Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: globalització neoliberal
Cap a la liberalització dels serveis públics
27 feb 2005
Cap a la liberalització dels serveis públics

Paola Ã?lvarez

[Argenpres]

Falten només tres mesos perquè es tanqui l'última ronda de comerç mundial de l'OMC que inclou la fi de les negociacions entorn de l'Acord General del Comerç de Serveis, AGCS o GATS en les seves sigles en anglès. A hores d'ara, les negociacions que envolten aquest acord segueixen sent una incògnita per a la societat civil, desinformada i ignorada des del principi. La privatització dels serveis públics i les nefastes conseqüències que pot tenir sobre els països en desenvolupament i el medi ambient són les principals amenaces d'un acord amb vocació d'obrir al mercadeig internacional les poques portes que hi quedaven tancades.

extret de http://www.defensalaterra.org
L'Acord General sobre Comerç de Serveis va néixer el 1995 al si de l'Organització Mundial del Comerç. Es tracta d'un acord marc que inclou una sèrie d'obligacions per a tots els països membres, el major perill del qual rau en les ampliacions i acords específics que sâhi puguin fer. Per això, malgrat la seva antiguitat, no ha començat a preocupar fins fa un parell d'anys, quan les negociacions van començar a prendre força. L'acord que precedeix històricament l'OMC, el GATT (Acord General sobre Aranzels Duaners i Comerç), només abastava el comerç de mercaderies, comerç que lâAGCS amplia al subministrament de serveis i que, per tant, afecta encara més directament les persones que viuen als països signataris, ja que es veuen involucrats tant en la prestació com en la recepció d'aquests serveis, molts dels quals han estat tradicionalment públics i gratuïts a Europa.

Va ser a la reunió ministerial celebrada a Doha, el novembre del 2001, on es va decidir revifar l'acord i emprendre un procés de negociacions que es va conèixer com a âdemandes â ofertaâ?. El procés establia dos terminis. El primer, fins a juny del 2002, perquè cada membre presentés les demandes dels serveis que volia veure liberalitzats a dâaltres països; i el segon, fins a març de 2003, per presentar les ofertes de liberalització dels seus propis serveis. Una vegada presentades totes les propostes, començaria el procés de negociacions que sâestà duent a terme actualment i que acabarà el gener de 2005.

El perill a Europa

L'oferta conjunta presentada per la Unió Europea comença amb la declaració següent: âAquesta oferta no ha dâinterpretar-se de cap manera com una proposta de privatització d'empreses públiques, ni com una forma d'impedir que la Comunitat i els seus Estats membres regulin els serveis públics per complir els objectius de les seves polítiques nacionalsâ?. Tanmateix, n'hi ha prou de llegir el primer apartat de compromisos horitzontals sobre limitacions a l'accés als mercats per dubtar d'aquesta primera afirmació. En la seva oferta pel que fa a la presència comercial d'empreses estrangeres per a tots els sectors, la UE declara que: âEn tots els Estats membres de la CE, els serveis considerats serveis públics a nivell nacional o local poden estar subjectes a monopoli públic o a drets exclusius atorgats a empresaris privatsâ?. D'aquesta manera es reserva el dret de mantenir els serveis públics a les mans de l'Estat, però també deixa oberta la possibilitat d'ingerència del capital privat en sectors com la salut, el medi ambient o el transport.

Els únics serveis que queden fora de l'abast de lâAGCS són els bancs centrals, la justícia, la policia i la defensa nacional. Tot i que les negociacions s'han dut a terme de manera gairebé secreta, l'OMC, davant la pressió d'ONG, sindicats, grups antimundialització i fins i tot alguns governs, ha fet públiques moltes de les ofertes (que no pas de les demandes) dels seus estats membres. En el que sâha publicat s'aprecia que, encara que en un primer moment s'estableixin restriccions a la ingerència de l'empresa privada en la majoria de sectors públics europeus (com ara França, que imposa una limitació del 20% en les inversions privades en empreses de cotització pública), la porta queda oberta per a posteriors ampliacions que, sens dubte, aniran arribant en successives rondes de negociació.

El perill per als països en desenvolupament

Però com sempre, i malgrat la comprensible preocupació de molts sectors de la societat civil europea per la possibilitat de perdre certs drets bàsics com l'accés a l'educació o la sanitat, els més amenaçats amb els primers resultats de lâAGCS seran els països més pobres o en vies de desenvolupament.

La majoria d'aquests països ja han hagut de liberalitzar molts dels seus serveis en canvi d'acords i crèdits (per què no ho anomenem pel seu nom, xantatges) amb el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, així que amb lâAGCS la situació només pot empitjorar. L'OMC assegura que es prendran mesures per assegurar l'accés dels països pobres a més mercats i canals de distribució i que es buscarà la participació creixent dâaquests països en les xarxes d'informació. Segons aquest organisme, aquestes mesures i el principi obligatori de la nació més afavorida fomentarà el desenvolupament i la prosperitat en aquests països. Això és, sens dubte, fals.

Per comprovar-ho no cal tenir accés directe a les negociacions, sinó que n'hi ha prou de saber, per exemple, que de les 109 demandes que se sap que va presentar la Unió Europea el juny de 2002, 94 anaven dirigides a països en desenvolupament. Moltes de les demandes de la UE es refereixen a sectors que la mateixa Unió no deixa oberts a la inversió d'uns altres, com ara el subministrament d'aigua potable, els serveis de protecció del medi ambient o la sanitat. Un informe elaborat per la World Ecology, Economy and Development (WEED) a petició de la fundació alemanya Heinrich Böll, explica com lâAGCS pot convertir-se en una prolongació dels xantatges del BM i el FMI: els requeriments de la UE a països en vies de desenvolupament afecten, a més, justament aquelles àrees en què els governs apliquen explícitament polítiques d'estabilització i protecció de l'economia nacional, com el turisme a l'Ã?ndia o el comerç minorista a Tailàndia. Així mateix es reclama la liberalització de l'aigua potable també allà on funcionen estructures molt bones, com ara a Porto Alegre, Brasil, o a Santa Cruz, Bolívia (...) En canvi dels eventuals compromisos del nord, els països en desenvolupament es veuen obligats a assumir nombroses obligacions de liberalització en el sector serveis. (La divisa és: âVols un major accés al mercat agrícola europeu? Doncs obre primer la teva xarxa de subministrament d'aigua als grups econòmics europeus!â?).

Irreversible

De tots els problemes que presenta l'acord, potser el més preocupant és la seva naturalesa irreversible a la pràctica (la teoria està bé elaborada per no produir aquesta impressió). Una cop liberalitzat un servei determinat, un país pot revocar aquesta decisió 3 anys després si observa que l'impacte en la seva economia és negatiu. El problema és que, a canvi, ha de liberalitzar una altra àrea i les empreses dels països afectats han dâaprovar el canvi o recórrer als tribunals d'arbitratge. Si aquest tribunal estimés que la decisió perjudica les empreses, el país hauria dâencarar les multes que se li imposessin (una cosa que amb prou feines es pot permetre un país del nord, per no parlar dels països en desenvolupament).

Fa anys que les veus crítiques demanen informes de l'impacte que lâAGCS pot tenir en les economies, en la qualitat dels serveis, en els preus... i l'OMC continua negociant en secret (el cas de la Unió Europea és increïble, ja que només la Comissió té accés a les negociacions, no pas el Parlament, ni els governs dels països membres...)

Ens queda poc per conèixer-ne els primers resultats i no hi ha gaires esperances que siguin menys negatius que no es creu. Aquest article només inclou aquelles que, segons el meu parer, són les principals amenaces o almenys les més immediates, però nâhi ha moltes més. Les restriccions a les subvencions (que afectaran les ONG i els serveis estatals), la influència dels lobbies (els magnats de la indústria de serveis que sí són consultats i que pretenen eliminar les poques barreres que Europa vol mantenir), l'augment de la marginació regional i social, la reducció de la protecció mediambiental... Sona demagògic, però lâAGCS és veritablement una amenaça âglobalâ?. Els grups de poder de l'OMC intenten mantenir-nos com més va més al marge de les seves negociacions. Primer Seattle i després Cancún els han ensenyat que com més va més difícil és arribar a acords amb països que âsâenvalenteixenâ? davant el suport social. De moment continuarem al marge de les decisions, però que no ens prenguin per ximples: lâAGCS no cerca ni el benestar de la població ni la millora dels serveis públics ni el desenvolupament dels països pobres, sinó només la liberalització de més mercats i l'enriquiment dels amos del món.

This work is in the public domain
Sindicat