Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Anàlisi :: pobles i cultures vs poder i estats
Diguem no, nosaltres no sóm d'eixe món
11 feb 2005
Amb Camus, amb aquell jove Raimon, amb tots els que demanen la pau i la paraula: DIGUEM NO!! Nosaltres no som d’eixe món!
Traducció de http://www.red-libertaria.net

RAFAEL CID

Tenint en compte que Espanya està en la UE, amb la consegüent pèrdua parcial de sobirania, des del Tractat de Madrid-Lisboa de 12 de juny de 1985 i fins ara ningú va demanar la nostra opinió, l'actual referèndum-consulta sobre la Constitució no és un bresca de rica mel sinó un vesper. Una esperança embolicada en un conflicte eriçat de mines. Com les infinites possibilitats del cub de Rubby. Així, l'Església gairebé invoca l'abstenció perquè la Carta Magna no promou els valors cristians. La dreta nacional insta al ânoâ? xenòfob per la inicial inclusió de la islamista Turquia en el mapa comunitari. Els neofeixistes postmoderns volen el âsiâ? perquè veuen en el seu marc l'embrió d'un Estat únic i unitari des de Gibraltar als Urals. El Partit Popular recita el ânoâ? amb indissimulada retranca per a passar factura a Zapatero sense deixar de semblar gent d'ordre. I el PSOE es llença a la piscina del âsíâ? sense condicions perquè com va afirmar la vice-presidenta del Govern, Teresa Fernández de la Vega, âens agradaria ser els primers a expressar la nostra adhesió a la Constitució europeaâ?. Amb tal fanguissar, decidir quina deu ser la posició de l'esquerra social sembla gairebé com triar entre morir o perdre la vida. Es Faci el que es faci, la incomprensió està servida. I sobretot decantar-se pel ânoâ?, ja que podria interpretar-se com acceptar tenir de companys de viatge el pitjor de cada casa.



No obstant això, el laberint és només aparent. Resulta un parany si s'amida per la rasadora convencional que segueix la pueril màxima que l'enemic del meu enemic és el meu amic. O viceversa. Però el fet que fins i tot bona part de les organitzacions llibertàries políticament actives hagin sortit de la clandestinitat abstencionista per a votar ânoâ? demostra que no sâha fugit del parany del denominador comú i el xantatge del que diran. Lluny del que pogués semblar a primera vista, el ânoâ? dels antisistema representa una reivindicació de la utopia.



Ãs âun noâ? a una Europa predeterminada i a una Constitució prefabricada, i un âsíâ? rotund a un món millor que és possible, aquí i ara, si una immensa minoria sap dir oportuna, contundent i raonadament ânoâ?. En això no es va equivocar Rodríguez Zapatero durant el debat sobre el Pla Ibarretxe quan va citar a Albert Camus i el seu llibre âL'home rebelâ?. La llibertat moltes vegades consisteix a saber dir ânoâ? (d'entrada i de sortida).



Perquè dir ânoâ? al âTractat pel qual sâestableix una Constitució per a Europaâ? és âun síâ? a la solidaritat, al laïcisme, al conjunt de cultures i ètnies que nodreixen la diversitat, a la societat civil enfront de l'aparell depredador de l'Estat, al principi d'autodeterminació d'individus i pobles, i a la democràcia i la pau com mesura de totes les coses.



Per aquest motiu el ânoâ? de l'esquerra social ve a ser un rebuig conseqüent, amb denominació d'origen, sense complexos i amb premeditació. Ãs âun noâ? a l'Església revengista, a la dreta rància, al feixisme galopant, al consens per cooptació i al bipartidisme consuetudinari. Neix de la convicció que ha arribat el moment de passar de la ficció a la realitat. Perquè la humanitat només ha avançat quan la gent normal ha empès cap a davant amb el seu propi alè. Sense recaptar en teories pia del mal millor o més val dolent conegut, i altres resignacions propagades pel capital i els seus portaveus. Fins al savi conservador Max Weber va haver de reconèixer que ânomés quan la humanitat ha pretès l'impossible va aconseguir el possibleâ?. Cal demanar la lluna per a aconseguir enllumenar almenys amb un llumí. O sigui, no renunciar mai a la felicitat.



D'altra banda, exigir ésser feliços és alguna cosa molt constitucional. Va haver un temps, quan els homes i dones creien que els somnis estaven a l'abast de la mà, després dâatiar la llarga nit absolutista i feudal, que fins i tot va estar de moda. En dues de les primeres grans declaracions constituents que van veure els temps, la conquesta de la felicitat, que deia Bertrand Russell, estava en nòmina. En el preàmbul de la Declaració d'Independència nord-americana de 1776, que considerava drets inalienables âla vida, la llibertat i les recerca de la felicitatâ?, i en l'article 13 de l'espanyola de 1812 (âl'objecte del govern és la felicitat de la nació, ja que la fi de tota societat política no és altre que el benestar dels individus que la componenâ?). Així que menys llops amb aquestes estèrils cridades al realisme insípid, que en realitat només encobreixen un desig impenitent de servitud voluntària. Es pot ser constitucionalista i revolucionari alhora. N'hi ha prou amb saber dir ânoâ? a temps.



En cas contrari caurem en el fetitxisme constitucional d'uns textos buits (âun paperâ?, segons Lasalle) que serveixen per a tapar-nos la boca mentre marquem el pas de l'oca de l'obediència deguda. Ens lliurem a un insuls i rutinari âsí, vullâ? per a deixar de ser éssers humans irrepetibles, individus (âl'únic i la seva propietatâ?, en expressió de Stimer) i que els de sempre decideixin per nosaltresâ¦per a ells. Ãs l'empassa-la constitucional; les Sagrades Escriptures que tot ho aguanten; reis, prínceps, arxiprests, presons, murris, financers i saltimbanquis, amb la condició de que existeixi el fonamental document que diu que acceptem la realitat realment existent, i a callar. El xec en blanc que ens lliga per a tota la vida, de generació en generació, per terra, mar i aire, a l'absurd rigodon de la legalitat vigent. Carn de canó per a amortallar afectes, bressols i solsticis. Perquè, a més, per la forma oligàrquica de crear-se, aquesta Constitució és una Carta atorgada, que ni tan sols ve amb el pa sota braç de noves llibertats com, per exemple, la de Baiona de 1808. I no ha de ser així. Sobretot no té perquè ser sempre així.



De vegades, com va saber veure Camus, existir significa dir ânoâ? en l'instant clau, en el minut just, en els escassos moments de la història que el guió exigeix que el carrer parli perquè segueixi la farsa. Cal que canviï una mica perquè tot segueixi igual.



Els realistes que ens governen clamen perquè siguem raonables, que no trenquem la baralla, que no hi ha bé que per mal no vingui. I diuen grans frases, cisellades en els seus mascarons de proa amb garnaldes perfumades, perquè ens sumem a la infrangible adhesió del dia dels fets. Sense substància ni moll que ho suporti. Com quan, referint-se a la Constitució tardofranquista de 1978 asseguren amb tota tranquil·litat que âmai Espanya va viure un període de tant progrésâ?, confonent la part amb el tot. I pretenen que al conjur de les feromones que administren els seus mitjans de persuasió de masses llancem a l'oblit tots els pals de la baralla. Com ignorar que en aquesta ègida sense igual es va arribar el major índex d'atur de l'època (el 22% en 1985), el més alt grau d'inflació (el 15% en 1980), que entre el 83 i el 85 es van crear 700.000 aturats més, i que a l'iniciar el segle XXI seguim tenint la taxa més pobra de població activa (el 39,7% sobre el total), una burocràcia clientelar, mastodòntica (el 25% de l'ocupació), el més engruixit ràtio d'atur ( el 10,4%) i de precarietat laboral de la UE, i que el llindar de prosperitat de la joventut consisteix que un 40% d'entre 24 i 35 visquin amb les seves famílies que, damunt, en més de la meitat tot just aconsegueixen arribar a final de mes amb la renda disponible.



Aquests âmèritsâ? ells ho posen en el pòdium del radiant avenir. Encara que si afegim les dades del registre polític (un cop d'Estat militar el 23-F; la major catàstrofe ecològica d'Europa amb el Prestige; un fenomen terrorista d'arrel política amb ETA; la mes greu epidèmia sanitària del continent amb la síndrome tòxica, i una guerra il·legal contra un país àrab del nostre entorn amb la invasió de L'Iraq) podem comprendre que li diuen avenir, perquè certament està sense-venir. O sigui, ni âestá ni se li esperaâ?. Amb il·lustres excepcions, això sí, que només fan confirmar la regla.



Per exemple, la del Cap de l'Estat, Juan Carlos de Borbó. Va venir al món âestatalâ? amb una mà davant i una altra darrere, i ara, segons la revista Forbes, és una de les primeres fortunes de la terra. I a dir de les cròniques ningú en la seva engruixida família ha sofert l'atur ni la precarietat laboral. Encara que en honor a la veritat sí la discriminació de gènere. Però en aquest extrem tots tenim una mica de responsabilitat, per ratificar la políticament correcta Constitució del 78 que consagrava tan descarat atropellament sexista.



Ignorar tot aquest tobogan âd'anomaliesâ? i les seves seqüeles sobre les persones de carn i os és intentar fer-nos combregar amb el fetitxisme constitucional. O el tot per la Pàtria de les casernes. Clar que aquests paranys al final estrenyen el llaç, i ofeguen. âMentimos, luego cavalgamosâ?, afirmen, pensant en el indocumentat ramat de fidels on claven els seus esperons. No hi ha més que veure les icones de la campanya institucional del âsíâ? infrangible. Gran Hermano, Luís del Olmo, Teresa Campos, Butragueño i fins i tot els inefables Del Rio. Ciutadans exemplars tots ells. Gent de paraula, pencaires. Probos contribuents.



Com l'elenc de âgrans empreses que dóna suport la Constitució europeaâ? (El País 02/02/04) al costat d'alguns líders d'opinió inserits en la Plataforma Cívica per Europa presidida per Antonio Gal·la: Telefònica (aquesta empresa patrimonialitzada per Aznar i multada per Brussel·les per retenir una Acció d'Or progubernamental ) o el Banc Santander Central Hispà (la cúpula del qual està sent jutjada per delictes financers i que és propietària del Banesto, dirigit per un tal Alfredo Sáez , aquell que va cridar a una croada per a clausurar el malbaratador Estat de Benestar com més aviat millor). Certament en aquesta Europa de pota negra i sèrie B no hi cabem tots.



En aquesta Europa fortalesa, envanida, insolidària, mercantilista, cuartelera, mansa, insostenible i caníbal, no tenim lloc. Es comprèn que els autonomenats sindicats majoritaris (o representatius) estiguin pel âsiâ? infrangible. Els va en ells milions d'euros en subvencions comunitàries. Però no es pot acceptar un projecte elitista que refeudalitza les relacions socials; trenca la democràcia al desmantellar l'Estat social de dret; engeganteix les desigualtats prevalent el capital de les corporacions sobre el factor humà, afama lâho públic al socialitzar els costos i privatitzar els beneficis, i confisca els recursos de l'Estat per a afavorir negocis particulars. Hi ha una altra Europa possible però no està en aquesta feta a imatge i semblança del diners i el poder. El dia del referèndum no és una jornada per a celebrar. Ãs, per contra, un lloc inhabitable en una data infausta. Curiosament, el 20-F va ser el dia inicialment triat per al Cop d'Estat de Tejero.



No és un somni i es pot convertir en un malson. El 20 Brumario de Giscard Bonaparte. Fem com el vell Jorge Oteiza quan, després dâacceptar un guardó en un moment de debilitat existencial, va exclamar: âtot una vida de magnífics fracassos per a fer-la malbé amb un premi de merdaâ?. Avui, com ocorre sovint, per a ser realistes cal demanar l'impossible. Amb Camus, amb aquell jove Raimon, amb tots els que demanen la pau i la paraula: DIGUEM NO!! Nosaltres no som dâeixe món!
Mira també:
http://www.red-libertaria.net

This work is in the public domain
Sindicat