a la seva política urbanística i de territori, alhora que va actuar també en termes de clientelisme electoral a través dâaccions com les de lâempresa pública Adigsa. De la pugna política entre PSOE i CiU, en van sortir uns beneficiats, els especuladors, i uns damnificats, les classes populars, que veien com la política urbanística que es feia amb els seus impostos no anava adreçada a la millora de les seves condicions de vida. Així, la rehabilitació de barris ha estat i és una de les grans assignatures pendents de totes dues administracions (Generalitat i Ajuntaments), per no parlar de la tercera, les Diputacions, autèntics cementiris de dâalliberats dels partits i dinosaures, nius de corrupció i eines de xantatge polític i econòmic als Ajuntaments.

5. Cal recordar que la política urbanística incideix de manera quasi-determinant en la política social. La manca de places dâescola pública i la qualitat de les instal·lacions, la no existència dâuna xarxa eficient dâescoles bressol públiques, la saturació del sistema públic de salut, les dificultats (contaminacions, malalties físiques i mentals, accidents...) produïdes per un sistema de mobilitat basat principalment en el transport privat, lâíndex de delinqüència de determinades zones, i un llarg etcètera de problemàtiques socials tenen en part la seva arrel i la seva solució en una política urbanística que es faci sota un nou sistema de prioritats.

6. Una pràctica generalitzada i que sovint pot encobrir formes de corrupció política és la de la revisió sistemàtica dels projectes dâobra. Resumint: sâaprova la concessió dâuna obra amb un determinat pressupost. Al cap de pocs mesos sâinforma que lâobra sâha encarit (per què?, han augmentat les despeses?, quines?...) i en una reunió entre lâadministració contractadora, lâempresa contractada i els respectius serveis tècnics, el projecte es revisa en un o dos sentits: sâaugmenta el pressupost destinat i es redueixen els costos de realització de lâobra.

7. En el cas del Carmel, la revisió dâobra és de lâany 2004 i, per tant, tota la responsabilitat política sobre la decisió de variar el projecte inicial, perforar en una altra direcció i fer-ho amb un sistema que no satisfà els estàndards de seguretat de molts països de la UE, és de la persona que ocupava (i ocupa!) la cartera de conseller dâobres públiques: Joaquim Nadal. El segon responsable, podríem dir-ne âper omissióâ?, és lâalcalde de Barcelona, Joan Clos, persona a qui correspon exigir, com en tota obra que es faci en el terme municipal barceloní, les mesures de seguretat adients per a la seva realització i les responsabilitats que seân deriven. On és Joan Clos?

8. La lentitud de reflexos de CiU a denunciar els fets del Carmel tan sols sâexplica en termes de no veureân clar les conseqüències, ja que 20 anys de gestió sense control real poden donar per a bastants malifetes. Des de la reforma, la política catalana de la Generalitat, les Diputacions i els Ajuntaments sâha basat en un âtapar-se les vergonyesâ? recíproc entre PSOE i CiU, que només en els casos més escandalosos (Sala - Filesa, de la Rosa...) ha acabat âi molt tímidament- allà on pertocava: als tribunal i a la garjola. La sessió del Parlament dâamunt del dia 10 de març va ser un episodi (patètic, això sí) més dâaquesta pràctica mafiosa.

9. La reacció histèrica, patètica i desquiciada del PSOE de les quatre províncies per boca del seu virrei (Pasqual Maragall) no es pot explicar tan sols en termes de fidelitat al seu company. Es podria pensar que la defensa a la desesperada del seient de Joaquim Nadal ha estat la causa de la reacció socialista, però no és només això. Hi ha moltes institucions honorables on es pot col·locar una desferra política sense que perdi lluentor aparent. Què hi ha, doncs, (i a més) rera aquesta badada política de Maragall? El que hi acostuma a haver: la por!

10. La por que el seu sistema de segrest de vot sâensorri com un castell de cartes; la por que el peronisme catanyol quedi amb el cul enlaire davant uns sectors socials que ha pretès submisos als seus dictats; la por de perdre el seu feu electoral a lâAjuntament de Barcelona, base dâoperacions del projecte maragallià dâuna Catalunya espanyola subordinada territorialment a una Gran Barcelona i socialment als dictats del capital de lâanomenat eix euromediterrani.

11. Coses de la vida: el gran vencedor dâaquesta crisi és el PP, que després de la insignificància política dâuna Iniciativa totalment incrustada en la mà que lâalimenta, sâerigeix com a pol referencial per a algunes persones que, sota la batuta del PSOE, han estat educades políticament en lâespanyolisme identitari i en la cultura del ghetto (o si es prefereix, de lâappartheid, literalment desenvolupament separat)

12. En el moment de redactar aquest article, el desenllaç de lâanomenada crisi del Carmel es veu llunyà, entre dâaltres coses, perquè el PSOE ha aconseguit el seu objectiu amb la xarlotada maragalliana: que es parli de tot menys del Carmel. Els efectes secundaris estan encara per veureâs, però el que ha quedat ja fixat definitivament en el conscient col·lectiu és la impresentabilitat dâuns xerraires professionals, dâuna casta de personatges sense principis polítics, socials ni ètics, que suposen el principal obstacle per a qualsevol intent de fer del nostre un país socialment just, políticament lliure i culturalment avançat.

13. Cal felicitar lâAssemblea de Joves dâHorta-Guinardó per haver sabut trencar el pacte de silenci entre els governs i els agents del PSOE en el moviment veïnal, en convocar amb gran èxit les primeres mobilitzacions populars de protesta. Un cop més, i de manera molt incipient encara, sâalbiren per a lâEsquerra Independentista possibilitats dâincidència política i social reals entre els sectors de les classes populars desemparats políticament per la liquidació de lâesquerra espanyolista.


Xavi Oca



Després del 20 de febrer...: Aclarim l'horitzó, bastim l'alternativa independentista
Un cop celebrat el referèndum sobre el Tractat interestatal anomenat Constitució europea, seân pot valorar tant la campanya i resultats com extreureân algunes conseqüències polítiques.

Com era previsible tenint en compte la desigualtat de mitjans i forces, el Sí ha guanyat als Països Catalans. Ara bé, si analitzem els vots negatius tant globalment (22,83%) com, si es vol, parcialment (28,07, 16,4 i 16,07), es comprova que superen la mitjana espanyola, una mostra que el nostre país és una realitat política diferenciada. Cal ser conscients, però, que aquests resultats no són homogenis arreu del territori i que hi ha diferències rellevants no només entre el Principal i el País Valencià sinó també entre determinades comarques, poblacions i barris del Principat o del País Valencià.

Si ens centrem en les dades del Principat (les del País Valencià són analitzades en un altre article dâaquest número de La Veu), on la xifra de vots negatius duplica la mitjana espanyola, es pot afirmar que aquesta xifra reflecteix que en la conjuntura actual una part de les classes populars és mobilitzable des dâun discurs polític de ruptura democràtica i de defensa dels drets nacionals i socials.

Pel que fa a la tasca duta a terme per lâEsquerra Independentista, cal valorar-la positivament, tot i que si el nostre moviment hagués disposat dâuna instància unitària de masses en podria haver tret més profit polític. A més dâhaver-se posicionat abans que ningú contra el Tractat interestatal, durant un any lâEsquerra Independentista ha dut a terme una ingent tasca de propaganda política i, per tant, de conscienciació popular a través dues instàncies: la campanya de la CUP a les eleccions europees, que va col·locar en lâescenari polític el debat sobre la Constitució europea i va visibilitzar per primer cop a nombroses comarques els Països Catalans un posicionament polític sòlid de rebuig al Tractat, i la Plataforma dels Països Catalans contra la Constitució Europea, que des de desembre de 2005 ha estat, sobretot al Principat, un dels referents dâaquest rebuig [1].

Per contra, cal ser molt crítics amb les forces polítiques parlamentàries (ERC, ICV, EU, i EUiA[[2]) que, tot i haver apostat finalment han apostat pel vot negatiu, han estat incapaces (mancança estratègica) de veure la necessitat de prioritzar aquesta lluita, la qual cosa ha repercutit negativament en la campanya de conscienciació contra el Tractat ja que no la van començar fins ben entrada la tardor de 2004. Sens dubte, la causa fonamental dâaquest posicionament tan tardà, i tímid en algun cas, va ser la ingènua esperança (tan característica del tarannà reformista) dâaconseguir introduir, abans que fos aprovat pels caps dels Estats de la UE, algun canvi en el Tractat que els permetés votar-hi afirmativament.

I després del 20 de febrer, què?

Després del referèndum, cal tenir clar que la lluita contra el projecte que representa la UE (el capitalisme, la desigualtat de gènere i lâenfortiment dels Estats) no ha fet sinó començar. Ara bé, perquè aquesta lluita sigui efectiva lâEsquerra Independentista ha de construir un projecte polític sòlid, amb una estratègia i una tàctica clarificades, i ha de dotar-se alhora dels instruments imprescindibles per dur-lo a terme.

En aquests sentit, volem alertar del perill de deriva estratègica que suposa plantejar que es pot bastir, per exemple, una alternativa anticapitalista als Països Catalans a partir de la confluència en plataformes més o menys conjunturals de les capelletes de lâEsquerra Independentista (per separat, per descomptat, no fos cas que alguna quedés deslluïda) i, per exemple, les dâEUiA o EU. Doncs bé, cal ser ben conscients que les capelletes dâEUiA o EU parteixen de línies ideològiques, estratègiques i tàctiques diferents de les del nostre moviment, com ara el fet que per a aquests sectors polítics el marc de la lluita de classes és lâEstat espanyol o que, en el millor dels casos, conceben lâindependentisme com una mena de moviment social.

Convé recordar també que moviments dâalliberament més desacomplexats que el nostre han tingut sempre molt clar que els moviments socials sâhavien dâestructurar al voltant dâuna estratègia nacional de ruptura democràtica i que la construcció dâun moviment dâalliberament nacional era incompatible amb les concessions a corrents ideològiques que, fruit de la seva incapacitat dâanàlisi (o, senzillament, del seu espanyolisme recalcitrant), poden ser obstacles per a la construcció dâuna societat plenament lliure i socialista.

Cal, doncs, que tots plegats ens acostumem a analitzar conjuntures, a plantejar i debatre hipòtesis, a treballar amb perspectives de futur i amb un horitzó clar, a desplegar unes línies de treball a nivell tàctic que ens serveixin realment per avançar, per fer passos segurs cap a la independència i cap al capgirament de lâordre social.

En concret, els propers mesos tenim lâoportunitat dâaprofitar el debat dels Estatuts per socialitzar la necessitat dâaconseguir el reconeixement del dret a lâautodeterminació i del poble català com a única font de sobirania, encetant el debat de fons: la definició dâunes bases constitucionals que davant la globalització capitalista afirmin la nostra voluntat política de construir el nostre futur en un pla de doble igualtat: Una igualtat social, que només serà possible des de la concepció de lâactivitat econòmica com afer públic que tingui per objectiu el benestar col·lectiu, i una igualtat entre pobles, que ens permeti relacionar-nos en termes de cooperació i de total llibertat amb la resta de pobles dâEuropa, de la Mediterrània i del Món en la perspectiva dâun ordre planetari basat en el respecte a la sobirania dels pobles, la diversitat lingüística i cultural i la mundialització dels drets socials.

Caldrà també articular i dinamitzar les mobilitzacions nacionals i populars, que tan sols podran suposar avenços en la mesura que, paral·lelament, ens dotem de formes dâorganització que ens permetin capitalitzar i visualitzar el projecte polític de lâEsquerra Independentista. En aquest sentit, és inajornable i prioritari la construcció dâun referent unitari de masses, sense el qual les lluites disperses perden el seu sentit i no serveixen per acumular forces.

Finalment, en el pla geopolític dâEuropa i la Mediterrània, cal treballar pel desplegament progressiu dâuna xarxa internacional solidària que pugui fer front a les ofensives del capital i dels estats imperialistes i serveixi com a base dâuna alternativa política a lâactual ordre social basada en la construcció dâun espai euromediterrani sobre les bases esmentades més amunt.




A. Contell i Xavi Oca

[1] Tenint en compte que tant la CUP com la plataforma tenien com a objectiu conscienciar les classes populars amb una intensa campanya de propaganda política, no deixa de ser curiós que alguns i algunes sâentestin a negar-li el pa i la sal a la campanya de la CUP, que, si la comparem amb la de la Plataforma, en gairebé cap aspecte en desmereix.

[2] Hi incloem EUiA perquè tot i que en una resolució del 7 de maig el Consell Nacional dâaquesta organització es posicionava en contra del Tractat, no va iniciar la campanya fins a lâoctubre (vegeu Proposta de Treball del Consell Nacional del 5 dâoctubre).

Després del 20 de febrer...: Valoració des del País Valencià
...Aprendre a trobar allò particular en el que és general i allò general en el que és particular, gràcies a lâanàlisi concreta de la situació concreta...
György Lukács

El passat referèndum del 20 de febrer, es produïa al País Valencià un resultat força sorprenent per a molts: per una vegada el País Valencià deixava de tenir uns resultats políticament retardataris i el vot negatiu es situava tres punts per sobre de la mitjana espanyola.

El 16,41% de vots negatius al projecte constitucional han sigut una casualitat? La causa és el vot de la dreta? O pel contrari es donen les condicions objectives perquè una política defensada per lâesquerra més conseqüent tinga aquesta estimable collita? I en el cas de que siga així, en quina mesura aquest vot té un component nacional català?

El No és la punta de lâiceberg dâun rebuig de fons. Als darrers mesos, un fum de persones sâhan preguntat que hi havia darrere dels enfrontaments entre Camps i Zaplana. La resposta mediàtica i prepolítica es quedava en el tema de la lluita pel poder. Però és segur que respon a interessos mes profunds.

Lâèpoca Zaplana es va caracteritzar per una aposta quasi exclusivament especulativa, (extrapolant al màxim la política dissenyada prèviament pel PSPV): la llei LRAU, que possibilita que qualsevol empresa es puga convertir en agent urbanitzador, la subvenció indiscriminada de plançons de tarongers sense tenir en compte les possibilitats de comercialització, cosa que condemna a posteriori els petits camperols a desfer-se de la terra, ja que la collita no paga ni les despeses, els megaprojectes urbanístics al voltant de parcs temàtics i camps de golf, lâexigència del PHN per poder oferir aigua a les noves urbanitzacions, la creació dâempreses ad hoc per a explotar serveis socials prèviament privatitzats, lâimpuls de megacentres comercials que enfonsen el petit comerciant i afavoreixen les multinacionals de la distribució...

Els resultats dâaqueixa política son evidents: La relació entre les exportacions i les importacions va passar del 141% lâany 1995 al 101% el 2004 i va passar de representar el 14% del total estatal a poc mes de lâ11%. Contràriament, la construcció ha augmentat al mateix període el seu pes en un 24%.

El fet decantar-se per un model tan especulatiu ha fet que sâoblidara la necessària modernització de la indústria tradicional valenciana, amb una inversió irrisòria en R+D i a la caiguda en picat de la competitivitat. Una dependència quasi exclusiva de sectors amb tan poca intensitat tecnològica i poca densitat de coneixement ens han abocat a una productivitat basada exclusivament en lâincrement ferotge de lâexplotació dâuna mà dâobra que no necessiten formada ni tecnificada. I això ens mena necessàriament cap a una precarització de la classe treballadora que es situa molt per sobre de la mitjana europea.

Aquesta política Zaplanista, i la general del PP a lâEstat espanyol (suport a la invasió dâIraq, etc.), i el rebuig creixent que generaven, van fer pensar a lâequip de Camps en la necessitat dâun canvi que els poguera garantir una permanència a llarg termini al govern valencià, raó per la qual necessitaven retrobar-se amb els sectors burgesos més casolans. En aquest sentit, la negativa a la fusió de Bancaixa i la CAM amb perspectives dâenginyeria financera, el fre a la reforma de lâIVAM per manca de pressupost, el decàleg sobre lâimpuls al valencià presentat a Ares del Maestre, una certa racionalització i un major control de la despesa publica, etc. van ser algunes de les primeres tèbies mesures. Lâefecte no es va fer esperar: rebuig absolut dels sector més especulador, amb Zaplana al capdavant, i un cert reagrupament de la burgesia més industrial. El nomenament de Justo Nieto, fins aleshores rector de la Universitat Politècnica de València, com a conseller dâEmpresa Universitat i Ciència a lâagost de 2004 confirmava un subtil canvi de tarannà (fent fora les polítiques exclusivament especuladores) i la necessitat dâimplantar una política que, sense qüestionar el seu liberalisme, reduïra la dependència de lâeconomica del sector de la construcció.

Aquestes polítiques, assumides implícitament pel PSOE al País Valencià (el PSPV ha desaparegut), ha generat, però, tot un fum dâagressions als interessos i drets individuals i col·lectius: La precarització laboral, la privatització de serveis públics, la devaluació de lâensenyament públic, la sanitat, el transport, lâinsult permanent que és Canal 9, la desfeta de la natura, el transvasament Xúquer-Vinalopó, els centenars de camps de golf, la proliferació dâurbanitzacions de segones residències per a un ús que sâestima en menys de 17 dies per any, la desfeta de comarques senceres com els Serrans per abastar de minerals la indústria del taulell, els parcs eòlics sense control per a compensar lâincrement de la contaminació dâaqueixa mateixa indústria...

El PP no hi trobava oposició, perquè els anys previs de govern del PSOE havien suposat, entre dâaltres coses, la desfeta del moviment associatiu. No és només que no aprofitaren el govern de la Generalitat per a redreçar el PV, sinó que van deixar un erm organitzatiu i polític.

Creure que de la nit al mati podria aixecar-se un moviment de resposta a les polítiques del PP era il·lusori. Han calgut anys i panys per anar bastint des de les respostes en primer lloc individuals, grupals i locals a respostes cada dia més articulades i globals: les manifestacions contra la guerra, la solidaritat amb els i les immigrants; actes de suport a pobles en lluita: Palestina, Sàhara, Veneçuela...; el rebuig al transvasament del Xúquer i la desfeta urbanística (la lluita contra el vial de Cabanes/Orpesa i lâaeroport de Castelló de la Plana, la defensa del Cabanyal, lâoposició a la copa Amèrica de 2007 a València, la lluita al barri de la Punta contra lâexpansió del port a València, lâoposició a la muralla que representarà lâAVE al seu pas per lâHorta, la coordinadora contra els abusos urbanístics dâAlacant i Castelló de la Plana); denuncies contra lâimpacte ambiental dels parcs eòlics; un moviment sostingut i creixent en defensa del català, correllengues, denúncies a Canal 9 i contra la seva privatització, trobades dâescoles en valencià, plataformes de músics, nova premsa en valencià i projectes en marxa de TV alternatives, tallers de sociolingüística, xerrades de Veu Pròpia; també lluites del moviment obrer contra la precaritzacio, per convenis, contra els acomiadaments i les privatitzacions; jornades, debats i manifestacions en contra de la violència de gènere...

Sí, podem fer una primera afirmació: això es mou. Hi ha condicions objectives al País Valencià perquè cada dia més gent participe dâuna política defensada per lâesquerra. I això sâha notat al referèndum sobre la constitució europea. Des que lâEsquerra Independentista a través de la CUP va llançar la campanya al Parlament europeu amb el lema no a la Constitució europea sí als Països Catalans, sâhan fet centenars dâactes. Uns organitzats per lâEsquerra Independentista, dâaltres per organitzacions de lâesquerra estatal, debats en conjunt, articles, manifestos, plataformes..., que han tingut diversos efectes: el posicionament ferm de les organitzacions que participaven de la Campanya Països Catalans contra la Constitució i lâevolució més o menys tèbia dâaltres que com ERC i el Bloc o EU, que han estat esperant quelcom que els poguera facilitar la defensa del sí. Lâefecte que les nostres posicions han causat en les seves bases els ha obligat a capgirar el seu discurs cap al No. Tant es així que el Bloc, per exemple, va esperar al 29 de gener per a decidir la seva postura.

Ãs cert, però, que també en alguns sectors de la burgesia i lâempresa valencianes, els més ancorats en el passat, hi ha temors cap a la integració europea, però ja fa anys que més del 70% de les decisions econòmiques es prenen a instàncies extraestatals i que es veuen més afectats per les polítiques especulatives que per la normativa europea. El possible vot No provinent de la dreta, a més de residual, no ha tingut cap expressió política que el defensara. No hi ha hagut cap mitjà de comunicació de la dreta que lâhaja defensat. Qualsevol representant empresarial sap que per a defensar el seus interessos econòmics calen tres tipus de mesures polítiques: invertir en infrastructures, invertir en tecnologia i fer-ho amb diners públics. Ningú no es tira pedres a la seva teulada, i la dreta menys que ningú.

La segona afirmació: el 16,4% de vots contraris al tractat constitucional al País Valencià i el gairebé 21% de la ciutat de València és un vot dâesquerres.

El pensament dèbil i la postmodernitat han generat un desgavell ideològic que sovint confonem els agents amb els subjectes i el subjecte, amb la massa o, més modernament, amb la multitud. Cap subjecte polític preexisteix a la lluita. Els subjectes es construeixen en la mateixa lluita i són productes de la lluita; no hi són abans. Ara bé, el subjecte naix dâuna doble composició, objectiva i subjectiva. A lâhora de valorar en quin grau els vots al País Valencià tenen un component nacional caldrà tenir en compte que hi ha condicions objectives i un munt dâagressions al poble, al medi, a la cultura, etc. Que les respostes que hem enumerat succintament a dalt, és a dir, la subjectivitat organitzada, té clars components de subjectivitat nacional catalana: defensa de la terra, de la cultura, de les persones que vivim al País Valencià, als Països Catalans. El poble català al País Valencià sâafirma i es constitueix com a tal en funció de la lluita i no abans. I ara és fonamental que en el subjecte ja constituït a traves de les lluites aparega amb claredat i la força necessària per autoafirmar-se com un únic subjecte polític nacional, social i de gènere.

Per això faig la tercera afirmació: El vot No al P País Valencià té un clar component nacional català. Cal dotar-nos, però, dâuna estratègia que acumule i no diluesca. I es en aquest aspecte on hi ha dificultats encara que també sâobserven enormes potencialitats. No compartim la militància pessimista dels que defensen que no hi ha condicions. Segons comenta Lenin, Napoleó va escriure en una ocasió: âPrimer sâha dâentaular seriosament el combat i després es veuran totes les altres coses.â?

No compartim la lluita per la lluita sense cap estratègia. I és aqueix el motiu de la insistència que lâEsquerra Independentista es dote dâun referent unitari, capaç de convertir allò prèviament objectivitzat, per mitjà de les lluites parcials, en element subjectiu, en un procés dialèctic cap a la constitució del Poble Català com a subjecte polític global cap a lâindependència, el socialisme i lâequiparació de gènere.




Toni Infante



Desespanyolitzem les falles
Durant gairebé tres-cents anys molts matrimonis valencians han fet testament a âla valencianaâ?, tot i que aquesta manera de testar havia estat abolida i derogada âpor el justo derecho de conquistaâ?, alhora que van embotir-nos les lleis castellanes âespanyolesâ âtan loadas y plausibles en todo el universoâ?. El vidu o la viuda, a lâhora de gestionar lâherència del seu matrimoni, es trobava amb la sorpresa que havia de repartir amb els fills. Aquesta era la llei castellana âespanyolaâ, mentre que la secular valenciana, fins que va ser abolida, considerava que els béns del matrimoni, en cas de mort, podien passar íntegrament dâun cònjuge a lâaltre. Durant tres-cents anys seâns ha enganyat als valencians i les valencianes; potser perquè durant tres segles hem ignorat que seâns havia espanyolitzat per aqueix oprobiós âderecho de conquistaâ?. Així i tot, si preguntàvem a les víctimes si se sentien espanyoles, la majoria hagueren respost que sí, amb orgull fins i tot; malgrat que sâhagueren estimat prou més ser âlegalmentâ? valencians, si més no lâhora de testar.

La majoria dels nostres prohoms, des de la invasió borbònica fins gairebé els nostres dies, si els haguérem preguntat, o sense preguntar-los-ho, hagueren fet afirmació dâespanyolitat, tot i que possiblement no lâhagueren feta de âcastellanitatâ? (Castellans, a la gerra!, trallava, fins fa quatre dies, el fervor patriòtic popular), per més que, fet i fet, espanyolitat i castellanitat constituesquen una mateixa expressió nacional. Així doncs, encara que el notari Benvingut Oliver sâatrevira a dir que en qüestions de dret es podia parlar de âpaïsos catalansâ?, o que el poeta Querol âtan oblidat, i no calen estudis universitaris per saber-ne la causaâ posara per títol al seu llibre de versos ârimes catalanesâ?, tothom sâhaguera afirmat espanyol. Ara bé: una cosa era dir-seân i una altra que la manera de ser i pensar fóra realment espanyola, que sovint no ho era. Així, hi ha molts valencians i valencianes que es presenten, i unflen pit quan ho afirmen, que són espanyols. Però la forma de pensar i actuar, mira per on, els delata, afortunadament, com el que som, culturalment i nacionalment, des de fa set segles i mig âmalgrat la darrera dominació espanyola. On hi ha hagut, sempre en queda.

He fet aquest pròleg perquè després no em vinguen doctes de cuina a dir que faig afirmacions esbiaixades. Ja sé de quin mal hem de morir. Però això no lleva que em vinga de gust portar lâaigua del discurs al meu molí. Hi tinc tot el dret. I a qui no li agrade, que rebente.

Les falles, si bé van començar com una foguera tradicional, aviat van afegir-li elements de crítica i reivindicació del poble pla, poble treballador sotmès a les injustícies de la societat classista. Qualsevol cas era bo per plantar la canya i proclamar el descontent mitjançant la crítica mordaç i descarada.

En el primer fascicle que es va publicar de la revista Arxiu de tradicions populars (Barcelona, 1928), trobem un interessant article sobre les falles, signat per Josep Navarro i Cabanes, periodista carlí nascut a Ontinyent. Podríem dir que relata com va ser que la foguera de les andròmines i lââ?estoreta velletaâ? va començar a convertir-se en falla:

Per dur barret, levita, bastó de comandament o còsa semblant, lo públic relacionà tantòst estes figures amb qualque veí de la qual vida privada es blasmava.
Més tart apareixqueren dues o tres figures sempre alusives a les crítiques del veïnat, i pòc a pòc passà a la crítica de política local, a la general del país i àdhuc a lâestrangera.
La sàtira, la crítica popular als costums hipòcrites de la societat i la corrupció de la política, ha constituït la saba de les falles. I ja se sap que a qui mana no li agrada que li espolsen a la cara els pecats que no confessa. Però, si no volies arròs, jas dos tasses a caramull. El poble sâha entossudit en la seua vindicació mordaç.

Les diferents èpoques històriques per les quals han passat les falles, han anat fent mósses evidents en lâessència fallera. Sobretot en vincular la festa a lâEsglésia Catòlica âtan fervent missionera de lâespanyolitzacióâ i impulsant el monument i la parafernàlia ostensiva per damunt del caràcter crític i reivindicatiu originari. Calia domesticar la fera salvatge i lliure.

Ja en aquell primer terç del segle XX, Josep Navarro lamentava lâespanyolització de les falles. I sens dubte ell no haguera denominat així la degeneració que hi denunciava: carlí i tot, ni de lluny haguera atribuït a lâespanyolització el rebordoniment de la falla. Nosaltres, sí. Però en allò que no hi ha dubte és que el periodista dâOntinyent planyia la pèrdua del caràcter autòcton de les falles:

Huí día lâaspècte artístic sòl occir lo satíric de les falles. Se fan algunes de homenage, dâapología en les quals sâadverteix: âLo bust del pintor en tal es traurà ans de cremar la falla.â? Moltes dâelles estan mancades de sentit satíric, ço que vinc censurant âen lo desèrtâ?, fà anys.

Dâaleshores fins ara, han continuat guanyant força, poder i importància, les falles âmancades de sentit satíricâ?, les falles domesticades, les que només fan âmonumentâ?, les que desfilen de vint-i-un botó, les de les ofrenes florals i les processons âjosefinesâ?, i tota aqueixa innòcua âvalencianiaâ? que és, en realitat, una expressió de profunda espanyolitat, i doncs, dâembastardiment de la falla.

Cal recuperar, per tant, la nacionalitat pròpia de les falles. Cal recuperar la sàtira, la mordacitat, lâenginy; esmolem les paraules. Cal fer de les falles espai dâinsubmissió, de rebel·lió: de llibertat. Desespanyolitzem-les.


Toni Cucarella







torna a dalt


País Basc: horitzó de pau i independència?
ELa convocatòria dâeleccions a la comunitat autònoma basca per al proper mes dâabril va ser el darrer episodi de lâintens període que vivia el panorama polític dâaquell país, del qual sempre trobem ressonàncies al nostre.

Tanta agitació mediàtica i política no era injustificada, ja que al País Basc poden haver-hi canvis importants en els propers mesos, i això repercuteix en tot lâesquema polític europeu, especialment en els estats espanyol i francès. LâEsquerra Independentista catalana ha de seguir de prop lâevolució de lâescenari basc si no vol perdre lâoportunitat de fer valer la seva opció en la futura conjuntura de remodelació autonòmica al sud dels Pirineus. I també és imprescindible lâanàlisi de lâagent que més ens interessa per correspondència directa: lâesquerra abertzale.

El cert és que al País Basc lâalternativa independentista està més madura que als Països Catalans, i és en gran mesura per la tasca que ha desenvolupat lâesquerra abertzale dâençà del franquisme. Ha estat la iniciativa dâaquesta força la que ha obert aquesta nova fase política a Euskadi, i va ser en la forma del document Ara el poble, ara la pau (Orain herria, orain bakea).

Què significa, aquest document, en la situació actual? En línies generals, és una expressió de la demanda majoritària entre el poble basc: la pau i la superació del conflicte País Basc â Estats espanyol/francès. I és una resposta que no esquiva aquestes motivacions, ja que proposa una resolució civil del conflicte i alhora una fórmula de diàleg i acords que permeti obrir un nou marc polític al país. Però també és una adequació tàctica de lâindependentisme basc després que es trenqués el projecte de Lizarra-Garazi. En aquest mateix document es reconeix que després de la crisi del 1992 (arran del fracàs de les negociacions dâAlger) es passà a una nova fase que tingué en aquells acords de 1998 el seu punt culminant. Fou el pas que ETA donà substituint lâAlternativa KAS per lâAlternativa Democràtica. També és significatiu que en aquest nou episodi sigui Batasuna qui presenta lâalternativa.

Aquella reorientació que desembocà en els acords de Lizarra-Garazi continua vigent, tot i que aquells acords en concret quedessin en la via morta. El treball de lâesquerra abertzale sâha concentrat en la darrera dècada a accentuar la construcció nacional com a eix estratègic: construcció dâinfrastructures en els camps de la llengua, lâeducació, lâesport o el projecte més ambiciós, lâassemblea de càrrecs electes (Udalbiltza). Paral·lelament hi ha hagut el desgast del sistema autonòmic que, per exemple, té un episodi significatiu en el posicionament que ELA (sindicat nacional majoritari, proper al PNB) va fer a finals de 1997 respecte a la âmort de lâEstatutâ?. La conseqüència dâaixò són les diverses propostes reformadores o superadores de lâEstatut de Guernica que trobem a dia dâavui.

Però tant en el fracàs de la via Lizarra-Garazi com en la situació actual hi trobem un coprotagonista inevitable: el PNB, que juga un paper força ambigu. Dâuna banda, participà a Lizarra i en lâUdalbiltza, que plantejaven la superació de lâautonomia. De lâaltra, va frenar lâavenç dâaquestes iniciatives i es mostra com un aliat de lâEstat en molts aspectes (sobretot, en la repressió de les diferents instàncies organitzatives de lâesquerra abertzale).

El PNB és un partit reivindicatiu però encara està força lligat a lâautonomisme, que alhora exerceix sobre el conjunt del nacionalisme basc una tendència hegemonista. La contundència verbal de molts dels seus dirigents no va acompanyada de fermesa independentista. Ni tan sols en lâàmbit de la construcció nacional té una idea clara, i, per tant, la redueix a un augment de lâautogovern (concepte vague). Això es pot explicar per la ideologia socialment conservadora que els acompanya i per la por que lâesquerra abertzale li pugui disputar lâhegemonia sobre les reivindicacions nacionals basques (por que es va accentuar després de les eleccions municipals del 1999). El PNB vol seguir sent lâúnic gestor de la política basca, i a aquesta finalitat supeditarà tots els canvis polítics de fons que puguin haver-hi.

La proposta que el PNB presenta per a la superació del caduc marc autonòmic és una reforma de lâEstatut basc (Pla Ibarretxe). Suposa un avenç clar en un aspecte: parteix del poble basc com a única font de sobirania. Ara bé, pateix dâaltres mancances. No és un procés constituent i, malgrat el que hem dit suara, continua respectant la realitat jurídica i territorial imposada pels Estats ocupants (no és una ruptura). Per tant, no significaria un acte de lliure autodeterminació encara que es contempli una consulta popular.

Uns vots de parlamentaris de lâesquerra abertzale van ajudar que el Pla Ibarretxe fos presentat al Congrés espanyol. Són uns vots a favor de que sâobri un procés constituent, de diàleg i de resolució del conflicte, però amb la voluntat de trencar lâhegemonisme del PNB, que no vol modificar el seu pla de reforma. El fracàs de Lizarra i els posteriors intents dâentesa amb el PNB i EA, com ara la proposta de Bergara de fer llistes electorals conjuntes per al Congrés espanyol (març 2004), evidencien la dificultat de construir un front nacional per la independència. Ja hem esmentat els condicionants del PNB. Per tant, encara sâhan de moure moltes peces que poden fer que el nou marc polític basc sâapropi o sâallunyi de les premisses independentistes: autodeterminació i territori (Euskal Herria). I seria un element positiu que lâesquerra abertzale pogués participar a les eleccions dâabril.

Lâindependentisme català ha de mirar amb atenció aquest procés. Com dèiem al principi, ens hem de fixar tan en els plantejaments dels nostres homònims bascos com en lâevolució política conjunta, especialment en alguns aspectes:

- La capacitat de lâindependentisme basc dâutilitzar tots els mitjans (no exclusivament la confrontació militar), així com la importància dâaprofitar conjuntures i de contraposar alternatives a les propostes majoritàries. En el nostre cas hem de ser capaços/es de plantejar alternatives al consens autonomista que en aquests moments planteja la reforma dels Estatuts.

-La importància de la qüestió de la sobirania (poble basc â marc legal dels estats ocupants) en el debat polític. En el panorama català, no sabem com reaccionarien en aquesta disjuntiva entre legalitat i autodeterminació molts dels que es diuen independentistes.

-La construcció nacional com a eix estratègic: la necessitat dâenfortir infrastructures (culturals, lingüístiques, de comunicació i divulgació, polítiques...), organitzacions nacionals (CUP, sindicats laborals o estudiantils) o altres projectes que facin realitat els Països Catalans (marc català de relacions laborals, per exemple).

-I la constatació que un independentisme fort és el poder de dissuasió que permet accedir una nació a la seva independència, i no pas les actituds polítiques dâobediència servil que porten a la negociació i el pacte en condicions desfavorables.

Aquests han de ser els esperons de lâindependentisme català per enfrontar-nos a les properes conjuntures. De la nostra lluita depèn que ens trobem amb el poble basc en una Europa dels pobles lliures i solidaris o que continuem compartint les cadenes espanyoles i franceses.

Albert Botran

This work is in the public domain
Sindicato Sindicat