Les desigualtats socials com a factor en la salut d'una població.

En el darrer número de Monthly Review, Vicenç Navarro repassa a Inequalities Are Unhealthy com la desigualtat social creixent en el pla mundial i en la majoria de les nacions té un fort impacte negatiu en la salut i en la qualitat de vida de les poblacions humanes. Navarro ho fonamenta bàsicament en com en els països on creix la desigualtat social empitjoren o milloren amb un ritme inferior els indicadors de salut. I posa un exemple frapant: d'acord amb el darrer report del National Center for Health and Vital Statistics, la mortalitat infantil als Estats Units té una tendència a crèixer, quelcom no s'esdevenia des del 1953 (és a dir, en plena pandèmia de la poliomielitis).
Per Navarro la relació entre desigualtat social i empitjorament de la salut pública no es deu únicament, ni majoritàriament, a l'augment de la misèria. És clar, que són en els grups socials que pateixen l'empobriment econòmic on davallen els indicadors de la salut, però la desigualtat social, més enllà de la misèria, apareix com a factor patològic en el pla social. Com a exemple, Navarro recorre a dos estudis publicats en el recull The Political Economy of Social Inequalities: Consequences for Health and Quality of Life (Baywood, 2002):
- una anàlisi de la relació entre l'esperança de vida i el grau assolit (d'un total de 32) entre funcionaris de l'estat britànic mostrava una correlació positiva entre el grau assolit i l'esperança de vida. I això s'hi donava en un col·lectiu humà que es troba fora del llindar de la misèria.
- una anàlisi de la relació entre l'esperança de vida i la posició social en l'estat espanyol mostrava un esglaonament de l'esperança de vida en els sis grups socials definits per la renda i la relació amb el treball: la burgesia, la petita burgesia, la classe mitjana, els treballadors qualificats, els treballadors no-qualificats, els treballadors sotmesos a un atur crònic. A cada graó l'esperança de vida es reduïa en dos anys, tot i que cap dels tres primers grups s'apropava a una situació de misèria.
Del darrer estudi hom en dedueix que, a l'estat espanyol, entre la primera classe i la darrera hi ha una diferència de deu anys en esperança de vida. Navarro remarca que això lliga amb el fet que a la Unió Europea en general (amb menys desigualtats socials que a l'estat espanyol en particular) l'amplada corresponent és de set anys. Als Estats Units, en canvi, la xifra és de 14 anys.

Les causes de la relació entre desigualtat social i salut pública.

Per Navarro la resposta principal és que "la distància social i com la població percep aquesta distància, a més de la manca de cohesió social que se'n deriva, és a l'arrel de la qüestió".
Per il·lustrar-ho Navarro compara dues persones. Una persona que guanya 12.000$ anyals als Estats Units, i una altra que en guanya 9.000$ a Ghana. Des d'un punt de mira mundial, podríem considerar que el nord-americà pertany a la classe mitjana (en el sentit liberal) i que el ghanès pertany a la classe baixa: aquesta posició es reflecteix també en l'accés als recursos materials. Des d'un punt de mira nacional, la situació s'inverteix: el nord-americà de 12.000$ pertany a la classe baixa nord-americana, i el ghanès de 9.000$ pertany a la classe mitjana ghanesa. Doncs bé, en les taules d'esperança de vida, el ghanès de l'exemple guanyarà en dos anys de vida al nord-americà.
Segons Navarro, l'explicació per aquest resultat cal cercar-la en el fet que "és més difícil ésser pobre als Estats Units que de classe mitjana a Ghana". Ja no és tan sols un problema d'"absència de recursos materials", sinó també de la "distància social respecte la resta de la societat". Aquesta distància, per norma general, genera en les persones que la pateixen una frustració, un sentiment de fracàs i, fins i tot, de culpa per no ser com la majoria ("mainstream"). És clar que la visió social d'aquesta majoria, del "mainstream" forma part de les segregacions ideològiques de la classe dominant. Com assenyala Navarro, la televisió nord-americana no mostra una imatge de "mainstream" que es correspongui a l'amèrica "promig", sinó que el "mainstrem" mediàtic és superior: "rarament obrers qualificats, auxiliars d'infermeria, fusters o taxistes es troben com a personatges protagonistes en els programes de televisió".

Els dos models de gestió capitalista i el seu impacte en la salut nacional.

Un dels objectes de les recerques de Vicenç Navarro és l'estudi comparatiu dels països capitalistes avançats pel que fa a la política social i la salut pública.
Els dos models de gestió del sistemes polítics del capitalisme avançat són caracteritzats per Vicenç Navarro com a "worker-friendly" i "corporate-class-friendly". El segon model és el model denominat habitualment "neoliberal", expressat en polítiques neoliberals i conservadors (o neocons). El primer model, el keynesià, no és pas menys capitalista, tot i rebre les denominacions de "socialdemòcrata", "d'estat del benestar". Ara bé, aquests dos models no són només dues possibilitats que es trien d'acord amb la situació econòmica nacional i internacional i d'acord amb el joc d'interessos dels diferents sectors de la classe dominant, sinó que la força organitzada del moviment obrer (expressada políticament en els "partits socialdemòcrates) també hi juga un paper en la imposició final del model de l'estat del benestar.
Sigui com sigui, són evidents les diferències de l'acció que tots dos models tenen sobre les desigualtats socials. Els estats on s'ha aplicat tradicionalment el model socialreformista presenten uns indicadors de salut més bons que no pas els estats amb un desenvolupament econòmic similar governats d'acord amb criteris neoliberals. La clau, per Navarro, es troba en les polítiques de redistribució de la riquesa, les mesures de reducció de les desigualtats i, molt especialment, el seu caràcter universal. El programa neoliberal, per contra, s'oposa a l'assistència universal i defensa mesures d'assistència específica contra la misèria. A banda del benestar material, Navarro insisteix en la importància del sentiment de cohesió, de participació i d'igualtat que inspiren les polítiques socialdemòcrates.
Aquestes polítiques socials semblen cosa del passat. De fet, únicament en condicions especials s'apliquen de forma eficaç. Navarro, en un dels seus reculls, recorda un estudi fet per investigadors britànics, que analitzaven l'evolució de l'esperança de vida a Gran Bretanya en el decurs del segle XX. L'avenç més gran, curiosament, tingué lloc en els anys de la Segona Guerra Mundial (1939-45). Entre les causes d'això s'ha citat que la política de racionament alimentari millorà l'estadi nutricional de la majoria de la població. Però, a banda, també hi intervingueren factors socials subjectius: "la reducció de les distàncies socials com a resultat de l'existència d'un projecte comú de guerra contra el nazisme", com diu Navarro. En aquest mateix estudi es comprovà com durant el thatcherisme la taxa de reducció de la mortalitat fou frenada. De nou, per Navarro, cal no menystindre factors com ara "l'augment de manca de cohesió social, el sentiment d'inseguretat i la competència darviniana".

L'oblit dels factors socials i polítics de la salut.

Vicenç Navarro denuncia l'oblit o el menyspreu que reben els factors socials i polítics en les valoracions de la salut de la població. Es planya del fet que la literatura mèdica científica se centra en "els aspectes biològics, genètics i comportamentuals de la salut". Això no és pas producte de la ignorància o d'unes dificultats metodològiques per analitzar aquests factors. Ans al contrari, per Navarro, "això revela el biaix ideològic de la majoria de la recerca científica, mèdica i àdhuc de salut pública que es fa en les nostres institucions dels EUA".
I no es tracta únicament de la recerca finançada amb diners públics. També les pròpies estadístiques públiques dels EUA no recullen les estadístiques de mortalitat per classe social. En canvi, sí que recullen les dades per grups ètnics. Ja el 1990, en un article a Lancet (336: 1238-1240), Navarro demostrava com les diferències de classe determinaven més la mortalitat que no pas les diferències ètniques: a més bona part d'aquestes diferències ètniques, degut a l'opressió nacional dins la societat nord-americana, eren indestriables de les diferències de classe.
L'article a MR conclou que "l'acció pública més efectiva per la reducció de la mortalitat als Estats Units seria la reducció de les desigualtats socials entre la nostra gent. La recerca científica ens ho mostra. Però en aquest cas la ciència és ignorada".

La trajectòria de Vicenç Navarro.

Navarro és professor de polítiques públiques, sociologia i estudis polítics a la Johns Hopkins University (JHU). També és catedràtic de ciències polítiques i socials a la Universitat Pompeu Fabra. Llicenciat en Medicina el 1961 per la Universitat de Barcelona. El 1962 la seva militància antifranquista l'obligà a exiliar-se als Estats Units. El 1968 es doctorà en polítiques públiques i socials a la JHS, amb la qual ha seguit sempre vinculat des d'aleshores. És fundador de la International Journal of Health Services (IJHS).

Texts recents de Vicenç Navarro.

- Is globalization undermining the welfare state? The evolution of the welfare state in developed capitalist countries during the 1990s, de V. Navarro, J. Schmitt, J. Astudillo, al darrer IJHS.

- Artiklar av professor Vicente Navarro, llistat d'articles de V. Navarro a l'IJHS, dels darrers mesos.

- The Inhuman State of U.S. Health Care (9.2003), opening address at a seminar sponsored by the medical and public health students of the Johns Hopkins University.

- The US Media's Double Standard: The Case of Mr. Aznar, Friend of Bush (21.8.2003) a Counterpunch.