Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: amèrica llatina
Sonho Real una història de lluita per a l´habitatge
per capdebolo Correu-e: capdebolo ARROBA moviments.net (no verificat!)	08 mar 2005
Traducció al català d´un dels textos publicats per|Indymedia Brasil a finals de febrer, sobre els fets esdevinguts en el desallotgament de Sonho Real Goiânia- Brasil Més notícies properament
Sonho Real (somni real) Una història de la lluita per l’habitatge El més de maig de l’any passat, poc més de 20 famílies pobres de la ciutat de Goiânia (estat de Goiàs, Brasil), van decidir ocupar una àrea abandonada feia més de quaranta anys, al Parque Oeste Industrial. Aquella gran àrea localitzada entre fábriques i comerços era utilitzada durant tot aquell temps com espai per a violacions i dipòsit de cadàvers per part dels delinqüents. Poca gent recordava la existència d’aquest espai, excepte els especuladors immobiliaris que esperàven la revalorització de l’àrea per poder així realitzar un gran negoci. No comptàven que algunes famílies, cansades i sense condicions de continuar pagant lloguer decidissin despositar allà les seves esperances i ocupar el terreny abandonat. En poc temps es va aconseguir, per part dels propietaris, tots de la mateixa família, una ressolució de reintegració de la propietat. Estranyament, la execució del dessallotjament va ser prorrogada durant mesos, fins al moment de l’arribada de la campanya electoral a l’alcaldia de Goiânia. Els principals candidats eren Pedo Wilson, del PT, alcalde en aquell moment; Iris Rezende, del PMDB (partido Movimento Democrático Brasileiro), vell cacic polític de Goiàs, que havia estat governador de l’estat i alcalde de la ciutat; i Sandes Júnior, del PP, locutor de ràdio i diputat federal a Brasília, recolzat per l’actual governador de l’estat, Marconi Perrillo, del PSDB (Partido Socialista Democrático do Brasil). Tots els candidats van tractar el tema de l’ocupació de l’àrea del Parque Oeste Industrial, que en aquell moment (octubre de 2004) ja eren moltes més d’aquelles poques famílies de l’inici. Les promeses van ser fetes, les garanties van ser donades. En una reunió dels sense sostre amb el governador, es va sentir per boca d’ell que els sense sostre podrien quedar-se a l’àrea, que la funció de desallotjar erea cosa de l’alcaldia, donc els propietaris devien anys de IPTU (la contribució per la propietat del terreny), i que cap policia entraria a l’àrea, sota pena d’acomiadament. Amb recolzament demagògic dels polítics, les persones que podien comprar materials en terminis, es van endebtar i van construir cases d’obra. Altres, que no van poder aconseguir això, van continuar vivint en modestes barraques i alguns pocs, molt pocs, van aconseguir construir cases més grans, moltes sense acabar, on vivia molta gent. Moltes famílies sense sostre van acudir a la zona alimentades pel discurs fals dels polítics i en poc temps ja vivien a Sonho Real més de 12 mil persones. Per als governants i per a l’elit goiana la qüestió començava a extrapolar el torelable. El problema s’estava tornant massa gran. Els mitjans de comunicació empresarials van començar amb la seva campanya de difamació dels ocupants, principalment el diari més gran de la capital, O Popular. Els altres diaris, com el Diario da Manhã, van tenir posicions ambivalents, ara criminalitzant el moviment, ara presentant els sense sostre com a víctimes, d’acord amb els canvis d’humor del govern de l’estat. Els ocupants apareixien com a persones de classe mitja i classe mitja-alta, que no necessitaven ocupar cap àrea, o com a ocupants professionals interessats en negosiar Parqueel.les que no els pertanyien. Fonamentada en les “denúnciesâ€? del diari O Popular, la Policia Civil va assenyalar 28 persones per Parqueel.lació i venda il.legal de lots de terreny, extorsió i formació de bandes armades. Entre aquestes, almenys quinze persones eren considerades per la policia com a líders de l’ocupació. És innegable que havien alguns oportunistes, quelcom normal a la societat brasilera, on sempre hi ha algú que vol treure profit de situacions com aquesta, però d’aquí a voler colocar més de tres mil famílies sota aquesta qualificació és una pràctia d’extrema mala fe. La ordre de desallotjament va ser signada finalment en setembre de 2004, expedida per la jutgessa Grace Correa Pereira, de la sala 10 del civil de Goiânia, però va ser ajornada durant mesos. El govern de l’estat intentava negociar la sortida dels ocupants, doncs alegava que l’àrea del Parque Oeste Industrial no era adequada per habitatges populars. Els advocats dels propietaris deien que estava tasada en una 38 milions de reals (uns 12 milions d’euros) per estar localitzada pròxima a condominis de luxe. Aquestes informacions deixen clara la pràctica de l’especulació immobiliària, ja que l’àrea estava abandonada feia dècades, i els propietaris devien uns 2 milions de reals (600 mil €) en impostos. L’interés era esperar la revalorització de l’àrea, que va esdevenir amb l’arribada de luxosos condominis, per així multiplicar el preu. Aquesta és una pràctica usual a la ciutat de Goiânia, dominada per una verdadera mafia de l’especulació immobiliària. Podem trobar zones en situació semblant a la del Parque Oeste Industrial a totes les bandes de la ciutat, de Nord a Sud i d’Est a Oest. Les negociacions proseguien al mateix temps que la campanya de criminalització, cada cop més intensa, per part de la premsa. El poder judicial pressionava per a que el desallotjament fos efectuat i la Secretaria de Segurança Pública (òrgan director de la policia de l’estat) demanava més temps. Es va fer un cens de de les famílies, per part de l’Agència Goiana de l’Habitatge, però era molt restrictiu, ja que va contemplar que només 540 famílies de les tres mil vivien a l’àrea. Segons l’Agència la majoria de les families no encaixava en els seus criteris. El Cap d’Any arribava i alguns moviments socials i parlamentaris ja mantenien contacte amb els ocupants. El moviment Terra Trabalho e Liberdade ja iniciava un treball ajudant a l’organització del moviment i dels polítics a la ciutat, amb càrrecs a la Cámara Municipal (el ple)i a l’Assemblea Legislativa, procuraven donar un ecolzament a les famílies. El gener, un grup d’estudiants i activistes que s’organitzaven per al FSM van visitar l’ocupació, entre ells membres de CMI Goiânia. En aquest momentla tensió ja era gran a lócupació, i es van aixecar barricades, tement l’acció policial. Alguns ocupants feien torns de vigilància i es van munir de precàries armes cassolanes. Tot i la demora que vam tenir per establir un contacte directe amb els ocupants, l’acceptació al CMI va ser gran i construída ràpidament. Esgotats de ser difamats per la premsa oficial de la ciutat, els ocupants varen quedar sorpresos en saber que hi havia un mitjà disposat a escoltar-los i mostrar l’altre costat, el costat de dins. El que vam poder constatar convivint unes tres setmanes dins de l’ocupació va ser quelcom bastant diferent del que era publicat en els grans mitjans. Allà vivien en la seva gran majoria famílies pobres, en petites barraques on moraven moltes persones. Totes procuraven fugir de la dictadura del lloguer, que oprimeix els treballadors del Brasil, i na la fortuna dels propietaris i les immobiliàries. Allà vam veure també gent de bé, molt diferent del perfil criminal que mostraven els diaris i les TVs locals. Allà vivien els treballadors típics d’aquest Brasil injust, explotats, amb pocs recursos i en recerca del somni de casa pròpia. Després del Carnaval la tensió es va tornar immensa dins de l’ocupació. Anunciant un desallotjament violent que esdevindria, la Policia Militar goiana va iniciar l’â€?Operação Inquietaçãoâ€? (operació inquietud), que consistia en atacar les barricades durant la nit, utilitzant bombes de gas lacrimògen, bombes d’efecte moral (sorolloses, però iníques), pilotes de goma i foc real. Van arribar a l’absurd de llançar contra els moradors bombes de gas lacrimògen caducades l’any 2001. Diverses cases on vivien nens van ser disparades per bombes i trets. La por regnava durant les nits. Als ocupants els quedava resar, o respondre amb coets i de vegades amb cóctels molotov. A dins de l’ocupació era clara l’existència de policíes de paisà infiltrats, que intentaven incitar els moradors a la confrontació, procurant amb això justificar els atacs de la PM i la criminalització del moviment. La recomanació de la direcció del moviment, de líders religiosos i de parlamentaris implicats era de que els ocupants no responguèssin amb violència, però en molts moments era difícil controlar les persones més exaltades, tensionades per l’acció policial o estimulades per l’acció dels policies agitadors. Des del dia 10 de febrer fins a una nit abans del desallotjament van haver atacs de la policia totes les nits. Sempre pels voltants de la mitja nit els homes del Grupo de Operação de Táticas Especiais (GATE), s’apropaven a les barricades i disparaven bombes i trets de bala. La desesperació era creixent entre les famílies. Molts van tenir problemes pel gas i altres van ser ferits per pilotes de goma i per bala. La matinada del 15 de febrer va ser la nit més violenta a la ocupació de Sonho Real. Els homes del GATE van atacar les barricades de l’Aveniad de las Magnolias amb bombes d’efecte moral, gas lacrimògen i trets de grna calibre. Els homes de vigilància del campamentvan respondre amb coets i còctels molotov. Dos moradors van ser ferits de bala i també un policia va ser disparat. Fins ara encara no se sap d’on va sortir el tret que va ferir el tinent de la GATE. La nit de guerra a Sonho Real va tenir molta repercussió a la premsa nacional i va cridar l’atenció sobre el que estava passant a Goiânia. El dia següent tothom esperava una acció nocturna encara més violenta per part de la policia. Una assemblea transcorreguda aquella nit va tranquilitzar una mica els moradors. En ella van intervenir Frei Marcos, de la arquidiòcesi de Goiânia, líders del moviment per a la Moradia de Sonho Real i parlamentaris. Tots ells van procurar tranquilitzar els moradors amb notícies sobre línici de treballs per a la expropiació de la terra i missatges al governador per a que parés la violència policial, a més de contactes que havien estat fets amb el ministeri de justícia i el ministeri públic (d’interior). Aquella nit, la que va precedir el desallotjament, van haver petits atacs, probablement fets per policies camuflats, però res comarat amb les nits anteriors. El matí següent, dia 16, les persones es van despertar amb coets i agitació. Algú va portar la notícia que els policies s’havien concentrat en el 7è Batalló de Policia Militar i es dirigien cap a l’àrea per efectuar el desallotjament. La tensió era gran i les persones es mostraven espantades i desorientades. La recomanació era no resistir. Un grup de dones davant la barricada de Magnolias i van començar a resar. La premsa va ser allunyada a un quilòmetre de la zona per la PM. L’escenari ja estava preparat per a la violència policial. Eren 2500 homes de totes les divisions de la PM de l’estat, des de tropes d’elit a policies comuns. Alineats davant la barricada de Magnolias, amb les cares pintades de camuflatge, amb escuts i cantant crits de guerra agressius, els policies avançaven i van començar a disparar bombes de gas i d’efecte moral. Mentrestant altres destacaments ja havien entrat pels laterals de l’àrea ocupada i per les barricades de la part del darrera de la ocupació, que va frustrar qualsevol intent de resistència per part dels ocupants. El secretari de Seguretat Pública, Jonathas Silva, havia afirmat que només els oficials portarien armes amb munició real, cosa que no ha estat confirmada pels relats i moltes imatges, que mostren com la gran majoria dels policies usaven pistoles carregadesamb munició letal. Els trets eren efectuats a l’atzar, i diverses persones que no van oferir resistència van ser disparades. Trets de pilota de goma van ser efectuats a boca de canó, diverses persones van ser colpejades i humiliades. Pedro nascimento Silva, de 27 anys, i Wagner Silva Moreira, de 21, van ser morts aparentment sense oferir cap resistència, i fins ara la policia no ha aclarit les circumstàmcies de les dues morts. Hi ha diversos relats, a més, de morts ocultades per la policia, que estan sent investigades per una comissió de membres dels drets humans de l’Assemblea Legislativa, advocats i militants dels moviments. El Ministeri Públic també està investigant les denúncies. Després del desallotjaments el saldo és de dues persones mortes confirmades oficialment, 800 detinguts, que a hores d’ara han estat posats en llibertat, centenars de ferits i unes trenta desapareguts , també un nombre indefinit de persones amb danys psicològics irreversibles. Diverses cases van ser damnificades durant l’acció policial, i ara s’està destruïnt la majoria d’elles, a petició dels propietaris, que va ser concedit per la 10a sala del civil de Goiânia, pel jutge Gilmar Coelho. Les famílies retirades de l’àrea han estat portades a polisportius de la ciutat despres de passar la nit a la Catedral de Goiânia. Ara estan allotjades als poliesportius dels barris Capuava i Novo Horizonte. Les seves condicions són precàries, mancant mantes, matalassos, medicaments i fins i tot menjar i aigua. Les seves pertinences van ser destruïdes, arrassades o robades, i el que va quedar va ser dut a un dipòsit de l’ajuntament. La manca de respecte per aquestes famílies és tant que en el dia de la vetlla per les dues víctimes oficials de l’â€?Operação Triunfoâ€?, policies civils van intentar detenir un líder del moviment durant la cerimònia, causant gran confusió i disparant trets de bala enmig de la multitud. Les negociacions per a la expropiació de l’àrea del Parque Oeste Industrial són una incògnita. El governador, que deia que estava disposat a assumir amb el 50% del valor de l’expropiació, recula ara i diu que només pagarà a les 540 famílies censades per l’AGEDHAB, si s’estableixen en una altra àrea. L’alcalde IrisRezende demostra més disposició a expropiar l’àrea, i ha buscat una negociació amb el governador, a més de buscar ajuda del govern federal. Per altra banda, l’advocat dels propietaris, Miguel Cançado, president de la OAB (ordem dos advocados do Brasil) de Goiás, afirma que ells no acceptaran la expropiació i recorreran a la justicia en cas que esdevingui. S’ha format un comité de defensa de les famílies de l’ocupació Sonho Real i es compondrá per totes les forces socials disposades a ajudar en la lluita. Els fronts de lluita ara són diversos: esbrinar els abusos de l’autoritat i denúncies per morts ocultes per la policia; negociar juntament amb els governs estatal i municipal la expropiació de l’àrea del Parque Oeste Industrial, donar ajuda humanitària a les famílies; i desconstruir la imatge negativa contruïda per la premsa goiana sobre els ocupants de Sonho Real. La lluita de les famílies de la ocupació Sonho Real està començant. Vivim en un moment històric a Goiàs i al Brasil, on les lluites socials estan sent cada cop més criminalitzades i reprimides per les forces estatals i per les elits locals i nacionals. És necessari que els moviments socials s’uneixin i s’organitzin per a aquesta lluita que defenirà els rumbe del poble oprimit d’aquest país: la lliberació a través de la lluita o la eterna submissió a les elits. Centro de Midia Independente- Goiânia                     febrer 2005
Mira també: http://www.midiaindependente.org
This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more