|
|
|
|
|
Anàlisi :: altres temes |
|
Bisbes i Església (entre la direcció i la base)
|
|
|
per Antoni Ferret |
05 feb 2005
|
|
|
L'escandalosa actuació dels dirigents de la Conferència Episcopal espanyola als darrers mesos planteja un problema que pot donar lloc a interpretacions força errades i a iniciatives torçades. Ja ho ha fet, i no és estrany. Em refereixo al fet que en una reunió d'un partit polític es va plantejar la conveniència, a tall d'acció sòcio-política, de promoure una allau de declaracions d'apostasia. Em va semblar una inadequació notable entre fins i mitjans. Però, en un tema tan mal conegut, i de cara a persones externes a l'Església, és difícil fer entendre la qüestió. El fet d'estar a dins i a fora dóna una millor perspectiva (poder observar certs fenòmens de més a prop que des de fora, i poder utilitzar alguns instruments d'anàlisi desconeguts a dins). Intentaré explicar-ho d'una manera com més neutra millor.
Es pot començar preguntant: l'Església són els bisbes?, els bisbes són l'Església?, els bisbes són una part de l'Església?, si és així, quina part?, i quin paper hi tenen? Es tractaria de contestar-ho indirectament, amb raonaments, i no afirmacions gratuïtes. Per entendre el fenomen caldria tenir en compte 3 qüestions cabdals i imprescindibles.
1. La Història. Per desgràcies de la Història, en un mal moment, els bisbes van esdevenir terratinents (senyors feudals) i ho van ser durant «molt» temps (a Catalunya, durant uns 800 anys). Això va ser una de les desgràcies més grans que li ha esdevingut a l'Església, tot i que n'ha tingut unes bones quantes! Tant pel seu significat («No podeu servir Déu i el diner»), com per la seva durada, com per les seves conseqüències. Avui, en el cas de l'Estat espanyol, ja fa uns 170 anys que els bisbes no són terratinents. Però què són, històricament, 170 anys davant de 800? Avui, molts dels bisbes, salvant les excepcions que calgui salvar, encara porten, en el seu subconscient compartit corporativament, una resta del tarannà de ¡mando y ordeno! propi de terratinents o feudals. (Amb l'expressió castellana no vull pas dir que els catalans no, però sí que una mica menys.) I costarà... sobretot si no es pressiona fortament.
2. L'elecció (no exactament «elecció», precisament, sinó «nomenament»). Els bisbes són nomenats d'una manera estranya i irregular, per a la nostra mentalitat actual. D'una manera autoritària, després de conciliàbuls secrets i pressions subterrànies. No és estrany que en surti el que en surt. Difícilment són triats pels seus mèrits; més aviat pels seus demèrits. Persones dòcils al poder. Al poder eclesiàstic, però, si cal, també als altres. De vegades, fins i tot, és molt pitjor encara que això. De vegades són triats per controlar, frenar i contenir les inquietuds renovadores dels grups de la base. El cas més escandalós d'aquest tipus va ser el nomenament del cardenal Carles, de mala memòria. Presumptament (però «molt» presumptament) va ser nomenat perquè liquidés la major part possible de tot allò que el cardenal Jubany havia fet, o, si més no, havia «permès» fer. I aquests són els bisbes...
3. La cultura eclesiàstica. Des de fa molt de temps, molts segles, els eclesiàstics —en aquest cas també els mossens— fan una vida diferent que l'altra gent, constitueixen un grup a part, corporatiu, i tenen una cultura pròpia, cultura, en els temps moderns, diferent de la predominant. Aquesta cultura té una gran importància, perquè és el sedàs a través del qual «filtren» el missatge de l'Evangeli. El missatge, a través dels temps, ha quedat molt condicionat pel filtre, i sovint clarament falsejat. Les característiques principals d'aquesta cultura em sembla que són:
* Un caràcter eminentment teòric. És una cultura basada en la teoria i molt sovint divorciada de la pràctica i de la realitat de les coses. (Naturalment, hi ha excepcions, i a vegades brillants.) En aquesta cultura es poden demostrar moltes coses amb arguments racionalistes, com si fossin «realitats» diferents de la realitat, existents en un món d'idees platòniques. Aquesta cultura s'ha expressat, històricament, en una teologia d'aquestes característiques.
* Un to summament espiritual. L'esperit per damunt de tota matèria. La conseqüència pitjor ha estat una preterició (a vegades un menyspreu, fins i tot militant) del cos, de les seves necessitats, en algunes èpoques fins i tot de les necessitats materials. La teologia tradicional ha arribat a «inventar pecats» que no tenen cap fonament bíblic, tan sols perquè corresponien a uns costums o pràctiques que no eren permesos als eclesiàstics. Aquesta teologia, per exemple, s'ha centrat massa en la Redempció i en conceptes tristos, de pecat i de remordiment, i ha oblidat la joia de la Creació. Avui hi ha una revolució teològica, potser tan important com la tecnològica, i la defensa de la vella teologia assoleix sovint un to bastant numantí.
* Una posició legalista a ultrança. El clergat, en general, té una formació i unes actituds fortament basades en la Llei (en aquest cas, el Dret canònic). A la postura cristiana de «superació» de la Llei per mitjà de l'amor, de l'ideal, de col·locar la Llei al servei de la persona i no al revés, no hi han arribat encara, o bé l'han perduda, fa molt temps. Exposen sovint un cristianisme sotmès a la Llei. En molts casos, es tracta d'una posició precristiana.
Vist tot això, i si s'hi està d'acord i es vol entendre, salta als ulls una gran evidència: els bisbes (i sobretot «aquests» bisbes) no són representatius. Ni de l'Església com a comunitat, ni del missatge de l'Evangeli. En són els representants «legals», però no ho són «sociològicament». És a dir: no són autèntics representants. Hem parlat d'interessos de classe dominant, de postures conservadores en contra de la necessària renovació evangèlica, d'una cultura divorciada del món, d'uns pecats inventats, d'una Llei imposada per sobre de tot. En aquestes condicions, qualsevol pot pensar que no és que no siguin representatius; és que no en «poden» ser (salvant casos excepcionals). Parlant de casos excepcionals, cal fer una salvetat per a bona part dels bisbes sud-americans. Però l'Atlàntic (no sols el geogràfic, sinó també el social) encara pesa.
I doncs, per què s'aguanta, això? Aquí ve el «gran» problema... (el que he expressat fin aquí, tot i la seva importància, és el problema «petit». En l'Església, com en altres societats, el mal no és tan sols de dalt, sinó també de baix. El pitjor de la societat civil no són els mals governs, sinó els mals votants (que porten els mals governs). En l'Església passa una cosa similar, sinó que no es vota. Moltíssims cristians i cristianes pateixen d'una cosa que anomenaria «un excessiu sentiment de veneració» envers tota jerarquia. Com si les jerarquies fossin, per a ells, l'«essència» de l'Església, quan ja hem vist que «precisament» no és així. Com si prendre una postura en contra d'una jerarquia fos pecat. Si veuen que els dirigents s'equivoquen, tendeixen fàcilment a pensar que els que s'equivoquen potser són ells. Entre les persones cristianes ha calat massa la imatge de les «ovelles». Els relats evangèlics comparen els cristians a les ovelles dins el marc de la figura amorosa del bon pastor. Però molts cristians n'han fet més una realitat que un símbol. Falten bons pastors i sobren «ovelles». Els militants sovint són vistos com a persones rares, que cal tolerar i respectar «per caritat». No com a exemples a imitar. Tot això els incapacita per prendre postures d'oposició, i fa que impulsar un moviment popular d'oposició important sigui dificilíssim.
Això va canviant, però. L'impuls que encara ens ve del Vaticà II i la revolució teològica que s'està vivint estan fent forat. Per això, «precisament», el poder conservador resisteix d'una manera aferrissada, calculada i dura.
Tornant al principi, l'apostasia... Salvant el cas individual de persones que, per raons personals, creguin que ho han de fer, promoure-ho de manera generalitzada no sembla una presa de posició corresponent a la natura del cas. És a dir, actuar contra l'Església com a rèplica a l'actuació d'uns bisbes que, com hem vist, en són els representants legals però ben poc autèntics, de fet, més avit seria fer el joc a un concepte (i a una praxi) d'Església reaccionaris.
En canvi, si des de fora de l'Església, per part de grups socials transformadors, es vol prendre una actitud positiva en aquest camp, seria fàcil i pràctic. Es podria administrar d'una manera justa el reconeixement de la representativitat de cadascú, amb una mena de «discriminació positiva». És a dir: reconèixer la representativitat que tinguin els grups de base (per exemple: escoltant i valorant les seves opinions, o contrastant-les a les oficials) i, en canvi, disminuir (o, en el seu cas, negar) la representativitat d'alguns bisbes o del conjunt de la Conferència Episcopal.
Antoni Ferret |
This work is in the public domain |
|
|
