|
|
|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
Parlament de Toni Infante en l’acte dels vint anys de l’MDT
|
|
|
per Sants vila roja |
17 gen 2005
|
|
|
Parlament de Toni Infante en l’acte dels vint anys de l’MDT
Salut, visca la terra! Bona nit companys i companyes!
Després de la presentació, a vore què dius, no? I, dissortadament, el primer que he de dir és que en aquest paÃs, encara, a qualsevol feixista li costa tres mil euros assassinar un ciutadà ! Ahir va morir un company, al qual, després d’estar mesos en coma, apunyalat l’agost per un feixista, amb les connexions de tots els feixistes, amb el vist-i-plau de tots els feixistes, li quedava encara molt per dir i per lluitar.
Nosaltres, és veritat, som un poble que portem molt de temps lluitant. I el que queda! Però, la veritat, en aquests moments hem de recordar-nos d’altres pobles: del poble iraquià , que està resistint; del poble txetxè; del Front Polisari; i de tants i tants altres com el poble basc, el poble gallec, el poble canari. Eixos, cadascú, en cada situació donen el millor que tenen. Igual que nosaltres estem obligats a donar el millor que tenim en cada moment.
Vos porte una salutació d’un amic nostre, també, que ha estat a punt de vindre, però per un problema de darrera hora no ha pogut: en Guillem Agulló, que sabeu que li van assassinar fa 11 anys el seu fill.
Bé, en Carles Castellanos en la seua intervenció situava els eixos fonamentals de l’activitat polÃtica del nostre moviment per al futur immediat. Parlava d’unitat, parlava d’acció polÃtica i parlava de lluita ideològica. Una de les funcions bà siques de tota organització revolucionà ria és la transmissió depurada de les experiències de lluites prèvies. No es pot construir cap proposta, cap proposta emancipadora, sense el bagatge intergeneracional.
Recentment, diverses organitzacions, algunes de les quals esteu aquà representades, molt properes a nosaltres, han realitzat les seues assemblees, els seus congressos nacionals. I, a tenor de les resolucions que han fet públiques, reflectien a la seua forma de vore, la situació que tenim el poble català a hores d’ara. I també marcaren unes lÃnies d’actuació que cregueren importants.
La Intersindical-CSC va manifestar la voluntat de convertir-se en el referent sindical dels Països Catalans, molt recentment. I nosaltres, açò ho celebrem. Hui mateixa està celebrant-se a la ciutat de València el cinquè congrés d’un altre sindicat: la COS, la Coordinadora Obrera Sindical. Però també hem de recordar que l’afiliació sindical dels i les independentistes es troba a hores d’ara dispersa en no menys de cinc sindicats.
El sindicat d’estudiants CEPC ha debatut també a l’octubre a Elx i ha aprovat els seus eixos de treball per a aquest any: la lluita antipatriarcal, l’espai europeu d’ensenyament superior, el quart congrés de filologia catalana. I, sobretot, el procés de confluència que han iniciat amb l’Alternativa Estel, cosa que nosaltres valorem positivament.
L’organització del jovent revolucionari Maulets ha tancat recentment també la seua assemblea fent una crida a la unitat de l’Esquerra Independentista, al reforçament de les Candidatures d’Unitat Popular (CUP), i situant la defensa del territori com a eix de la seua intervenció polÃtica.
Alguns o algunes han volgut llegir en la resolució final d’aquesta assemblea de Maulets una voluntat limitadora del treball de les CUP simplement a nivell municipal. Més enllà de l’à mbit d’intervenció polÃtica de les CUP, el que cal organitzar a hores d’ara és que, igual que als inicis del capitalisme, les fà briques, les factories, les posaven més enllà dels pobles per a trencar el control dels gremis; a hores d’ara l’urbanisme, la forma de viure en les ciutats no està condicionada a soles per la gent que vivim i treballem a les ciutats. Està condicionada per la construcció d’autopistes, de trens d’alta velocitat, de ports i aeroports, d’una polÃtica turÃstica impressionantment agressiva. I açò sols podem combatre-ho més enllà dels pobles, amb una coordinació a nivell de tot el paÃs.
Una altra organització que ha fet recentment la seua assemblea ha sigut Endavant-OSAN, que va donar suport al conjunt de xarxes de resposta que s’estan estenent pertot el nostre territori. I, aviat, segons ens han comunicat, donaran a conèixer les seues ponències i lÃnies de treball.
Totes aquestes organitzacions han volgut respondre, casdascuna a la seua forma, a la seua manera, una pregunta que els i les revolucionà ries, els i les independentistes, els i les marxistes ens fem sempre: què fer? Nosaltres, des del Moviment de Defensa de la Terra, també ho anem a intentar els propers mesos, en la nostra novena assemblea que farem properament a València. El “què fer?� es converteix aixà en una mena de recerca de la pedra filosofal. Ja Lenin hi va respondre en un conegut llibre que, a més a més, era la continuació d’un opuscle previ que es deia Per on començar?
I no, no es tracta de començar de zero. Mai és començar de zero. Tenim per davant de nosaltres un món per guanyar. SÃ, però darrere tenim un munt d’experiències, de lluites, de bagatge teòric, d’acumulació, que és un patrimoni que no és de ningú i és de tots i totes nosaltres, que és nostre. I que nosaltres, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT), el fem propi.
Parlava en Carles de la necessitat de la lluita ideològica. Si mirem més enllà de nosaltres, el món apareix com a caòtic: ja s’encarreguen els mitjans de comunicació que ho semble. Les guerres imperialistes ens recorden —si no caiem en el parany de Hobbes d’allò que l’home és el llop per a l’home— que estes formen part del codi genètic del capitalisme. Que el masclisme més feroç i el patriarcalisme, conjuntament amb la destrucció sistemà tica de la natura, i conjuntament amb l’explotació dels i les treballadores, són consubstancials al capitalisme. Però també els genocidis i les dominacions d’unes nacions per altres han sigut i són ferramentes imprescindibles en la construcció i expansió del sistema capitalista mundial.
El capitalisme és un sistema totalitzador. No és que haja inventat totes les formes d’explotació. L’explotació de la natura era prèvia, l’explotació de la dona per l’home també, el patriarcalisme també, tantes coses… El que sà que ha fet el capitalisme ha sigut subsumir totes les formes prèvies de dominació, d’espoliació, d’opressió, i amplificar-les.
El capitalisme és una manera de producció i de reproducció, això ho sabeu tots i totes. Però no solament produix plusvà lua o mercaderies. Produix sobretot violència sistemà tica, produix hegemonia social. I una cosa que és molt important sobretot per a respondre a la pregunta: “Per què costa tant de derribar-lo?�. I és que produix subjectivitat.
El capital no és una cosa, no és una suma de factors de producció. És, sobretot, un factor de relació social, perquè en un pol estan amos dels diners i dels mitjans de comunicació, i en l’altre pol estem tots i totes nosaltres. Hem d’entendre que la societat capitalista està basada en el mercat, i que els i les treballadores que produïm els productes que van al mercat no controlem açò. I no controlem les relacions socials a partir d’eixa intervenció en el mercat. I açò produix alienació.
Ja sabem, alienació, o inversió de les coses. On les coses valen cada vegada més que les persones. Però també produix fetitxisme, aquell procés d’inversió pel qual els éssers humans cada vegada semblem més a coses. I les coses semblen cada vegada com més humanes. Abans, quan anaves a treballar en una empresa, hi havia un cap de personal. Ara vas i hi ha un responsable de recursos humans. Hem deixat de ser treballadores i treballadors: ara som “recursos�. I les coses sembla que tinguen vida pròpia: “Ha pujat el dòlar; està sa l’euro; la borsa es manté forta�. Eixe és un procés de fetitxisme.
Cal recordar, però, que sempre i en tots els casos, el creixement i l’acumulació del valor del capital s’origina en l’explotació del treball. Però no solament en la producció i en l’explotació del treball que fem en les fà briques, en les empreses, en les oficines, en el comerç, en l’hosteleria i ens tants de llocs. El treball que es realitza en la llar perquè cada treballador i treballadora l’endemà puga anar a treballar, puga menjar, puga viure, puga dormir, el treball que es diu domèstic, és fonamental per a la reproducció del capital. Eixe treball domèstic, en un sistema social com el que tenim, capitalista, el fan les dones. És una triple explotació.
I eixa és una de les tantes raons per les quals el sistema capitalista necessita de reproduir, en el pla de la subjectivitat i en les relacions de gènere, les normes i conductes de submissió patriarcal, culturalment considerades com a normals i naturals.
El capitalisme és, sobretot, un sistema d’explotació que necessà riament s’alimenta de diverses dominacions juxtaposades i combinades. Per tant, donar resposta a eixe capitalisme global, totalitzador, requereix del sindicalisme de classe que no s’acontente pel fet de tenir més o menys representació, ni que la lluita de classes no puga ser res més que una lluita econòmica. Cal que guanyem el pensament de les treballadores i els treballadors en una nova objectivitat alternativa, alliberadora que ha d’assentar les bases d’una nova hegemonia ideològica, aquesta vegada sÃ: socialista.
I açò, que hem de fer-ho en el camp de l’empresa, de la lluita, etc., cal fer-ho també en l’esfera de la creació i la recerca cientÃfica, especialment a l’à mbit universitari. Està bé fer que arriben als instituts i a la universitat els debats polÃtics, però sobretot a la universitat i als instituts necessitem debat i formació ideològica. I no precisament, com volen vendre’ns a València, sobre el nom de la llengua. Necessitem debat ideològic en fÃsica, en quÃmica, en astrofÃsica, en biologia, en tantes i tantes coses… perquè és allà on se genera el paradigma i és allà on els revolucionaris i les revolucionà ries necessitem combatre amb un paradigma millor, alliberador, el paradigma del capital.
I per això necessitem unitat, ens cal unitat. No a l’MDT, no a l’independentisme. És una necessitat del conjunt del nostre poble.
És clar que açò no ho fem nosaltres a soles: comptem amb enemics. Els tancs de pensament nordamericans i europeus ja s’encarreguen de defensar les virtuts del neoliberalisme. Cal recordar que rere la segona guerra mundial la CIA i altres agències van dissenyar un pla per a eradicar el marxisme i el pensament revolucionari d’Europa. Quan la CIA va nà ixer el 1947, va nà ixer amb eixa finalitat concreta: amb la finalitat d’implantar en les consciències europees la seua “way of life�. Varen implantar el que varen anomenar el Congrés de Llibertat Cultural, que entre l’any 1950 i l’any 1967 va arribar a tenir oficines en 35 països. Ja sabem quin és el resultat d’açò: McDonald’s i companyia.
Cal recordar també que enfront d’eixa agressivitat del capitalisme, del neoliberalisme, enfront, estava l’esclerosi ideològica del “socialisme real� que s’ha manifestat incapaç com a projecte alliberador per a la humanitat.
És en eixe context on cal situar la volada medià tica de les ideologies que pretenien substituir el marxisme i la lluita de classes: el positivisme, el funcionalisme, el postmodernisme, l’economicisme, de què encara fan gala alguns sindicats i alguns partits de la socialdemocrà cia, etc., dels anomenats partits progressistes. És cert que algunes d’aquestes filosofies, algunes d’aquestes ideologies, tenien coses positives, però si hi ha quelcom que les unifique és la incapacitat de totes plegades de pensar el sistema capitalista com a una situació històrica transitòria, la qual cosa les invalida per a poder combatre’l.
La defensa que fan totes aquestes ideologies d’aïllar, compartimentar, les lluites per a preservar l’especificitat és una porta enorme perquè el sistema assumisca allò més epidèrmic i anul·le les potencialitats combatives. No podem acontentar-nos en respostes parcials, ni locals, ni sectorials. Necessitem, sÃ, d’una priorització de les lluites, però en funció d’un projecte global que ens possibilite una acció polÃtica, incisiva, engrescadora. Capaç d’agafar massa crÃtica suficient per a condicionar no les polÃtiques de les diverses forces de l’independentisme, sinó la politica de l’enemic: de l’Estat espanyol, de l’Estat francès, del capitalisme.
Nosaltres no podem estar cofois perquè un acte o una manifestació siguem un bloc important. Açò és important, sobretot, en relació a la lluita de classes, en relació a l’enemic.
Nosaltres, el Moviment de Defensa de la Terra, no som “el� partit": nosaltres som “un� partit. Però tampoc no som un col·lectiu més, ni un grup per a participar de no sé quantes coordinadores, xarxes i demés. Açò ja ho fa la pròpia societat civil quan es sent agredida, i nosaltres amb ells i amb elles.
Però nosaltres som, sobretot, i volem ser, una organització polÃtica que situa els tres eixos fonamentals de la nostra intervenció amb l’objectiu d’aconseguir la independència dels Països Catalans, el socialisme i la equiparació de gènere.
I ho fem, companys i companyes, des d’una cosmovisió en la qual la societat humana forma part de la cadena de la vida amb la resta de les espècies i del medi. I, per tant, apostem per un nou paradigma de satisfacció de les necessitats del present, sense condicionar les satisfaccions de les generacions futures.
Però eixe partit que estem construint, aquest partit, necessita més, molt més. Necessitem donar un salt qualitatiu i quantitatiu. I per a això vos necessitem a tots i a totes vosaltres, perquè contineu fent allò que esteu fent, però de manera coordinada. Perquè vull recordar allò que ja deien els dialèctics de l’antiguitat i que la ciència moderna ha demostrat: que el tot és molt més que la suma de les seues parts.
Per això, companys i companyes, amics i amigues, camarades, aprofite des d’aquà per a fer un invitació formal, revolucionà ria perquè, qui ho considere oportú i necessari, done un pas. Ara engeguem els treballs de la nostra propera Assemblea Nacional.
Hi ha molta gent, que ho sabem, que ho parlem, que estan al voltant, que esteu fent coses molt importants. Ens cal donar un pas cap a la unitat. I, perdoneu-me, pense que eixe pas també es fa enfortint el Moviment de Defensa de la Terra.
Visca la Terra! |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Parlament de Toni Infante en l’acte dels vint anys de l’MDT
|
|
per anna |
18 gen 2005
|
|
En quins cionc sindicats estan dispersos els independentistes? |
|
Re: Parlament de Toni Infante en l’acte dels vint anys de l’MDT
|
|
per Sants vila roja |
18 gen 2005
|
Haviam, doncs apart de l'intersindical i la cos...
a la CGT en conec tant al Barcelonès com a la Plana, ja seria un tercer. Els altres podrien tractar-se de sectorial com unió de pagesos, o de llauradors al País Valencià, o l'Ustec d'ensenyament... o potser se m'escapa alguna cosa... O la Catalunya nord, ves a saber... |
|
|
