|
|
|
Notícies :: ecologia |
|
paraules savies, perduren al llarg dels temps
|
|
|
per lena |
24 des 2004
|
|
|
Aquesta carta és la resposta del gran cap indi Noah Sealth, cabdill de les tribus durawanish, suquamish i skykomish a l’oferta del president Franklin Pierce dels EUA per comprar les seves terres i tancar-los a ells en una reserva.
Actualment, les paraules d’aquell savi prenen més valor que mai, ja que les agressions que pateix el nostre planeta són les més dures que ha suportat fins ara. La protecció i la conservació de la nostra terra comença en reconèixer la importància i el valor de la natura.
Llac Washington, juny de 1854
El gran cap de Washington ens ha enviat un missatge on ens diu que desitja comprar la nostra terra.
El gran cap també ens envia paraules de bona voluntat. I això és un gest amable per part seva, ja que sabem que ell no necessita la nostra amistat.
Per això considerarem la seva oferta.
Tot i així, ens preguntem: qui pot comprar o vendre el cel o l’escalfor de la Terra?, que pot posar preu a la natura?
Nosaltres som salvatges i no ens ho arribem a imaginar.
Si nosaltres no som amos de la frescor de l’aire, ni de la lluïssor de l’aigua, com ens la podria comprar, l’home blanc?
Encara que no trobem respostes, volem transmetre els nostres sentiments al gran cap dels homes blancs.
Cada part d’aquesta erra és sagrada per al meu poble.
Cada agulla brillant dels avets, cada clapa de sorra, cada boira en el bosc, cada clariana entre els arbres, cada insecte burnzinaire és sagrat per al pensament i el sentiment del meu poble. Perquè la saba que puja pels arbres i la sang que corre per les venes de les bèsties duu el record del pellroja.
Els morts de l’home blanc obliden la terra on van néixer quan desapareixen al cel per anar a vagar per les estrelles. Els nostres morts no obliden aquesta meravellosa terra, ja que és la gran mare del pellroja.
Nosaltres som una part de la terra i ella és una part de nosaltres. Això és el que sabem.
Les flors oloroses són les nostres germanes, el cérvol, el cavall, la gran àguila, l’abella, són els nostres germans. Les altures rocalloses, els suaus turons, el cos ardorós del poltre i de l’home: tots pertanyem a la mateixa família.
Per això, quan el gran cap de Washington ens fa saber que vol comprar la nostra terra, ens exigeix massa.
Però el gran cap ens comunica també que vol donar-nos un lloc on poder viure còmodament: ell serà el nostre pare i nosaltres serem els seus fills.
Per això meditarem sobre la vostra oferta tot i que no serà fàcil, perquè aquesta terra és sagrada per a nosaltres.
No sé per què, però la nostra manera de viure és diferent de la vostra.
Ens sentim alegres quan ens endinsem en el bosc. Per al nostre poble, l’aigua cristal·lina que brilla en rierols i rius no és tan sols aigua, sinó la sang dels nostres avantpassats. Per això, si us venem la nostra terra heu de recordar que és sagrada, i heu de fer per manera que els vostres fills aprenguin que és sagrada.
Heu de saber que els reflexos fugissers de les aigües clares són els fets i les tradicions del meu poble i que el seu murmuri de la veu dels nostres avantpassats. Els rius són germans nostres; ells ens apaguen la set, porten les nostres canoes i alimenten els nostres fills. Per això heu de tenir cura dels rius.
Si us venem la nostra terra heu de recordar i ensenyar als vostres fills que els rius són els nostres germans i que els heu de donar els vostres béns, i no al contrari, respectant-los com respecteu els vostres germans.
Heu de saber que les cendres dels nostres avantpassats, les seves tombes, les seves darreres petjades, són sagrats per a nosaltres; per això aquests turons, aquests arbres, són terra santa i cal respectar-la com a tal.
Sabem que l’home blanc no entén la nostra manera de pensar. Per això els pellroges ens hem apartat de vosaltres, a poc a poc, humilment, així com la boira del matí cedeix, en les muntanyes, davant el sol naixent.
Durant aquests anys us hem observat i hem après que per a l’home blanc cada part de la terra és igual que qualsevol altra, ja que el és un estrany que arriba de nit i agafa tot el que troba.
Hem arribat a pensar que la terra no és la seva germana sinó la seva enemiga, perquè quan l’ha conquerida, l’abandona i torna a cavalcar a la recerca d’una altra.
Abandona la tomba dels seus avantpassats, i tant li fa. Roba el paisatge als seus fills, i li és igual. Perquè l’home blanc oblida massa sovint la memòria dels seus pares i els drets dels seus fills. Tracta la seva mare, la terra, i el seu germà, el cel, com si fossin coses que es poden comprar i arribar a vendre, com si fossin cavalls o pedres brillats.
Nosaltres creiem que, si continua així, arribarà el dia en què, famolenc, l’home blanc s’empassarà tot el que li dóna la terra i no deixarà res per als seus néts, tan sols un desert.
No ho sé, però la nostra forma de ser és diferent de la vostra.
La visió de les vostres ciutats ens fa mal als ulls. Potser perquè el pellroja és un salvatge i no entén que es pot viure lluny de la natura.
No hi ha cap mena de silenci en les ciutats dels blancs, no hi ha cap lloc on es pugui sentir com s’obren les flors en esclatar la primavera, el brunzit dels insectes o el cant dels ocells enamorats.
Què és la vida si no es pot sentir el crit solitari del xot o el rauc acompassat de les reinetes quan es fa de nit vora el llac?
Jo sóc un pellroja i no ho entenc.
L’indi s’estima sentir la suau remor del vent que bufa sobre la superfície del llac i li parla dels seus avantpassats. L’alè del vent fresc i net després de la pluja li recorda el plor del seu nadó i l’aroma de l’aire perfumat amb la fragància dels pins el fa pensar en la persona que estima.
I és que l’aire té un gran valor per al pellroja, ja que totes les coses en participen; l’animal, l’arbre, l’home; totes ens empassem l’alè de la natura.
En canvi, l’home blanc sembla no parar esment en la mena d’aire que respira.
Per això, si us venem la nostra terra, no heu d’oblidar que per a nosaltres l’aire té un gran valor i que cal mantenir-lo com avui es respira.
El vent va donar als nostres pares el seu primer alè i rebé d’ells el seu darrer sospir. I el vent també donarà la vida als vostres fills. És per això que esperem que l’home
blanc entengui que el vent que bufa suaument sobre les flors de la prada és l’alè dels nostres avantpassats.
Si us venem la nostra terra haureu de tenir-ne cura i conservar-la com un tresor.
Perquè els nostres avantpassats continuen gaudint d’aquesta terra i la seva ànima viatja amb el vent que arrissa la superfície de llac-
He vist milers de bisons morts a trets per l’home blanc des d’un cavall de ferro que mai s’atura, podrint-se al sol del migdia.
Jo sóc un salvatge i no puc comprendre com el cavall de ferro que treu fum pot ser més poderós que el visó, que només matem per tal d de conservar la nostra pròpia vida. És que, per ventura, podreu tornar a la terra els bisons quan ja n’hagueu mort el darrer?
Nosaltres us preguntem: què és l’home sense animals?
Els pellroges creiem que, si tots els animals desapareguessin, l’home també moriria a causa de la gran solitud del seu esperit.
Allò que esdevé als animals, també esdevé als homes. Totes les criatures de la terra estan estretament unides i uns depenem dels altres. Això és el que sabem.
Allò que esdevé a la terra també esdevé als fills de la terra.
Si us venem la nostra terra heu d’ensenyar als vostres fills que el sòl que trepitgen amaga l’aliment que els ha de donar la vida i que per això han de tenir cura en trepitjar-lo.
Ensenyeu als vostre fills i als fills dels vostres fills el que nosaltres hem ensenyat als nostres: que la terra és la nostra mare i que allò que esdevé a la Terra esdevé també als fills de la terra.
Quan els homes maltracten la terra, es maltracten a ells mateixos.
Nosaltres sabem una cosa: que la terra no pertany als homes, sinó que l’home pertany a la terra i per això l’heu d’estimar com el nadó estima tornar a sentir el batec del cor de la seva mare. Totes les criatures que poblen la terra estan unides entre elles, com la sang que uneix una mateixa família: tots estem units.
Allò que esdevé a la terra esdevé també als fills de la terra.
L’home no va crear el teixit de la vida: tan sols n’és un fil. Si talleu els altres fils, posareu en risc la vostra pròpia existència.
Considerem la vostra oferta, tot i que el meu poble em fa preguntes per a les quals jo no tinc resposta: què és el que vol fer l’home blanc a la nostra terra? Quant val per a vosaltres el cel, l’escalfor de la terra, la llum de la lluna plena o la velocitat de l’antílop?
Si nosaltres no posseïm la frescor de l’aire, ni la lluïssor de l’aigua, com ens ho podreu comprar?
Nosaltres no tenim resposta..
Per això, abans de signar els paper que ens envia el gran cap, volem dir-vos que si us venem la nostra terra serà sota la promesa que l’estimareu com el meu poble l’ha estimada.
Tingueu-ne cura, com nosaltres n’hem tingut, i conserveu el record d’aquesta terra tal com us la lliurem.
I amb totes les vostre forces, amb el vostre esperit i el vostre cor, conserveu-la així per als vostres fills.
Tant de bo que hi sigueu tan feliços com ho ha estat el meu poble.
Per a nosaltres ara acaba la vida i comença la supervivència.
Noah Sealth |
This work is in the public domain |
