|
|
|
|
|
Notícies :: corrupció i poder |
|
El govern del PSOE es penedeix del referèndum
|
|
|
per BR1 |
19 feb 2005
|
|
El govern del PSOE es penedeix de la convocatòria del referèndum. Si bé el suport al SI serà ampli hi haurà dues pegues importants en tot plegat, segons s'admet des de l'entorn més proper a José Luís Rodríguez Zapatero: d'una banda la baixa participació i de l'altra les tres "taques" que apareixeran a l'uniforme mapa electoral espanyol, els Països Catalans, Euskal Herria i Galícia. "El referèndum serà una anècdota" diuen ara. |
Les enquestes que té el govern central i que, com les balances fiscals, no ensenya no són gens bones.
Si bé el suport al SI serà ampli hi haurà dues pegues importants en tot plegat, segons s'admet des de l'entorn més proper a José Luís Rodríguez Zapatero: d'una banda la baixa participació i de l'altra les tres "taques" que apareixeran a l'uniforme mapa electoral espanyol, els Països Catalans, Euskal Herria i Galícia.
Segons sembla algunes enquestes fins i tot donen una victòria del NO a Navarra, on la desmobilització de la UPN fa preveure una baixíssima participació.
A la Moncloa estan decididament emprenyats amb el PP i els seus grups mediàtics afins perquè entenen que, deliberadament, han "desmobilitzat l'electorat per contribuir a erosionar la imatge de Zapatero de cara a la resta de líders de la UE" mentre critiquen amb vehemència els no "tàctics" dels seus socis de govern, ERC i IU.
En tot cas, ningú considera que, encara que la participació no arribi al 40% i el no a Catalunya pugui atansar-se al 30% calgui replantejar res. "El referèndum serà una anècdota" diuen ara. |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: El govern del PSOE es penedeix del referèndum
|
|
per Intersindical Valenciana |
19 feb 2005
|
:: Informa't abans de votar
1.- El Tractat no és una autèntica constitució, sinó un acord diplomàtic entre els seus estats membres.
Una constitució és un pacte cívic i social mitjançant el qual les ciutadanes i els ciutadans cedeixen la seua sobirania a una administració política perquè els governe d'acord amb les lleis que estableix un parlament triat democràticament.
No obstant, l’autèntic subjecte d’aquest Tractat no és ni la ciutadania ni els pobles d'Europa, sinó els seus estats membres.
Lluny de ser un acte sobirà de la ciutadania europea, és més aïna una Carta Atorgada pels governs que detalla els límits imposats a la sobirania ciutadania per a controlar les institucions europees, especialment el Consell, la Comissió, el Banc Central Europeu i el Tribunal d'Estrasburg.
2.- No hi ha hagut un procés constituent democràtic en la redacció del Tractat com a resultat de la sobirania popular que representa el Parlament Europeu.
La regulació del funcionament democràtic que proclama el Tractat no supera els mínims exigibles. No ha sigut possible la participació de la societat civil en la redacció del text: els debats sobre el futur constitucional d'Europa han estat totalment controlats pels governs dels estats, que han sigut, a més, els que han pogut modificar la proposta del Consell.
El resultat final ha estat un Tractat entre estats i no una Constitució en sentit autèntic.
D'altra banda, després d’aprovar el Tractat no es podrà canviar: modificar-lo serà extremadament complicat. La voluntat de la revisió dependrà dels estats amb presència en el Consell.
Pel que fa al contingut del text constitucional, el poder dels Estats també està per damunt del dels ciutadans. Això es manifesta clarament en l'existència de la possibilitat de veto —hi ha la possibilitat que un sol estat bloquege qualsevol decisió— en àrees clau com la fiscalitat, la Seguretat Social o la política exterior i de defensa.
La Comissió Europea, la institució que teòricament intenta fer de Govern europeu, no guanya poder amb aquest Tractat Constitucional.
El president de la Comissió no és triat directament pels ciutadans europeus o el Parlament (que només es limita a ratificar el president que els estats proposen). Només el Parlament, una de les cinc institucions que formen la Unió Europea, es triarà per sufragi universal directe. Les altres quatre es votaran per delegació, i hi serà decisiu el pes dels països centrals de la UE.
Això suposa allunyar-se en la consecució de societats que es governen per mitjà de la democràcia participativa. No obstant, en la pràctica, el Parlament Europeu no té a penes capacitat legislativa i està exclòs de la política exterior.
Serà la Comissió, a pesar de ser triada de forma no democràtica, la que podrà presentar propostes legislatives i el seu president tindrà les funcions pròpies d'un règim presidencialista.
3.- El Tractat és un projecte de consagració de les polítiques liberals.
La Part Tercera, expressió autèntica del model econòmic neoliberal, arreplega amb detall la majoria dels preceptes que van fer possible les privatitzacions i el desmantellament dels serveis públics en els últims anys. La Carta de Drets de Niça s'incorpora amb un abast devaluat, sobretot en matèria de drets socials.
De manera semblant, com s’ha dit anteriorment, es manté el poder de veto dels estats en matèria fiscal, es dilueixen les possibilitats de control del frau i poc o res s'avança en matèria de polítiques socials comunitàries.
A més, blindant aquest corpus liberal per mitjà de la imposició de la regla de la unanimitat dels 25 estats membres de la UE per a qualsevol revisió, el Tractat anul·la i impedeix en el futur tota expressió del sufragi universal en favor de polítiques alternatives al liberalisme en un país determinat: aquestes polítiques xocarien inevitablement amb les disposicions del Tractat que, jurídicament, s'imposen sobre tota legislació nacional.
Com a conseqüència d'això, en el referèndum convocat s'enfrontaran dos models de societat i de construcció europea: el de les polítiques neoliberals i el d'una Europa al servei dels treballadors i treballadores i dels pobles.
4.- El Tractat no garanteix els drets socials, col·lectius ni individuals.
No avança en el principi de separació entre institucions públiques i institucions religioses.
El Tractat està inspirat per les polítiques neoliberals imposades des dels Acords de Maastricht, que van conduir al Pacte d'estabilitat i creixement i a la moneda única.
Unes polítiques que han sigut la causa de les privatitzacions, la reestructuració industrial i les deslocalitzacions, que han provocat que la UE tinga ara un 8% de parats i hi haja hagut una caiguda dels salaris negociats en els convenis col·lectius.
Com a conseqüència d'això, l'articulat no garantix el compliment dels drets socials i iguala els drets socials de les europees i els europeus als nivells dels països on estan més desprotegits. En cap cas s'estableixen els mecanismes coactius que obliguen als estats al compliment dels drets socials.
Hi ha drets, com el dret a la salut, el dret a la vivenda o el dret a un salari suficient o la igualtat de gènere no es mencionen o no apareixen com a objectius.
Cal recordar que els sindicats europeus ja van criticar la segona part del Tractat per la reducció de drets socials essencials, com el dret al treball o l'accés universal als serveis públics, ja que queden reduïts en el seu àmbit d'aplicació a les polítiques comunitàries.
Això vol dir que la Carta només s'aplicarà als únics europeus que en matèria social se situen en l'àmbit d'aplicació comunitari: els funcionaris europeus que treballen a Brussel·les, Luxemburg o Estrasburg.
D'altra banda, el Tractat fomenta l'existència d'una nova categoria inferior de ciutadà: els residents de llarga duració no comunitaris. A aquestes persones no comunitàries, que han d'enfrontar-se a una mena de fortalesa europea, amb fronteres estrictament vigilades, se'ls neguen quasi tots els drets i s’hauran d'enfrontar a legislacions restrictives que obstaculitzen la lliure incorporació a les societats europees. És així com continuarem responent als segles d'espoliació en altres continents.
En definitiva, el Tractat no reconeix el dret a un treball digne i estable, no reconeix el dret a la Vaga General europea, imposa el criteri de "flexibilitat" en l'ocupació, subordina els drets laboral i l'ocupació a criteris com la competitivitat, l’adaptabilitat al canvi econòmic, l’equilibri financer, etc., propis del neoliberalisme més reaccionari, i tanca les fronteres i nega drets a les persones immigrants.
Respecte al caràcter laic de la societat europea, si bé el resultat final ha aconseguit evitar els intents del Vaticà d’incorporar una declaració explícita sobre la tradició cristiana europea, no avança en el principi de separació entre institucions públiques i institucions religioses.
Sinó que, contràriament, ratifica la perpetuïtat dels privilegis nacionals adquirits per les institucions religioses, impedint verificar la compatibilitat amb els drets i les llibertats fonamentals dels ciutadans europeus, així com amb les polítiques i el dret de la Unió.
5.- Debilita les polítiques públiques en sanitat, educació i serveis públics.
Cal remarcar, com a diferència dels apartats de política econòmica o militar, en els que el Tractat usa fórmules imperatives d'obligat compliment, que en la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió continguda en la segona part del Tractat es consigna que "La Unió reconeix i respecta l'accés als serveis d'interés econòmic general".
Es a dir, no sols no es garanteix aquest dret, sinó que desapareix el concepte de serveis públics, perquè obri un procés de redefinició que possibilitarà les privatitzacions, substituint-los pels que ara s’anomenen de "interés econòmic general".
L’anomenat "model social europeu" d'Educació, Sanitat, i el model de pensions i de segur de desocupació han quedat subordinats a l’"alta competitivitat de l'economia" que es defineix, entre altres mesures, allargant la vida laboral, la jornada de treball i reduint pensions i ajudes a la desocupació.
6.- Supedita la política exterior i de defensa a l'OTAN i els EUA.
Per tant, no garanteix ni la pau ni la seguretat. A diferència dels apartats sobre polítiques socials, en aquest àmbit sí s'especifica la direcció i el propòsit. La política exterior de la UE apareix com complementària i inclús subordinada a una OTAN que marcarà les seues orientacions, o el que és el mateix, la UE no tindrà una política de seguretat i defensa col·lectiva d'Europa, excepte per a intervencions exteriors.
Això sí, aquesta serà una política que els països han de recolzar de forma activa i sense reserves. Es crea l'Agència Europea d'Armament i s'afirma que cada país es comprometrà a millorar progressivament les seues capacitats militars, assegurant que els estats de la Unió queden integrats en l'OTAN.
S’aproven els atacs preventius, però, el que encara és més greu, el Parlament Europeu només serà informat i no tindrà capacitat de decisió sobre aquests temes.
Finalment, es crea la figura del ministre d'Afers Exteriors el qual, fora del control democràtic i investit d’amplis poders, conduirà la Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC).
7.- Consolida l'Europa dels estats, s'abandona qualsevol projecte polític de caire federal i impedeix avançar cap a l'Europa dels Pobles.
Després d'haver encoratjat l'autodeterminació de part dels pobles d'Europa Central i de l'antiga URSS, ara es nega en la pràctica el dret a l’autodeterminació per a la resta dels pobles europeus sense estat.
Així, mentre el Tractat aclareix l'objectiu que la UE "respectarà les funcions essencials de l'estat, en particular les que tenen com a objecte garantir la integritat territorial de l'estat, mantindre l'orde públic i salvaguardar la seguretat interior", no diu res sobre la protecció del pluralisme nacional i cultural intern dels estats membres, o sobre l’acollida automàtica als nous estats que sorgisquen dels ja existents.
Reduïts a regions i autonomies, només es preveuen competències administratives per a ells i el seu únic àmbit de competència és el Comité de les Regions, un ens consultiu amb una composició interna totalment desfigurada, format per ciutats, províncies i regions.
En definitiva, els estats són els únics subjectes del Tractat Constitucional, i els drets dels pobles sense estat del continent simplement desapareixen.
Ni les "regions" han obtingut tan sols l’accés directe al Tribunal de Justícia (només el Comité de les Regions en té per a protegir les seues prerrogatives o el principi de subsidiarietat).
Per tant, les "regions" no poden demanar directament revisions judicials de la legislació de la Unió que envaïsquen les seues competències.
www.intersindical.org |
|
|
