|
|
|
|
|
Notícies :: mitjans i manipulació |
|
La memòria històrica en el trà nsit de la dictadura a la Democrà cia. Una interpretació sobre l’absència dels mitjans
|
|
|
per Josep M. Figueres - Universitat Autònoma de Barcelona |
23 mar 2005
|
1. Introducció
La història de la transició a l’Estat espanyol té diversos aspectes mancats d’explicació profunda quan l’aparent és, o sembla, tanmateix, òbvia: hom desmantella l’aparell político-institucional mentre deixa exercint el càrrec públic institucional a pràcticament tot l’aparell de l’estat, a centenars de milers de persones entre les quals hi havia autèntics criminals i delinqüents socials que obtingueren el càrrec exclusivament per «mèrits de guerra», és a dir formaren part de la nova élite social. Com ja s’ha demostrat prou darrerament, per formar part dels «afectos» en la terminologia d’època, mentre «desafectos» perdien feina i propietats i els «indiferentes» quedaven relegats després dels guanyadors del primer bàndol. Tret d’algun torturador notori que es apartat de la feina, o sigui jubilat amb paga i honors, atesa la seva gran significació pública per tot aplicant la «tècnica» tortural per obtenir informació o simplement castigar a qui s’acarava al règim. Mentrestant les successives lleis d’amnistia deixen sense efecte qualsevol reclamació que jurídicament vulguin fer afectats en el seu honor, patrimoni o els hereus en la integritat física dels afusellats i que des de l’abril del 1939 foren d’acord amb la legislació repressiva franquista afectes a un sistema de depuració professional, incautació dels béns, privació de llibertat i àdhuc, pèrdua de la vida. Aquesta acció de tancar el passat arriba fins l’actualitat que és notícia present la declaració del Consejo Superior de Justícia Militar argumentant la impossibilitat de revisar les sentències de mort al·legant com a raó, –en argument inaudit–, l’estat de la Justícia, «proper al colapse». |
L’explicació sobre l’oblit sistemà tic de la pròpia història immediata afecta tant al bà ndol que detentava el poder, en les diverses faccions des del «búnquer», o sector intregista que aspirava a la pura continuïtat fins als sectors més moderats que la desitjaven en la substà ncia tot mutant aparentment el comportament col·lectiu adaptant-lo a les pautes vigents a l’Europa occidental però sense cap concessió a la recuperació d’una legalitat anterior a la revolta militar del 1936. Fou molt diferent l’evolució que es produà a les zones rurals de l’interior de l’estat de la perifèria industrial on la constant reivindicació popular motiva morts en actes crÃtics –manifestacions, sentades, protestes col·lectives...– pel règim i d’acà que la pròpia estructura social se’n ressentÃ. Mentre al PaÃs Basc actuava una repressió policial de forma absoluta amb estats d’excepció. Aquests mostraven els lÃmits del procés de la transició polÃtica que s’anava fent de forma lenta i controlada pels mateixos gestors del sistema polÃtic hereu dels qui guanyaren una violenta i durÃssima guerra en la qual l’extermini dels vençuts s’aplica, com finalment ja és sabut, a una escala terrible en la seva dimensió quantitativa i naturalment amb voluntat d’exemple social. I no deixa de ser casual que sigui des de Catalunya on s’estudiïn en un Congrés els camps de concentració o sigui des del programa fet a la seu de TVE a Catalunya «LÃnea 900» on es donin les primeres notÃcies i es parli ja d’un camp d’extermini clar en l’Espanya de Franco. Camp d’extermini a la Badajoz profunda on encara, no s’han pogut fer filmacions amb tota llibertat, cas inaudit en la nova Espanya socialista, per segona vegada i en la qual es parlava obertament, encara de «hay miedo, todavia existe el miedo» i propietaris de terrenys, en aquest cas de la mina on hi ha presumiblement centenars de restes humanes, no deixà filmar un equip de reporters compromesos amb la recerca de la veritat històrica.
La finalitat de la repressió del franquisme assolà unes cotes d’envergadura tan gran de magnitud social que Francisco Espinosa en escriure el colofó a la seva rigorosa i esplèndida dissecció[1] en mig miler de pà gines del comportament sistemà tic de les forces rebels que perseguien finalitats de cà stig social a l’Extremadura conquerida escriu: «No obstante, lo que sabemos es sólo la punta del iceberg. (...) Para los sublevados, [tanto] unos como otros [presoners republicans durant i després la guerra] eran seres infrahumanos a los que habÃa que considerar no ya como prisioneros sino siquiera como españoles. De este espÃritu genocida que permitió que prisioneros republicanos acabaran en fosas comunes después del primero de abril de 1939 surge la peculiaridad de la posguerra española: el mantenimiento de la violencia y el terror pese a la conclusión de la guerra. En España tras la guerra no llego la paz.»
El juliol del 1939, encara, s’escriu que ha acabat la guerra però «no la campanya» (contra el marxisme, el separatisme, el liberalisme...» L’oblit és una victòria del franquisme i les forces d’esquerra, les forces del marxisme, del separatisme, li donen suport. Perquè? Sembla obvi que la necessitat de conduir una evolució en la qual el camà final havia de ser la democrà cia tingué un notable paper en els mitjans de comunicació com a acomboiants de l’opinió pública.
La presència de la censura i el control dels periodistes, amb el cas, emblemà tic d’un periodista català i socialista, sÃmbol del periodisme més crÃtic, que fou empresonat –per l’autoritat militar– gairebé un any[2], en un moment crucial entre uns mesos abans de la mort del dictador i els inicis del moviment de protesta per l’adveniment de la democrà cia.
La necessitat de la memòria era tanmateix reivindicada però en els moments crÃtics s’actuava amb prudència exquisida per no «espantar» els nomenats aleshores «poders fà ctics» nom amb el qual hom s’al·ludia crÃpticament l’exèrcit i l’aparell d’Estat tot i que es dissimulava fent veure que es parlava de la gran banca i les altes finances: es referia clarament a l’estructura dura de l’Estat franquista –alts cà rrecs, comandaments policials i militars involucionistes– que podien aturar el procés de la dita «transició». La memòria era present però mentre es parlava de no oblidar els qui detentaven el poder real –els franquistes– imposaven bandera, llengua, himne i capital i anaven guanyant en els articulats discutits de la Constitució espanyola i els punts conflictius dels estatuts de les nacions més combatives de l’Estat com Euskadi o Catalunya.
Teresa Pà mies escrivà el 24 de maig de 1980 al diari Avui «Recordar per avançar». Feia referència als homenatges que aquell mes havien tingut lloc arreu la geografia catalana. Naturalment el 1980 l’ordenament jurÃdic emanat de la nova Constitució era prou fixat i travat. Pà mies escrivia: «Els afusellats, torturats, exterminats pel feixisme aparentment vencedor no fracassaren. En llur acció hi havia la victòria. Recordar-los avui, des de l’acció, es afiançar aquesta victòria.»[3] L’escriptora, significada referent polÃtic i prestigiosa col·laboradora d’opinió, contemplava la sortida de la clandestinitat i l’arribada d’eleccions –malgrat que partits democrà tics no poguessin presentar-se directament o foren dels darrers en ser legalitzat com el FNC o l’ ERC que estava encara prohibida a les primeres eleccions del juny del 1977 i es presentà sota cobertura diversa– com una dimensió d’èxit polÃtic.
El preu a pagar per arribar a unes eleccions netes havia estat la renúncia als sÃmbols de la República, una ruptura amb el passat acceptant la legalitat, en tot, tot l’ordenament jurÃdic, del franquisme, la presència d’un marc nou fet i conservat, tutelat pels nous directors de la polÃtica des de la victòria militar, i amb aquestes dades l’oblit històric sense cap mena de concreció: dels llibres de text als monuments, dels nomenclà tors als carrers fins les dates a celebrar, tota la història restava exclusivament pels especialistes, en cleda closa. Una primera conjectura a interpretar fora, doncs, que davant la por a hipotètics nous enfrontaments calia posar la simbologia, –i la història- a un arxiu prudent a obrir, potser, més endavant.
2. Una transicio encara viva
Un dels mèrits de la transició espanyola és l’absència de la voluntat de venjances[4] i de reivindicacions personals en pro d’uns postulats generals de concòrdia amb la voluntat de construir una democrà cia, el que es deia, a l’època de «mirar al futur». En el moment de redactar aquestes ratlles, –hivern del 2004–, el ministre d’Indústria, el socialista Montilla, parlant de la desfilada militar del 12 d’octubre a Madrid i en el que comporta en relació l’imaginari simbòlic col·lectiu, en declaracions a TV3[5] afirma que cal mirar al passat per conèixer-lo però «sense recrear-s’hi». Aquesta paraula pren la significació de penetrar-hi a fons, o sigui entrar en el coneixement de forma crÃtica. Expressa el desig del poder polÃtic que el passat per a no crear conflictivitats «extraordinà ries» no sigui ni conflictiu ni polèmic. Que sigui simplement inexistent per evitar problemes. Creu que donar-hi una visió rà pida, sense la profunditat de l’anà lisi i la reflexió, amb el que comporta de possibilitats d’exigències i rectificacions, estalvia els problemes i això és bo per la marxa correcta de la societat i l’Estat. A més autoritzant que barroerament desfilin, costat per costat, la Leclerc francesa, demòcrata i voluntà ria amb la División Azul, sota les ordres nazis i amb uniformes nazis i ho facin el 2004 i davant els demòcrates atorga una patent dià fana de seguir amb la lÃnia de la confusió i l’oblit. Els demòcrates aplaudeixen en nom d’una convivència, harmonia o pau la desfilada increïble inconcebuda en qualsevol context de democrà cia consolidada europea. Mentrestant les anul·lacions de consells de guerra mortals queden ajornades com les peticions de perdó col·lectiu i tanmateix d’exigència de responsabilitats i els sÃmbols franquistes omplen la geografia d’Espanya mentre a Catalunya i Euskadi s’han desplegat una primera revisió. La història immediata de l’horror encara és ben present. Seguint amb testimonis d’actualitat un periodista del combatiu setmanari El Temps escriu:
«La setmana passada Madrid va ser l’escenari en què es van retre honor, per última vegada al món, a un antic combatent de l’exèrcit nazi. Una decisió que fóra inconcebible a qualsevol altre paÃs europeu i que deixa al descobert, de la forma més crua, quins van ser els guanyadors, primer de la Guerra Civil i, després de la transició democrà tica. Però el pitjor de tot això és que l’escà ndol per aquesta desfilada només ha pres dimensions polÃtiques a Catalunya. Tant el PSOE com el PP han estat perfectament d’acord en un format que havia rebut el vist-i-plau anterior de les direccions polÃtiques dels dos grans partits espanyols.»[6]
0. Un model original de transició?
Sovint hom presenta la transició espanyola com modèlica[7] en plantejament, evolució i resultats, quan fou moment històric d’acceleració històric, una mica com el Sexenni Constitucional amb un cúmul d’esdeveniments constants, amb la por als sabres, amb ebullició social –en unes determinades zones– i on s’imposava una dinà mica que no era atorgada des del poder que ho preparava meticulosament sinó arrancada des de baix, en un «toma y daca» transigit. No foren només pactes de despatx entre els poders fà ctics sinó un conjunt nombrós i seguit d’esdeveniments luctuosos, amb morts nombroses. Durant els cinc anys mÃnims que va durar podrÃem considerar la xifra promig en un mort setmanal mÃnim. El franquisme, la seva repressió genèrica perseguint i executant simples dissidents ideològics o els adversaris va significar un model a imitar per Sudamèrica, que ho va millorar amb els morts «desapareguts». Aspirar a fer de la transició a Espanya un model de referència no deixa de ser una paròdia quan el preu a pagar ha estat menystenir la dignitat de mitja població humiliada amb el rebuig de la memòria. Quina diferència amb la transició a França on la presència d’un exèrcit estranger que facilità la recuperació de la democrà cia imposà un tabula rasa. O amb Sudà frica on la Comissió per la Veritat i la Reconciliació marcà un camà modèlic en crear lligams estables de la tan difÃcil societat dividida per la por, l’odi i el dolor del patiment. En no resoldre-ho de forma eficaç i a l’espera que desapareguin tots els testimonis vius –fet complex quan els fills i nets allarguen els fets problemà tics pendents– es plantegen encara incògnites no resoltes i per les que es passa fugaçment esperant que el pas del temps ho resolgui: Què fer amb el Valle de los CaÃdos? Què fer amb el dipòsit del papers catalans a Salamanca? Com ajudar a preservar la memòria dels exiliats, empresonats, dels, en definitiva, vençuts. Lloses que avui cuegen i plantegen la dimensió de complexitat amb difÃcil resolució.
3. Forces en conflicte
La tipologia de forces en conflicte: el sector més radical del franquisme, el més procliu a pactes amb la democrà cia i dins l’oposició el que seria la força rupturista i la revolucionà ria encarnen els quatre protagonistes en els que hi podem encabir blocs culturals i medià tics, socials i econòmics, al poder i a la clandestinitat, en una formulació crÃtica en la que cada un dels quatre no podia sol dominar. Fou una negociació marcada per les renúncies dels extrems mitjançant la que s’assolà un consens forçat que no agrada absolutament però possibilita uns mÃnims d’acords.
Cap de les forces en conflicte disposava de prou força, al conjunt de l’Estat, per a imposar els seus criteris. A Catalunya la voluntat popular expressada al carrer, les organitzacions polÃtiques, la pressió periodÃstica, la reivindicació constant en múltiples facetes… encarnava el desig col·lectiu, especialment en à rees urbanes de la transformació polÃtica. Del canvi polÃtic. Aquest sentiment no era uniforme al conjunt de l’estat. La definició de model espanyol de transformació, o sigui dirigit i coordinat des de dalt i sense una presència i participació del conjunt de forces socials de base que foren només testimonis muts, tret de les perifèries nacionalistes i els nuclis urbans polÃitzats com Madrid o Sevilla. és determinant en l’encarnació d’un equilibri i com només fou possible la reforma pactada i no una ruptura com podien desitjar sector reivindicatius. Tampoc el continuisme podien assolir sol la força sense el desgast d’una conflictivitat al carrer cada dia més agitat. Les institucions, encara autorità ries durant tot el procés transitiu, no podien totes soles garantir una lÃnia dominant pròpia. S’imposava una aliança, un pacte, però una de les parts tenia molta força. La situació polÃtica de l’Europa de la dècada dels setanta, ben tranquil·la ho afavoria. La relació amb la Unió Europea acabava de ser el punt clau en el qual es marcava la inflexió d’un camà sense retorn. El franquisme havia de donar pas a una democrà cia.
4. La omnipresent guerra civil
La guerra civil era l’espectre permanent en tot el procés. Se n’amagà la presència als mitjans i no se’n parlà precisament per evitar la possible incidència d’un nou enfrontament armat del calibre que fos. Quan se’n parla, i acritÃcament en general com si ens hom només es referÃs a les guerres carlines i exclusivament en la vessant militar i dinà stica oblidant el component social, ideològic i religiós. Arran l’intent de cop d’Estat del 1981 el rei amenaça, es suggereix, amb una guerra civil si el cop seguia endavant. La possibilitat d’un enfrontament armat és latent a mitjans dels setanta com a possibilitat tot i que avui es planteja com remota, tanmateix la presència del terrorisme de signe divers aixà com d’un llenguatge violent que s’utilitza com a arma[8] expressava la realitat o viabilitat d’uns enfrontaments armats entre espanyols de signe ideològic divers: les cremes de llibreries progressistes, els atemptats a centres cÃvics crÃtics amb el franquisme, la convivència, tan indigna, entre les forces d’ordre públic i els violents radicals feixistes mostrava una dimensió real d’un carrer –sota el crit de Fraga «La calle es mÃa»– en la que l’escenari de forces en joc era convuls.
Fou tant important la posició del record de la guerra civil i la voluntat a evitar-ne una repetició que, al costat de l’equilibri de forces polÃtiques, el fraccionament de les èlits i altres factors com la voluntat de reconciliació i el fet d’evitar les noves i dures normatives jurÃdiques tan ingrates en dividir la societat o, pitjor, els «ajustaments de comptes» de tanta efectivitat social, com a forma radical, a Ità lia, Alemanya i França, de desactivar les ideologies que calia esborrar en ús públic van comportar una renúncia als processos judicials (i de retruc medià tics) dels comportaments polÃtics del passat polÃtic franquista que passa de la realitat a la història (i a la polÃtica subjacent).
La conjunció d’un desig compartit d’imposar el silenci social, per uns una norma obligada per pròpia essència i per altres una obligació que calia assumir ingratament, fou aplicada globalment i Carrillo posant la bandera bicolor a la taula del mÃting comunista ho encarna i podria pensar: «tindrem la bandera dels guanyadors però farem les lleis per majoria social». Aquesta acció implicà una decidida presència dels mitjans de comunicació que utilitzaran fonamentalment el silenci, l’oblit com a estratègia per assolir la dita «reconciliació nacional» que els comunistes propugnaren des dels anys cinquanta i que els franquistes, reformistes i continuïstes s’hi aferraren pel que significava de tranquil·litat personal i pel que denotava de democrà cia sense connotacions atès el baix nivell de conflictivitat en el conjunt de l’Estat d’una ciutadania passiva constituint el que s’ha denominat per sociòlegs de la polÃtic o politicòlegs una democrà cia de baixa qualitat[9].
Si analitzem publicacions emblemà tiques de Barcelona. Diario de Barcelona els suplements del perÃode 1975-1977 i una de local 9 PaÃs (post. Hora Nova) 1977-1979 ens trobarem amb una dada comuna que ens impedeix de fer l’anà lisi que ens plantejà vem com a forma metodològica d’operar. La inexistència de textos històrics ens obliga a desestimar la via inicial que aspiraven de mitjançant una anà lisi quantitativa establir els comportaments periodÃstics en els usos de la presència de la història tot disseccionant continguts però no podem crear i fer taules per la inexistència de textos. HaurÃem d’acudir a revistes molt polititzades, com el setmanari Arreu per exemple per obtenir textos de reivindicació on aparegui una visió crÃtica amb el franquisme.
Si mirem els articles antologats des del conegut 20N amb la mort de Franco fins la victòria electoral del PSOE, un teòric J. A. González Casanova a El cambio inacabable (1975-1985)[10]– no en trobem, en els dos centenars d’antologats, ni un d’estrictament històric més enllà d’utilitzar la relació Cà novas-Franco com a similituds de models. Quan parla de Companys («15 de octubre») el qualifica de més republicà que catalanista, seguint Tarradellas i l’aventura del 6 d’octubre la qualifica de dimensió estatal clara i neta de canvi de rumb en la polÃtica general espanyola. Fou republicà ple i tanmateix afusellat, diu González Casanova, per catalanista. No s’esmenta el Companys a reivindicar ni el Companys que caldria conèixer amb el sumari del consell de guerra o la reinterpretació en un marc social lliure. És només una voluntat d’evitar els errors. La història, pel polÃtic, i historiador, professor de dret amb coneixement profund de la història, no ha de ser utilitzada per a disseccionar una evolució. Des del socialisme s’expliquen les renúncies per aconseguir que el procés fos un èxit.
Un altre recull d’articles periodÃstics, d’una òptica oposada, de la transició Al correr de los dÃas. Crónicas de la transición (1975-1993)[11], tampoc presenta la historia com a factor a considerar i avaluar sinó a utilitzar a curt, com a dada que justifiqui un comportament. Tot i que el posicionament ideològic és referent crucial. A l’article «Digerir la historia trobem la clau quan afirma el professor d’història Seco:
«Batiendo todas las marcas del disparate, desde determinadas instancias polÃticas –la presidencia, nada menos, de una de nuestras Comunidades Autónomas, se ha llegado a decir, como resumen de aquél gran capÃtulo histórico, que el descubrimiento de América y lo que siguió son acontecimientos equiparables por sus efectos, a la catástrofe de Hirosima (!)»
Si l’historiador és indigne i coneix els efectes de les mortaldats posem per cas tindrà un posicionament molt divers del que assumirà qui considerà que encomiendas, evangelització, aculturació, uniformitat lingüÃstico-lcultural, etc. són millores «substancials». Caldria només explicar perquè hom es suicidava abans de caure en mans dels conqueridors. La ideologia és subjacent a la història, el periodisme se’n ressent i quan el mateix autor a «Un rincon de Burgos»[12] descriu el nomenclator de la que fou capital de l’Espanya franquista –18 de juliol, General Yagüe, GeneralÃsmo…– les là pides del palau de Capitania, etc. no expressa cap opinió crÃtica, ho descriu i prou, sense valorar crÃticament la pervivència del sÃmbol autoritari. Segurament l’oblit de «La Internacional» com a emblema d’una lluita a l’article «Apertura de Cortes»[13] sintetitza el desig de com uns sÃmbols podien ser obviats. Escriu Seco: «â€?La Internacionalâ€? en el acto del dÃa 22 [obertura de les Corts] hubiera sido algo asi como un catastrófico «Deciamos ayer…». Una retrogradación en lugar de un avance.» Certament aquest himne hagués estat provocació però com arribar a una concòrdia amb la imposició dels sÃmbols com la bandera d’un dels bà ndols en lluita, el guanyador precisament. Les concessions implicaven voluntat de progrés.
0. Conclussions
Una de les primeres és l’acceptació dels mitjans de comunicació de seguir les directrius dels acords polÃtics en una fluida relació polÃtics a redactors. Es segueix un procés de força i el que comença el 1976 i 1977 com a natural. Qui manava marcava els continguts periodÃstics. La llibertat no comença el 21 de novembre de 1975. El resultat era prou clar: el periodista tenia uns lÃmits.[14]
La segona seria el notable present de la guerra civil, fins l’aniversari del 1986 no se’n parlarà generosament i de forma acrÃtica obviant tots els aspectes susceptibles d’operar amb la memòria: assassinats pels franquistes, etc. atès que sempre, durant el franquisme, i l’efectivitat ha arribat fins avui, s’ha parlat dels morts –llegim assassinats– per les dues bandes i que si un ho feia l’altre també i en estar empatats calia oblidar.
Un testimoniatge de periodistes ens narren l’evolució dels mitjans[15] i un debat col·lectiu remarca la pèrdua d’identitat de la societat, fruit evident de l’eficà cia desnacionalitzadora de quatre dècades de control franquista sobre les ments mitjançant la subordinació de continguts –a més de la llengua i al marge de la llengua– en escoles, mitjans de comunicació escrits i audiovisuals, substitució de referents, etc. i com no es gosà d’articular la recuperació nacional des d’una base d’eficà cia i s’actua sobre la més fà cil: l’operativa polÃtica. Malgrat que en aquest debat hom es centrà en la dinà mica de la premsa dià ria i de les emissores de rà dio de forma subjacent hi havia l’impacte formidable del franquisme que trasbalsà el sistema comunicatiu dels anys trenta, el substituà per un d’imperial (autoritari) en dependència ideològica i centralitzat en operativa professional, castellà de llengua i espanyol de continguts, amb les òbvies excepcions, i amb les notables derivacions social que el fet comporta a través de dècades de control social. Aquest sistema de comunicació difÃcilment podia assumir el repte de projectar una història crÃtica que demanaven els intel.lectuals i els sectors més dinà mics de la societat catalana quan amb els polÃtics de forma tà cita s’acorda el silenci per evitar una espiral de complexitats.
Josep M. Figueres
[1]Francisco ESPINOSA: La columna de la muerte. El avance del ejército franquista de Sevilla a Badajoz, Barcelona, CrÃtica, 2003, ps. 261-262.
[2] A. de Semir, F. Sales, H. Roma, S. Morell, J. M. Huertas: La presó: quatre morts, vuit mesos i vint dies. El cas Huertas Claveria, Barcelona, Laia, 1978.
[3]Rep. a Teresa PÀMIES: Opinió de dona, Barcelona, Edicions 62, 1983, p. 163.
[4] Un alt cà rrec militar ens digué, a Capitania Militar de Barcelona mentre estudiaven sumaris dels consells de guerra que cas que hi hagués hagut una sola venjança contra testimonis, delators, membres de tribunals, etc. tots, absolutament tots els sumaris tornaven a tancar-se. La frase fou pronunciada després d’accedir al sumari de LluÃs Companys i en la nostra labor de consulta d’altres sumaris, era l’hivern del 1998.
[5]José Montilla a Josep CunÃ, programa matinal TV3, 14-X-2004.
[6]Salvador COT: «Què no pot fer Pasqual Maragall?», El Temps, 1.062 (19/25-X-2004).
[7]Josep M. COLOMER: La transición a la democracia: el modelo español, Barcelona, Anagrama,1998,p. 9 i ss.
[8]COLOMER, 163, hi afegeix «al parecer».
[9] Id, 177.
[10]Barcelona, Anthropos,1986.
[11]Madrid, Complutense,1994.
[12]El PaÃs, 19-XI-1992, pà gs. 309-312,
[13]ABC, 11-VIII-1976, rep. ps.43-46.
[14]VoldrÃem aprofundir aquesta idea i veure més episodis de testimoniatges periodÃstics. Segurament apareixen en la recent obra Memòria de la transició a Espanya i a Catalunya. Els mitjans de comunicació a cura dels professor. R. Aracil, A. Mayayo i A. Segura, Barcelona, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2004. La idea prou sabuda tanmateix l’explicita el periodista Josep M. Huertas a la seva intervenció a Els mitjans de comunicació durant la transició reproduïda a Memòria de la transició a Espanya i a Catalunya (Barcelona, Edicions de la Universitat de Barcelona, 2000).
[15]Especialment útil és el treball de Jaume Guillamet: Premsa franquisme i autonomia. Crònica catalana de mig segle llarg (1939-1995); Barcelona, La Flor del Vent, 1996 en els capÃtols 10 i ss. |
Mira també:
http://www.upf.edu/periodis/Congres_ahc/Documents/Sesio1/Figueres.htm
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
els imbecils de la pag web
|
per Carlota
carlotafea@hotmail.com |
07 feb 2006
|
|
els imbecils de la web de: barcelona.indymèdia.org, són imbecils de merda per que no saven fer un resum molt senzill no entreu mai a akesta pag web. |
|
Re: La memòria històrica en el trà nsit de la dictadura a la Democrà cia. Una interpretació sobre l’absència dels mitjans
|
|
per carlota |
07 feb 2006
|
perdo o vem fer sense pensar
us deman perdo! |
|
|
