|
|
|
Senyor arquebisbe...
|
|
|
per Antoni Ferret |
15 gen 2005
|
|
|
Em vaig sentir interessat per les vostres instruccions pastorals dels dies 14 de novembre (sobre mentalitat divorcista) i 21 del mateix mes (sobre eutanàsia). Sobretot per haver-ne vist menció al diari.
En relació al tema del divorci, se m'acudeixen 3 objeccions serioses, sobretot la darrera d'aquestes.
1. Penso que és agosarat dir «La proposta de reforma de la normativa espanyola que regula el divorci encara la fomenta més [la mentalitat divorcista]». Aquesta reforma únicament simplifica els tràmits, i no crec que el fet de divorciar-se o no una parella depengui del fet que els tràmits siguin més llargs o més curts. Si han decidit fer-ho, ho faran de totes passades. No es tracta pas de fer els tràmits més llargs amb l'esperança que així se'n divorciaran menys. En tot cas, aquells que, per raons molt més importants, han decidit divorciar-se és de raó no molestar-los més del compte amb gestions burocràtiques.
2. Penso que es falseja la realitat quan es parla, simplement, de «dificultats» en la vida matrimonial. De vegades, senyor arquebisbe, no són pas dificultats sinó seriosos drames el que s'esdevé en una convivència. Calvaris que abans, en la tradició que esmenteu al començament de la instrucció, amargaven duríssimament la vida de moltes persones, sobretot dones. Cal que juguem net, i defensar el que s'hagi de defensar tot reconeixent la realitat i no amagant-la.
3. L'objecció més important, amb diferència, és la tercera. Crec que hauríem de tenir una idea més precisa del que ha de ser evangelitzar en una societat laica i plural. Fonamentalment crec que hauria de ser exposar un ideal i fer-ne veure tota la bellesa. Simplement això. Evidentment, acompanyat, o precedit, de testimonis fàctics. En el cas que ens ocupa, seria parlar de la grandesa d'«un amor per tota la vida», i fer engrescar la gent a buscar-lo i/o mantenir-lo. I sempre reconeixent que pot ser que no tothom ho pugui aconseguir. I tenint una actitud de solidaritat cap a aquests darrers. En canvi, el que crec que no és evangelitzar és una actitud de crítica envers les persones que no segueixen aquest ideal o que viuen d'acord amb altres valors. Aquesta crítica, si és el cas, se l'han de fer elles mateixes, però no nosaltres. És clar que es pot dir que Crist exposava un ideal i també criticava, però, atenció!, ell predicava a una societat religiosa, i de la seva mateixa religió, en principi. I les seves crítiques principals anaven, precisament, vers les persones més característicament religioses, com els fariseus. En una societat laica, tot canvia. Per entendre'ns, el tercer paràgraf del vostre escrit sí que està en aquesta línia evangelitzadora, i també una mica el final. La resta, en canvi, crec que és un missatge més legalista que evangèlic.
Tampoc és massa feliç el vostre text del dia 21 sobre l'eutanàsia. Aquí hi ha un problema, em sembla, de falsejament general del tema. Vegem-ho. En la reivindicació de l'eutanàsia hi ha dues columnes principals: el sofriment de les persones i la lliure voluntat del malalt. És curiós, però en el vostre escrit aquestes dues qüestions surten una sola vegada cada una, molt breument i de manera quasi concessiva. Diria que feu un plantejament del tema sense donar gairebé importància als dos fets que els que reivindiquem l'eutanàsia considerem fonamentals. No és, doncs, una crítica ben feta. Falsejar les coordenades del problema per així poder-lo criticar millor no és legítim. Ho dic perquè dediqueu quasi més espai a dir que l'Estat no té cap dret de disposar de la vida de les persones, que no pas a considerar la voluntat del malalt. Això no està bé, perquè ningú no pretén que l'Estat n'hi tingui cap, de dret, sinó, precisament, només el malalt.
En un pla de detall diria que, contràriament al que diu el títol, l'eutanàsia no crea una «cultura de la mort», sinó una cultura de la vida en tant que «viscuda» i no «soferta». I, finalment, que la frase «...la seva petició lliure i voluntària de posar fi a la seva vida no modifica que sigui un homicidi...» em sembla perillosament discutible. (Com a mínim, mínim, hauria de ser amb un interrogant...)
Desgraciadament, a aquest tipus de pastoral, legalista, precristiana, ja hi estem tan acostumats que ja no hi donem importància. Però és que confiàvem (i confiem) que vós ens donaríeu una visió diferent.
A més a més d'una concepció més evangèlica, som molts els qui desitjaríem molta menys obsessió pel que podríem anomenar la «trilogia episcopal» (família, sexe, escoles) i una visió pastoral més àmplia, que agafés també els problemes socials, que condicionen, sovint dramàticament, la vida de tantíssimes persones.
(Com que el vostre missatge s'ha difós àmpliament, la meva resposta també la divulgaré amb els escassos mitjans de què disposo.)
Atentíssimament en Xt,
Antoni Ferret |
This work is in the public domain |
