|
|
|
|
|
Notícies :: globalització neoliberal : mitjans i manipulació : guerra |
|
Qualsevol cosa que es mou: La visió armada
|
|
|
per Jordan Crandall |
01 mar 2005
|
|
Avui dia estem presenciant el naixement d'un tipus d'imatge completament nova. És el tipus d'imatge que rebem a través d'una càmera muntada en un míssil a mesura que aquest avança vers el seu objectiu: una imatge veloç propulsada a través de l'espai, a la finestra d'un vehicle controlat a distància, subjectar a un sistema d'armament, amb el punt de vista clavat en l'objecte que ha de fer desaparèixer del mapa. |
Com si es tractés d'un vídeojoc, experimentem una pujada d'adrenalina, una combinació estranya d'alegria i temor quan explota. Ens movem del punt de vista de la càmera mecànica fins a la perspectiva que destrueix totes les perspectives. La nostra línia de visió es fon amb el projectil. La imatge militaritzada planeja misteriosament enmig. Semblaria que un tipus d'imatge com aquesta té una expectativa de vida més aviat curta, però el seu sistema perdura. Proporciona cada dia més canvis en el camp visual. No ens fa falta mirar imatges del curs de bombes intel·ligents per veure aquests canvis, ja que aquests nou tipus de formats militaritzats apareixen a tot arreu avui dia. Són components de poderosos complexes militars. Tenen comandaments per controlar-los. Estan incrustats en les lluites entre actors combatents, estretament lligats en el dinamisme per mantenir i fabricar una avantatge estratègica. Formen part d'un nou règim per mantenir-se en forma, nous formats per adequar-se i formar una musculatura. El seu objectiu és violar i protegir. No només treballen pel govern, sinó que cada vegada més s'introdueixen en sectors corporatius. En cada cas, marquen una renovada i compulsiva militarització —que s'afegeix a un ritme imparable de la innovació tecnològica i a la càrrega eròtica del combat— que a tot arreu representa una força poderosa que condueix les societats globals.
Vull considerar les forces que animen aquest tipus d'imatge, els vectors poderosos que la travessen, i els sistemes militaritzats que senyalen. Vull considerar el tipus de visió armada que ho registra i ho envia. Per tal d'establir l'etapa d'aquesta investigació, vull tenir en consideració una altra trajectòria de desenvolupament representacional —una trajectòria que es desplaça paral·lelament, i es creua amb els nostres relats civils familiars. Aquests relats civils accentuen les orientacions base —l'avenç o disminució de línies de visió i perspectives al llarg de l'extensió terrestre; la formació de muntatges o seqüències en un eix horitzontal o en l'eix y de produnditat espaial segons la temporalitat civil (l'hora del rellotge). Com a contrast, l'orientació que tindré en consideració es podria veure com una que fos vertical o aèria: mirar avall en comptes de mirar cap als costats. Aquesta orientació vertical no és res més que una figura —una figura que no necessàriament es correspon amb el tipus d'imatges aèries que coneixem. Segons això, la distinció entre aquestes orientacions figuratives verticals i horitzontals, o aèries i terrestres, no és manté massa temps. S'interrelacionen les unes amb les altres. L'aèria es sencillament una figura que serveix per marcar una orientació "extra" als aspectes representacionals del nivell del terra. Serveix per assenyalar un altre vector que condueix a la imatge, una altra perspectiva vers la constitució del seu muntatge. Aquesta orientació "extra" podria diferenciar una màquina de guerra d'una màquina per treballar, o el que, després de Deleuze i Guattari, es podria descriure com a un sistema mòvil de fluctuació ràpida en contrast amb un sistema pesat de desplaçament gravitatori. Indica un sistema de rastreig de moviment, en comptes de simplement representar un moviment. És una orientació que en certa manera al final no és "per nosaltres". És la perspectiva d'un entorn mecànic i militaritzat en la qual som vistos des d'un punt de vista que nosaltres mateixos no podem reconèixer. La seva visió no és exclusiva dels militars, sinó que es comparteix amb la nació, amb el sector corporatiu, i, cada vegada més, amb les dimensions subjectives i socials dels individus i grups. No obstant això, m'agradaria en primer lloc fer referència als seus aspectes militars, sense deixar de banda la seva dimensió eròtica, especialment en la seva capacitat de convertir-se entre els sectors públics i privats en una part d'un nou procés d'identificació. Sabem, cada vegada més, que aquest entorn atmosfèric ens observa, però no sabem la forma en què ens observa o quin aspecte donen de nosaltres aquestes imatges. Hi ha fins i tot imatges en aquesta situació? A les màquines no els fa falta necessariament imatges per veure. I a mesura que les imatges, cada vegada més, són eliminades en el context del vast trànsit de dades que les màquines poden seguir, triar i llegir, els espectadors humans o els operadors no sempre són necessaris en els nous sistemes que avancen cada vegada més ràpid cap a una activitat en temps real. De vegades, el marge de l'avantatge estratègica es perd en el temps que es tarda a tancar i obrir un ull. I les perspectives militars requereixen un manteniment d'aquest límit estratègic costi el que costi. Aquesta és la raó per la qual existeixen, i perquè causen distàncies que s'han de salvar quan s'ha acabat tot. Però no es tracta d'eliminar els humans, sinó que les seves funcions s'han d'integrar en els circuits —tal i com, al mateix temps, aquests circuits s'incorporen en cossos que s'han modificat. Si sabem, que fins a cert punt, els humans ja són ciborgs, també hauriem de saber que les imatges són imatges de màquines. Les imatges, tal i com les coneixem, estan virtualment deixant de existir, tal i com estan desapareixent els cossos industrialitzats que feien falta per veure-les.
Allà Baix
Pensem en el desenvolupament de la fotografia com si hagués tingut lloc en un eix horitzontal: la càmera al damunt d'un trípode, lents perpendiculars al terra, amb la mirada posada en l'extensió de la terra per tal de capturar un escenari des d'una posició antropocèntrica — un substitut per a un espectador idealitzat i absent. Però la fotografia es va desenvolupar paral·lelament a un altre eix, amb els aparells d'enregistrament transportats verticalment cap a l'aire, amb les lents mirant avall. Ambdues orientacions anaven dirigides a la representació de moviment, però amb propòsits molt diferents. En la fotografia aèria, les seqüències d'imatges fixes, preses desde globus o avions, eren generades mecànicament i després es comparaven, per tal de detectar i analitzar els tipus de moviments del terra que suggerien —moviments del terra que imatges úniques no podien detectar. Aquest aparell proto-fílmic —on una sèrie de fotogrames es col·locaven un al costat de l'altre per tal de comprendre el moviment a través de la interpolació, omplint els buits que la tecnologia evitaria més endavant— es pot entendre com una màquina virtual que condueix la representació de moviment per tal de "rastrejar-lo". Fer mapes dels canvis i descobrir patrons, l'objectiu era comprendre què es mou (tropes? Materials de construcció?), com es mou, i com es pot interceptar i explotar aquest moviment. Des d'un bon principi, aquest "rastreig" era un "instrument intel·ligent per veure" estratègic, acoplat a tecnologies de classificació i enmagatzament (per exemple, arxius), i enllaçat a aparells de protecció i violació: un tipus de visió molt diferent que els que produien imatges a través de formats familiars de moviment d'imatges —com el cinema. Va crear un llenguatge especialitzat que circulava entre els militars i que no formava part del lèxic cultural general que anava lligat amb una gramàtica emergent de moviment cinemàtic. Com a contrast dels aspectes fílmics com la transició, el muntatge i la caracterització, aquest llenguatge militaritzat tractava sobre la posició, el rastreig, la identificació, la predicció, els objectius i la intercepció/contenció.
Tal i com ens recorda Serge Daney, els moviments de la imatge cinemàtica només es podien percebre perquè les persones coneixien què era el teatre, sabien què era estar tancats davant una pantalla i coneixien la situació d'una "visió bloquejada". Inmovilitzades, assegudes i entrenades en la forma en què s'havien de comportar i observar, les persones van esdevenir sensibles al moviment del món a través de la mediació d'una pantalla. Van esdevenir sensibles a la il·lusió fabricada per mitjà de la tecnologia del moviment així com al moviment produït a través del llenguatge de les pel·lícules. Les condicions tecnològiques i representacionals van unir les representacions còrpores en un circuit que va definir el moviment com: un moviment definit en relació a l'horitzó de la terra, però transmès i entrecreuat amb l'staccato del "discurs" cinemàtic. Sempre hi ha un altre eix al moviment, que pot inclús assenyalar una mancança. Hi ha el nus fixe que permet la producció de moviment, o la percepció de moviment, a través del qual moure's. Aquest nus apareix sempre en una altra pantalla: la seva signatura està impresa en un altre format. Sensibilitzat al moviment, saltant entre estats d'activitat i inactivitat conjuntament amb tecnologies de transmissió i transport, un subjecte queda imprès en multitut de formats, enllaçat a aparells especifics d'enregistrament i control. Podem veure el moviment com un tipus de conductor, que facilita i enregistra les transferències d'energia entre el muntatge d'un cos, màquina i imatge. Tan si es tracta de contextos civils o militaritzats, o si es tracta d'aspectes cinemàtics, televisuals o computacionals, les imatges existeixen com a peces d'aquest muntatge. Existeixen segons les condicions dels grups de tecnologia/imatge/moviment en els quals els subjectes són transportats, sensibilitzats i contornejats en processos actius d'incorporació i integració. Aquests grups marquen composicions de desig. Les transferències d'energia que hi ha entre aquests grups inclouen varis patrons de movilitat i inmovilitat, diferents transferències entre estats fixes i fluïds, així com diferents formes d'alineació i coordinació entre moviments, elements i formats.
Les representacions aèries —militaritzades— van sorgir com a necessitat de penetrar profundament en la imatge per revelar de forma més precisa i més ràpida què podria haver-hi amagat, latent o per sota d'aquesta. L'objectiu d'aquesta excavació és conquerir, protegir i ajudar a definir els cossos territorials, de grup, o individuals. Les dimensions incorporades i integrades —enllaçades a processos de subjectivitat— circulen entre càlculs de poder. Aquests muntatges tenen una funció violadora i de protecció. Tenen lloc entre mecanismes d'atac, prevenció i protecció, amb subjectes que es mouen en fronteres col·lectives, locals, nacionals i internacionals. On la imatge terrestre té un objecte, la imatge aèria té un objectiu. Aquest objectiu no és necessariament un objecte que s'ha de destruir, sinó un objecte sobre el qual un aparell d'observació militaritzat hi ha posat la mirada, tancat en el seu visor. L'individu o la zona terrestre localitzats solen ser en moltes ocasions una part d'anàlisi que podria o no incloure algun tipus d'acció de combat explícita. Pot involucrar una batalla d'un altre tipus: un procés de "política proactiva", localitzar o dividir regions i grups socials com a prevenció o seguretat. L'artilleria d'aquesta visió armada inclou marcar zones de tolerància en una regió o formació social amb l'objectiu de protegir-les de l'exterior —creant una coberta per a una formació que la protegeixi d'una altra. Aquesta política proactiva pot ser, no obstant això, una forma de violència comesa en les dues bandes: no només a la banda on es marca la zona de tolerància, la qual sol està inmersa en un tipus de guerra les condicions de les quals normalment es desconeixen, sinó també en la banda que està protegida, coberta en un tipus de profilàctic ofuscador que actua com a mecanisme de control en relació amb un perill exterior produït amb aquell objectiu. A més a més, podem dir que on la imatge civil exigeix una mirada directa, la imatge militaritzada exigeix un projectil/escut —una visió armada amb l'habilitat de desviar i causar danys. Es tracta d'un aparell per analitzar/violar/protegir. Enllaçada inevitablement a processos de subjectivitat, la mirada del projectil captura el seu objecte, el congela, el manté en el mode de rastreig, l'intercepta, el fa desaparèixer, l'acull en un mecanisme de protecció com a part d'un contorn molt definit —còrpore, informacional— entre l'un i l'altre. Per tal de rebuscar més profundament entre la imatge i l'objectiu i tancar-lo entre un aparell (potencialment armat) d'interpretació fiable, es requereixen tres elements: un analista hàbil en la detecció de patrons; una base de dades on buscar informació passada i actual (originalment en el seu sentit anàlog, com per exemple els arxius), que sigui accessible i es pugui utilitzar de forma ràpida, especialment en temps de guerra; i una xarxa de navegació, comunicació i coordinació. Tal i com passa en les imatges de civils, podem parlar de diferents formes d'alineació i coordinació entre elements mòvils —com quan s'han de sincronitzar la velocitat d'exposició, la configuració tecnològica, i els moviments físics per tal de capturar una imatge en la fotografia. En el cas de la militarització podem parlar de logística de movilitat: un sistema de coordinació que, una vegada més, inclou modes de posicionament, rastreig, identificació, predicció, localització i intercepció/contenció.
Alimentada per demandes d'eficiència i finestres encara més estretes entre l'anàlisi intel·ligent i el desplegament, entrecreuada amb desenvolupaments tecnològics cada dia més avançats i la perpetuació de perills fabricats o reals vers cossos o individuals o territorials, la xarxa d'analistes, les bases de dades i els complexes d'armes han empès canvis ràpids en el camp de la imatge. Ha donat com a resultat el tipus de imatges intel·ligents militaritzades amb les quals ens vam familiaritzar a través de la Guerra del Golf, amb els muntatges recents de la OTAN, amb els vídeojocs, i amb els mitjans de notícies financeres. També ens ha donat la figura del soldat com a una "plataforma d'armes integrades" —un guerrer màquina amb capacitat sobrenatural per envair. Considerem una línia de desenvolupament. Els primers sistemes armamentístics estaven controlats manualment: instal·lats còmodament en un lloc distant i segur, una base de dades en forma de taules i diagrames era consultada abans d'un conflicte, amb la qual cosa s'obtenia informació que després s'utilitzava en el combat. Per tal de superar les llargues distàncies i retards en la comunicació entre les armes, l'analista operador, i la base de dades, es van desenvolupar sistemes que permetessin instal·lar la base de dades en el mateix lloc. Les bases de dades van créixer considerablement des dels seus orígens analògics fins a ordinadors que tenien la capacitat de recollir i moure grans quantitats d'informació. A mesura que els components dels ordinadors es van anar miniaturitzant, aquests van esdevenir més transportables, podien utilitzar-se per ajudar a dirigir una arma de manera més ràpida i precisa, movent l'arma o utilitzant directament una xarxa per fer-ho. El soldat s'integrava cada vegada més amb la màquina. Amb el sistema TOW (llençat amb tub, rastreig òptic, guiat per cable), que es va introduir a principis dels anys 70, l'operador només havia d'estar al cas de l'objectiu i el projectil seguiria la seva línia de visió. Amb els nous sistemes guiats per làser, l'operador no necessita vigilar l'objectiu, ja que el propi projectil el localitza i el persegueix. Semblaria que el soldat passés a ocupar una posició subordinada en la mirada del projectil. Aquest lligam important entre la base de dades i l'arma podria semblar que s'hauria d'eliminar gradualment a mesura que els sistemes de dades cada vegada s'acosten més a poder controlar directament l'arma. No obstant això, l'analista operador després s'enfronta amb un paper important: servir com a control important sobre la fiabilitat de la informació, i actuar com a interfície humana directa amb una màquina que encara no pot interactuar completament amb totes les ambigüitats d'un món material. És fàcil ignorar l'automatisme i passar a un control manual, no obstant això, la dificultat es troba en la tendència vers els humans de relegar algunes capacitats cognitives a la màquina, permetent que suplementi el pensament humà i en molts casos, que controli completament certes funcions sense importància. No hi ha mai una interfície sense costures amb les màquines, excepte un espai flexible que s'hauria d'explorar amb molta cura. Les mans i els ulls del combatent són en certa manera lliures, no obstant això, ell és lliure de jugar amb els objectius i entrar en altres activitats que augmentaran el seu llindar en el camp de batalla. Hi ha, a més a més, l'amontegament i creació d'interfícies en un altre eix d'activitat, profunditzant el camp d'atenció en el mode millorat del treballador que coneixem com multitasca. Amb guerres que cada vegada són més ràpides i intenses, la integració del soldat en el camp de batalla és una tema debatut amb atenció: ell és allà, però no hi és, desplaçant la seva corporeitat en un escut protector que es pot transferir fora d'aquell lloc. La seva facultat visionària s'extén a través de la xarxa i els seus propis ulls estan equipats amb aparells portàtils que cada vegada estan més aprop del substrat biològic.
Sota una pressió sense descans per mantenir un llindar estratègic i l'encongiment de la temporalitat que això suposa, i l'augment de la intimitat en les al·liances entre els humans i les màquines que proporcionen els mitjans per aquestes avantatges, l'automatització absoluta semblaria ser l'objectiu, on sencillament no hi ha temps per a la intervenció humana. No obstant això, el que assenyala més concretament és, per una banda, la integració de bases de dades, plataformes tecnològiques, i armes directament en les facultats del soldat humà (o guerrer treballador), i d'altra banda, una arma en xarxa que porta el seu propi sistema de guia (arma amb base de dades d'imatges), amb capacitat per enmagatzemar informació (memòria) dins seu i per "veure" a través del seu visor formats de control que constitueixen una perspectiva completament nova. (Encara que s'ha de considerar que la perspectiva en la història de la imatge civil és també un format de control, constituïda en un muntatge de guerra diferent). A més a més, permet que s'hi transfereixin algunes capacitats humanes mentre, simultaneament, ajuda a donar forma a una cognició que és molt més conduent a les demandes dels seus algoritmes. Un no pot subestimar l'extensió en la qual la representació, cognició i visió estan incrustades en aquest circuit, alimentades per demandes d'eficiència. La imatge militaritzada és aquella que crea una interfície en els nussos, ja no és la posició privilegiada de l'observador humà sol, ja que el guerrer treballadro s'ha mutats a través de les línies. El camí porta cap a una fusió d'imaginació eròtica d'artilleria, cos i tecnologia, alimentada sota les condicions de la guerra.
Si es desenvolupa sota la informatització en xarxa i les seves demandes d'automatització, miniaturització i acceleració, podem aleshores ser testimonis de la integració de l'analista, de l'operador, de les bases de dades i de les armes en xarxa en una imatge intel·ligent que no s'assembla a res que poguem entendre en les perspectives civils i la qual no té representació en el desenvolupament representacional de les narratives base. Aquest desenvolupament ha tingut lloc en el context d'un canvi cultural general en les relacions de les imatges, on la imatge comença per ocupar el lloc, i en molts casos el reemplaça, d'aquell a qui representa. El subjecte humà i l'objecte de la imatge militaritzada són evacuats i la imatge es mou de manera extranya entre la realitat i la il·lusió, l'extensió de la seva interfície amb el món material es capta en rares ocasions en un sentit físic, excepte, és clar, per als seus objectius, aquells sobre els quals s'hi ha posat la mirada.
Materialitat evasiva
Mentre aquests formats s'han filtrat en un ús general —una vegada més, parlem de convencions que descansen entre reialmes terrestres i aeri— la imatge militaritzada es desenvolupa necessàriament fora de l'abast. Una vegada més, es tracta d'una imatge que en últimes instàncies, no és "per nosaltres". Mentre proliferaven les imatges civils, circulant sense fronteres amb els nous mecanismes de reproductibilitat introduïts en la fotografia, la imatge militaritzada, que podria ser perillosa en mans de civils o enemics, es configurava darrere parets de restricció. Requeria els seu propi aparell d'ofuscament —el seu propi vel de secretisme a través de parets de foc, codificacions, o altres mitjans d'evasió (engany o invisibilitat). Aquesta imatge de màquina militaritzada va sorgir com a una imatge més intel·ligent només a través de la restricció del nombre d'espectador que podien veure-la. Podem parlar d'una "visió millorada" construïda a través de la reducció de l'habilitat de veure dels altres, i com a un tipus de materialitat en moviment que està calculada amb precissió per tal d'evadir la imatge: com a resposta als desenvolupaments amb radar, per exemple, els avions que en un primer moment tenien el privilegi d'una visió sense obstacles s'havien convertit en aparells invisibles, construïts per tal d'escapar a la detecció, a mesura que les seves capacitats òptiques havien estat gradualment transferides a sistemes de distribució. A nivell terrestre, el radar es pot desactivar per tal d'ofuscar les localitzacions terrestres als aparells electrònics aeris: una estratègia que els militars Serbis, per exemple, han utilitzat en els bombardetjos de l'OTAN. La imatge militaritzada està incrustada de forma desigual en matrius de detecció i ofuscament entre els actors combatents, conduïda per la necessitat de marges estratègics incansables i el manteniment sense treva del "llindar". Els seus agents i referents estan involucrats en detectar patrons mentre eviten i obstaculitzen l'habilitat dels altres per fer-ho, guanyant signatures mentre es redueix la pròpia signatura, la que està impresa sobre un camp representacional, limitant les senyals de moviment que tenen el potencial de delatar la presència. Enmig d'aquest camp de batalla, s'hi troba la materialitat i la geografia, entrecreuada integralment i sense cap prioritat en cap sentit.
Una vegada més, no es tracta d'eliminar els humans del circuit. Es tracta d'integrar amb més força als humans amb les màquines, permetent així que es transfereixin i es comparteixin entre ells capacitats i funcions importants. De la mateixa manera, no es tracta d'un assumpte de distancies de temps i espai que es redueixen i que es col·lapsen en un moment instantani del tipus que Virilio, per exemple, troba. A mesura que s'encongeixen, hi ha un amotegament o superposició al llarg d'un altre eix —un nou tipus d'intensificació acompanyada de formats de règim multitasques. Aques eix inclou el fet de jugar amb les realitats: la superposició, les interfícies, i el col·lapse de situacions i formacions segons diferents ritmes o cops, i sota diferents restriccions de productivitat tan en els llocs de treball com en el camp de batalla. Inclou varis mecanismes d'alineació i coordinació. Més que tractar-se una carrera general —una velocitat general de realitat que augmenta sobre una línia temporal lineal— el que trobem són els polsos de tensió, coordinació i divergència, d'un "ritme operatiu", i enmig d'una zona d'aquest tipus, una "problemàtica de sincronització". No és tan fàcil alinear els elements mòvils en el visor, coordinar els corrents de moviment, per a una presa clara, en una atmòsfera en xarxa intensificada on el temps i l'espai estan contaminats.
En el punt de mira
Les perspectives militaritzades impliquen una estratègia particular d'alineació de bases de dades amb formacions mòvils en un procediment que compta cada vegada més, justifica, i "produeix" subjectes. La seva precissió es podria considerar en termes de nombre de punts de coordinació establerts entre sistema i subjecte. Deleuze i Guattari descriuen diferències similars: la diferència entre el cos mòvil que ocupa un espai sigilós i les característiques relatives d'un cos que s'ha mogut i que va d'un punt a un altre en un espai estriat. Aquest és un espai poderós per a la intervenció artística: la pèrdua entre bases de dades, imatges, cossos i subjectes esdevé un espai tàctil flexible. No obstant això, cada vegada més, l'objectiu es coordinar penetrant directament a través de la lluita arbitrària d'informació i realitzar un enllaç directe amb el substrat del cos. Aquesta lluita bases de dades no només s'extén per tota la realitat, ajudant a donar-li forma de manera en què recentment se suposa que la textualitat hauria de fer-ho, sinó que també ajuda a localitzar punts de coordinació entre les bases de dades i el cos, penetra profundament en el nivell cel·lular per tancar-se de forma precisa en una entitat biològica, reduint així el marge d'error fins a zero. Els carnets d'identitat, que abans s'utilitzaven arreu del món, avui dia estan desapareixent sota la promesa de seguretat i conveniència a mesura que la funció significativa d'aquest carnets es barreja en un nivell biològic. Per exemple, el grau de precissió per identificar un individu a través d'un escàner de retina és gairebé perfecte. No podem, d'aquesta manera, basar-nos en concepcions tradicionals de significació. La semiòtica hauria de tenir en compte les formes de coordinació de posicionament, rastreig, identificació, predicció i localització, tal i com passa en els mecanismes d'intercepció i contenció de cossos individuals, de grups i territorials i tallar amb més precissió a través del joc significatiu del postmodernisme. El rastreig forma una part integral d'aquestes formes. És el tipus de procés de significació en el que hi pren part els mecanismes de visió, enllaçats als nous processos d'identificació que aquesta visió fa servir. També és, cada vegada més, una part dels processos d'identificació dels subjectes, individus i grups. És una forma d'identificació que és molt diferent dels processos de reflecció amb els quals ens hem conegut a nosaltres mateixos a través de les imatges. Aquests formats de rastreig i identificació han evolucionat ràpidament a través d'un creixement explosiu en la tecnologia informàtica i les xarxes digitals, contornejats sota les pressions de les miniaturitzacions i alimentats per la imposició de nous perills pels cossos individuals, de grups i territorials.
S'ha de tenir en compte el què passa en el procés de rastreig. Una agència d'observació es mou vers el seu objecte o objectiu, escanejant la seva línia d'acció, extraient dades. Aquestes dades es processent, es guarden i es preparen perquè es pugui realitzar una búsqueda i un anàlisi amb marges estratègics encara més estrets. Per exemple, la trajectòria d'un avió localitzat es rastreja per tal de calcular la seva futura posició per tal d'interceptar-lo. Mentre s'escaneja per obtenir dades en el passat o en el present, el mode de rastreig està sempre orientat vers el futur. D'aquesta manera, està integralment conectat a formats de predicció. Aquest complex de rastreig/predicció, que dóna com a resultat una deformació peculiar del temps, va sorgir com una necessitat de proactivitat —una necessitat per superimposar una lluita de futures inclinacions sobre les actuals potencialitats emergents. Menys preocupada amb la reactivitat del crim que per la política proactiva que podria implicar el rastreig (i localització) de certs segments de societat en àreas de tolerància abans de que es cometés el crim, les representacions de rastreig fan una crida per una imatge que vagi per davant d'aquestes, un tipus estrany de post-imatge en el qual l'activitat passada, l'actualitat present i la futura inclinació s'entrecreuen. A diferència de les imatges en la fotografia de llarga exposició, que segons Walter Benjamin, contenien traços evocatius del passat, aquestes imatges —integrades amb bases de dades— també contenen traços del futur. Han crescut directament en proporció amb la capacitat augmentada de les bases de dades per moure quantitats gegants d'intel·ligència de baix nivell i les multituts de aparells nous que permeten aquesta col·lecció, i amb les ideologies de prevenció que ràpidament han calat en el ment de la gent (on, per exemple, el valor d'un producte pot romandre en la seva habilitat per interceptar malalties abans que aquestes apareguin).
El significat d'un complex de rastreig es un tipus peculiar de vector, que assenyala en realitat (el què ha passat o està passant) d'una manera tal que la seva propensió (el què té més possibilitats) sempre es porta en primer pla. És una senyal que està orientada vers la inclusió d'aquella que la segueix. Amb les tècniques de bases de dades avançades i els seus formats de càlcul, els quals, una vegada més, ajuden a donar forma a un comportament que és més conductiu a les demandes d'algoritmes, podriem pensar en aquests en termes de tendències estadístiques. "Això" és localizable en l'aquí i l'ara així com quelcom nou que es mou com "això". És quelcom que exhibeix una inclinació particular per moure's d'una certa manera a través de l'estudi del seu comportament passat, i porta aquesta inclinació com si fos part del seu cos. A mesura que aquests processos no són mai autònoms, sinó que estan inmersos en processos actius d'incoporació i integració, assenyalen una colonització gradual del moment present, un moment que sempre estar darrere seu mateix, i que sorgeix com el que Mark Seltzer anomena "persones estadístiques". A més, amb certa freqüència, i també en termes civils, no hi ha cap persona que existeixi fora de la base de dades, o que parli sense la seva mediació.
Mentre les perspectives militaritzades es posicionaven originalment en termes de a dalt i a baix (o aèris), potser és millor dir que existeixen en termes de "enrere i a través", on tenen en compte la imatge horitzontal, com si veiessin enrere i a través des de l'altra banda. És com si el punt de fuga del darrera de la imatge obtingués de sobre un agent de visió. Aquestes perspectives fan girar la direcció de la vista, sotaminant els privilegis que hem assumit. És com si la imatge ens observés des de la part posterior —però en aquest cas no funcionaria, o s'assemblaria, a la seva predecessora. S'enten, doncs, que és un port que imposa identificacions, però en aquest cas ens identifica a nosaltres abans que nosaltres l'identifiquem a ell (i de manera més efectiva i fiable). No ens mostra la seva cara. Cosa que ens porta al punt que mentre les imatges civils estan incrustades en processos d'identificació basat en la reflecció, les perspectives militaritzades col·lapsen els processos identificatoris en "ID-ing": una canal úni d'autentificació en el qual un conducte, una base de dades i un cos estan alineats i calibrats. En cada cas, té lloc un nus de presència, contornejant un subjecte —la imatge d'un subjecte o, cada vegada més, un subjecte constituït en un complexe de càlculs manejables. La representació, l'expressió i la identificació estan determinades en termes basat no tan en la reflecció com en la integració.
La identificació està relacionada amb els atributs, i el rastreig/predicció amb el comportament, no obstant això, gairebé sempre treballen de costat. Les combinacions de característiques úniques de comportament o anatòmiques —per a subjectes humans o no humans— s'utilitzen per crear sistemes de reconeixement d'identitats que localitzen el subjecte enllaçant-se directament amb el seu substrat biològic així com amb els els seus patrons de comportament de la base de dades de comportament.
Esferes de panic
Just quan el complex de la base de dades assenyala una imatge "millorada, el complex de rastreig/identificació assenyala una forma de visió millorada: una forma de visió segura amb una base de dades aprofitable amb el recolzament social que actualitza els règims oculars prioritaris. Perseguida per una obsolència pendent, conduïda per imperatius tecnològics, és una capacitat visionària que no pot fallar a no ser que es converteixi en poc fiable, o incapaç de participar en societats liderades de manera absoluta per bases de dades. La visió armada és una visió millorada i convertida en segura contra una exterioritat no processada, una fet exterior perillós i poc fiable. La societat de bases de dades està conduïda per l'amenaza de perill, un perill que les perspectives militaritzades tenen en compte i ajuden a crear. Es recolza en un estat esporàdic d'emergència, una esfera de pànic virtual, al voltant de la qual el públic corre. Les mesures de protecció estan instal·lades per tal d'assegurar la seguretat pública —seguretat contra el dany corporal i contra la possibilitat de que s'assaltin les seves transmissions (que s'analitzin, es robin, es perdin o es redirigeixin). Sota la possibilitat del doblament del perill, de les bases de dades i de les parts corpòries en un cos híbrid —una persona estadística— requerint noves proteccions. Els profilàctics virtuals acullen les formacions del cos, socials o territorials en una caixa protectora. Aquest grup tecnològic/d'imatge/de moviment —un "vehicle" protector— ajuda a definir un versus interior i exterior, i d'aquesta manera, està incrustat en un procés de subjectivització. Ajuda a contornejar el paràmetre físic dels usuaris que habiten els seus confins. És, així doncs, part d'un procés d'incorporació. Ajuda a protegir contra perills mentre ajuda, simultaneament, ajuda a produir aquests perills. És, així doncs, part d'una economia de seguretat.
L'informatització ha portat canvis massius en el desenvolupament i la coordinació de les bases de dades, en la velocitat i la qualitat de la comunicació amb agències estratègiques i d'intel·ligència, en equips d'operacions i de combat. Noves tecnologies de rastreig, identificació, i de xarxes han augmentat aquesta infraestructura en una maquinària massiva de supervisió proactiva i coneixement estratègic. Concebudes originalment per a les indústries d'intel·ligència i defensa, aquestes tecnologies s'han extès, després de la guerra freda, ràpidament en el compliment de la llei i els sectors privats. Què hauria fet Benjamin amb aparells com la tecnologia de visió nocturna, desenvolupada com a resultat de la guerra de Vietnam, i que permet a les càmeres dels avions seguir el rastre dels humans en una foscor absoluta? Les imatges militaritzades ja no necessiten ni tan sols la llum. L'eix d'exposició s'ha esfumant. La forma de veure que aquestes imatges es mouen, conjuntament amb fluxos de dades i bases de dades, conspira per renderitzar-les de forma innecessària. Aquest nou règim no tracta sobre la presentació, sinó que tracta sobre el processament. La imatge mòvil s'ha desplaçat. En el segle XIX, ja no serem figures inmòvils.
Notes
Gary Chapman, "The New Generation of High-Technology Weapons," a
David Bellin i Gary Chapman, eds., _Computers in Battle - Will They
Work?_ Harcourt Brace Jovanovich, 1987, pp. 69-70.
Sasha Costanza Chock, "Land Warrior," _CTHEORY_ vol. 22, no. 1-2,
February 1999, http://www.ctheory.com/
Manuel DeLanda, _War in the Age of Intelligent Machines_. Zone Books,
1991.
Deleuze and Guattari, _Mille Plateau_. Minuit, 1980, pp. 351-423.
European Parliament, "An Appraisal of Technologies of Political
Control," 1998, http://jva.com/stoa-atpc.html/
Rosi Huhn, "L'oeil Arme," in _Bracha Lichtenberg-Ettinger et la folie
de la raison_. Geothe Institute Paris, 1990, p. 7-19. |
Mira també:
http://jordancrandall.com/main/writings/armedvisioncatalan.html
|
This work is in the public domain |
|
|
