Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Gener»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
          01 02
03 04 05 06 07 08 09
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30
31            

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Anàlisi :: sense clasificar
el poder de un Abrazo consciente
22 gen 2005
El poder de UN abrazo consciente
Nosotros tenemos el poder y la con-sciencia. Aunque no lo creemos, de hecho andamos siempre repitiendo su mismo mantra: que "ellos tienen el poder"; con lo que ese "poder", tanto regalarle publicidad termina siendo una gran realidad en nuestras cabezas y desmoralizándonos. Que sigan diciéndolo. La auténtica fuerza siempre ha estado en el débil. Si im-perio equivale a im-perecedero, el único imperio que ha habitado la Tierra son las muy antiguas y experimentadas comunidades y pueblos indígenas en sentido amplio, pues todos los demás imperios han perecido o están pereciendo. De hecho la otra noche, para variar, se autoacorralaron muy cobardemente para "celebrar", es curioso, la fiesta de legitimación de su supuesta democracia. En realidad si de verdad celebraban algo era nuestra victoria, y digo nuestra en sentido muy amplio. Estamos fuertes, como muestra el hervidero de movimientos y su conectividad por toda la piel de la Madre Tierra, pero también cansadxs, como ellos, de tanto batallar. Creo que nos merecemos un descansito. Y la tregua ha sido anunciada por la Madre Tierra, que acaba de bostezar el mismísimo día 26 de diciembre en dos años consecutivos (este segundo mucho más fuerte). Y sentimos ya que está a punto de IN-CORPORARSE. Segunda causalidad: las dos veces la Tierra ha bostezado en pleno corazón de la Navidad, que es la fiesta más grande de la occidentalidad. Y como dicen que a la tercera va la vencida, la noche del día 25, que se cumple un mes del segundo y gran bostezo, la vida nos regala (A TODAS Y TODOS) una preciosa Luna llena que por aquí es también la más clara del año, la que más alumbra. Cuando la Luna llena aparezca por el horizonte irá alumbrando ese gran abrazo planetario, que como sabia serpiente seguirá curando nuestras pequeñas heridas.

Comentaris

Re: el poder de un Abrazo consciente
22 gen 2005
«Ara mire La Fornarina, una reproducció del quadre de Rafael que es troba a la Galeria Nacional de Roma. Un vel transparent, que tanmateix no li arriba als pits, i que sâaguanta amb la dolça pressió dâuna mà entreoberta, ens ofereix la panxa i el melic. La pell insinua el tacte, i els pits tenen lâalegria fonda del viure. (A tu tâencantava la seua mirada més enllà dels límits del quadre, com si amb el seu somrís pícar oferira a un espectador desconegut o al pintor per al qual feia de model el mugró que amb els dits encerclava. També somrient, tu mâhas dit més dâuna volta, mentre amb afectat desvergonyiment imites aquella posa: «Veus aquest mugró? Veus aquest petit cim que tâassenyala? Ãs per a tu».)
El retrat fou pintat per Rafael un any abans de la seua mort. La Fornarina en realitat es deia Margarida Luti i era filla dâun forner del Trastevere. Durant un temps hom va creure que el seu malnom venia precisament de lâofici de son pare, però sembla que li fou atorgat durant el segle XVIII, que és quan va batejar-se el quadre. En aquesta centúria el mot fornarina era sinònim dâamant. Perquè va convertir-se en lâamant del pintor després que aquest es quedara seduït per la seua bellesa un dia que ella es banyava els peus a la vora del Tíber. Des dâaleshores la seua presència va aparèixer en moltes faccions i figures dels seus quadres, i ja no va abandonar-lo, tant en la vida com en lâart, fins a la mort.
Deu ser certa aquella història que diu que Rafael va morir per esgotament sexual fent lâamor amb aquella dona? Si fou així, després dâexpirar, el pintor no degué viatjar molt lluny perquè de fet, al cel, ja sâhi trobava. Fóra com fóra, Picasso va donar per vertadera aquella llegenda i va dedicar-li, entre burleta i sensual, vint-i-cinc gravats que foren realitzats entre lâagost i el setembre de 1968, quan ja passava amb escreix els vuitanta anys. Ãs possible que una part dâell es vera reflectit en aquell geni de la pintura i en les seues darreres vagueries sexuals, tot i que Rafael va morir prematurament als trenta-set anys. Una col·lecció, per cert, que tot i formar part dâun corpus més ampli, el de la Suite 347, va haver de patir la censura a principi dels anys setanta en lâexposició que va tenir lloc a la Galeria Leiris de París, com va passar també a Chicago. Fou gairebé amagada i la van situar en una sala a part i el catàleg dâaquesta secció va editar-se també en separata.
A tu no deixava dâastorar-te aquella por profunda de la vida que aquestes actituds comporten. En un món ple de pobreses, de fam, de guerres i malalties, em deies, com era possible que un fet que glossava la insòlita aventura de la vida volgueren apartar-lo de la vista de tothom? Per a tu no deixava de ser un clar exemple de la misèria moral de la humanitat. Al capdavall, fins i tot si Rafael i la Fornarina sâestimaven, la censura encara era més trista: anava contra lâarrel de lâespècie, contra allò que fa lâésser humà un déu, contra la força secreta que mou el món. I si no fóra així, si lâamor només fóra la passió estrictament física de dos cossos en trobar-se, lâesclat imprevist, per què hauria de prohibir-se la seua celebració? O no és el cos lâexpressió tangible de lâànima? Tâexasperaves i gairebé cridaves: âSi és artâ?, deies, âsi és vidaâ?.»

****************
Aquell dia jo no sabia encara que havia de ser el principi, ni tan sols podia intuir âtot i la meua urgent necessitatâ que aquella dona havia de convertir-se en la meua companya. Ho recorde ara que no està al meu costat, i és tan àmplia la seua absència aquests dies de juliol encès, on el terrat bullint a sobre meu en aquest darrer pis, foc sobre foc, mâobliga a abocar-me a la finestra. Hi ha només una petita brisa, un quequeig, gairebé res, però això i una cervesa freda, que jo volguera de neu, intenten salvar-me.
Ara et veig a la falda dâuna muntanya, en una petita casa de camp a la vora dâuns horts de tarongers, la mar, tan blava, al lluny. Acabes dâeixir de prendre el bany en una bassa dâaigua freda, tan freda que els mugrons són les puntes ertes dâunes llimes, mentre el pit té el mos golós de la bresquilla. Et deixes caure damunt dâuna tovallola, oferint-te al sol perquè es bega lâaigua que et regalima i ben prest tâeixugue tots i cadascun dels rierols que en la teua pell espurnegen. Indolent, tâhas tret la part de dalt del biquini, i tanques els ulls. Potser penses en mi, potser en aquests moments arribes a intuir-me. Tant fa si no és així. Perquè has tancat els ulls i no pots veure com des de tan lluny et mire ajaguda, i com mâassec a la gatzoneta enfront teu, i la meua mirada creix dins del cos que lâhabita. No pots saber que en aquest instant els meus ulls et miren eixe turó salvatge reblert de matolls i herba ferida. Ni que em pose de genolls enfront teu, i lentament, sense presses, perquè el desig de vegades és el paladeig de fruita dâun Lágrima de Porto, et passe la cara, amb un frec gairebé imperceptible, per damunt del banyador, i els llavis comencen a obrir-se i la llengua a demanar el manà que lâalimenta. Però no ho vull encara. I és el palmell de la mà la part del meu cos que recorre eixe tros de tela, deixant que a baix comence a nàixer un riu dolcíssim i ple de vida, palpitant a cada cercle que esbosse. I de nou endinse la cara: però ara és el nas, la punta del nas, que juga amb eixa vall fonda que comença a negar-se, i inicie un petit camí amunt i avall, avall i amunt, que et provoquen els primers calfreds, el primer crit ofegat, el primer somriure del plaer, una línia encara poc visible, però ben feliç. I és el dit índex el que ara vol acaronar-te amb tendresa, però de sobte pressionant amb més força: és lâherald que anuncia lâarribada del dit del cor, quin nom més apropiat!, aquell que tâalçarà una mica el banyador, el just perquè la llengua âsí, és el seu momentâ comence a recórrer els camins de lâherba. A poc a poc lâespai que ocupava la tela va empetitint-se, fins que queda amagat, a una vora, com si volguera quedar-se ocupant la regata del cul, però sense acabar de decidir-se. El cony és ja una invitació a una festa secreta, al gran vals entre les torxes. I la llengua acarona els llavis, i puja i baixa, i sense mossegar mosseguen les dents, i entra, dâimprovís, com una fletxa, en la gran fondària per tornar a eixir de seguida, diverses voltes, per sentir les sacsejades cada volta més violentes del teu cos, i busca la gemma que ja és carboncle i és un tremolor incontenible entre els colps i carícies de la llengua, a la recerca desesperada de lâesclat.
Després, et despertes i et sents alegre, plena de goig, i no saps per què estàs tan banyada. Potser has tingut un somni que no recordes. I per a refrescar-te, tornes a entrar, en un capbussó decidit, a lâaigua.

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more