Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center

Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494

Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494
Notícies :: antifeixisme
Supervivents de Mauthausen (testimonis)
29 gen 2005
Paraules de dos supervivents de Mauthausen. "El dia que vaig sortir del camp pesava trenta-dos quilos... Tenia vint-i-quatre anys i pesava només trenta-dos quilos, era només ossos... "
Jaume Ã?lvarez

En parlarem mes endavant, d’això. Però abans ens agradaria saber mes coses del funcionament del camp. Com era una jornada normal?

A mi em van destinar a un Kommando, que era un escamot de treballadors que feia feines a l'exterior del camp.
Ens llevàvem molt d'hora, travessàvem el poble a peu fins a I'estació. I allà agafàvem el tren, que sortia a quarts de sís. El tren ens portava a Steyr, a vint-i-cinc o trenta quilometres de Mauthausen, on construíem una fabrica d'avions i un nou camp satèl·lit per als treballadors de la fabrica. ens estàvem amb el pic i la pala de sol a sol. Només paràvem un moment a mig matí per beure una mica d'aigua negra que en deien sopa i a mitja tarda per menjar quatre naps d'aquells que es donen als porcs. Era molt dur, perquè durant el dia els treballadors anàvem caient. A la nit, tren fins al camp, revista de polls, dutxes i a dormir. Dormíem en lliteres de fusta de tres pisos. Si tenies sort només I'havies compartir amb un altre, però a vegades hi havíem de dormir fins a cinc persones. (...) El més difícil era mantenir l'esperança. Vaig conèixer alguns companys que van decidir acabar amb el patiment. Un bon amic es va tirar a la via, un altre, contra les xarxes de filferro, que estaven electrificades.

No intentaven fugir del camp?

Era gairebé impossible, estàvem esgotats i famèlics, no teníem forces i les possibilitats de passar desapercebuts fora del camp eren nuï-les. Portàvem els cabells molt curts, però rapaven fent una marca al mig del cap perquè d'aquesta manera, si algú fugia, se'l podia identificar ràpidament. El càstig per als intents d’evasió era la mort. Quan algú s'escapava ens feien formar al mig del pati i ens tenien allà de peu fins que el trobaven. Una vegada vam estar més de vint quatre hores allà plantats, amb un fred i una pluja que glaçaven les paraules. No et podies moure, t'havies d'estar quiet. Les SS es passejaven amb unes porres enormes i si algú es movia li clavaven garrotada. Havies de fer-te les necessitats a sobre. Molts no ho podien resistir i finalment es deixaven caure a terra, cosa que significava que rebrien una pallissa enorme. jo vaig aguantar sempre. Però aquell vegada que vam estar-nos tantes hores ho vaig acabar pagant, perquè després vaig agafar una pulmonia que quasi em costa la vida. El problema d'estar malalt era que no podies produir. Si no podies produir per culpa d'una malaltia massa llarga o difícil de curar no els sorties a compte. Només es tractaven aquelles afeccions de les quals els malalts es podien recuperar bé. Jo era jove i fort, i treballava de valent, això és el que em va salvar.

La solidaritat amb els companys devia ser, en molts casos, un element decisiu per sobreviure en aquelles condicions.

Era fonamental, absolutament fonamental. Amb els meus companys, el Salguero i el Manolo, ho compartíem tot . La sort d’un era la sort dels altres, i a l’inrevés

(...)

Enmig d’aquest infern que semblava no tenir fi, com es mantenia l’esperança, que es pensava?

No es pensava en res, en passar el dia i ja esta, en seguir viu quan arribes la nit. Només pensava que no podia morir allà que algun dia n’havia de sortir per cagar-me en la mare que els va parir, i així va ser.

(...al final de la guerra...)

La qüestió és que als camps d'Auschwitz, Treblinka i altres no tenien temps de cremar tots els morts, i no els volien deixar allà perquè els russos no veiessin les barbaritats que havien fet. Va arribar un tren amb set vagons de mercaderes plens fins al capdamunt de cadàvers. Nosaltres els havíem de descarregar i ficar en camions per dur-los a cremar. El que passa és que els crematoris no donaven a l'abast i els vam enterrar en una fossa comuna immensa. Vam començar a descarregar els vagons a les set del matí. Un per un, tots els treballadors del Kommando van anar caient. Els uns es posaven a vomitar, els altres es desmaiaven... Els cossos ja feia deu, dotze o, fins i tot, quinze dies que eren morts... Catipén! Només vam aguantar un rus i jo; no sé si érem els únics que no teníem escrúpols o què, però vam estar-nos des de les set del matí fins a les cinc de la matinada de I'endema, quasi vint-i-quatre hores, descarregant morts sense parar. Uns dies més tard vaig començar a tenir unes febres altíssimes i el Salguero em va portar a la infermeria. Recordo que eren els últims dies del camp perquè les SS ja no hi eren i ens vigilava la policia municipal de Viena. Quan va venir el metge em va mirar i de seguida va dir que tenia el tifus i que ja estava pràcticament mort. Jo ho sentia tot, però no em podia moure ni respondre. El Salguero va pregar-li que fes alguna cosa. Em va posar una injecció i vaig sentir com deia: «Si passa d'aquesta nit, potser té alguna possibilitat». Llavors em vaig desmaiar i ja no recordo res més.
Quan em vaig despertar havia passat més d'una setmana. El Salguero s'estava assegut en un tamboret a prop del llit. El primer que em va dir va ser: «Estem sols, som lliures, la policia ha marxat». Al Salguero li dec la vida. Va ser el meu pare, la meva mare, el meu germà... tot. Va tenir cura de mi i em va alimentar tots aquells dies de deliri.

El dia que vaig sortir del camp pesava trenta-dos quilos... Tenia vint-i-quatre anys i pesava només trenta-dos quilos, era només ossos... una pena.

Després de l'alliberament, ¿van tenir algun contacte amb la població civil de Mauthausen?

La població civil eren uns males bèsties. Deien que ells no en sabien res, que no tenien ni idea de res. Els transports de presos arribaven a l'estació i aquests pujaven a peu fins al camp tot creuant el poble cada dia. A mi que no m'expliquin histories, ho sabien perfectament. Els presos passaven per davant de les seves cases i moltes vegades queien morts enmig del carrer. Vaig veure com les SS mataven gent a I'estació del poble, al mig del poble. Qui no en sabia res és perquè no ho volia saber.

-------

Matías Arranz, testimoni del camp de Gusen

¡¿Peor que Mauthausen?!

Por supuesto, en Mauthausen lo terrible era la cantera, esa famosa cantera en la que murieron tantos centenares de miles de personas, pero había destinos que te permitían sobrevivir, más o menos. Al menos ofrecían más posibilidades. Había cocinas, lavandería, almacenes... todas ellas al servicio de los alemanes. En Gusen solamente había cantera. Era el lugar al que enviaban a la gente a morir. Al entrar allí pasamos a formar parte del mundo de los muertos en vida. Los españoles no debíamos salir vivos. Incluso nos cambiaron el número de matrícula. En Mauthausen teníamos uno y al entrar en Gusen nos dieron otro. Nos lo cambiaron porque estábamos llamados a desaparecer rápidamente, sin dejar rastro. Mi número de Gusen era el 10.170 y había sido utilizado por varios antes que yo. La media de resistencia que daban era de seis meses. Estaba todo calculado. Con el alimento y el ritmo de trabajo, las fuerzas daban para eso, todo lo más medio año. La media de los judíos era de quince días, porque los alimentaban peor y les hacían trabajar todavía más duro. Si alguno aguantaba más de un mes, las SS lo arrojaban desde lo alto de la cantera.

Sin embargo, usted sobrevivió años.

Yo era joven y fuerte. En Gusen había tres canteras. En todas ellas el trabajo era muy duro. Pero dentro de cada cantera había diferentes ocupaciones. Una cosa es cargar piedras o arrancarlas de la roca y otra diferente es darle forma. Tuve la suerte de ser de los pocos que se especializaron para hacer de picapedrero. Era un sistema que tenía que aprenderse, requería experiencia y fuerza. Los alemanes escogieron a algunos, los que parecían más sanos y fuertes, para formarlos como especialistas canteros. Nosotros teníamos que construir la gran Alemania después de la guerra. Teníamos que preparar la piedra para que los escultores y arquitectos hicieran las grandes obras del Reich y las grandes estatuas del Führer. Gracias a eso pude sobrevivir. Sin embargo eso no conllevaba que escapáramos a las selecciones. El hecho de ser escogido como picapedrero no quería decir que no te pudieran seleccionar.

¿Las selecciones? ¿Se refiere a quién vivía y quién moría?

Al final de cada jornada, casi cada día, formábamos todos en el patio. Llegaba el comandante del campo y decía: hacen falta «tantos» para ser eliminados. Muy a menudo llegaba gente nueva y había que eliminar a los que ya estaban gastados. Entonces comenzaban: «A ver, esta fila: tú, a la derecha, tú, a la izquierda ... ».Y así casi cada día. Si caías del mal lado ya podías despedirte de todo. Estabas destinado a ser eliminado de una manera u otra, pero siempre rápidamente. Todos estábamos destinados a lo mismo, porque era un campo de exterminio. Pero los que estábamos en forma y teníamos fuerzas para trabajar, teníamos más posibilidades. Después de cada selección pensabas: «un día más».

Háblenos de sus guardianes, de las SS.

Las SS eran dioses. En todos los sentidos eran dioses. Tenían que ser tratados como si fueran dioses, con reverencias y consideraciones, pero además podían decidir sobre la vida y la muerte por puro capricho. Y eran implacables. La verdad es que no teníamos mucho contacto con ellos. Los veíamos, es cierto, pero no podíamos mirarlos a la cara ni acercarnos sin su permiso a menos de quince o veinte metros. Teníamos que descubrirnos la cabeza y hacer una reverencia. jamás te dirigían la palabra, no podían rebajarse a hablar con un ser inferior. Quienes nos daban las órdenes directas y, en definitiva, nos hacían la vida imposible eran los Kapos. Tanto las SS como los Kapos tenían potestad para decidir los castigos que se administraban. La diferencia es que las SS podían matarte y los Kapos, en principio, no. Lo más corriente eran sanciones que consistían en azotes, que eran golpes en el culo con una vara o bastón de madera. Más tarde se fueron sofisticando para hacer más daño. Cada Kapo tenía su propio azotador. Unos eran de cuero, otros de alambre... Los castigos podían ir de diez azotes en adelante. Veinticinco azotes suponían que no podías sentarte en mucho, muchísimo tiempo, porque te dejaban el culo en carne viva.

¿De dónde se sacaban fuerzas, cómo se mantenía la esperanza necesaria para seguir viviendo en un infierno como el que describe?

No teníamos una esperanza personal. Más bien lo que pensábamos es que alguien, alguno de nosotros, debía salir con vida para explicar lo que había pasado. Teníamos conciencia de que la humanidad no había conocido algo como eso jamás. Pero no esperábamos salir nosotros, no de una manera concreta. Se trataba de que alguien pudiera sobrevivir. Era una esperanza colectiva... así de desesperados estábamos.

[Daniel Serra, Jaume Serra, "L'exili dels republicans. El somni dels derrotats, Bcn, Columna, 2004]

This work is in the public domain

Comentaris


Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494

Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494
Re: Supervivents de Mauthausen (testimonis)
30 gen 2005
Ayer noche pasaron un documental sobre el campo de exterminio de Auswicht (ahora no sé si se escribe así...), y la verdad es que me encogió el corazón. Cuánto horror tuvieron que sufrir toda esa gente (judíos, gitanos, presos políticos, homosexuales, etc...), cuánto terror y cuánto miedo. Lo que pasó allí fue terrorífico, absolutamente escalofriante. Los búnkers creados para exterminar eran enormes, y en su máximo apogeo los nazis asesinaron a 10.000 personas diarias.
Y todo ello con el beneplácito de la comunidad internacional. Recordemos que los campos de exterminio se crearon en el 41 y no finalizaron el horror hasta que las tropas "aliadas" derrocaron al régimen nazi.
Sólo el ser humano puede ser tan perverso.
Sólo él.

Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494

Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494
Re: Supervivents de Mauthausen (testimonis)
11 feb 2005
Quisiera me enviaran información sobre mi tio abuelo Francesc LLagostera Roig que murió en el campo de concentración de Gusen el 14 de enero de 1942.
Agradeceré cualquier dato sobre su vida allí y así rescatarle del triste olvido.

Gracias

Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494

Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494
documental Mauthausen
17 mar 2005
M'agradaria saber si algú em pot donar informació sobre un documental titulat "Sobrevivir en Mauthausen". És de producció catalana, encara que està en castellà. És de l'any 1975, i l'autor es diu Solé, o Soler. El vaig veure farà més o menys un mes, un diumenge, en redifusió, a TV L'Hospitalet. Estaria força interessat en obtenir-ne una còpia. Agrairé molt qualsevol orientació per mail sobre com aconseguir-la.

Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494

Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494
Supervivents de Mauthausen (testimonis)
08 set 2005
M'agradaria saber si puc localitzar algun supervivent dels camps de concentració perquè estic fent un treball sobre això i necessitaria fer alguna entrevista, si us voleu posar en contacte amb mí, la meva direcció és: ireneee_15 ARROBA hotmail.com, si us plau m'aniria molt bé. Gràcies
Sindicato Sindicat