Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Agost»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
  01 02 03 04 05 06
07 08 09 10 11 12 13
14 15 16 17 18 19 20
21 22 23 24 25 26 27
28 29 30 31      

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: antifeixisme : criminalització i repressió : mitjans i manipulació
una broma de muy mal gusto
03 mar 2005
El Periódico - 2005-03-03
ENTREVISTA
"Ningún gris fue a una manifestación con ganas"
NÚRIA NAVARRO


Madrid, 1936
Exjefe de la Urbana
Hoy presenta su libro 'Los grises' (Temas de Hoy)

Los grises ocupan en el imaginario español el papel de verdugos. Los de la porra, la pelota de goma, el gas lacrimógeno. Pero Julián Delgado, un capitán de aquella Policía Armada del franquismo, ha escrito un libro para que los que sirvieron en ella y los que la sufrieron sepan la verdad.

--¿Convenía revisar la historia?
--Convenía. Pero ¿sabe cuál fue el motivo ocasional del libro?

--No, señor.
--La teleserie Cuéntame. Siempre que sacan a los grises, son los que tienen más cara de burro, los que entran a un bar y disparan a las botellas...

--¡Era una fuerza represora!
--Sí. Pero aquella policía, sólo por su existencia, por ser un instrumento del franquismo, ya era mala. Y no es así. Yo he querido enseñar qué había detrás de aquellos uniformes.

--¿Qué había?
--Yo salvo absolutamente a la base, a esas generaciones de jóvenes salidos de los estratos sociales más bajos del país, que no tenían otra posibilidad para sobrevivir que meterse en un sitio donde se les exigiera poco.

--Ya, pero...
--Espere. Una vez dentro, se les metía por un embudo aquel conglomerado de "Patria, Franco, Régimen", les daban un uniforme, una porra y a cumplir con su obligación, que era hacer respetar la leyes vigentes. Una leyes que las autoridades mantenían y que los que estaban en la oposición no supieron cambiar.

--Usted fue uno de aquellos grises de la porra.
--Los oficiales no llevábamos porra. Los de de caballería llevábamos sable, que jamás utilicé, por cierto. Sin embargo, cuando estuve en el País Vasco, entre 1978 y 1979, salíamos a dos manifestaciones y media a la semana de los aberzales.

--¿Se azuzaba a los grises para repartir leña?
--Constantemente oíamos aquello de los enemigos de España, sí. Pero déjeme seguir con los de la base. El régimen los maltrató. Fueron abandonados en su salario, sometidos a la disciplina militar, forzados a ejercer el pluriempleo. ¡No sabían más que un soldado de infantería del siglo XIX! Y contaban con escasos recursos. La pelota de goma permitió no tener que llegar al choque.

--¡Lo que dolían aquellas pelotas!
--Lo peligroso era la desproporción de fuerzas, porque la policía podía sacar las armas. Pero, quitando los Sanfermines de 1978 y Rentería, donde hubo intervenciones absurdas, los otros muertos se dieron por mala información. No conocí a ningún gris que tuviera ganas de ir a una manifestación. No eran malvados elegidos para pegar con saña.

--Cuesta de creer, la verdad.
--Mire, en Barcelona, de las cuatro compañías, una estaba permanentemente en la universidad. Cogían la bota de vino y el bocadillo, y a esperar dentro de uno de aquellos autobuses. A las 12 llegaban los estudiantes, metían cuatro palos y a las dos de la tarde, todos a tomar el vermut.

--En la portada de su libro se les ve con la mandíbula bien prieta...
--Esa foto pertenece a la manifestación de febrero de 1977. Es la primera en la que la policía se encuentra con unos tíos que no corren delante de ellos. Había que disolverlos, pero no sabían cómo. Optaron por la brutalidad. En general, tenían miedo.

--Los oficiales sí podían reflexionar sobre lo que hacían.
--Se nos dio como un valor extraordinario el apoliticismo. Y, en consecuencia, teníamos una inhibición absoluta. Esa inhibición permitió que el Ejército fuera sumisamente utilizado para lograr los intereses del régimen. Se nos negó toda formación humanística. Asumimos la defensa del orden, despreocupándonos de los derechos humanos, que no fuimos capaces de garantizar. Y el vacío intelectual fue llenado por el conglomerado ideológico cada vez más desviado y alienante.

--Sigo sin entender.
--Había una fe que nos remitía a algo que valía más que nosotros mismos, la patria. Y pesaba nuestra biografía. A mi padre lo fusilaron en Paracuellos del Jarama. A mí me metieron interno en un colegio de huérfanos y me apadrinó... ¡Millán Astray! Pasé cinco años en la Academia Militar, y otros cuatro en el Sáhara con la Legión. ¡No sabía qué era el mundo! Empecé a darme cuenta en Barcelona, al entrar en la universidad.

--Por la mañana era gris y por la noche, estudiante de Psicología.
--Sí, y conocí a Juli Busquets. Empecé a abandonar la pesada mochila. Todo lo que había sido tan sagrado se tambaleó. Fundamos la UMD, clandestina, dentro del Ejército. Me convertí en un hombre de izquierdas.

--¿Se da cuenta de que todo el mundo corrió delante de ustedes?
--¡Sólo el 10% de los que lo dicen! Si no, no hubiéramos tenido caballos suficientes para seguirlos.




no coment

This work is in the public domain

Comentaris

Re: una broma de muy mal gusto
03 mar 2005
LODI ATAKA!!
Re: una broma de muy mal gusto
03 mar 2005
Nunca entendí por qué despectivamente les llamaban"desertores del arado". Los que corrimos delante y detrás de ellos, no éramos ilustrados, y no teníamos ni más estudios, ni más oportunidades que los "grises". Me parece penoso esa defensa de lo indefendible. Además eso de las armas, parece una idealización. A mi me amenazaron en demasiadas ocasiones con ellas y salvo en excepciones, no parecían tener tanto miedo como dice. Recuerdo que nos parecía bestial la brutalidad que en muchas ocasiones hacían alarde y eso medio en broma, nos hizo crear la fantasía de que los dopaban a base de "carajillos". A veces a siento escalofríos cuando recuerdo cómo le reventaron la cabeza a un chaval en las Ramblas de Barcelona, con una bola de goma. El único miedo que les ví, era que la situación de ensañamiento, se les fuera de las manos, y aún así, tenían la completa impunidad del estado, por no relatar los horrores y el olor a odio de las mugrosas dependencias de sus comisarías. Aún se me eriza el cabello al recordarlo...
Re: una broma de muy mal gusto
04 mar 2005
Sin duda, una de las cancioncillas preferidas del progre de salón, es la de los grises.
Mentira, muy poquitos habeís corrido detrás de los grises, que desde luego comparada con otras policias de regimenes autoritarios de izquierdas, eran madres carmelitas.
si, si.....y el mio tiene flores.
05 mar 2005
Lluitant contra l'oblit i el silenci El Punt !19/07/04

Els familiars dels desapareguts de la Guerra Civil reivindiquen més suport institucional

HELENA ENCINAS . Barcelona

L'obertura de la primera fossa de víctimes de la Guerra Civil a Prats de Lluçanès, Osona, ha obert la caixa de Pandora. Les declaracions que s'han fet al llarg de la setmana passada per part d'alguns polítics posen de manifest la falta de convergència entre el món polític i la societat civil, en aquest cas els familiars de les víctimes. L'Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya, veu dels familiars dels desapareguts, demana més suport institucional i, amb l'ajuda de diverses universitats, lluita perquè aquest assumpte no caigui en oblit. Un clam contra el silenci, sepultat des de fa més de mig segle.


Han passat més de 65 anys des de la fi de la Guerra Civil o "incivil", com l'anomena Josep Suárez, nebot d'una de les moltes víctimes i, tot i el silenci d'aquests anys, els seus familiars clamen per poder-los donar una sepultura digna, perquè la seva memòria no caigui en oblit.
El dilluns passat una de les anomenades "fosses del silenci" -n'hi ha 152 localitzades a Catalunya- va ser oberta a Prats de Lluçanès per iniciativa del govern de la Generalitat. Sota la direcció de Josep Arimany, director de l'Institut de Medicina Legal de Catalunya, es van exhumar sis cadàvers de soldats republicans i un de civil. Arimany explica que el treball de recerca s'ha fet amb testimonis, arxius històrics i a través d'entrevistes. Del resultat s'elaborarà un protocol que regularà l'obertura de fosses.
Malgrat tot, tanta discreció per part del govern ha despertat susceptibilitats de l'Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya (ARMHC), que agrupa familiars i voluntaris. Les declaracions d'Apel·les Carod-Rovira, secretari de coordinació interdepartamental de la Generalitat, respecte a la possibilitat que la fossa de Prats de Lluçanès podria ser la primera i l'última d'obrir-se ha indignat els familiars.
Segons Carod, l'executiu català pretén actuar "amb discreció, responsabilitat i respecte", però alhora afegeix que "les fosses comunes a Catalunya són de soldats en retirada, no de veïns executats i enterrats als afores dels pobles i que la gent sap perfectament qui són".
"Esperàvem que el tarannà polític del nou govern ens ajudaria a canviar aquesta situació", exclama un historiador de la Universitat Autònoma de Barcelona, nét d'un dels desapareguts. "Qui són ells per dir-me que no puc trobar el meu avi i poder anar a portar-li flors?", afegeix.
I és que tot el que ha passat en els últims dies ha sorprès els membres de l'ARMHC que no s'expliquen l'actitud del govern de la Generalitat i no dubten a afirmar: "Si no ens escolten recorrerem a instàncies internacionals." Tot i això, Manel Perona, president de l'associació, recorda que aquesta setmana ha rebut moltes mostres de suport i en destaca una que resumeix la voluntat de l'associació: "Poder és voler, si anem tots junts."

...

Les cartes de l'oncle El Punt !19/07/04
http://www.memoriacatalunya.org/reportatges.htm

"Jo he nascut dues vegades. El 1933 i el 1975, quan Franco va morir, però el meu oncle sempre ha estat un referent per a mi." Josep Suárez Ferrer era un nen quan va morir el seu oncle, condemnat a mort, Antoni Ferrer. Poc temps després, va descobrir les cartes que el seu tiet havia enviat des de la presó de Girona i fins avui ha estat "obsessionat" a poder explicar les vivències i els sentiments del seu parent, "l'últim mes de la vida d'un jove de 25 anys", i que ara recull en el llibre Cartes d'un condemnat a mort. La història d'Antoni Ferrer és molt semblant a la que van patir milers de republicans durant la guerra i la postguerra franquista i és el testimoni de moltes persones "normals i corrents". Com molts familiars de les víctimes, Josep Suárez -que ha cedit els drets d'autor a l'Armhc- és del parer que la memòria dels "caiguts" no s'ha d'oblidar. Seguint aquesta tasca de recuperació de la memòria, Antoni Font i Josep Maria Pi, membres de l'associació, estan lluitant perquè a Terrassa s'erigeixi un monolit que recordi el centenar de víctimes que hi ha a la fossa comuna del cementiri.

http://www.memoriacatalunya.org/not380.htm


...

Les fosses del silenci
Hi ha un holocaust espanyol?

ELS AUTORS:

Montse Armengou (Barcelona, 1963) és periodista, i a més de col·laborar en distints diaris i revistes, ha treballat a TV3 des de l'any 85. En 1993 va coordinar el projecte audiovisual Periodistes per Bòsnia, que va ser finalista del INPUT (International Public Service Television Screening Conference), i des de 1995 forma part de l'equip de reporters de 30 minuts.
Ricard Belis (Barcelona, 1964) és realitzador de televisió. Entre la seva filmografia destaquen L'infern a casa (1997, premi Ciutat de Barcelona 1998), Tortura, més enllà del dolor (1998, finalista del Festival de Nova York 2000 i Premi Unda del Festival de Montecarlo. Ambdós han rebut el Grand Prix Festival International du Gran Reportage d´Actualité 2003 per "Els nens perduts del franquisme", i Premi Liberpress- Ràdio France International per la seva trajectòria de recuperació de la memòria històrica.Són autors, juntament amb Ricard Vinyes, de la versió literària dels nens perduts del franquisme (Plaza & Janés, 2002).

L'OBRA

Aquest llibre està basat en el documental del mateix nom que va aixecar tanta polseguera, i parla sobre les fosses comunes dels morts durant la Guerra Civil i la postguerra. El tema està de màxima actualitat, ja que s'estan creant moltes comissions per a la reobertura de les fosses perquè es puguin enterrar dignament a les víctimes i, qui sap si demanar responsabilitats. Històries d'odis, de venjançes polítiques i ideològiques, d'assassinats i afusellaments indiscriminats. En els primers mesos de la guerra es van "passejar" a milers de persones, que foren afusellades sense judici previ a qualsevol cuneta o junt la tàpia d'un cementiri. Són els desapareguts del franquisme, persones de les quals no existeix cap certificat de defunció i les seves famílies segueixen buscant-les. Al silenci que va imposar la dictadura es va sumar la indiferència de la transició, però ara les seves familiars volen trobar els cossos i recuperar la seva memòria.

Pròleg de Santiago Carrillo
Editat per: Rosa dels Vents març de 2004, 256 pàgines, Preu 18,50 euros


Obra basada en els reportatges de televisió "les fosses del silenci1 i 2", produïts per televisió de Catalunya, SA.

...

Las fosas del silencio (versión editada en castellano).
¿Hay un holocausto español?
http://www.memoriacatalunya.org/report50.htm

Autores: Montse Armengou y Ricard Belis
Prólogo de SantiagoCarrillo.

Colección: Así fue. La historia rescatada
PVP: 18,50 euros
Número de páginas: 256, Fecha de publicación: 16 de abril de 2004

Obra basada en los repotajes "les fosses del silenci 1 y 2", producidos por televisió de Catalunya, SA.

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more