Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: corrupció i poder
Anàlisi de conjuntura Nov/Des 2004 << Les reformes estatutàries i la Constitució Europea >>
per endavant	04 gen 2005
CONTINGUT: 1. INTRODUCCIÓ: vers un nou secessionisme? 2. EL FENÒMEN MIGRATORI 3. CONJUNTURA MUNDIAL: CAPITALISME AGRESSIU I FERIT 4. CONJUNTURA SOCIO-ECNÒMICA ALS PA�SOS CATALANS 5. DESOBEDIÈNCIA PER A LA CONSTRUCCIÓ NACIONAL DELS PA�SOS CATALANS _____________ “Els Estats-Units d’Europa, dins del sistema capitalista, o bé seran impossibles o bé seran reaccionaris� Vladimir I. Lenin ___________ 1.INTRODUCCIÓ Ens trobem en una conjuntura, si més no aparentment, molt complexa. Tant a nivell català com a nivell mundial, els canvis es succeeixen a una gran velocitat i, sovint, no som capaços –es de poder reflexionar a fons sobre tot el que passa. Aquesta complexitat sovint, també, és aprofitada des del poder burgès per tal d’extendre ideologia en contra de la possibilitat de poder canviar el curs de les coses, aparentar que no hi ha relació entre les polítiques econòmiques i socials que imposen i la situació de semi-pobresa o pobresa extrema de milions de persones, i així desanimar la població i reforçar el seu poder i l’ordre existent. Com a organització socialista, intentem amb les anàlisis de conjuntura que periòdicament realitzem oferir una eina que ajudi a poder interpretar aquesta realitat i poder actuar com més correctament millor a nivell polític, intentant no caure en la desorientació o el desànim que ens intenten imposar. La creixent agressivitat imperialista de les principals potències capitalistes, tant en el terreny militar contra els pobles del Món, com contra les dones i la població treballadora; la recent i encara oberta polèmica sobre el català a Europa, o el debat sobre les reformes estatutàries, demanen que analitzem amb atenció els fets més de superfície i cridaners per a poder veure els fenòmens més de fons i de llarg abast, per tal d’encarar amb èxit la nostra lluita vers la Independència i el Socialisme. La recent polèmica al voltant de la presentació de dos volums idèntics de la Constitució Europea (CE) en català, lliurats pel govern de l’estat espanyol al Secretari General de la Comissió Europea, Javier Solana, amb la maldestra actuació del tripartit volent escenificar la burla de reconeixement de la unitat del català com una victòria política (principalment per part d’ERC), requereix la nostra atenció. D’una banda, ens mostra a les clares la persistent voluntat històrica de l’estat espanyol per a acabar amb el Poble Català, ja sigui atacant-ne les estructures d’autodefensa, les institucions, el pensament propi o el complex lingüístico-cultural. De l’altra, ens mostra fins a quin punt els partits burgesos estan disposats a instrumentalitzar la llengua en benefici propi. Aquesta polèmica només haurà servit per a distreure, durant un cert temps, l’atenció d’altres afers, com són les agressions de fons que la Constitució Europea imposarà. Agressions que, amb aquesta artificial polèmica, s’han frivolitzat quan amb el beneplàcit de tots els partits burgesos (començant per CiU, ERC i PSOE) s’accepta que allò que es negatiu de la CE és merament la poca atenció que posa a la qüestió lingüística de les llengües minoritzades, i poca cosa més. De fons el que hi ha és la presistent i congènita voluntat històrica d’Espanya i França, i més recentment de la UE, de reforçar els estats, intentant d’eliminar la diversitat cultural i lingüística existent al continent. Com a Esquerra Independentista (EI), davant del projecte de la UE no hem de voler que merament se’ns “reconegui� i que es facin còpies de la Constitució Europea que ens volen imposar, o que hi hagi formularis en català a les dependències administratives de la UE... ans hem d’iniciar la definitiva lluita per a guanyar-nos, com a catalans i catalanes, el dret i la legitimitat a existir com a Poble. ÉS urgent que tinguem les estructures polítiques que ens han de permetre de ser presents al món com a Poble, sense subsidiarietats ni haver d’estar demanant permís per sobreviure de manera constant. Per la seva banda, el PSOE ens mostra, cada dia que passa de manera més accelerada, el seu caràcter profundament burgès. Els dubtes que hi podia haver s’han esbaït ja després dels clars senyals mostrats de servir el Poder i mantenir l’actual Status Quo polític. Des de les massives detencions de militants bascos -ques i la persistència de la tortura a les seves comissaries i presons, fins a l’enviament de tropes a l’Afganistan i Haití (malgrat la retirada “publicista� de tropes de l’Irak), els recents contractes amb la indústria alemanya de la guerra i la continuïtat de l’immensa despesa militar... el PSOE fa bona la plena identificació d’interessos, en la forma del partit únic que governa a l’estat espanyol des de fa dues dècades i mitja, entre PSOE i PP (i UCD anteriorment). Davant de l’actual procés de reforma dels estatuts autonòmics i de la Constitució Espanyola, tal com analitzem en el document “Per la Independència dels Pobles, en una Europa dels Pobles� (vegeu www.endavant.org), no ens trobem res més que davant d’una operació que té per finalitat el reforçament i l’assentament de l’estat, el projecte de la burgesia espanyola. El govern espanyol, la classe política espanyola i la burgesia que els sustenta són concients de la debilitat estructural de l’estat i estan fent moviments a la desesperada per a evitar l’enderrocament del vell edifici. L’estat espanyol té una greu contradicció que difícilment superarà. És un estat burgès que va realitzar de manera molt tardana la seva revolució industrial i la seva constitució com a estat burgès pròpiament dit. En aquest sentit, no és un estat homolgable a d’altres estats burgesos europeus (com poden ser el britànic, el francès, l’holandès o l’alemany), ans és un estat dèbil i amb poca credibilitat com a tal. Es troba permanentment qüestionat per les lluites dels i les treballadores i per la debilitat i endarreriment de la seva indústria, però sobretot per la debilitat i manca de cohesió de la seva burgesia i per la força de les legítimes reivindicacions de les nacions que oprimeix. Les reformes són l’esperança de la burgesia espanyola per a confondre i aparentar canvis de fons que puguin acontentar els diferents sectors de la burgesia en litigi, les classes populars i les nacions treballadores que es troben dins del seu marc territorial. Però en cap cas les reformes no seran profundes. En aquest sentit, l’EI no podem caure, doncs, en la realització de propostes “alternatives� d’Estatuts, ni ingènuament quedar-nos en reclamar res (com el Dret d’Autodeterminació, que en cas de reconèixer-se seria merament a nivell nominal) per als nous Estatuts. La nostra legitimitat jurídica d’existir en l’hem de guanyar i ens la guanyarem mitjançant la lluita, avançant en la construcció del Contra-poder Popular, que ha de ser l’estructuració i coordinació de les diferents lluites i organitzacions populars catalanes. Només una àmplia i contundent lluita de denúncia del procés com a parany polític ens legitimarà en el futur i qüestionarà el salt qualitatiu en la integració espanyola a la qual ens volen menar. L’Esquerra Independentista (EI) hem de combatre el procés de reforma proposant alternatives de treball i organització en una línia d’estructuració del Contra-poder Popular català. L’escenari polític i les dificultats que ens trobarem en els propers 15-20 anys depenen en gran mesura de la nostra capacitat d’organització i de lluita actuals. Això és el que hem de demostrar en els propers mesos. A nivell de UE, aquesta estructura jurídico-política cada vegada mostra més el seu veritable caràcter burgès, treient-se les aparences democràtiques i “socials� que als liberals i demòcrates del País tant els agrada de fer referències en tertúlies i articles dels diaris. L’elecció de l’ultraliberal José Manuel Durao Barroso per a la presidència de la Comissió Europea i la seva proposta de Comissió Europea (per bé que finalment el fonamentalista cristià Rocco Buttiglione n’hagi caigut) accentua el cada cop més marcat caràcter corrupte i antidemocràtic de la UE. VERS UN NOU SECESSIONISME? Qualsevol estat que ha exercit un domini colonial sobre altres nacions ha tractat històricament d’evitar la unió dels seus súbdits adscrits a aquestes, enfrontar-los doncs entre ells, i integrar-los al seu marc jurídic i als seus models culturals i econòmics. L’espanyolisme als Països Catalans ha pres històricament un model tendent precisament a la desnacionalització i desintegració catalana i la nacionalització i integració espanyola. Evidentment cal remuntar-se al 1705-1716 (Guerra amb Castella i ocupació del nostre país) i 1812 (primera definició de la nació espanyola i inici de la construcció d’un estat liberal-burgés, pare de l’actual, amb l’aprovació de la Constitució Espanyola de Cadis), per començar a entrendre aquest procés. Portem, doncs, 300 anys sense “estat� propi i inclosos en un estat ocupant i des de fa 200 anys la burgesia espanyola ens està tractant d’integrar en el seu projecte nacional. En el present més immediat el projecte burgés de nació espanyola ha pres la forma d’estat constitucional arran de la Reforma del Franquisme el 1978. En el text constitucional es fixen els paràmetres d’un estat uninacional (article 2), tot reconeixent els drets a les nacionalitats i territoris de descentralitzar l’Estat muntant-se una sucursal pròpia (Comunitats Autònomes, articles 2 i 143-159). Així i tot, la Constitució Espanyola no admet que aquestes comunitats autònomes tinguen sobirania pròpia -per tant no reconeix el dret a l’autodeterminació- (article 1), ni la seua federació (article 145) evitant així la reunificació de comunitats nacionals diferents de l’espanyola. Anàlisi i significació del discurs seccessionista en el moment actual El blaverisme polític està en un moment de transició. El més probable és que els sectors més moderats acaben vinculant-se al PP (els qui avantposen la fam de càrrecs a la ideologia) o al BNV (els sectors més renovadors “nacionalistes�). D’aquesta manera a la fi només quedaria com a referent polític del seccessionisme al Sud dels Països catalans, Coalición Valenciana (CV), és a dir, el sector més reaccionari, espanyolista i anticatalanista. Malgrat que resulta incerta la capacitat de CV d’assolir la mateixa força i presència d’UV, cal mirar més enllà i adonar-se que el discurs secessionista i anticatalanista està força arrelat al Sud del nostre país. D’aquesta manera, serà sempre un arma dels sectors burgesos més espanyolistes del País Valencià per tal d’aturar qualsevol procés de reintegració i renacionalització dels Països Catalans. Des de 1997 ens trobem en un procés de canvis polítics al País Valencià. Per una part, el PP ha aconseguit generar un discurs regional-secessionista sense que això implique assumir la secessió lingüística a nivell normatiu; per una altra el blaverisme polític s’ha vist desplaçat per aquest discurs i això ha generat una gran desorientació al seu sí que ha acabat en la seua desintegració conjuntural. L’èxit del PP, precisament, ha estat aconseguir que el discurs secessionista i espanyolista estiga legitimat per la major part del blaverisme social. D’aquesta manera, ha aconseguit integrar aquests sectors dins el seu projecte polític, esdevenint-ne el referent. Això ho ha aconseguit, com hem dit, sense embrutar-se massa en la pol·lèmica lingüística, però assumint tots els elements discursius del blaverisme polític. Això permet, per exemple, al PP assegurar que el català del País Valencià és distint de la resta del domini lingüístic però alhora mantenir la normativa catalana en tots els seus escrits, ja que sap que és irreal plantejar-se un canvi de la normativa des d’un punt de vista polític perquè això li produiria enemistats entre grups de poder importants al conjunt dels Països Catalans, i perquè des de l’inici dels 1980 s’educa a la població en la normativa catalana a nivell d’escola, televisió, etc. En definitiva, el discurs blaver va més enllà del secessionisme lingüístic. L’objectiu principal d’aquest discurs polític és aturar la reconstrucció dels Països Catalans des de l’arrel, avivant una pol·lèmica estèril i dificultant tant la presa de consciència nacional com la integració dels nouvinguts al Sud del nostre país. El resultat de la socialització d’aquest discurs és l’acceleració de l’espanyolització al País Valencià i l’allunyament de la resta dels Països Catalans respecte a una realitat conflictiva com la valenciana, pensant que aquests són problemes que no els afecten a la resta del territori. Per altra banda, el discurs blaver permet a hores d’ara al PP desviar l’atenció dels problemes reals de la societat. És un arma política en un moment en el qual el PP en el conjunt de l’Estat està en retrocés polític -perdé les eleccions de Març de 2004 esguitat i desprestigiat pels esdeveniments ocorreguts al final del seu mandat a nivell estatal- i en la Comunitat Autònoma Valenciana viu una crisi política important dividit entre el sector “zaplanista� i el sector “campista�. Traient de nou a la palestra el discurs anticatalanista el PP es garanteix una certa calma a nivell extern mentre soluciona els seus problemes interns. L’actitud tova dels partits espanyols (PSOE i EU) i “nacionalistes� valencians (BNV) en temes estrella de l’anticatalanisme modern com ara el PHN, la unitat de la llengua, o la solidificació de l’espai econòmic de l’arc mediterrani, facilita la tasca del PP. El PSOE està objectivament interessat en l’enfortiment de sectors reaccionaris anticatalanistes per tal de llevar-li força electoral al PP. En certa mesura, el PP també està interessat en que hi haja grups de pressió anticatalanistes per tal de justificar el seu discurs, fent de punta de llança d’aquest, i mantenir així en primera línia d’actualitat aquesta pol·lèmica tan rendible per a ells en aquesta conjuntura de feblesa interna en la qual es troben. És així com estem davant d’un complicat joc d’equilibris polítics, arriscat per part dels dos partits espanyols -majoritaris al Sud dels Països Catalans- on més que la profunditat del discurs secessionista -que ells ja donen per vencedor, si més no, nacionalment parlant- els interessa la seua continuitat en la mesura que arma per afeblir el contrari electoralment, en el cas del PSOE, i per traure-li contradiccions al PSOE per part del PP, en un panorama en el qual el PSOE depèn dels catalanistes d’esquerres al govern de Madrid. A un nivell més estructural, però, convé entendre que el discurs secessionista com qualsevol altre discurs reaccionari. En aquest sentit, apareixeria amb més força en moments de canvi polític esperonat pels interessos de l’empresarial més espanyolista conservadora d’aturar o minvar qualsevol procés que moga l’status quo actual. Per això el blaverisme fou important a finals dels 1970 i durant la primera dècada en la qual es posà en funcionament l’Estatut d’Autonomia valencià, ja que d’aquesta manera els tímids intents reintegracionistes i renacionalitzadors existents al Sud dels Països Catalans es veurien obstaculitzats. I pel mateix motiu sembla que torna a revifar ara, amb la falsa discussió al voltant de la llengua però també amb altres elements identitaris i simbòlics importants emprats demagògicament, ja que sembla que en els anys vinents s’obri la porta a una nova reforma política de l’Estat. Reforma política des de dalt, que si bé no deixaria resolt el conflicte nacional entre els Països Catalans, sí posarà en primera línia de l’actualitat la relació del nostre país amb el conjunt de l’Estat -tot i que dintre de límits- i la relació dels quatre marcs jurídics-estatutaris (aragonès, principatí, illenc i valencià) en els quals estem dividits la part de la nostra nació que es troba sota domini espanyol. En aquest sentit, des d’un punt de vista reaccionari espanyol, té més sentit que mai reactivar el secessionisme discursiu i també el blaverisme polític ja que tenen por que el resultat d’això siga el debilitament de l’espanyolització del nostre país i deixe la porta oberta a una reintegració, si més no, cultural dels Països Catalans . Aquest fet és força important al País Valencià ja que com hem dit en el moment en el que es féu l’Estatut de Benicàssim la tensió política existent en torn a la identitat del Sud dels Països Catalans feu que els partits que havien assumit cert discurs catalanista acceptaren l’estatut de mínims que s’oferí rebaixat des de Madrid. Hi ha doncs, al País Valencià i al conjunt dels Països Catalans, una esperança política entre determinats sectors reformistes, regionalistes i/o catalanistes d’afavorir uns estatuts reformats que deixen la porta oberta a la reintegració -si bé exclusivament cultural- del nostre país i afavorisquen l’assumpció de sostres competencials més alts. Per a aturar aquestes tímides esperances existents als Països Catalans, la burgesia regional-espanyolista torna a reactivar el secessionisme nacional amb l’esperança de mobilitzar unes bases que tenien conjunturalment fora de servei, però que actuen demagògicament com a força de pressió i de socialització del discurs. L’intenció és doncs mantenir la situació actual per tal d’espanyolitzar més ràpidament els Països Catalans. Aquest objectiu, no exempt de contradiccions discursives, uneix els interessos estructurals de l’Estat amb els de la burgesia regional-espanyolista ; de manera que si bé a nivell discursiu PSPV-PSOE, PP i CV, poden tenir posicions teòricament oposades, a nivell real, de política de fets consumats, tots coincideixen en una política de fons tendent a la desintegració nacional dels Països Catalans i a la integració d’aquests dins el projecte burgés espanyol. Recapitulant, en la reaparició en escena del discurs secessionista o desintegracionista i el seu renaixement com a entitat política diferenciada hi ha interessos conjunturals-electorals dels dos grans partits espanyols, però també interessos estructurals de la burgesia espanyola d’evitar canvis rellevants a curt i mitjà termini que puguen fer més lenta la integració dels Països Catalans dins el seu projecte nacional espanyol. Seria, en el fons, un joc d’equilibris entre la necessitat de reforma d’un Estat que es troba força qüestionat en el seu model actual i la necessitat d’evitar que les reformes vagen més enllà del mínim necessari per a poder mantenir l’estabilitat en el futur més immediat i acallar els sectors més moderats dels nacionalismes no-espanyols, tenint en compte que aquesta burgesia espanyola afronta un procés d’integració jurídica de gran profunditat en la Unió Europea. Pel que fa al Sud dels Països Catalans la burgesia espanyola té clar que el preu mínim a pagar pot ser reduït o zero, donat que no existeix un sector social catalanista suficientment ampli com per fer-los nosa, i que al Principat els catalanistes d’esquerres i els moderats es conformaran -potser no a nivell discursiu però sí en la política real i de fets consumats- amb una reforma regional controlada i donaran l’esquena al projecte de reintegració nacional ja que, si bé mantenir un discurs reunificador en aquest sentit els dóna vots -i els en donarà-, en la política real, de fets consumats, pot ser un entrebanc a la seua aspiració de reforma autonòmica. Línies d’actuació de l’esquerra independentista Pel que fa al secessionisme nacional del Sud dels Països Catalans la postura generalment assumida, històricament parlant, dels catalanistes, inclòs l’MCAN, ha estat fonamentalment basada en la defensa de la unitat lingüística i cultural del nostre País. Centrar-se en defendre aquests dos pilars, però, implica una derrota mediàtica i social segura, ja que les forces catalanistes al País Valencià són minoritàries i les forces espanyolistes que han estat influïts per sectors catalanistes (EU i PSOE) tenen un discurs tou en aquest sentit donat el seu desinterès en una pol·lèmica que genera tanta crispació social i els pot desafavorir electoralment. Entrar en debats absurds sobre la unitat lingüística i cultural és, estratègicament, una errada. Centrar-nos en soltar proclames en favor d’aquests pilars és una tasca política buida de contingut, que genera una dialèctica social absolutament destructiva ja que les bases reaccionàries tenen molt ben assumit el seu projecte polític -que passa per la secessió nacional dels Països Catalans- mentre que entre els qui defensen la unitat cultural i lingüística als Països Catalans molt pocs tenen assumit un projecte polític realment renacionalitzador i reintegracionista. L’Esquerra Independentista hauria de refusar entrar en debats al voltant de la llengua i centrar-se més en una política de fets consumats. Així, l’MCAN hauria d’enfortir i impulsar o crear les estructures de normalització lingüística de base -cooperatives de professors de català, associacions nacionals d’ensenyament en català- i aprofitar a més aquests pilars de normalització lingüística per fer entendre la neccessitat d’un projecte renacionalitzador i reintegracionista del nostre país. Dit amb unes altres paraules fer entendre que aprendre català significa defendre’l, i que l’única manera d’assegurar la seua existència i integritat és mitjançant la reunificació nacional i la independència dels Països Catalans, fora del sistema capitalista. En el mateix sentit convindria impulsar al sí de les entitats populars i institucions en les quals treballem actes simbòlics i populars que tinguen cert ressó a nivell de barri o poble, i que facen entrar en contacte entitats culturals del País Valencià i de la resta dels Països Catalans -agermanaments, trobades, marxes, excursions, intercanvis d’estudiants,…- on hi haja grups de gent que no s’hagen plantejat mai el tema de la reunificació nacional. Aquesta seria una altra manera pràctica de construir la subjectivitat col·lectiva dels Països Catalans. El que Endavant planteja als independentistes de base és que òmpliguen de contingut real les proclames en defensa de la unitat lingüística i cultural, i comencen a construir des de la base els Països Catalans, fent entendre socialment la necessitat de la reunificació del nostre país i de l’assoliment de la sobirania popular. 2. EL FENÒMEN MIGRATORI En tota aquesta situació de canvis, tant aparents i suprficials uns, com reals i profunds els altres, el fenòmen de la immigració i el debat de la qüestió des de l’esquerra és d’una gran urgència. Amb el nou Reglament del PSOE, continua la seva situació d’il.legalitat, persecució i criminalització. Darrera una suposada major facilitat per a l’obtenció de regularització a l’estat, el PSOE, un cop més, ha fet una operació publicitària i superficial per a obtenir mer benefici polític. Les condicions de vida i laborals (tant a les fàbriques, a la construcció o en la feina domèstica [injustament no remunerada i encara més injustament imposada a les dones]) impedeix que puguin desenvolupar una mínima estabilitat vital, fent alhora díficil la integració en el si de la societat catalana. El fenomen immigratori tindrà una gran i central importància en la conformació social dels Països Catalans del futur immediat i requerix que hi posem la necessària atenció, així com que lluitem pels drets d’aquests futurs –es catalans -es. Les principals propostes (per bé que n’hi ha d’altres) que s’han formulat des de l’Assemblea per la Regularització sense Condicions davant dels canvis normatius introduïts pel PSOE són: - que la consideració d’arrelament comprengui una residència per més de cinc anys, 3 anys i una oferta de treball o bé 3 anys de residència i vincle familiar. - Que s’aturin les expulsions i les detencions. - Que s’habiliti un servei d’urgència per a combatre la violència de gènere. - Que es considerin concedides les peticions després de 3 mesos de silenci administratiu. Amb el nou Reglament del PSOE es calcula que sols un 20% de les persones immigrades podran regularitzar la seva situació. En canvi, amb aquestes propostes i d’altres que han formulat des de l’Assemblea, es permetria l’obtenció de permís de residència per a la majoria de la població immigrada, combatent l’economia submergida i l’esclavisme que es genera per la “il.legalitat� de moltes d’aquestes persones, quelcom que no interessa d’eliminar ni al PSOE ni a la burgesia. No s’ha d’oblidar la situació generada des de l’arribada del PSOE al govern espanyol en aquest àmbit. La criminalització impulsada per aquest govern ha fet un salt qualitatiu, amb el judici paral.lel als 10 detinguts d’origen pakistanès el passat 15 de setembre, amb acusació de pertenença a la fantasmagòrica “Al-Qaida�, i culminant amb l’assalt a la Catedral de Barcelona i dues altres esglésies de l’estiu passat, on prop d’un miler de persones immigrades s’havien tancat. Tot plegat, alhora, requereix que tinguem en compte l’existència d’un fenòmen, el de l’explotació nacional (que no només social) d’aquestes persones. L’explotació nacional respon al fet específic d’utilitzar el sentiment nacional de les persones immigrades per a aconseguir, via adhesió al projecte burgès, l’increment del benefici de les classes dominants. En la mesura que hi ha una aparent identificació entre els interessos dels i les treballadores immigrades i la burgesia, l’explotació, i per tant, l’extracció de plusvàlua, resulta més fàcil per a aquesta. Aquest és un fenòmen especialment accentuat en el cas de les persones immigrades d’origen llatino-americà. L’explotació nacional hi pot prendre i hi pren diferents formes: en el cas de gent originària de països d’aquesta àrea, la burgesia pot recórrer sobretot a la identitat espanyola a través de la llengua, permetent de reforçar l’aliança entre explotat i explotador, per a donar un micro-espai de poder a l’explotat i un fals motiu per a sentir-se orgullós i quelcom per poder-ne fer ostentació. Això és, de forma clara, una paradoxa, ja que aquests països van patir i continuent patint una extracció directa i imperialista de plusvàlua i recursos naturals i d’altre caràcter del seu país cap als països i les butxaques del capitalistes que se n’aprofiten. Aquest fenòmen, és evident, està concebut i s’usa per tal, d’una banda, ajudar en l’opressió i l’atac a la cultura i nació oprimida en que es troben actualment (en aquest cas la catalana), i de l’altra per tal de fer més viable l’explotació sobre aquestes persones, per a distreure-les de la principal contradicció que pateixen, que és l’explotació laboral. Així s’aconsegueix de proporcionar a la persona immigrada un motiu pel qual pensar que cal col.laborar amb el patró i no pas combatre’l. Aquest enfocament, per bé que presentat de manera molt breu, és un enfocament que sovint no és té en compte, un enfocament prou original i important que sovint es passa per alt, i que en cas que la batalla ideològica des de l’esquerra es porti bé, aconseguirà debilitar el projecte burgès espanyol, fet que revertirà en una millora general de la situació de les classes populars catalanes (noves i no tant noves, totes) i en el reforçament del projecte d’emancipació als Països Catalans. 3. CONJUNTURA MUNDIAL: CAPITALISME AGRESSIU I FERIT Com el lleó ferit és més agressiu que mai, el capitalisme dóna cada dia més senyals de trobar-se en plena crisi i procés de degeneració. Per més que des de la premsa burgesa s’intenta transmetre una imatge de recuperació i d’optimisme, les dades claus ens remeten a una salut molt tocada de l’economia capitalista mundial avui dia. Les maniobres i mesures que estan permetent allargar el període d’obtenció de beneficis i de relatiu creixement econòmic a nivell mundial ens mostren que cada cop els estats capitalistes fan un major recurs a la força (exèrcit i policia) per a mantenir l’ordre, com el malbaratament de recursos és cada cop més voraç i incompatible amb la vida al planeta, o, per citar el cas més clar, com les guerres cada cop es fan més agressives, amb el cas de les invasions de l’Afganistan i l’Irak com a casos més coneguts. Els cicles de creixement econòmic, malgrat la propaganda, són cada cop més breus. Cal veure, però, que els EUA no tenen a l’Irak la situació sota control, i no és gens clar si de cara al gener podran tenir la situació prou controlada com per a celebrar-hi eleccions. En qualsevol cas, l’agressivitat usada pel principal estat capitalista per a aturar la devallada de la taxa de beneficis, haver de recórrer constantment a la força militar per a evitar-ho, ja és prou significatiu del declivi capitalista. En aquest context, la reelecció de George W. Bush, malgrat el reconeixement de tots els indicadors de la pèrdua neta de llocs de treball durant el seu mandat, té molts elements d’identitat compartits amb allò que Erich Fromm escrivia al seu La por a la llibertat, sobre els fenòmens de masses feixistes a l’Europa dels anys ’30. Les pressions que porta exercint, de manera especial des de l’agost d’enguany, el FMI per l’increment de la jornada laboral, amb una ofensiva ideològica important contra les 35 hores, és un altre senyal de l’orientació més paleo-liberal, més agressivament liberal, que el capitalisme està prenent. El sistema-Món capitalista està apostant de manera clara per incrementar la taxa de benefici a través de l’explotació pura i dura, per l’extracció de plusvàlua absoluta, dels i les treballadores com a principal eix contra la crisi. Està tornant als vells temps de pràcticament nul.la inversió en formació tècnica i en tecnologia, per a centrar-se a exprémer allò fonamental per a la creació de valor i benefici: homes i dones que treballin. En aquesta línia, cal recordar que el nucli de la UE, l’estat alemany, ja ha aprovat recentment mesures com aquestes en les seves principals empreses. Diverses factories de Siemens, Doux, Daimler-Chrysler o Bosch, per citar algunes de les principals companyies, han arribat a acords amb els principals sindicats per tal d’incrementar la jornada de treball. Les mesures del FMI no es queden en l’increment d’hores, també han proposat la supressió d’incentius per a la jubilació o desregular la normativa per a permetre de fer hores extra amb major facilitat. La concentració capitalista d’empreses està fent passos de gegant a nivell de la UE, però també a nivell d’estat espanyol. Recentment això se’ns mostrava molt evident amb l’anunci fet fa dos mesos de la intenció d’unir-se Gas Natural, Telefónica i Endesa per tal d’oferir una contractació conjunta per a gas, llum i telefonia. Tres sectors diferents en que el component oligopolístic és de per si ja prou accentuat, i que ara fan el salt per a la integració entre aquests. L’element comú que es pot resseguir en aquestes tres empreses és l’existència d’una important proporció d’accions propietat de la omnipresent “la Caixa�. Fets com aquests no deixen de fer evident allò que Marx destacava com a característica estructural del capitalisme, com a sistema que crea “riquesa en un pol, en la mateixa mesura que crea misèria en el pol opsat�, o allò altre de l’acumulació capitalista que Lenin analitzava al seu llibre “L’imperialisme: fase superior del capitalisme�. En analitzar la conjuntura mundial, alhora, hem de tenir present que s’apunta a una cada cop major superioritat tecnològica de la UE respecte als EUA en diversos camps (el sistema Galileu de localització per satel.lit, el desbancament d’Airbus a la Boing en nombre de comandes [305 davant 281 el 2003]...). Aquests i d’altres fets creiem que són evidències força clares de l’endarreriment i feixuga estructural de la indústria dels EUA, orientada de manera molt especial vers el sector militar. Això es tradueix en l’aposta de fa ja temps de la burgesia dels EUA pel domini econòmic político-mundial a través de l’ús de la força militar enlloc de la recerca tecnològica, i mostra elements que poden indicar un declivi clar en el poder econòmic mundial dels EUA. La UE, en el seu cas, també està fent importants apostes per la indústria militar. Només a nivell d’estat espanyol el 2003 es van invertir 2.700 milions d’euros destinats a l’Agència Espacial Europea, mentre que només s’ha dedicat un 1% en R+D. No cal dir que l’àmbit aero-espacial té estrets lligams amb el militar. El caràcter imperialista de la UE se’ns mostra cada cop menys dissimulat. Aquesta és l’estela deixada per Tractat d’Amsterdam (1997) i l’actual proposta de Constitució Europea, en que es marquen la fita de la creació d’un Euro-Exèrcit amb 60.000 efectius, la conversió de l’Alt Representant de Política Exterior en el Ministre d’Afers Exteriors de la UE (amb una important autonomia), el qual executarà les decisions preses pel Consell Europeu o el Consell de Ministres, o la certificació que la “UE podrà recórrer a mitjans civils i militars per a missions de desarmament, humanitàries, de rescat (...) o de pau�, o bé la capacitat de lluita anti-terrorista amb que s’ha dotat l’Euro-Exèrcit. 4. CONJUNTURA SOCIO-ECNÒMICA ALS PA�SOS CATALANS Als Països Catalans, la construcció continua essent el sector que “impulsa amb més intensitat el creixement del PIB� anunciava recentment una publicació econòmica burgesa. Aquesta dada, reconeguda per tots els indicadors econòmics, exposa l’aposta curt terminista del capitalisme espanyol per un sector amb clares limitacions a curt i llarg termini. Així, també les Caixes fa pocs dies donaven a conèixer que les hipoteques i les inversions immobiliàries eren les que els reportaven els principals beneficis. Aquesta aposta, sens dubte, portarà greus conseqüències per a l’economia del nostre País. D’altra banda, cal desemmascarar la farsa del discurs dels “productes d’alt valor afegit�, la recepta difosa per la casta política i tota la indústria político-mediàtica burgesa davant el fenòmen de profund calat del tancament capitalista d’empreses (“deslocalitzacions�). Això pot ser una recepta per tal que els i les empresàries catalanes no perdin beneficis, però en cap cas pot suposar una solució per al manteniment i creació de llocs de treball per als i les treballadores catalanes. Sens dubte, les condicions de vida de les classes populars catalanes patiran en els propers anys un enduriment i penúries importants fruit de la pèrdua de poder adquisitiu. En aquest context cal continuar lluitant per oferir una alternativa sindical i política al pactisme del sindicalisme integrats a l’estat, lluitant pel manteniment de tots els llocs de treball i rebutjant les compensacions. La Xarxa Sòlidària Contra el Tancament d’Empreses i la Precarietat és una experiència molt interessant en aquest sentit. 5. DESOBEDIÈNCIA PER A LA CONSTRUCCIÓ NACIONAL DELS PA�SOS CATALANS Al llarg de la història, el poble català ha demostrat una alta capacitat de combativitat i capacitat per a enfrontar-se a les estructures de poder. El compromís de les classes populars per a construir el propi futur al marge dels poders dominants és encara avui dia ben viu en la memòria popular. La desobediència, la insubmissió a les estructures responsables de mantenir dia rera dia l'opressió damunt del nostre poble és la via per la qual encarrilar i despertar l'enorme potencial revolucionari dels Països Catalans. Cal fer ben visible l'existència d'una eina d'actuació política que podria ser assumida per àmplies capes de la societat. La desobediència als símbols, estructures burocràtiques, estaments i poder jurídic... espanyol i francès, i de la Unió Europea pot mostrar a les classes populars catalanes un camí real, a practicar des del moment actual, per a l'enderrocament del Poder i crear-ne un de nou, fruit del propi esforç, basat en uns nous valors i fundat en l'alliberament de gènere, nacional i social. Alhora, la Desobediència es planteja com el camí per a poder treballar tant amb l'EI com amb l'Esquerra anticapitalista i amplis sectors populars que han demostrat combativitat i ànims per a enfrontar-se amb major o menor grau a les classes dominants. Aquest tipus de confrontació és més oportuna que mai per diversos motius: 1. Després de 25 anys de reforma, el marc autonòmic ha quedat superat, els propis partits del sistema han adoptat una estratègia davant la nova conjuntura. A nivell estatal, tant la reacció centralitzadora i uniformista del PP primer, com l'aposta per obrir un nou procés estatutari de reformes del PSOE, sempre dins del 'consens' i sota el control estatal, que s'ha imposat després del desgast de legitimitat dels conservadors, són dues respostes a aquest esgotament. Avui, ens trobem en un període de suposades reformes de la Constitució Espanyola i els estatuts d'autonomia. Com en el procés constituent del 1978, els poders polítics, econòmics i mediàtics intentaran fomentar una imatge d'entesa que serà atiada fins i tot per ERC, IC i EU, que no podran reconèixer les seves concessions i hauran de difondre una imatge embellida dels acords presos. Una estratègia de desobediència exitosa suposaria un important obstacle per a la legitimitat i consolidació d'aquesta nova reforma. Al Principat ens trobarem, els propers dos anys, amb un govern espanyol molt més legitimat que l'anterior pel fet que el partit que el forma és el més votat al Principat. A més, el govern de la Generalitat de Catalunya, tot i la seva fragmentació, ocupa espais socials amplíssims tant pel que fa a les qüestions socials com nacionals i a més de tenir una oposició poc enèrgica ha rebut el suport de gent que durant el període del PP al govern estatal es movien en espais "alternatius" i impulsaven àmplies mobilitzacions com les que sorgiren contra la guerra o el pla hidrològic. Al mateix temps, gran part del nucli de quadres i dinamitzadors d'aquestes mobilitzacions ja han començat a veure com des del govern es comença a desactivar aquest moviment, i poden ser receptius a una dinàmica de mobilització que plantegi una alternativa global més enllà de les concessions arrencades fins ara. Al País Valencià, tot i que el govern ja no és del mateix color que a l'Estat, el PSPV té un domini molt clar de l'esquerra parlamentària i fins i tot presència en organismes socials i culturals al servei de la llengua i la cultura catalanes. Això implica que també al PV l'Estat intentarà mostrar el famós "tarannà" dialogant per a crear una falsa imatge de concòrdia. Cal trencar aquesta imatge i aquest consens reformista, especialment tenint en compte que en aquest territori els esforços d'ACPV i fins de certs sectors de l'EI s'esmerçaran a promoure l'ascens al govern del PSPV mitjançant l'aposta de l'Horitzó 2007, amb l'objectiu d'assolir un nou estatut autonòmic per al País Valencià. El catalanisme associatiu majoritari, doncs, serà utilitzat en benefici del PSPV i desactivat un cop aquest assoleixi el govern autonòmic. Cal demostrar, per tant, que existeix una alternativa a aquesta aposta autonomista i que passa per la ruptura i l'enfrontament amb l'Estat espanyol. 2. L'absència de qualsevol esment a l'existència del nostre poble i la nostra llengua a la Constitució Europea farà que la deslegitimació de les institucions europees, que ara ja és gran, creixi, i un ampli fragment de les classes populars catalanes doni un cert suport a les accions dirigides a denunciar-les. 3. Una estratègia de desobediència civil i altres formes de lluita popular ha de permetre anul·lar la tendència inherent a la lluita institucional a la integració en els mecanismes de gestió estatals. La lluita institucional és necessària allà on pugui ser l'expressió d'un moviment ampli i consolidat, però al mateix temps, ha d'estar al servei d'una estratègia global que contempli formes de lluita i espais de poder popular construïts no només al marge, sinó en contra de l'entramat institucional estatal. Espais que han de permetre anar consolidant un contrapoder popular que ha de ser l'embrió del nostre projecte independentista i socialista, i per tant no pot limitar-se a esgarrapar espais de gestió de l'estat que combatem en al mesura que és l'instrument de la nostra opressió com a poble i com a treballadors i treballadores. La utilització de la desobediència, però, ha de ser complementària amb les altres formes de lluita, inclosa la capacitat d'utilitzar les escletxes que ofereix el sistema per a consolidar els avenços i conquestes populars. Endavant. Organització Socialista d'Alliberament Nacional. Desembre 2004
Endavant. Organització Socialista d'Alliberament Nacional
Mira també: http://www.endavant.org/ http://noconstitucioeuropea.pangea.org/
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more