Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Anàlisi :: corrupció i poder
Manifest de l'Assemblea d'Intel·lectuals sobre l'afer del Carmel
per (penjat per) Antoni Ferret	10 mar 2005
La Comissió Permanent de l’Assemblea d’Intel·lectuals, Professionals i Artistes considera que cal analitzar críticament la gestió política dels esdeveniments del barri del Carmel de Barcelona. Es tracta d’una catàstrofe que ha suposat la pèrdua de l’habitatge o el local comercial a diverses desenes de famílies, el desallotjament de més de mil persones, la incertesa sobre el futur dels seus habitatges i, per a moltes altres, del seu barri. Tot plegat, també ha generat un temor generalitzat entre tots els ciutadans afectats per obres públiques similars i, el que potser és més greu, s’ha provocat una pèrdua de confiança en les institucions i en la credibilitat dels governants. Després de reflexionar col·lectivament sobre els fets, l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals, Professionals i Artistes manifesta: PRIMER: Els veïns són més importants que la baralla política. Per nosaltres la primera prioritat és atendre la població del Carmel. I lamentem que avui no es percep clarament que aquesta sigui la prioritat política. I menys encara quan ha passat al primer pla la lamentable baralla política que ha provocat la referència del President de la Generalitat al pagament de comissions il·legals en les obres públiques. Ha de quedar clar que el Parlament és un lloc adient per a denunciar la corrupció, però s’ha de fer de manera rigorosa, que permeti establir seriosament una relació entre els comportaments corruptes i el desgavell de les obres públiques. Correspon en tot cas a un treball rigorós d’una Comissió d’investigació fer la llum sobre l'assumpte, o bé a una denúncia formal davant l’Administració de Justícia. La referència precipitada que s’hi va fer pot cremar tant una acusació (que es pot considerar lleugera), com la primera autoritat del país, per desfermar una crisi que difícilment pot gestionar. I en la resposta de Convergència i Unió, no s’ha vist voluntat d’aclarir la qüestió, sinó, al contrari, de fer que no se’n parli més: primer, amenaçant sobre el desenvolupament de la legislatura i, després, amb una querella que està disposada a retirar a canvi de la rectificació i, per tant, del silenci. SEGON: Errors de gestió, malgrat els esforços. El gran esforç que les Administracions públiques han fet per atendre la població directament afectada ha estat malmès per la deficient gestió política. Reconeixem la importància de l’esforç realitzat per l’Ajuntament de Barcelona i alguns departaments del Govern de la Generalitat, que ha permès, primerament, evitar víctimes humanes, i en segon lloc atendre correctament els afectats pels desallotjaments. Però s’han comès errors per precipitació, manca d’informació suficient, mala coordinació dels serveis, confusió en les explicacions, etc. En algun cas, l’error ha estat greu per les seves conseqüències, com el fet de promoure precipitadament el retorn dels veïns als domicilis i haver de desallotjar-los l’endemà. Però entenem que aquests errors, atribuïbles en algun cas a la incertesa de la situació i la necessitat de prendre decisions urgents, si bé són criticables, no haurien d’aparèixer com el principal problema en una anàlisi aprofundida d’una situació amb implicacions molt més àmplies. TERCER: Manca de transparència. Ha mancat transparència i claredat, tant sobre les causes de la catàstrofe com sobre les responsabilitats d’uns i altres. Algunes actuacions de responsables polítics, com la impressió que es va donar de voler censurar els mitjans de comunicació o la resistència a crear una comissió d’investigació, no han contribuït precisament a prestigiar el Govern. Sobretot sembla difícilment acceptable anunciar la dimissió forçada de dos responsables polítics de segon nivell i de perfil tècnic, quan al mateix temps es reconeixia que no hi havia cap motiu ni raó per atribuir-los una responsabilitat específica en aquest cas. El missatge tramès als ciutadans que paguen justos per pecadors és perillós per a la imprescindible transparència del sistema democràtic: se’n desprèn que, en política, s’han de cometre injustícies perquè l’opacitat de l’Administració fa impossible arribar als veritables responsables. Del Govern tripartit calia esperar una vocació de transparència radical i la capacitat d’assumir les responsabilitats polítiques. Si calen dimissions, qui ha de dimitir són els principals responsables polítics, i no uns càrrecs tècnics que s’han trobat uns projectes fets, uns procediments establerts i unes decisions preses. Tot plegat, resulta encara més absurd, si al mateix temps es nomenen com a assessors principals els responsables de la gestió anterior, com ha succeït amb els casos d’antics directius de GISA i de TABASA. QUART: Les causes immediates i l’avaluació de la gestió anterior. L’explicació donada pel conseller de Política Territorial i Obres Públiques, en nom del Govern de la Generalitat, segons la qual no hi havia una sola causa que expliqués l’enfonsament és segurament sincera i raonable, però també insuficient. Insuficient perquè, si es vol donar una explicació contextual, que tingui en compte totes les implicacions, necessàriament s’ha de referir a la situació heretada. I, per fer-ho, s’han de donar informacions més precises sobre el funcionament del sistema de contractacions i control de projectes, estudis i obres. I, sobretot, cal explicar les raons d’haver mantingut aquest sistema si és cert —com s’ha dit— que se sustentava sobre un conjunt d’incerteses, imprudències, confusions i sospites sobre el com i el perquè de les relacions amb empreses de projectes i de construcció, quasi sempre les mateixes, en les quals predominaven la complicitat i l'autocontrol. O bé les responsabilitats són exclusives de la gestió política actual —que no sembla el cas— i cal dir-ho i assumir-ho clarament, o bé hi ha responsabilitats potser més importants en el passat, i aleshores no n’hi ha prou amb denunciar-ho ara si no s’explica per què s’ha mantingut una herència perillosa. El continuisme d’un sistema que ara es critica no és sentit de responsabilitat institucional, és complicitat. En aquesta manca de claredat o decisió sobre les responsabilitats de l’etapa anterior, cal remarcar com a insuficiències: 1) El desaprofitament del delicat “Informe d’avaluació� de la gestió dels governs de CiU. En ell s’apuntaven alguns dubtes, sospites i indicis de mala gestió, però ni es profunditzava en el tema, ni es feien recomanacions concretes per estudiar-ho més a fons per les vies administratives, judicials o polítiques. 2) També ens podem demanar les raons per les quals no s’ha creat fins ara l’Oficina anticorrupció, depenent de la Sindicatura de Comptes, que es contemplava en els acords programàtics del Tinell. Una oficina de la Sindicatura de Comptes ofereix més garanties d’independència que no pas una Oficina dependent del Govern, com la que s’ha anunciat al Parlament després de la crisi del Carmel. Una nova oficina governamental necessitarà temps per funcionar, i neix amb limitacions que poden convertir-la en un instrument inoperant. CINQUÈ: No s’ha fet una bona transició. El problema no és una qüestió de persones, d’unes expressions poc afortunades, d’uns errors conjunturals. El Carmel ha estat el detonant que ens ha fet veure a tots plegats un fet que ja s’havia detectat en l’àmbit professional, territorial o polític: el CONTINUISME de persones, mètodes, accions. La manca de coratge per prendre mesures si aquestes suposaven confrontació, o bé posar en qüestió interessos particulars de grups o persones amb poder o influència. El poc cas que es feia —fins i tot la marginació— de les persones vinculades a la Generalitat o coneixedores dels mals heretats, si advertien dels pous d’aigües negres que existien en molts dels serveis o de las activitats públiques. GISA ha servit de paradigma perquè ha permès descobrir, o almenys endevinar, la trama d’interessos i de complicitats que segurament no ha facilitat que s’evités allò que era evitable, però també és una prova de la timidesa del Govern actual per prendre mesures de canvi, ja que es va limitar a posar dues persones noves a la cúpula, al cap d’uns quants mesos, sense tocar res ni ningú del sistema heretat. I GISA no és un cas únic. No és fàcil treballar amb una Administració heretada del sistema anterior, però mantenir situacions flagrants com GISA i altres de similars, especialment quan es tracta d’empreses públiques o ens autònoms, no està justificat. No s’ha fet una bona transició. SISÈ: Pel sanejament de la política i l’Administració. Per aquestes raons, creiem que s’ha de revisar el sistema de contractació pública de la Generalitat, per tal de garantir l’objectivitat i la transparència en el sistema d’adjudicacions, tant de consultories, com d’obres públiques. Igualment, ara és indispensable anar fins al fons respecte al pagament a l’Administració i les empreses públiques de suposades comissions il·legals per part dels concessionaris d’obres públiques. No ens conformem amb una reducció a una “llegenda urbana�. S’ha dit que no hi ha proves, però per obrir una investigació o un procediment judicial n’hi ha prou amb indicis, i n’hi ha molts sobre les relacions entre actors públics i privats, entre alguns partits i empreses contractistes. En aquest sentit, l’actuació de la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia, començant la investigació, és necessària i es correspon amb el compliment de la seva funció de defensa de la legalitat. Si es comprovés que es paguen comissions il·legals, seria un indicador més que s’ha creat un sistema polític que fa dels partits maquinàries electorals cares. Per garantir la transparència dels comptes dels partits polítics, resulta indispensable i urgent la reforma del sistema del seu finançament, per tal de conèixer l'origen dels seus fons. Els partits polítics són indispensables en una democràcia representativa. Raó més que suficient per denunciar les pràctiques que els fan perdre credibilitat i per plantejar una reforma profunda del sistema de finançament i control dels seus comptes, que acabi amb la impressió que l’accés a les institucions és un camí que solament es pot transitar si es disposa de molts diners. SETÈ: La crisi ens afecta a tots. Els afectats per la crisi del Carmel són, abans que tot, els habitants del Carmel, els que han perdut els seus habitatges i/o el seu local comercial, els que estan encara desallotjats, els que han de conviure amb un entorn que suma a dèficits històrics els mals presents i les incerteses sobre el seu futur. Però també ens podem sentir afectats, interpel·lats, decepcionats, tots els ciutadans de Catalunya, per la pèrdua de confiança en els governants d’ahir i d’avui, pel joc absurd entre acusacions inoportunes i xantatges inacceptables. Pel fet que s’encenguin focs només quan convé i després es pretengui apagar-los perquè no ens convé a tots plegats. I estem especialment afectats perquè la majoria de nosaltres volia confiar en el nou Govern, esperava un canvi real de formes, d’orientacions i d’objectius. Per manifestar un cop més la nostra voluntat modesta, però ferma, de contribuir a sanejar la política, afirmem: 1) L’acord amb la creació d’una Comissió d’investigació, amb personalitats independents. 2) La difusió d’aquest Manifest, demanant l’adhesió de tots aquells que el comparteixin. 3) La convocatòria d’una Assemblea extraordinària, com la que es va celebrar a l’Auditori l’any 2003, en el moment de la guerra de l'Iraq. Barcelona, 7 de març de 2005.
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more