|
|
|
Anàlisi :: ecologia : educació i societat |
|
Cèl·lules i embrions
|
|
|
per Antoni Ferret |
16 mar 2005
|
|
Carta publicada avui al diari «El Punt» |
Amb un retard considerable, degut sobretot a la meva dedicació a la campanya contra la Constitució, voldria contestar les cartes de Jesús Domingo «La clonació humana», del 7 de gener, i «Defensar tota vida humana», del 21 de gener. En la primera afirma que és un fet demostrat que un embrió és un ésser humà, i que tots comencem tenint 1 cèl·lula i acabem tenint-ne 10 bilions, i que en tots els casos som éssers humans. Jo no ho sé veure: no és igual 1 que 10 bilions, i, sobretot, no es tracta del nombre de cèl·lules, sinó de la «capacitat d'actuar, sentir i pensar». És això el que fa que un organisme sigui una persona. I el que s'ha demostrat és que un embrió acaba sent un ésser humà, però no que ho sigui «ja». Va en camí de ser-ho.
En la segona carta (que en contestava una de meva) aporta, en canvi, un argument contundent: uns metges argentins havien fet una implantació de cèl·lules mare òssies en un pàncrees d'un diabètic, amb èxit. Doncs bé: això és una argumentació fonamental. «Si» esdevingués possible que actuacions d'aquestes es poguessin fer de manera massiva, sobretot en el cas de malalties cerebrals, aleshores caldria, des d'un punt de vista humanista i cristià, oposar-se a l'ús d'embrions. De moment, sembla que es tracta de dos camins oberts, i tots dos en l'inici. Jo els donaria per acceptables tots dos, amb la idea que un ésser ja existent té precedència sobre un que encara està en formació. L'ideal, no cal dir-ho, seria l'ús de cèl·lules mare adultes.
Antoni Ferret. Barcelona |
This work is in the public domain |
