Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: mitjans i manipulació
La memòria històrica en el trànsit de la dictadura a la Democràcia. Una interpretació sobre l’absència dels mitjans
23 mar 2005
1. Introducció

La història de la transició a l’Estat espanyol té diversos aspectes mancats d’explicació profunda quan l’aparent és, o sembla, tanmateix, òbvia: hom desmantella l’aparell político-institucional mentre deixa exercint el càrrec públic institucional a pràcticament tot l’aparell de l’estat, a centenars de milers de persones entre les quals hi havia autèntics criminals i delinqüents socials que obtingueren el càrrec exclusivament per «mèrits de guerra», és a dir formaren part de la nova élite social. Com ja s’ha demostrat prou darrerament, per formar part dels «afectos» en la terminologia d’època, mentre «desafectos» perdien feina i propietats i els «indiferentes» quedaven relegats després dels guanyadors del primer bàndol. Tret d’algun torturador notori que es apartat de la feina, o sigui jubilat amb paga i honors, atesa la seva gran significació pública per tot aplicant la «tècnica» tortural per obtenir informació o simplement castigar a qui s’acarava al règim. Mentrestant les successives lleis d’amnistia deixen sense efecte qualsevol reclamació que jurídicament vulguin fer afectats en el seu honor, patrimoni o els hereus en la integritat física dels afusellats i que des de l’abril del 1939 foren d’acord amb la legislació repressiva franquista afectes a un sistema de depuració professional, incautació dels béns, privació de llibertat i àdhuc, pèrdua de la vida. Aquesta acció de tancar el passat arriba fins l’actualitat que és notícia present la declaració del Consejo Superior de Justícia Militar argumentant la impossibilitat de revisar les sentències de mort al·legant com a raó, –en argument inaudit–, l’estat de la Justícia, «proper al colapse».
Lâexplicació sobre lâoblit sistemàtic de la pròpia història immediata afecta tant al bàndol que detentava el poder, en les diverses faccions des del «búnquer», o sector intregista que aspirava a la pura continuïtat fins als sectors més moderats que la desitjaven en la substància tot mutant aparentment el comportament col·lectiu adaptant-lo a les pautes vigents a lâEuropa occidental però sense cap concessió a la recuperació dâuna legalitat anterior a la revolta militar del 1936. Fou molt diferent lâevolució que es produí a les zones rurals de lâinterior de lâestat de la perifèria industrial on la constant reivindicació popular motiva morts en actes crítics âmanifestacions, sentades, protestes col·lectives...â pel règim i dâací que la pròpia estructura social seân ressentí. Mentre al País Basc actuava una repressió policial de forma absoluta amb estats dâexcepció. Aquests mostraven els límits del procés de la transició política que sâanava fent de forma lenta i controlada pels mateixos gestors del sistema polític hereu dels qui guanyaren una violenta i duríssima guerra en la qual lâextermini dels vençuts sâaplica, com finalment ja és sabut, a una escala terrible en la seva dimensió quantitativa i naturalment amb voluntat dâexemple social. I no deixa de ser casual que sigui des de Catalunya on sâestudiïn en un Congrés els camps de concentració o sigui des del programa fet a la seu de TVE a Catalunya «Línea 900» on es donin les primeres notícies i es parli ja dâun camp dâextermini clar en lâEspanya de Franco. Camp dâextermini a la Badajoz profunda on encara, no sâhan pogut fer filmacions amb tota llibertat, cas inaudit en la nova Espanya socialista, per segona vegada i en la qual es parlava obertament, encara de «hay miedo, todavia existe el miedo» i propietaris de terrenys, en aquest cas de la mina on hi ha presumiblement centenars de restes humanes, no deixà filmar un equip de reporters compromesos amb la recerca de la veritat històrica.







La finalitat de la repressió del franquisme assolí unes cotes dâenvergadura tan gran de magnitud social que Francisco Espinosa en escriure el colofó a la seva rigorosa i esplèndida dissecció[1] en mig miler de pàgines del comportament sistemàtic de les forces rebels que perseguien finalitats de càstig social a lâExtremadura conquerida escriu: «No obstante, lo que sabemos es sólo la punta del iceberg. (...) Para los sublevados, [tanto] unos como otros [presoners republicans durant i després la guerra] eran seres infrahumanos a los que había que considerar no ya como prisioneros sino siquiera como españoles. De este espíritu genocida que permitió que prisioneros republicanos acabaran en fosas comunes después del primero de abril de 1939 surge la peculiaridad de la posguerra española: el mantenimiento de la violencia y el terror pese a la conclusión de la guerra. En España tras la guerra no llego la paz.»




El juliol del 1939, encara, sâescriu que ha acabat la guerra però «no la campanya» (contra el marxisme, el separatisme, el liberalisme...» Lâoblit és una victòria del franquisme i les forces dâesquerra, les forces del marxisme, del separatisme, li donen suport. Perquè? Sembla obvi que la necessitat de conduir una evolució en la qual el camí final havia de ser la democràcia tingué un notable paper en els mitjans de comunicació com a acomboiants de lâopinió pública.





La presència de la censura i el control dels periodistes, amb el cas, emblemàtic dâun periodista català i socialista, símbol del periodisme més crític, que fou empresonat âper lâautoritat militarâ gairebé un any[2], en un moment crucial entre uns mesos abans de la mort del dictador i els inicis del moviment de protesta per lâadveniment de la democràcia.





La necessitat de la memòria era tanmateix reivindicada però en els moments crítics sâactuava amb prudència exquisida per no «espantar» els nomenats aleshores «poders fàctics» nom amb el qual hom sâal·ludia crípticament lâexèrcit i lâaparell dâEstat tot i que es dissimulava fent veure que es parlava de la gran banca i les altes finances: es referia clarament a lâestructura dura de lâEstat franquista âalts càrrecs, comandaments policials i militars involucionistesâ que podien aturar el procés de la dita «transició». La memòria era present però mentre es parlava de no oblidar els qui detentaven el poder real âels franquistesâ imposaven bandera, llengua, himne i capital i anaven guanyant en els articulats discutits de la Constitució espanyola i els punts conflictius dels estatuts de les nacions més combatives de lâEstat com Euskadi o Catalunya.





Teresa Pàmies escriví el 24 de maig de 1980 al diari Avui «Recordar per avançar». Feia referència als homenatges que aquell mes havien tingut lloc arreu la geografia catalana. Naturalment el 1980 lâordenament jurídic emanat de la nova Constitució era prou fixat i travat. Pàmies escrivia: «Els afusellats, torturats, exterminats pel feixisme aparentment vencedor no fracassaren. En llur acció hi havia la victòria. Recordar-los avui, des de lâacció, es afiançar aquesta victòria.»[3] Lâescriptora, significada referent polític i prestigiosa col·laboradora dâopinió, contemplava la sortida de la clandestinitat i lâarribada dâeleccions âmalgrat que partits democràtics no poguessin presentar-se directament o foren dels darrers en ser legalitzat com el FNC o lâ ERC que estava encara prohibida a les primeres eleccions del juny del 1977 i es presentà sota cobertura diversaâ com una dimensió dâèxit polític.





El preu a pagar per arribar a unes eleccions netes havia estat la renúncia als símbols de la República, una ruptura amb el passat acceptant la legalitat, en tot, tot lâordenament jurídic, del franquisme, la presència dâun marc nou fet i conservat, tutelat pels nous directors de la política des de la victòria militar, i amb aquestes dades lâoblit històric sense cap mena de concreció: dels llibres de text als monuments, dels nomenclàtors als carrers fins les dates a celebrar, tota la història restava exclusivament pels especialistes, en cleda closa. Una primera conjectura a interpretar fora, doncs, que davant la por a hipotètics nous enfrontaments calia posar la simbologia, âi la història- a un arxiu prudent a obrir, potser, més endavant.




2. Una transicio encara viva

Un dels mèrits de la transició espanyola és lâabsència de la voluntat de venjances[4] i de reivindicacions personals en pro dâuns postulats generals de concòrdia amb la voluntat de construir una democràcia, el que es deia, a lâèpoca de «mirar al futur». En el moment de redactar aquestes ratlles, âhivern del 2004â, el ministre dâIndústria, el socialista Montilla, parlant de la desfilada militar del 12 dâoctubre a Madrid i en el que comporta en relació lâimaginari simbòlic col·lectiu, en declaracions a TV3[5] afirma que cal mirar al passat per conèixer-lo però «sense recrear-sâhi». Aquesta paraula pren la significació de penetrar-hi a fons, o sigui entrar en el coneixement de forma crítica. Expressa el desig del poder polític que el passat per a no crear conflictivitats «extraordinàries» no sigui ni conflictiu ni polèmic. Que sigui simplement inexistent per evitar problemes. Creu que donar-hi una visió ràpida, sense la profunditat de lâanàlisi i la reflexió, amb el que comporta de possibilitats dâexigències i rectificacions, estalvia els problemes i això és bo per la marxa correcta de la societat i lâEstat. A més autoritzant que barroerament desfilin, costat per costat, la Leclerc francesa, demòcrata i voluntària amb la División Azul, sota les ordres nazis i amb uniformes nazis i ho facin el 2004 i davant els demòcrates atorga una patent diàfana de seguir amb la línia de la confusió i lâoblit. Els demòcrates aplaudeixen en nom dâuna convivència, harmonia o pau la desfilada increïble inconcebuda en qualsevol context de democràcia consolidada europea. Mentrestant les anul·lacions de consells de guerra mortals queden ajornades com les peticions de perdó col·lectiu i tanmateix dâexigència de responsabilitats i els símbols franquistes omplen la geografia dâEspanya mentre a Catalunya i Euskadi sâhan desplegat una primera revisió. La història immediata de lâhorror encara és ben present. Seguint amb testimonis dâactualitat un periodista del combatiu setmanari El Temps escriu:





«La setmana passada Madrid va ser lâescenari en què es van retre honor, per última vegada al món, a un antic combatent de lâexèrcit nazi. Una decisió que fóra inconcebible a qualsevol altre país europeu i que deixa al descobert, de la forma més crua, quins van ser els guanyadors, primer de la Guerra Civil i, després de la transició democràtica. Però el pitjor de tot això és que lâescàndol per aquesta desfilada només ha pres dimensions polítiques a Catalunya. Tant el PSOE com el PP han estat perfectament dâacord en un format que havia rebut el vist-i-plau anterior de les direccions polítiques dels dos grans partits espanyols.»[6]





0. Un model original de transició?

Sovint hom presenta la transició espanyola com modèlica[7] en plantejament, evolució i resultats, quan fou moment històric dâacceleració històric, una mica com el Sexenni Constitucional amb un cúmul dâesdeveniments constants, amb la por als sabres, amb ebullició social âen unes determinades zonesâ i on sâimposava una dinàmica que no era atorgada des del poder que ho preparava meticulosament sinó arrancada des de baix, en un «toma y daca» transigit. No foren només pactes de despatx entre els poders fàctics sinó un conjunt nombrós i seguit dâesdeveniments luctuosos, amb morts nombroses. Durant els cinc anys mínims que va durar podríem considerar la xifra promig en un mort setmanal mínim. El franquisme, la seva repressió genèrica perseguint i executant simples dissidents ideològics o els adversaris va significar un model a imitar per Sudamèrica, que ho va millorar amb els morts «desapareguts». Aspirar a fer de la transició a Espanya un model de referència no deixa de ser una paròdia quan el preu a pagar ha estat menystenir la dignitat de mitja població humiliada amb el rebuig de la memòria. Quina diferència amb la transició a França on la presència dâun exèrcit estranger que facilità la recuperació de la democràcia imposà un tabula rasa. O amb Sudàfrica on la Comissió per la Veritat i la Reconciliació marcà un camí modèlic en crear lligams estables de la tan difícil societat dividida per la por, lâodi i el dolor del patiment. En no resoldre-ho de forma eficaç i a lâespera que desapareguin tots els testimonis vius âfet complex quan els fills i nets allarguen els fets problemàtics pendentsâ es plantegen encara incògnites no resoltes i per les que es passa fugaçment esperant que el pas del temps ho resolgui: Què fer amb el Valle de los Caídos? Què fer amb el dipòsit del papers catalans a Salamanca? Com ajudar a preservar la memòria dels exiliats, empresonats, dels, en definitiva, vençuts. Lloses que avui cuegen i plantegen la dimensió de complexitat amb difícil resolució.





3. Forces en conflicte

La tipologia de forces en conflicte: el sector més radical del franquisme, el més procliu a pactes amb la democràcia i dins lâoposició el que seria la força rupturista i la revolucionària encarnen els quatre protagonistes en els que hi podem encabir blocs culturals i mediàtics, socials i econòmics, al poder i a la clandestinitat, en una formulació crítica en la que cada un dels quatre no podia sol dominar. Fou una negociació marcada per les renúncies dels extrems mitjançant la que sâassolí un consens forçat que no agrada absolutament però possibilita uns mínims dâacords.





Cap de les forces en conflicte disposava de prou força, al conjunt de lâEstat, per a imposar els seus criteris. A Catalunya la voluntat popular expressada al carrer, les organitzacions polítiques, la pressió periodística, la reivindicació constant en múltiples facetes⦠encarnava el desig col·lectiu, especialment en àrees urbanes de la transformació política. Del canvi polític. Aquest sentiment no era uniforme al conjunt de lâestat. La definició de model espanyol de transformació, o sigui dirigit i coordinat des de dalt i sense una presència i participació del conjunt de forces socials de base que foren només testimonis muts, tret de les perifèries nacionalistes i els nuclis urbans políitzats com Madrid o Sevilla. és determinant en lâencarnació dâun equilibri i com només fou possible la reforma pactada i no una ruptura com podien desitjar sector reivindicatius. Tampoc el continuisme podien assolir sol la força sense el desgast dâuna conflictivitat al carrer cada dia més agitat. Les institucions, encara autoritàries durant tot el procés transitiu, no podien totes soles garantir una línia dominant pròpia. Sâimposava una aliança, un pacte, però una de les parts tenia molta força. La situació política de lâEuropa de la dècada dels setanta, ben tranquil·la ho afavoria. La relació amb la Unió Europea acabava de ser el punt clau en el qual es marcava la inflexió dâun camí sense retorn. El franquisme havia de donar pas a una democràcia.






4. La omnipresent guerra civil

La guerra civil era lâespectre permanent en tot el procés. Se nâamagà la presència als mitjans i no seân parlà precisament per evitar la possible incidència dâun nou enfrontament armat del calibre que fos. Quan seân parla, i acritícament en general com si ens hom només es referís a les guerres carlines i exclusivament en la vessant militar i dinàstica oblidant el component social, ideològic i religiós. Arran lâintent de cop dâEstat del 1981 el rei amenaça, es suggereix, amb una guerra civil si el cop seguia endavant. La possibilitat dâun enfrontament armat és latent a mitjans dels setanta com a possibilitat tot i que avui es planteja com remota, tanmateix la presència del terrorisme de signe divers així com dâun llenguatge violent que sâutilitza com a arma[8] expressava la realitat o viabilitat dâuns enfrontaments armats entre espanyols de signe ideològic divers: les cremes de llibreries progressistes, els atemptats a centres cívics crítics amb el franquisme, la convivència, tan indigna, entre les forces dâordre públic i els violents radicals feixistes mostrava una dimensió real dâun carrer âsota el crit de Fraga «La calle es mía»â en la que lâescenari de forces en joc era convuls.





Fou tant important la posició del record de la guerra civil i la voluntat a evitar-ne una repetició que, al costat de lâequilibri de forces polítiques, el fraccionament de les èlits i altres factors com la voluntat de reconciliació i el fet dâevitar les noves i dures normatives jurídiques tan ingrates en dividir la societat o, pitjor, els «ajustaments de comptes» de tanta efectivitat social, com a forma radical, a Itàlia, Alemanya i França, de desactivar les ideologies que calia esborrar en ús públic van comportar una renúncia als processos judicials (i de retruc mediàtics) dels comportaments polítics del passat polític franquista que passa de la realitat a la història (i a la política subjacent).





La conjunció dâun desig compartit dâimposar el silenci social, per uns una norma obligada per pròpia essència i per altres una obligació que calia assumir ingratament, fou aplicada globalment i Carrillo posant la bandera bicolor a la taula del míting comunista ho encarna i podria pensar: «tindrem la bandera dels guanyadors però farem les lleis per majoria social». Aquesta acció implicà una decidida presència dels mitjans de comunicació que utilitzaran fonamentalment el silenci, lâoblit com a estratègia per assolir la dita «reconciliació nacional» que els comunistes propugnaren des dels anys cinquanta i que els franquistes, reformistes i continuïstes sâhi aferraren pel que significava de tranquil·litat personal i pel que denotava de democràcia sense connotacions atès el baix nivell de conflictivitat en el conjunt de lâEstat dâuna ciutadania passiva constituint el que sâha denominat per sociòlegs de la polític o politicòlegs una democràcia de baixa qualitat[9].





Si analitzem publicacions emblemàtiques de Barcelona. Diario de Barcelona els suplements del període 1975-1977 i una de local 9 País (post. Hora Nova) 1977-1979 ens trobarem amb una dada comuna que ens impedeix de fer lâanàlisi que ens plantejàvem com a forma metodològica dâoperar. La inexistència de textos històrics ens obliga a desestimar la via inicial que aspiraven de mitjançant una anàlisi quantitativa establir els comportaments periodístics en els usos de la presència de la història tot disseccionant continguts però no podem crear i fer taules per la inexistència de textos. Hauríem dâacudir a revistes molt polititzades, com el setmanari Arreu per exemple per obtenir textos de reivindicació on aparegui una visió crítica amb el franquisme.





Si mirem els articles antologats des del conegut 20N amb la mort de Franco fins la victòria electoral del PSOE, un teòric J. A. González Casanova a El cambio inacabable (1975-1985)[10]â no en trobem, en els dos centenars dâantologats, ni un dâestrictament històric més enllà dâutilitzar la relació Cànovas-Franco com a similituds de models. Quan parla de Companys («15 de octubre») el qualifica de més republicà que catalanista, seguint Tarradellas i lâaventura del 6 dâoctubre la qualifica de dimensió estatal clara i neta de canvi de rumb en la política general espanyola. Fou republicà ple i tanmateix afusellat, diu González Casanova, per catalanista. No sâesmenta el Companys a reivindicar ni el Companys que caldria conèixer amb el sumari del consell de guerra o la reinterpretació en un marc social lliure. Ãs només una voluntat dâevitar els errors. La història, pel polític, i historiador, professor de dret amb coneixement profund de la història, no ha de ser utilitzada per a disseccionar una evolució. Des del socialisme sâexpliquen les renúncies per aconseguir que el procés fos un èxit.





Un altre recull dâarticles periodístics, dâuna òptica oposada, de la transició Al correr de los días. Crónicas de la transición (1975-1993)[11], tampoc presenta la historia com a factor a considerar i avaluar sinó a utilitzar a curt, com a dada que justifiqui un comportament. Tot i que el posicionament ideològic és referent crucial. A lâarticle «Digerir la historia trobem la clau quan afirma el professor dâhistòria Seco:





«Batiendo todas las marcas del disparate, desde determinadas instancias políticas âla presidencia, nada menos, de una de nuestras Comunidades Autónomas, se ha llegado a decir, como resumen de aquél gran capítulo histórico, que el descubrimiento de América y lo que siguió son acontecimientos equiparables por sus efectos, a la catástrofe de Hirosima (!)»





Si lâhistoriador és indigne i coneix els efectes de les mortaldats posem per cas tindrà un posicionament molt divers del que assumirà qui considerà que encomiendas, evangelització, aculturació, uniformitat lingüístico-lcultural, etc. són millores «substancials». Caldria només explicar perquè hom es suicidava abans de caure en mans dels conqueridors. La ideologia és subjacent a la història, el periodisme seân ressent i quan el mateix autor a «Un rincon de Burgos»[12] descriu el nomenclator de la que fou capital de lâEspanya franquista â18 de juliol, General Yagüe, Generalísmoâ¦â les làpides del palau de Capitania, etc. no expressa cap opinió crítica, ho descriu i prou, sense valorar críticament la pervivència del símbol autoritari. Segurament lâoblit de «La Internacional» com a emblema dâuna lluita a lâarticle «Apertura de Cortes»[13] sintetitza el desig de com uns símbols podien ser obviats. Escriu Seco: «â?La Internacionalâ? en el acto del día 22 [obertura de les Corts] hubiera sido algo asi como un catastrófico «Deciamos ayerâ¦Â». Una retrogradación en lugar de un avance.» Certament aquest himne hagués estat provocació però com arribar a una concòrdia amb la imposició dels símbols com la bandera dâun dels bàndols en lluita, el guanyador precisament. Les concessions implicaven voluntat de progrés.




0. Conclussions

Una de les primeres és lâacceptació dels mitjans de comunicació de seguir les directrius dels acords polítics en una fluida relació polítics a redactors. Es segueix un procés de força i el que comença el 1976 i 1977 com a natural. Qui manava marcava els continguts periodístics. La llibertat no comença el 21 de novembre de 1975. El resultat era prou clar: el periodista tenia uns límits.[14]



La segona seria el notable present de la guerra civil, fins lâaniversari del 1986 no seân parlarà generosament i de forma acrítica obviant tots els aspectes susceptibles dâoperar amb la memòria: assassinats pels franquistes, etc. atès que sempre, durant el franquisme, i lâefectivitat ha arribat fins avui, sâha parlat dels morts âllegim assassinatsâ per les dues bandes i que si un ho feia lâaltre també i en estar empatats calia oblidar.



Un testimoniatge de periodistes ens narren lâevolució dels mitjans[15] i un debat col·lectiu remarca la pèrdua dâidentitat de la societat, fruit evident de lâeficàcia desnacionalitzadora de quatre dècades de control franquista sobre les ments mitjançant la subordinació de continguts âa més de la llengua i al marge de la llenguaâ en escoles, mitjans de comunicació escrits i audiovisuals, substitució de referents, etc. i com no es gosà dâarticular la recuperació nacional des dâuna base dâeficàcia i sâactua sobre la més fàcil: lâoperativa política. Malgrat que en aquest debat hom es centrà en la dinàmica de la premsa diària i de les emissores de ràdio de forma subjacent hi havia lâimpacte formidable del franquisme que trasbalsà el sistema comunicatiu dels anys trenta, el substituí per un dâimperial (autoritari) en dependència ideològica i centralitzat en operativa professional, castellà de llengua i espanyol de continguts, amb les òbvies excepcions, i amb les notables derivacions social que el fet comporta a través de dècades de control social. Aquest sistema de comunicació difícilment podia assumir el repte de projectar una història crítica que demanaven els intel.lectuals i els sectors més dinàmics de la societat catalana quan amb els polítics de forma tàcita sâacorda el silenci per evitar una espiral de complexitats.



Josep M. Figueres

[1]Francisco ESPINOSA: La columna de la muerte. El avance del ejército franquista de Sevilla a Badajoz, Barcelona, Crítica, 2003, ps. 261-262.

[2] A. de Semir, F. Sales, H. Roma, S. Morell, J. M. Huertas: La presó: quatre morts, vuit mesos i vint dies. El cas Huertas Claveria, Barcelona, Laia, 1978.

[3]Rep. a Teresa PÃMIES: Opinió de dona, Barcelona, Edicions 62, 1983, p. 163.

[4] Un alt càrrec militar ens digué, a Capitania Militar de Barcelona mentre estudiaven sumaris dels consells de guerra que cas que hi hagués hagut una sola venjança contra testimonis, delators, membres de tribunals, etc. tots, absolutament tots els sumaris tornaven a tancar-se. La frase fou pronunciada després dâaccedir al sumari de Lluís Companys i en la nostra labor de consulta dâaltres sumaris, era lâhivern del 1998.

[5]José Montilla a Josep Cuní, programa matinal TV3, 14-X-2004.

[6]Salvador COT: «Què no pot fer Pasqual Maragall?», El Temps, 1.062 (19/25-X-2004).

[7]Josep M. COLOMER: La transición a la democracia: el modelo español, Barcelona, Anagrama,1998,p. 9 i ss.

[8]COLOMER, 163, hi afegeix «al parecer».

[9] Id, 177.

[10]Barcelona, Anthropos,1986.

[11]Madrid, Complutense,1994.

[12]El País, 19-XI-1992, pàgs. 309-312,

[13]ABC, 11-VIII-1976, rep. ps.43-46.

[14]Voldríem aprofundir aquesta idea i veure més episodis de testimoniatges periodístics. Segurament apareixen en la recent obra Memòria de la transició a Espanya i a Catalunya. Els mitjans de comunicació a cura dels professor. R. Aracil, A. Mayayo i A. Segura, Barcelona, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2004. La idea prou sabuda tanmateix lâexplicita el periodista Josep M. Huertas a la seva intervenció a Els mitjans de comunicació durant la transició reproduïda a Memòria de la transició a Espanya i a Catalunya (Barcelona, Edicions de la Universitat de Barcelona, 2000).

[15]Especialment útil és el treball de Jaume Guillamet: Premsa franquisme i autonomia. Crònica catalana de mig segle llarg (1939-1995); Barcelona, La Flor del Vent, 1996 en els capítols 10 i ss.
Mira també:
http://www.upf.edu/periodis/Congres_ahc/Documents/Sesio1/Figueres.htm

This work is in the public domain

Comentaris

els imbecils de la pag web
07 feb 2006
els imbecils de la web de: barcelona.indymèdia.org, són imbecils de merda per que no saven fer un resum molt senzill no entreu mai a akesta pag web.
Re: La memòria històrica en el trànsit de la dictadura a la Democràcia. Una interpretació sobre l’absència dels mitjans
07 feb 2006
perdo o vem fer sense pensar

us deman perdo!
Sindicat Terrassa